dilluns, 3 de desembre de 2007

1-D. Les claus

Publicat a www.tribuna. cat 03/12/2007

manifestacio_1_desembrebHa estat una Manifestació històrica. Sense cap dubte si fem comparativa. En primer lloc per la tradicional dificultat del nacionalisme català, a diferència del basc, per fer manifestacions massives. En segon lloc, les manifestacions a Barcelona dels darrers anys que havien aplegat quantitats semblants de ciutadans, havien estat convocades per la totalitat dels partits polítics o gairebé. No ha estat una manifestació contra cap dels enemics “oficials” de la societat catalana: ni el PP, ni els atemptats d’ETA, ni “el capital”, ni la política exterior dels EEUU, sinó una manifestació contra la centralitat electoral del país: el PSOE que guanya ininterrompudament i de manera sovint escandalosa totes les eleccions legislatives espanyoles a Catalunya. No és poc. En els darrers anys només era ben vist anar contra el PP. S’ha trencat un tabú.


Ha estat una demostració de força del sobiranisme. Les infraestructures han estat la gota que ha fet vessar el got, però la indignació que traspuaven els manifestants venia de més lluny. Els eslògans, les pancartes, els aplaudiments a la lectura del manifest, evidenciaven una desafecció amb Espanya no pas conjuntural. Ha estat la manifestació independentista més gran de la història. No ha estat cap sorpresa com la de l’1-D, però sí un cop de força rellevant que confirma el canvi de tendència de l’autonomisme a l’independentisme. S’ha exemplificat la sobiranització del catalanisme. Recordem una altra manifestació nacionalista de magnitud i significació semblant: la de “LOAPA no! Som una nació” de l’any 1982 convocada pels partits nacionalistes i també sense el suport dels socialistes ni de la UCD. En aquella ocasió, al final de la marxa aparegueren grups independentistes radicalitzats com el PSAN i l’IPC, els dirigents dels quals foren detinguts per portar una pancarta on s’hi llegia “independència”. Dissabte, també tancant la manifestació desfilaren els seus hereus ideològics directes, uns 3.000 simpatitzants de les CUP amb consignes independentistes i voleiant estelades, el mateix que també feien, en aquesta ocasió i a diferència de vint-i-cinc anys abans, els centenars de milers de ciutadans que els precedien.

Però aquesta versió d’èxit sobiranista no és compartida per tothom. Per una banda La Vanguardia valora la manifestació com un important “toc d’atenció” al govern central, però no constata cap demostració de força de l’independentisme. D’altres com El País sí que destaquen el component independentista, però minimitzem barroerament la magnitud de la participació per treure-li rellevància política.

Partits o societat civil? La manifestació ha demostrat que es necessiten mútuament. La societat civil era la única amb legitimitat per convocar alhora diferents partits però aquests han estat els que han aconseguit que durant tota la setmana la manifestació fos la principal notícia política, com s’ha vist per exemple, en les tertúlies de Catalunya Ràdio o RAC1. Els pocs recursos per fer promoció han estat suplerts per la repercussió mediàtica que tenen les declaracions dels partits i per la mobilització activa que han fet entre les seves bases. Internet i la catosfera són interessants i han ajudat, però són encara insuficients per mobilitzar a tanta gent i tant diferent. Es constatà una certa contradicció. Per una banda molts participants van incorporar-se darrera de les pancartes d’Òmnium o de la Plataforma Dret a Decidir per no anar enquadrats amb els partits. Així mateix, altres van expressar que no volien assistir a la marxa per por de ser utilitzats per algun partit. Però és igualment cert que ERC i sobretot CiU i les JNC van reunir desenes de milers de manifestants en els seus blocs, demostrant una gran capacitat de convocatòria.

Tindrà conseqüències la manifestació a curt termini? Sempre és difícil de preveure però difícilment hi haurà cap gran canvi per a les properes eleccions. Cal recordar, per exemple, que l’èxit del 18-F del 2006 no va comportar cap triomf electoral per als seus convocants. Mesos després tant ERC com la PdD van estavellar-se amb els resultats del referèndum de l’Estatut després d’apostar pel NO. En aquesta ocasió les conseqüències dins d’un govern d’entesa dividit en dos no seran a curt termini tot i que Montilla no surt gens reforçat de la situació. El que sí que pot ser determinant per al futur del govern d’entesa és la posició que es prengui en cas que el Tribunal Constitucional acabés tombant l’estatut. Aquí sí que hi podria haver un risc elevat de trencament si el PSC no reacciona de manera contundent, tenint en compte que ERC pot jugar fort amb una CiU apostant pel Dret a Decidir.

Roger Buch, politòleg

dimecres, 14 de novembre de 2007

Apunts als blocs sobre les Jornades d'Omnium

Aquests són els posts que he localitzat que alguns assistents van fer sobre les jornades d'Omnium. Si en trobeu més, feu-m'ho saber.

dilluns, 12 de novembre de 2007

El Futur de Catalunya: pròxima estació... federalisme? independència?

Crònica de les jornades d'Omnium Cultural "El Futur de Catalunya", publicat a Tribuna Catalana 12/11/2007

Barcelona va viure un debat intens dissabte passat en les jornades de l’Òmnium. Les plataformes sobiranistes treuen pit amb els seus millors dirigents, els partits donen la cara i responen sense evasives a la pregunta de quin és el seu horitzó nacional per Catalunya. No escapoleixen les preguntes ni regalen res a l’auditori format per tres-cents socis d’Omnium que aplaudeixen efusivament els posicionaments més contundents i les argumentacions més brillants.


Al matí, en el debat amb les plataformes, hi ha força unanimitat en l'objectiu i en la diagnosi: Espanya no vol ser un Estat Federal; la independència és necessària i, a més, també possible si es fa pedagogia interna. Fins i tot els qui van posar aigua al brou a tant d'optimisme, alertaven de la dificultat del procés i la manca de majoria social més que negar la legitimitat de la pròpia secessió. El debat es centra en el com, en el ritme, en la dificultat..., en propostes concretes -llei de consultes populars, per exemple-. Les plataformes reivindiquen la societat civil, afirmen coordinar-se i són optimistes i ambicioses. Al mateix temps intenten fer veure la seva complementarietat. El temps dirà si hi ha massa plataformes i quines són les que realment són representatives.

En el debat de la tarda apareixen els partits polítics que, com recorda el moderador Isidor Marí, han de parlar en nom del partit i no a títol personal. ERC es proclama independentista i Anna Simó considera esgotada la via federal després del procés de l'Estatut. CiU aposta per la Confederació tot i que no es posa cap límit per a l'alliberament nacional. Josep Rull, igual que Oriol Pujol diumenge a l'AVUI, s'afirma independentista en un partit que no ho és. ICV apunta al federalisme però tampoc posa límits i Joan Herrera veuria bé la independència si fos àmpliament consensuada i no fracturés la societat. Admet que el federalisme és millor solució per a Catalunya -sobretot per la pròpia cohesió- que per Espanya. El PSC també aposta pel federalisme. Igual que Herrera, Isidre Molas valora molt positivament els elements federalitzants de l'actual Estatut.

Immediatament s'obre el debat amb acadèmics, periodistes i representats d'entitats que formen la fila 0. Es constata desmotivació dels assistents davant de tantes proves de fe federals i confederals. López Tena, ara des de la fila 0, els resumeix la conclusió del matí: el federalisme no és possible perquè Espanya no el vol. Fins i tot el politòleg Ferran Requejo, l'altre protagonista de la jornada, titlla d'antics els discursos dels partits polítics.

Els tres partits federals-confederals recorden que un punt bàsic del catalanisme és que Catalunya és "un sol poble" i que per tant l'Estat català federat a Espanya és el que millor garanteix la cohesió interna de Catalunya, tot i acceptar que l'assoliment del federalisme no és fàcil en la situació actual. El debat gira de nou cap a temes més pràctics i reprenent propostes que havien sorgint al matí, es demana als partits que tinguin una reacció unitària i contundent si el TC tomba l'Estatut. Una intervenció situa aquest tema en un dilema clau: ¿estaríeu disposats a no complir algunes legalitats, tal i com l'Estat Espanyol a vegades incompleix, en cas de conflicte institucional? Què ha de fer la Generalitat si el TC retalla l'Estatut?. Ha de lamentar-ho i prou? Molas deixa clar que amb l'Estat de Dret no s'hi juga mentre que Rull entén que caldria forçar la legalitat amb una nova consulta... Caldrà estar atents aquest tema crucial.

En definitiva, un debat viu, potent i a estones de grans idees força, que no va deixar a ningú indiferent i que, a més, sembla que promet continuïtat.

Roger Buch



dimecres, 7 de novembre de 2007

Albert Musons, condol per l'activista gracienc


Ens hem assabentat per l'Independent de Gràcia de la mort sobtada d'Albert Musons, el qui va ser regidor de cultura de Gràcia i ànima de moltes iniciatives de la vila. Fa uns anys l'Albert va impulsar un homenatge a l'avi, a Josep Buch i Parera (1902-1991) que va resultar un gran èxit. Al llarg d'un any es van programar un seguit d'actes (exposició, placa al carrer Rabassa, taula rodona, presentació del llibre de les places de Gràcia...) per recordar la figura de Josep Buch, que havia deixat una gran petjada a la vila, sobretot per la fundació del Club Excursionista de Gràcia i per la creació de l'Arxiu històric de Gràcia. Sense l'empenta de l'Albert Musons no hauria estat possible aquest merescut homenatge.

Per conèixer més l'Albert Musons i el profund impacte que la seva mort ha deixat entre l'associacionisme gracienc podeu consultar els següents enllaços:

Gracianet (La tortuga) 44 graciencs parlen de l'Albert Musons
Transversalweb (diari digital dels barris de Gràcia)
Bloc de Guillem Espriu (regidor de Gràcia)
Bloc de Pep Gorgori

dimarts, 16 d’octubre de 2007


15/10/2007 · Publicat a Tribuna catalana

Els resultats de l’enquesta d’El Periódico (15/10/2007) sobre el debat sobiranista ens mostren conclusions prou interessants. Per una banda es refermen les dades que des de fa anys ja sabíem, analitzant resultats d’altres enquestes. Existeix un percentatge important de catalans (al voltant del 34%) que votaria afirmativament en un referèndum per la independència, mentre que els contraris no superarien el 45%. En canvi, quan la pregunta és oberta i s’ofereixen diferents models de relació amb Espanya, l’opció independentista davalla fins al 18%, mentre augmenta considerablement l’opció federalista. El federalisme, que avui ja no defensa pràcticament cap organització política, esdevé un caramel atractiu per a àmplies capes de l’electorat que l’associen a un creixement qualitatiu important de l’autogovern.

Si se celebrés el referèndum, votaria a favor de la independència?

La novetat de l'enquesta no són aquests resultats sinó que s'hagin fet dues altres preguntes que fins ara no eren habituals. Es demana als enquestats si s'estaria a favor de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya i una gran majoria respon a favor. Els votants de tots els partits menys del PPC i Ciutadans es posicionen majoritàriament a favor del dret a decidir i, per tant, a favor de respectar la decisió que en sortís d'un referèndum. Un bon senyal per al sobiranisme però sobretot per a la salut democràtica del país que desborda clarament l'estret punt de vista de la Constitució Espanyola en aquest tema.

Estaria a favor que es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya?

L'altra pregunta nova és la que fa referència a l'increment del nombre de partidaris de la independència en els últims dos-tres anys. En aquests cas, són els electorats de tots els partits els que constaten aquest creixement. Queda clar, doncs, que l'aprovació de l'Estatut de 2006 no ha suposat, com pretenien alguns, el tancament definitiu del plet territorial entre Catalunya i Espanya.

Creu que en els dos o tres últims anys s’ha incrementat el nombre de catalans partidaris de la independència?

Massa sovint, es parla de l'independentisme com un tema de minories sobredimensionades. La sorprenent enquesta, però, reafirma que a una majoria de catalans ja no li espanta fer-se preguntes sobre el seu propi futur sense cap mena de restricció mental i legal.

dilluns, 24 de setembre de 2007

Humor als dijous de l'Òmnium



Ja han començat els Dijous de l'Òmnium del darrer trimestre de l'any. El dia 13 vem tenir en Toni Gisbert presentant Quan el mal ve d'Espanya i el dia 20 a la Lliga Anticolonial parlant de l'humor català ben acompanyats per en Titot i en Toni Soler. Un dels moments més curiosos va ser el visionat a la sala d'actes de l'Òmnium Cultural de Barcelona plena a vessar del recent gag d'en Lluís Llach i els desastres de l'estiu 2007. No us el perdeu!

Podeu veure tota la programació dels Dijous (setembre-desembre 2007).

dimecres, 5 de setembre de 2007

La diada va de baixa?

Publicat el 04/09/2007 a Tribuna catalana
Fa uns anys la celebració de la Diada a Barcelona era tot un poema. Els protagonistes, les declaracions dels polítics, els xiulets a les ofrenes i el recompte a la baixa de manifestant, lamentant (si és que no queia en dimecres) que l'Onze de Setembre hagués coincidit amb pont o cap de setmana. No hi ha cap dubte que la Diada és més viva ara que fa uns anys.

En té la culpa la Comissió Onze de Setembre liderada per Òmnium, que organitza el concorregut concert del vespre, també la fira d'entitats de l'Arc de Triomf, l'acte de la Generalitat i en general la societat civil i les desenes de milers de ciutadans que participen d'una manera o altra a la diada, sigui passejant pel centre de la ciutat, penjant senyeres i estelades al balcó o organitzant actes de tot tipus arreu del territori. Fora del cap i casal destaquen les marxes de torxes de la vigília a municipis com Vic i de Vilafranca que han trobat des de fa uns anys i amb èxit la manera de renovar-se. Per cert, seria un detall que el Telenotícies de TV3 en parlessin però, és clar, no són capitals de província.

Ja sabem que l'endemà El Pais, La Vanguardia i El Periodico ens continuaran parlant de dues coses: de la gran quantitat de gent que hi havia a la platja i de les declaracions dels dirigents polítics catalans. Però aquest any tenim diversos al·licients. Potser el més interessant serà com es visualitzen els darrers moviments interns en el sobiranisme català de base. Es deixarà veure Joan Carretero a Barcelona?, passejaran l'Hèctor Lopez i l'Alfons Tena junts proclamant el sobiranisme interpartidista? Es visibilitzarà el sobiranisme convergent més enllà de les habituals proclames de la JNC? I per altra banda, l'independentisme revolucionari, en el dia de l'any que pren més protagonisme, prioritzarà l'exhibició de la sigla CUP o es presentarà fragmentada?

Si algú està desanimat per la participació popular de la Diada, només cal que compari amb les celebracions ciutadanes que hi ha a Catalunya el 12 d'octubre i el 6 de desembre, les altres dues festes patriòtiques del calendari nacional.

dilluns, 3 de setembre de 2007

Xirinacs 77: mig milió de vots contra la Constitucio


Publicat a Tribuna catalana 03/09/2007 ·

Lluís Maria Xirinacs serà recordat per molts motius, però cal dir que des del punt de vista electoral va marcar una de les pàgines més interessants de la transició. Sense el suport de cap gran partit va plantar-se al Senat el 1977 empès per més de mig milió de barcelonins. A les eleccions preconstitucionals del 15 de juny de 1977 es va estrenar el sistema electoral vigent fins ara: cada província elegeix quatre senadors per un sistema majoritari limitat, on els electors poden marcar un màxim de tres candidats. D'aquesta manera, habitualment surten escollits els tres candidats del primer partit o coalició i el primer candidat de la segona força.

Els tres primers candidats elegits el 1977 per la circumscripció de Barcelona van ser els de l'Entesa dels Catalans: Josep Benet, que fou el més votat de tot l'Estat, Francesc Candel i Alexandre Cirici (+ 1983). L'Entesa dels catalans era una àmplia coalició catalanista i d'esquerres que rebia el suport de grups com el PSC (C), el PSOE, el PSUC i ERC. Presentant tres candidats de reconegut prestigi era la clara favorita. El quart senador elegit fou Lluís Maria Xirinacs que concorria com a independent i assolí més de 550.000 vots, a força distància del cinquè candidat. Rebé el suport de cristians de base, de grups de defensa dels drets humans i de l'independentisme aleshores minoritari.

Xirinacs, gràcies al carisma aconseguit després d'anys de lluita incansable pels drets polítics i sense l'ajuda de cap gran organització, passà per davant dels candidats de Catalunya i Democràcia, que tenien el suport de CDC i UDC, i també del populista Eduardo Tarragona i dels candidats de la UCD.

Xirinacs, durant els dos anys que estigué al Senat, es mostrà clarament contrari a la 'reforma' i es posicionà article per article contra la nova Constitució monàrquica que no reconeixia el dret a l'autodeterminació. Ho registrà al llibre Constitució, paquet d'esmenes on hi podem veure totes les que presentà i que foren tombades una per una. Tot i que el 6 de desembre de 1978 Catalunya aprovà la Constitució sota la por del retorn al franquisme, sempre és bo recordar que no fou una minoria la que veié amb ulls crítics el procés de transició democràtica.

Candidats per Barcelona (Senat 1977) amb més de 200.000 vots

dijous, 30 d’agost de 2007

Resum de Tribuna de l'entrevista a El Temps


Publicat a Tribuna catalana el 14/08/2007 resumint l'entrevista apareguda al núm. 1208 del setmanari El Temps (7 d'agost de 2007).

El politòleg Roger Buch, en una entrevista al setmanari El Temps, analitza el seu últim llibre, L’esquerra independentista (EI), que proporciona les claus d’un moviment que va més enllà d’ERC. En aquesta, Buch afirma que l’independentisme és “una part de la societat catalana, que és força important i representativa i que fins ara havia quedat bastant amagada”

D’altra banda, analitza la situació d’ERC, com a únic partit que es defineix independentista i que té representació al Parlament de Catalunya, i de les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) que varen aconseguir un gran resultat les darreres eleccions municipals. D’Esquerra comenta que pateix “una crisi de creixement” i ho argumenta tot dient que “un partit no pot créixer al 50% durant tres eleccions seguides”. Pel que fa a les CUP, constata que és el punt en comú de l’EI i ressalta que “la unitat no és l’únic motiu que impedeix a aquest moviment créixer”, car ERC i “una societat com la nostra que es mou en la centralitat” són els altres dos motius, segons Buch. Factors que li fan concloure que “és difícil que en l’àmbit autonòmic aconsegueixin 30.000 vots per a obtenir diputats”. Altrament, però, destaca com a positiu de l’EI la gran “capacitat de ser atractiu per a gent molt jove” i “la vitalitat dels seus casals”, en contraposició a “la figura del líder que no agrada”, tot i els referents musicals que tenen.

De l’independentisme comenta que es troba “en un moment dolç” i ho exemplifica en “la imatge del Camp Nou l’any 1981, quan es va fundar la Crida, amb moltes senyers i alguna estelada, contraposada amb el partit Catalunya-Euskadi de l’any passat, on tot eren estelades”. Amb el que puntualitza que “la societat ha incorporat un esperit sobiranista que no hi era”. I albira que “amb el proper canvi generacional la meitat dels catalans podrien ser independentistes. A Convergencia, el sobiranisme […] arriba als 45 anys”. Tot i que augura que la qüestió determinant a l’hora d’aconseguir la plena sobirania nacional, serà si “l’altra meitat que no és independentista serà antiindependentista o, simplement, no serà independentista”.

Finalment, constata una “desafecció simbòlica amb Espanya” per les “pràctiques polítiques del PSOE i del PP” i la manca de voluntat per “fer un estat plural”. I, d’altra banda, l’existència “d’un sobiranisme econòmic o judicial” com a “reacció natural a la submissió” davant d’això.

divendres, 29 de juny de 2007

Les CUP , cap sorpresa.


Article publicat originalment a l'AVUI (25 /6/07)
Ha sigut per a molts una sorpresa la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) en les darreres eleccions municipals. Les CUP han assolit representació en 7 capitals de comarca i han obtingut un total de 30 regidors inclosos alguns que es presentaven en altres candidatures d’esquerra alternativa. El creixement de les CUP, però, era previsible perquè a les municipals de 2003 ja havien apuntat bons resultats com ho demostren els regidors obtinguts a Vilafranca del Penedès i a Valls i també que superessin el miler de vots a Manresa i Mataró. A més, el 2007 presentaven un major nombre de candidatures i aquestes no eren fruit de la improvització.
El 2003 el creixement de les CUP no va anar en detriment d’ERC però en canvi en aquesta ocasió la CUP ha esgarrapat vots a ERC a tot arreu i de manera molt considerable allí on la llista republicana estava tocada per conflictes interns. La CUP sovint ha aconseguit presentar-se com la candidatura dels “joves alternatius” contra la imatge institucional d’ERC i d’ICV percebuts ja com a partits del sistema. Les CUP han triomfat en ciutats petites i mitjanes, prou grans perquè hi hagi una vida associativa plural però prou petites per poder-s’hi sentir identificat i tenir-hi referències personals directes. En molts dels casos les CUP són liderades pels impulsors dels Casals Independentistes que darrerament han proliferat en moltes comarques catalanes.
Però, què hi ha darrera les CUP? Les Candidatures d’Unitat Popular venen a ser el front municipal d’un espai polític clarament diferenciat, situat a l’esquerra de republicans i ecosocialistes. És l’espai hereu del PSAN i del MDT, que es proclama en independentisme rupturista i anticapitalista. Des de fa anys, la CUP eren les sigles en què aquest sector anava presentant llistes en diferents municipis. Els referents més coneguts havien sigut la UM9 de Sant Pere de Ribes i la CUPA d’Arbúcies que durant força legislatures havien governat els municipis respectius.
Actualment, aquest és un sector atomitzat en diverses organitzacions presents al conjunt dels Països Catalans com ara Endavant, els grups juvenils Maulets i CAJEI o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Aquest espai polític té vitalitat perquè manté capacitat per atraure joves però pateix divisions internes i cíclics debats sobre com s’ha d’estructurar. Des del 27 de maig el front municipal de tot aquest sector, la CUP, és converteix en el referent més conegut, fet que pot condicionar la seva estratègia global. Aquest espai polític vol fer-se anomenar Esquerra Independentista (EI), però el nom no acaba de fer fortuna ja que els militants d’ERC i de les JERC també es consideren independentistes i d’esquerres. Fins i tot el darrer corrent intern creat a ERC es diu exactament Esquerra Independentista.
La CUP té reptes nous com és la possibilitat de decidir governs municipals. Ho acaba de fer a Vilafranca i a Sant Celoni i caldrà veure com això pot afectar un moviment assembleari i de tradició antiinstitucional. Entretant, el sector viu un moment d’eufòria: ja es prepara una CUP a Barcelona i es vol augmentar les llistes per a les municipals de 2011. La CUP no es presentarà a les eleccions estatals però pot plantejar-se si cal aprofitar aquest èxit per convertir la CUP en la marca externa de l’EI i presentar-se al Parlament el 2010. Les possibilitats hi són però també els dubtes. És present el record de l’experiment de fer llista per a les eleccions europees de 2004 quan només assoliren 6.000 vots a tot Catalunya. Per a molts dels seus militants, l’èxit de la CUP rau precisament en el treball local i qualsevol projecte extramunicipal seria desvirtuar el projecte i condemnar-lo al fracàs.
Roger Buch, politòleg, autor de L’esquerra independentista avui

dijous, 21 de juny de 2007

ERC, a la cruïlla

Article publicar originalment a Directe!.cat el 16/6/07

Des de fa uns anys les eleccions municipals, al Parlament i a les Corts espanyoles són relativament seguides. Això permet parlar de cicles electorals, entenent la successió de diferents convocatòries. Observem que en els cicles electorals els partits tendeixen en general a créixer, a descendir o a mantenir-se en les diferents eleccions, obtenint uns resultats més o menys alts segons si el tipus de convocatòria els és més favorable.

El cicle anterior, en el camp del nacionalisme, fou un cicle de creixement per a ERC en totes les convocatòries. Les eleccions municipals de 2003 foren una prèvia dels excel·lents resultats de les eleccions al Parlament del mateix any. Uns mesos més tard, al març de 2004, ERC trencà el seu sostre electoral en unes eleccions espanyoles atípiques i sota unes circumstàncies que difícilment es tornaran a repetir. ERC reclutà a part del vot independentista, i a més tot el vot antiPP que, per cert, de tant al·lèrgic que era als populars, no s'atreví a votar No a l'estatut al costat dels conservadors. Aquell cicle fou per a CiU clarament descendent en totes les convocatòries. ERC arribà a superar a CiU a les eleccions legislatives espanyoles en més d'un centenar de municipis catalans i en alguns barris de Barcelona. No ha tornat a passar.

El cicle 2006-2008 s'inicia amb una tendència contrària: ERC davalla molt en vots i més suaument en percentatge mentre que CiU atura la caiguda, augmenta el percentatge tot i que no els vots, degut a l'alta abstenció. La pèrdua de suport d'ERC de les municipals és igual que el de les eleccions al Parlament i és per això que no es pot parlar de sorpresa. Les municipals de 2003 foren la prèvia a les eleccions del Parlament que venien després. Ara, reduïda la legislatura a tres anys i canviat l'ordre de les convocatòries, les municipals han sigut l'eco de les eleccions al Parlament.

Aquest cicle no està tancat i ERC ha d'assumir que perdrà com a mínim 3 diputats a les Corts Generals i ho farà mani qui mani, amb Congrés extraordinari o sense, sigui el partit liderat per Carod, per Puigcercós, per Bertran o per Carretero. En les eleccions generals de 2004, ERC va ser el centre de les acusacions demagògiques del PP durant moltes setmanes i això no tornarà a passar en la mateixa magnitud. Tots aquells que desitgin una debacle d'ERC per canviar-ne la direcció ho tenen molt fàcil perquè ERC segur que baixarà. Al 2004 es va passar d'1 diputat a 8. Es el problema de quan s'obtenen resultats més bons dels esperats.

En tot cas, perquè baixa Esquerra? potser perquè havia pujat massa i una part del seu vot era encara prestat? perquè no marca prou el perfil independentista? o potser perquè governant no ha demostrat pas un estil de gestió millor que el dels altres partits? o potser perquè quan els joves s'abstenen qui més rep és el partit amb més vot juvenil? s'ha convertit en un partit més del sistema i per tant no atrau al vot rebel? o simplement perquè no s'està d'acord amb la política de pactes?

El que és evident és que Esquerra no pot proclamar la independència amb 21 diputats i que en un govern de coalició els partits petits acostumen a tenir les de perdre. Esquerra està buscant la quadratura del cercle: vol ser vist com un partit de govern i seriós que, a més, treballa per acostar-se a la independència. Ningú ha dit que fos fàcil. Ni tampoc impossible.

evolucio_vots_absoluts_roger_buch_petit_56.jpeg

dimecres, 30 de maig de 2007

Barcelona no és Catalunya

montilla_hereu30/05/2007 · Crònica electoral · Roger Buch, politòleg
En aquestes eleccions tothom es resisteix a proclamar-se perdedor. Ja s’ha dit que “resistir és vèncer”. De fet, la gran novetat destacada és la caiguda en picat d’ICV i sobretot d’ERC a la ciutat de Barcelona i en part a altres poblacions metropolitanes. Però, de fet, els cinc partits grans, tot i perdre vots absoluts, argumenten motius per estar contents. El PSC, tot i baixar del milió de vots, continua sent el partit més votat i acumula cada vegada més poder. Guanya diputats provincials, consellers comarcals i regidors, tot i que baixa en percentatge de vot al conjunt de Catalunya.

Evolució dels vots a Barcelona ciutat

Per la seva banda, CiU, gràcies a l'estirada de Barcelona, recupera posicions al conjunt del país, on de tota manera aguanta molt bé en moltes poblacions mitjanes. Perd regidors i consellers comarcals a la Catalunya interior però atura, per primera vegada en moltes legislatures, una tendència constant a la baixa, que d'haver continuat, hagués posat la federació en molts problemes. CiU, a més, guanya diputats provincials a Barcelona.

Per la part d'ERC, la sagnia de vots a Barcelona ciutat ha estat espectacular, així com també simbòlicament li ha fet molt mal les poblacions on ha patit en la pròpia pell l'ascens de la CUP. Però ERC ha guanyat regidors, diputats provincials i, sobretot un bon grapat de consellers comarcals. A més, si descomptem els resultats de la ciutat de Barcelona, els independentistes en percentatge de vots en el global del país, ja que les noves llistes i en general els resultats de poblacions de les comarques de ponent, de Girona i de camp de Tarragona compensen amb escreix les pèrdues a la majoria de ciutats de la circumscripció de Barcelona. En definitiva, ERC té un problema sobretot a Barcelona, ciutat on el comportament global ha estat estrany i on l'abstenció ha batut rècords.

Evolució % vots a Catalunya sense Barcelona

ICV guanya en regidors al conjunt de Catalunya però perd 3 diputats provincials a Barcelona. En percentatge de vots baixa lleument a tot Catalunya, però de manera contundent al cap i casal. De fet ICV, perd a tot Catalunya més percentatge de vot del que perd ERC.

Per la seva banda, el PP baixa en nombre total de regidors i també en percentatge de vots. El fet que es mantingui a Barcelona i al cinturó no amaga l'erosió en moltes comarques que ni la presentació de llistes fantasma ha pogut aturar.

Finalment cal dir que la suma d'ERC i CIU davalla una mica respecte el 2003 però és més alta que del 1999. En les eleccions de 2003, ERC va pujar més del que va baixar CiU i en aquesta ocasió, CiU ha pujat una mica menys del que ha baixat ERC.

Evolució vot ERC-CIU

Publicat a www.tribuna.cat

diumenge, 27 de maig de 2007

Comentari d'urgència: CiU resisteix a la centrifugadora catalana

27/05/2007 · Roger Buch, politòleg
La política catalana ha patit un procés de centrifugació pels extrems: augment del vot blanc, del vot nul, de l’abstenció, de Ciudadanos, de la CUP i de la Plataforma per Catalunya. Els grans perjudicats: PP, ERC, ICV i, en menor mesura, el PSC. CiU aguanta i creix en percentatge al conjunt de Catalunya, gràcies a perdre a Barcelona molts menys vots que els seus rivals. Les dues forces centrals de Catalunya, PSC i CiU, aguanten prou bé la força centrifugadora, tot i que cal recordar que el 2003 ja havien patit una davallada important respecte el 1999.

Els partits que donen suport al govern d'entesa -PSC, ERC i ICV- baixen entre un i dos punts percentuals absoluts a tot Catalunya, fet que perjudica més als dos socis minoritaris. Aquest descens es veu compensat per l'augment global de regidors de tots tres degut a que van presentar més candidatures. La fotografia de Barcelona és prou representativa de Catalunya quant a les forces d'esquerres: la lleugera davallada en percentatge de tots tres no amaga que són ERC i ICV els que s'enduen la pitjor part. La sagnia de vots dels dos socis al cap i casal és espectacular: ERC perd més del 45% dels vots absoluts obtinguts el 2003 i ICV el 38%. És interessant veure com el vot en blanc, al feu republicano-ecosocialista del districte de Gràcia s'eleva fins un inèdit 5%, xifra elevadíssima fora de referèndums. Caldrà interpretar-ho amb calma.

ERC, per la seva banda, perd molts regidors en capitals de comarca, on els esgarrapa la CUP que aconsegueix, amb els mínims vots possibles, la màxima repercussió pel fet de presentar-se en municipis de mida mitjana on té una bona implantació.

Exactament el contrari que Ciudadanos, que tot i treure molts més milers vots, no els rendibilitza perquè no supera el 5% gairebé enlloc, però sí que n'obté prou per restar regidors al PP en molts municipis. El PP és a Catalunya, tot i el miratge de Barcelona on manté els 7 regidors, el perdedor absolut, ja que davalla lleument en molts municipis on perd representació i és la única força que baixa tant en nombre absolut de regidors com en percentatge.

Pel que fa a CiU, el seu ascens a la capital de Catalunya en percentatge arrossega una crescuda a tot Catalunya, però els nacionalistes davallen lleument a les circumscripcions de Girona, Tarragona i Lleida. Com ja estava previst, l'augment de llistes de les tres forces d'esquerres ha fet que la coalició nacionalista acabi perdent alguns centenars de regidors.

A part de les grans tendències, les alegries també són per als grans: CiU obté la majoria absoluta a Sant Cugat i el PSC la majoria absoluta a Lleida i la victòria a Tarragona. Per a ERC i ICV, la imatge que queda és la patacada de quedar-se fora dels consistoris, per molt poc, de L'Hospitalet i Tarragona respectivament.

Publicat orginalment a www.tribuna.cat

divendres, 25 de maig de 2007

Em podria dir si diumenge guanyaré les eleccions?

23/05/2007 · Roger Buch, politòleg
Acabarem aquesta sèrie de cròniques preelectorals fent-nos la següent pregunta: Seria possible, sense disposar d'enquestes, preveure els resultats d'una candidatura en un municipi determinat? Predir el comportament electoral és impossible, perquè depèn de la suma de voluntats individuals que en darrera instància sempre són lliures. Mai podem preveure res al 100%, però com més dades i informacions disposem, més fàcil serà endevinar les tendències de vot.

Exposem a continuació alguns elements, que més enllà de presentar un bon programa que normalment es mira poca gent, ens poden servir per preveure-ho. La combinació dels punts forts i de punts febles de cada candidatura ens pot permetre fer una mica de futorologia.

Haver guanyat les darreres eleccionsEls electors són conservadors i normalment acostumen a repetir el seu vot. Conèixer els resultats de les eleccions anteriors és la millor manera de predir el futur. Hi ha molts electors que sempre voten el mateix partit o, en tot cas, varien entre poques opcions.

Haver fet una bona obra de governLes candidatures que han estat governant ja tenen la campanya feta: només cal que ensenyin els canvis que hi hagut al municipi: els parcs nous, els jocs infantils que casualment es renoven cada quatre primaveres o les millores en equipaments són la carta de presentació del partit que ha governat. Si la percepció es que s'ha fet una bona feina des de l'ajuntament, és fàcil que es torni a repetir. En algunes convocatòries, els canvis d'alcaldies importants a Catalunya han estat ben pocs.

Que el partit vagi bé a nivell nacionalTotes les candidatures es ressenten poc o molt de les tendències dels partits a nivell nacional. En principi si un partit va generalment a l'alça o a la baixa, es reflecteix en tots els municipis, sobretot en els grans. Per exemple, en les eleccions de 2003 el PSC va baixar a la majoria de municipis de l'àrea metropolitana i ERC va pujar també a tots, seguint la tendència general de tot Catalunya.

Fer una bona campanya electoralUna bona campanya amb recursos sempre ajuda, sobretot perquè si no es fa, els altres sí que la faran. Però una campanya amb finançament però sense cap bon contingut a oferir no serveix per a gaire: la inversió econòmica en una campanya electoral no sempre és proporcional amb els vots que s'obtindran. En algunes ocasions el PP gasta tant diners en la campanya a Catalunya com CiU o el PSC per acabar obtenint resultats semblants a ERC i ICV, que se'n gasten molts menys.

Despendre una imatge engrescadoraLa percepció que tenen els ciutadans de cada candidatura depèn de diversos factors. Els partits que han estat fora del govern poden haver fet una oposició més o menys seriosa, però la majoria de ciutadans no fa un seguiment minuciós de la vida política municipal. Es més important el lideratge que exerceix el cap de llista tant a nivell extern com intern. És un bon líder extern aquell candidat capaç de connectar amb els electors i que genera als ciutadans la percepció de que podria ser un bon alcalde perquè inspira confiança i transmet il·lusió per treballar. Però també és necessari un lideratge intern per motivar els militants del propi partit que, en definitiva, seran els que faran campanya i en municipis petits ajudaran a crear un estat d'opinió ciutadà favorable al projecte.

La bona imatge d'una candidatura també depèn de que no hi hagi hagut baralles internes. Són molt habituals els conflictes per decidir el cap de llista i la imatge de desunió pot acabar passant factura.

Una candidatura plural i il·lusionadaLa tria dels candidats també és un element que pot aportar vots. Si en un extrem trobaríem les candidatures fantasma com les que el PP té en molts pobles de Catalunya, en un altre extrem trobaríem llistes amb candidats il·lusionats amb el propi projecte, fet que comportarà la seva implicació activa en la campanya electoral. En pobles petits i mitjans és recomanable que els candidats pertanyin a diferents famílies i colles d'amics, perquè si són molt endogàmiques, acaben anant a buscar els vots en els mateixos ambients.

Uns competidors en baixa formaEls propis resultats evidentment també depenen de l'estat dels competidors. No té el mateix mèrit treure un resultat semblant en municipis amb uns contrincants en estat de gràcia, que fer-ho contra candidatures en baixa forma. Competir amb adversaris que han fet una bona obra de govern des de l'ajuntament és molt complicat. Haver d'enfrontar-se fa uns anys contra alcaldes emblemàtics com Joaquim Nadal a Girona o Antoni Farrés a Sabadell, per exemple, no era pas una tasca senzilla.


En definitiva, si heu governat bé, teniu una candidatura il·lusionada amb un candidat que té un bon lideratge intern i extern, el vostre partit creix a nivell nacional, teniu diners i imaginació per fer una bona campanya, vau guanyar les darreres eleccions i els vostres rivals estan en baixa forma..., no en dubteu pas: segur que guanyarem les eleccions de carrer!

Ens retrobem aquest diumenge a la nit a www.tribuna.cat per comentar els resultats!

dijous, 17 de maig de 2007

Les llegendes urbanes del vot en blanc, el vot nul i la llei d'Hondt



16/05/2007 · Roger Buch, politòleg
Existeix una llegenda urbana que assegura que votar en blanc és exactament el mateix que votar la llista que té més vots. És a dir, molta gent pensa que efectivament el votar en blanc significa votar el mateix partit que guanya. Res més lluny de la realitat, un vot en blanc és simplement un vot en blanc i no se suma a cap altra llista. Les candidatures tenen més o menys regidors a partir dels vots que obtinguin, i prou. Votar en blanc es pot interpretar de moltes maneres i és un tipus de vot que actualment gaudeix de cert prestigi: per exemple, i al revés que l’abstenció, les enquestes sempre donen un nivell més alt de vots en blanc del que hi acaba havent en realitat.

Podem veure a la taula com són precisament les eleccions municipals aquelles que, històricament, recullen més vots en blanc. Precisament la sorpresa del passat 1-N va ser que es va arribar a un 2% del vot en blanc, fet inèdit per unes eleccions al Parlament però que ja s'havia donat a Catalunya en les eleccions locals de 1999.
El vot nul no és un vot vàlid
Per la seva banda, els vots nuls són aquells on es vota alguna papereta de candidatures no autoritzades, s'hi fa alguna anotació o s'hi ratllen o subratllen alguns candidats. Els vots nuls no compten com a vots vàlids. Una dada curiosa: en les eleccions municipals, les llistes només poden participar en la distribució de regidors si superen el 5% dels vots vàlids emesos, és a dir, la suma de vots a candidatures més vots en blanc. En aquest sentit, des d'alguns sectors independentistes alternatius que prediquen normalment l'abstenció s'ha arribat a demanar que, per evitar que Ciudadanos entrin a l'Ajuntament de Barcelona, es voti a algun partit minoritari o en blanc, ja que d'aquesta manera augmentaria el nombre de vots necessaris per arribar al 5%, fet que no succeiria si s'optés per l'abstenció o el vot nul.
Precisament del vot nul se'n va parlar força quan ERC va proposar-se imprimir paperetes amb alguna consigna pròpia per al referèndum de l'Estatut. Finalment, tot i que els republicans van optar pel No, més d'un elector es va quedar amb la idea i, segons expliquen els interventors, el 18-J aparegueren força paperetes nul·les (0,9% al conjunt de Catalunya, que fou xifra rècord) moltes d'elles amb proclames independentistes.
La llei d'Hondt, la culpable de tots els mals
Una altra idea força estesa és que tots els mals del sistema electoral són culpa de la Llei d'Hondt. Aquesta Llei s'utilitza en tot tipus d'eleccions a l'Estat Espanyol excepte en les eleccions al Senat, que precisament són les úniques que, d'entrada, ja no pretenen ser proporcionals. Es una llei que s'usa per repartir els escons en un sistema de representació proporcional [simulador electoral] i, comparat amb altres mètodes, garanteix una proporcionalitat prou alta. Els problemes dels nostres sistema electoral són bàsicament uns altres. D'una banda, si el nombre de diputats o regidors a elegir en una circumscripció és petit, la proporcionalitat no és gaire efectiva. Ho podem comprovar en circumscripcions amb menys de 6 diputats o, precisament ara, en les eleccions a ajuntaments molt petits.
Per altra banda, la majoria de disfuncions del sistema electoral tenen a veure amb el fet d'assignar més diputats del que tocaria proporcionalment per població en circumscripcions demogràficament febles. D'aquesta manera, si el comportament electoral de la circumscripció és diferent que el global (casos de Girona, Lleida i Tarragona a les eleccions al Parlament) poden tergiversar la proporcionalitat global. Com és sabut, en dues ocasions a Catalunya (1999, 2003), el partit que havia obtingut més vots no fou el que va obtenir més diputats.
Ni les barreres electorals -com el famós 5% de les Corts Valencianes-, ni les circumscripcions massa petites, ni la sobrerepresentació territorial tenen a veure amb la Llei d'Hondt, que és una eina prou efectiva per aconseguir que la proporció dels vots obtinguts per cada partit s'assembli a la proporció d'escons/regidors que acaben tenint. El cas de la diferència entre proporció de vots i diputats a la Diputació de Barcelona, no tenia pas res a veure amb la Llei d'Hondt, sinó amb el fet que els partits judicials fossin la circumscripció electoral.
En les properes eleccions, els municipis seran directament les circumscripcions. En els municipis mitjans i grans hi haurà una gran proporcionalitat en l'assignació d'escons. Podem observar en les següents taules que com més alt és el nombre de regidors a elegir, més proporcional resulta l'assignació d'escons. La columna de la dreta de la taula ens mostra la diferència entre el percentatge de vots i el percentatge d'escons obtinguts. Com més s'aproximi a 0 en totes les candidatures, més alta serà la proporcionalitat:


Sí que és cert que, en aquests tres municipis, les dues candidatures amb millors resultats sempre estan sobrerepresentades, però les diferències, excepte a Carme, on només es juguen 7 regidors, són gairebé irrellevants.

dijous, 10 de maig de 2007

Poble a poble: la batalla de la Catalunya interior


La majoria de catalans viuen en poblacions de més de 15.000 habitants on impera una lògica bastant semblant: els 5 principals partits no tenen problemes per presentar llistes electorals. Si bé tothom estarà pendent de les tendències de les capitals i sobretot de Barcelona, una gran batalla es lliura a la Catalunya interior i la segona àrea metropolitana. Vegem-ne alguns dels seus trets diferencials.
L'augment del nombre de candidatures
La primera batalla és la de poder presentar un nombre més elevat de candidatures. En aquestes eleccions municipals a Catalunya, el PP, ERC, PSC i ICV augmenten les llistes presentades als municipis catalans. El creixement de les candidatures dels tres partits d'esquerres és prou espectacular i provocarà que en molts municipis petits es passi de dues candidatures a tres o quatre. Però potser CiU podria sortir beneficiada d'aquesta fragmentació del vot d'esquerres en municipis mitjans, ja que la presentació de més candidatures podria dividir el vot progressista.

Paral·lelament, en els darrers anys hi hagut un descens continuat del nombre de regidors independents electes. També han anat a la baixa un tipus de candidatures independents d'esquerres que en algunes comarques es presentaven agrupades sota el paraigua d'una denominació genèrica. Ens estem referint a grups com Independents pel Progrés Municipal d'Osona (IPMO), a Progrés del Berguedà, Plataforma progressista de les comarques gironines o l'Agrupació d'Independents Progressistes i Nacionalistes (AIPN) a Ponent.

Tant el PSC com ERC han aconseguit en alguns casos que antics candidats de CiU de petits pobles es passessin a les seves llistes. Tot i les queixes de CiU, aquests candidats no deixen de fer el que estaven fent abans: apropar-se al partit que governa la Generalitat.

Nombre de candidatures presentades a Catalunya

Les marques blanques de l'esquerra
PSC , ERC i ICV des de 2003 patrocinen llistes independents en molts municipis. Els paguen la campanya a canvi que els seus vots comptin per al propi partit a les eleccions a Consells Comarcals i a les Diputacions. Així, tenim Acord Municipal (ERC), l'Entesa pel Progrés Municipal (ICV) i Progrés Municipal (PSC). De fet, algunes de les llistes que es presenten ara per AM, EPM o EM ja existien com a agrupacions d'electors i el que s'ha fet és integrar-les; altres s'han creat de nou. Hi ha doncs molts municipis on no apareix el nom del partit sinó només la sigla de la marca blanca junt amb el nom que prenen els independents en aquella població. Per exemple: Cellera Acció Municipal -AM; Espinelves un Poble-PM o Nou Maçanet-EPM.

CiU ha criticat als tres partits d'esquerres de no donar la cara i amagar quin partit està darrera d'unes sigles tan genèriques. Ha impugnat aquestes llistes perquè considera que no s'haurien de poder comptabilitzar conjuntament si no duen el mateix nom. Tot i que el litigi encara no està tancat, en principi la Junta Electoral no els ha donat la raó. Els d'ICV es defensen dient que en el seu cas es tracta d'un pacte amb un partit diferent d'ICV i registrat que es diu EPM.

municipals07_09maig2

Les llistes fantasma del PP
En alguns municipis petits apareixen les llistes fantasma del PP formades per candidats d'altres poblacions. En molts casos els militants forans acaben d'omplir la llista quan no hi ha prou voluntaris, però fins i tot en alguna ocasió són de fora tots els candidats, com ja s'ha denunciat a Tribuna. Els electors del PP en eleccions autonòmiques o estatals, abans voten a altres llistes que les del seu partit quan perceben que són llistes fantasma. Així podem veure els resultats d'alguns municipis on el PP no passà de l'1%. Què porta al PP a presentar aquestes llistes? Encara que no obtinguin regidors, els pocs vots els serveixen per sumar per al Consell Comarcal i la Diputació, i també compten en el recompte final simbòlic entre PP i PSOE a nivell estatal on es veu quin és el partit que ha "guanyat" les eleccions municipals. Però sobretot els serveix per poder dir que s'han presentat més llistes que en d'altres ocasions i no aparentar debilitat.

Els nous veïns de casa: buscant metres quadrats
Un fenomen dels darrers anys ha estat el creixement demogràfic espectacular de municipis residencials situats entre 30 i 50 quilòmetres de Barcelona. Moltes ciutats de l'àrea metropolitana, no només Barcelona, expulsen als joves que comencen una nova vida en una altra població amb més metres quadrats dels que tindrien si es quedessin a la població d'origen. Això provoca que en municipis del Vallès, del Maresme, de l'Anoia o del Garraf hagi crescut el cens electoral i augmentat el nombre de regidors del consistori. Els nous veïns fins que no tenen fills no acostumen a arrelar-se a la població i per tant a l'hora de votar són més abstencionistes i no coneixen les dinàmiques locals. Si, tal com diu el tòpic, als municipis petits i mitjans "es vota la persona" quan no es coneix "la persona", per desesperació dels candidats, els nouvinguts voten ideològicament sense conèixer la solidesa dels diferents projectes.

Els nous veïns comunitaris: buscant feina
És sabut que a Catalunya ha augmentat el nombre d'estrangers de manera espectacular en els darrers anys. La majoria dels estrangers, a diferència d'algunes poblacions d'Alacant o de Mallorca, són extracomunitaris (senegalesos, marroquins, gambians, bolivians, peruans, equatorians...) i per tant no poden votar en cap cas. Si que poden votar i ser votats els ciutadans de la Unió Europea, precisament només a les eleccions municipals tal com indica la Constitució. Això afecta des del passat 1 de gener a la nombrosa comunitat romanesa que a Catalunya es concentra sobretot a les àrees rurals de l'Ebre i del Camp de Tarragona. Incipientment, alguns milers de romanesos, no pas la majoria, s'han registrat per votar i alguns ja s'han integrat en llistes municipals de partits catalans. Caldrà estar atents al seu comportament electoral.

En definitiva, les eleccions en municipis petits són les que mobilitzen més els ciutadans i és on hi ha més participació, i també més nervis per als milers de candidats. Sovint en municipis petits pot venir d'una dotzena de vots obtenir un regidor més o fins i tot l'alcaldia.


09/05/2007 · Roger Buch, politòleg (www.tribuna.cat)

dimecres, 2 de maig de 2007

Digue'm on vius i et diré què votes!


Participació a les eleccions al Parlament de Catalunya 200602/05/2007 · Crònica electoral · Roger Buch, politòleg
La crònica electoral d’aquesta setmana no pretén preveure resultats futurs sinó veure la distribució geogràfica del comportament electoral dels barcelonins. En el cas del Cap i Casal, les diferències econòmiques per districtes són prou manifestes. Així, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris se situen en els extrems de major i menor poder adquisitiu. Això es nota en el preu dels pisos i també, lògicament, en el comportament electoral. Els partits conservador i liberals tendiran a treure més bons resultats als barris benestants, mentre que els partits d’esquerra ho faran als barris més humils. A Barcelona, el nivell adquisitiu no és l’única variable explicativa del diferent comportament electoral. Els percentatges d’ús del català i la personalitat de cada barri (moment de formació, història recent, estructura associativa...) és un element tant o més important per explicar aquestes diferències.

Aquestes importants variacions del comportament electoral ja es noten en els districtes i encara són més rellevants si analitzem els resultats per àrees més petites, com ara les zones estadístiques o les zones de recerca.

Fent un cop d'ull als vuit mapes electorals publicats al lloc web d'Estadística de l'Ajuntament de Barcelona (percentatges obtinguts dels sis partits parlamentaris més el de la participació i el de l'abstenció) podem agrupar-los en quatre, que ens dibuixen quatre models de distribució del vot, dos dels quals són el negatiu dels altres dos.

Mapa dels percentatges de CiU a Barcelona (Parlament 2006). Font: bcn.catEn primer lloc trobem el mapa de distribució de vot de CiU, que és pràcticament el mateix que el mapa de la participació electoral. Allà on es vota més, és on CiU treu millors resultats. Aquesta coincidència és rellevant sobretot en les eleccions al Parlament, però també en totes les altres convocatòries. És la Barcelona catalanoparlant amb poder adquisitiu alt. CiU i la participació obtenen els seus màxims resultats als districtes de Sarrià-Sant Gervasi i també a l'Eixample i Les Corts.

Mapa dels percentatges del PSC  a Barcelona (Parlament 2006). Font: bcn.catSi girem com un mitjó el mapa d’aquesta Barcelona benestant ens sortirà el mapa dels resultats que obté el PSC i també l’abstenció. Els socialistes treuen els seus millors resultats en els barris on es vota menys, al nord est de la ciutat, a Nou Barris, i zones amb característiques semblants com Horta-Carmel, Vall d’Hebró o La Verneda. Els seus pitjors resultats, òbviament, a Sarrià Sant Gervasi.

Mapa dels percentatges d’ERC  a Barcelona (Parlament 2006). Font: bcn.catEn tercer lloc, trobem el mapa de percentatge de vots del PP que s’assembla molt al de Ciudadanos, formació que obtingué els seus màxims resultats a Pedralbes. El vot espanyolista és present a tota la ciutat però les seves puntes les trobem en els barris amb més i menys poder econòmic: Sarrià Sant Gervasi i Nou Barris, i a d’altres zones amb important presència castellanoparlant com Vall d’Hebró o La Sagrera.

Mapa dels percentatges d’ERC a Barcelona (Parlament 2006). Font: bcn.catFinalment veiem el mapa de la Barcelona menestral, el negatiu exacte de la Barcelona espanyolista i que té l’epicentre a la Plaça del Sol de la vila de Gràcia. És la Barcelona d’ERC i, cada vegada més, també la d’ICV. Des de fa uns deu anys l’electorat d’ICV a Barcelona s’assembla molt a l’electorat d’ERC per localització geogràfica, però també per edat i nivell d’estudis. ERC i ICV tenen els seus punts forts al centres històrics de Gràcia i Sants, i també a altres barris de nivell adquisitiu mitjà i amb forta presència catalanoparlant (Poble Nou, Clot Guinardó...). Els seus pitjors registres allà on millor els va al PP i a Ciudadanos. La única diferència rellevant entre ERC i ICV és que els ecosocialistes tenen bons resultats a Ciutat Vella.

En definitiva, no podem preveure el vot d’una persona perquè visqui en un barri o en un altre, però sí que coneixent les característiques globals d’una població (llengua i poder adquisitiu) podem deduir quins són els partits que hi obtindran millors resultats

dimecres, 25 d’abril de 2007

Cap a un nou pacte de progrés a les balears?

balears25/04/2007 · Roger Buch, politòleg
Analitzem en aquesta crònica les possibilitats que tenen les forces d’esquerra de recuperar el govern de les Illes Balears. Una de les característiques és que l’esquerra es presenta al Parlament Balear en diferents formats a cadascuna de les quatre illes. Així, a Menorca, es presenten per separat el PSIB-PSOE, els nacionalistes del PSM i Esquerra Unida. A Mallorca, es presenta el PSIB i també el Bloc per Mallorca que lidera el PSM i que també integra EU-Els Verds i, contra pronòstic, també ERC. La presència d’ERC al Bloc ha provocat la retirada de l’Entesa per Mallorca, escissió recent del PSM, que s’havia de presentar al Parlament Balear coaligada amb els republicans. Tot i els pocs milers de vots que aporten els independentistes a Balears, aquesta decisió provocarà un efecte de reagrupament del vot nacionalista, allunyant el fantasma de la dispersió.
Resultats de les eleccions al Parlament Balear 2003
A Eivissa, en aquesta ocasió, es presenta la coalició PSOE-Eivissa pel Canvi que a la vegada agrupa la resta de grups progressistes i nacionalistes com l’Entesa Nacionalista i Ecologista, EU i ERC i que substitueix el Pacte Progressista de les Pitiüses d’anteriors convocatòries. I finalment a Formentera, on només hi ha un diputat en joc, es presentarà la Coalició d’Organitzacions Progressistes de Formentera (COP). Per la banda de la dreta, el PP a Formentera es presenta amb les sigles de l’Agrupació Independent Popular de Formentera (AIPF).
Tot i el garbuix de sigles, el panorama és prou clar: un seguit de forces polítiques d’esquerres i/o nacionalistes (PSIB-PSOE, Bloc per Mallorca, PSM de Menorca, COP i PSOE-Eivissa pel canvi) apostaran per la reedició d’un pacte de progrés (1999-2003) per fer fora del govern al PP de Jaume Matas.
eleccions07_25abril2Entremig de la dreta PP-AIPF i del conglomerat progressista trobem, només a Mallorca, la regionalista Unió Mallorquina (UM) de M. Antònia Munar que podria pactar tant amb els uns com amb els altres.
Hi ha diversos elements que fan pensar que és possible que el PP perdi la majoria absoluta. En primer lloc la unitat d’acció del nacionalisme d’esquerres a Mallorca, que només fa uns mesos semblava impensable degut a la dolorosa escissió patida pel PSM. El fet que el Bloc agrupi a EU-Els Verd, PSM i ERC, farà que s’aprofitin tots els vots i es maximitzi el nombre d’escons que aconsegueixin. A Mallorca, cada 9.500 vots, van significar el 2003 un diputat.
D'altra banda, cal dir que una part de l’esquerra pot anar força motivada en aquestes eleccions. La gran mobilització ciutadana del 17 de març a Palma contra les polítiques ambientals del govern del PP podria tenir traducció electoral. També van ser positius els resultats de les eleccions legislatives de 2004 on la suma de les forces progressistes va superar el PP, fet que no havia passat ni en les eleccions autonòmiques de 2003 ni en les legislatives del 2000. Finalment, l’element més determinant: les enquestes senyalen un canvi de tendència a Eivissa, on el 2003 el PP va marcar la diferència. Degut al conflicte de l’autopista, el PSOE-Eivissa pel Canvi podria superar per un diputat de diferència al PP i, només que es mantinguessin els resultats a la resta de circumscripcions, ja n’hi hauria prou per decantar la balança. Un canvi en el sentit del vot de només 3.000 eivissencs podria ser definitiu.
eleccions07_25abril3
Però no tot està dat i beneït; les polítiques urbanístiques i de foment desmesurat de la construcció del PP generen molts anticossos però alhora fidelitats i guanys a curt termini per part d’un sector de població que pot beneficiar-se d’un clima de bonança econòmica. A més, una probable pèrdua de majoria absoluta del PP no garanteix el canvi de govern; caldrà esperar veure quin paper fa UM.

dimecres, 18 d’abril de 2007

L'ofensiva municipal dels extrems

cs_cup_pxc18/04/2007 · Crònica Electoral · Roger Buch, politòleg
Una de les novetats d’aquesta convocatòria electoral a Catalunya és la implantació, per primera vegada amb una certa força, de tres petits partits supracomarcals que se situen als espais polítics extrems i fortament ideologitzats. Es tracta de Ciudadanos, de la Plataforma per Catalunya (PxC) i de la CUP. Mentre continua la davallada de les agrupacions d’independents en relació a altres convocatòries, aquestes formacions aprofiten per intentar consolidar-se presentant més candidatures que mai. En bona part no es tracta de candidatures bolet, com pot presentar alguna altra força nova sense cap possibilitat, i poden fer perdre regidors en algunes capitals de comarca a les forces tradicionals.

Qui surt amb avantatge són els Ciudadanos – Partit de la Ciutadania (Cs) que ja no són extraparlamentaris i que volen ser presents en molts municipis, sobretot de l’àrea metropolitana. El partit espanyolista se la juga a Barcelona on el fet de quedar-se fora, encara que sigui per poc, li pot suposar un fort sotrac. Compta amb l’empenta de l’èxit en les eleccions al Parlament però probablement ja no amb el favor de determinats mitjans de comunicació estatals que els van donar suport. Presentarà més de 60 candidatures, moltes d’elles en municipis on en les anteriors eleccions van superar o fregar el 5%. Recordem que és necessari arribar a aquest percentatge per entrar en el repartiment de regidors i, com es veu a la taula, en molt municipis es van quedar amb el quatre i escaig.

Municipis on Ciudadanos treu els seus millors resultats (Parlament 2006)

També trobem la populista Plataforma per Catalunya (PxC) que es centra en la denúncia de la immigració, motiu pel qual se l’ha acusat reiteradament de xenòfoba. El 2003 va presentar 6 candidatures municipals i va obtenir representació a Vic, Manlleu, Cervera i el Vendrell. En aquesta ocasió, pretenen arribar a la cinquantena de candidatures, tot i que està per veure quantes d’aquestes responen a un suport real. Es presentaran a diferents municipis d’Osona, d’on és el seu líder, i a altres poblacions de la Catalunya interior amb elevat nombre de població extracomunitària. A part dels citats, també seran presents a capitals com Olot, Manresa, Mataró i Barcelona.

Municipis on PxC es va presentar el 2003 (municipals)

Finalment, i a les antípodes ideològiques d’aquests dos grups, se situen les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) que reben el suport de Casals i organitzacions de l’independentisme revolucionari, situats a l’esquerra d’ERC i d’ICV. Impulsen una quarantena de candidatures i participen en una quinzena més juntament amb grups d’esquerra alternativa com l’Entesa de Sabadell o de l’Entesa del Progrés Municipal (vinculada a ICV). Actualment la CUP té representació a capitals de comarca com Valls i Vilafranca del Penedès i van tenir bons resultats a Manresa, Vic i Mataró tot i no obtenir-hi regidors. En aquesta convocatòria es presenten també a poblacions com Berga, Girona, Lleida, Terrassa, Sant Cugat del Vallès o Granollers destacant algunes poblacions mitjanes de la segona àrea metropolitana com Martorell, Molins de Rei, Cardedeu o Sant Celoni. Tot i que en molts d’aquests municipis no arribin al 5%, el fet d’aconseguir alguns centenars de vots els pot donar prou força per ser reconeguts com a actors en la vida política local.

Resultats CUP 2003

Tant la PxC, que només va aconseguir 4.892 vots (0,15%) a les eleccions del Parlament de 2003 i que ja no es van presentar el 2006, com la CUP, que va ensopegar l’única vegada que ha participat en una convocatòria supramunicipal (Europees de 2004, on va obtenir 6.185 vots, el 0,29%) aboquen tots els seus esforços a les municipals, que és on poden rendibilitzar més la seva feina. Un creixement de la CUP aniria en detriment d’ERC i d’ICV. Pel que fa a la Plataforma per Catalunya, pel seu caràcter de partit monotema pot restar vots a tothom, però sobretot al PP, que a Vic, per exemple, el 2003 perdé l’únic regidor que tenia. Finalment, Ciudadanos a les eleccions al Parlament va robar vots tant als socialistes com al PP. Tot i que inicialment semblava que aquest partit havia de recollir el vot espanyolista d’esquerres del PSC, el màxims percentatges de vot sobre el cens els va obtenir als barris més benestants de Barcelona.

Cal veure, doncs, quina serà la magnitud del creixement d’aquests nous grups, però segur que, en menor o major mesura, afectarà als resultats dels cinc partits consolidats del sistema de partits català.

dilluns, 16 d’abril de 2007

Diputacions catalanes: les últimes eleccions

Partit més votat dels partits Judicials de la província de Barcelona. Font: Diputació de Barcelona04/04/2007 · Roger Buch, politòleg
Segons l’article 91.3 del nou Estatut, els Consells de Vegueria han de substituir a les Diputacions. Així, si l’Estatut es desplega tal com està previst, aquestes haurien de ser les darreres eleccions per elegir les quatre diputacions catalanes. Les diputacions, tot i el seu important pressupost, són les grans desconegudes de les eleccions locals. A partir dels resultats de les eleccions municipals es sumen els vots per elegir els membres de les diputacions. És per aquest motiu que els grans partits busquen apadrinar llistes d’independents en municipis encara que no surti el nom del propi partit. D’aquesta manera, els vots per aquestes llistes d’independents comptaran en el recompte d’aquell partit judicial per a la seva formació i també, per a l’elecció dels consellers comarcals. A Catalunya tant ERC com el PSC i ICV han creat les seves marques paral·leles per poder presentar-se en el màxim nombre de municipis.

Eleccions a les Diputacions de Catalunya

Tal i com marca la Llei Orgànica de Règim Electoral Central els diputats s’elegiran a través dels partits judicials. Aquest fet genera algunes paradoxes, com el fet que la majoria de circumscripcions electorals tenen molt pocs diputats, en alguns casos només un. D’aquesta manera estem més a prop d’un sistema electoral de tipus majoritari que no pas d’un de teòricament proporcional. En el cas de Barcelona, els partits judicials de Vic, Manresa, Arenys de Mar, Vilanova i Berga només elegeixen un diputat provincial. En les eleccions a la Diputació de Barcelona de 2003 podem veure com el PSC, que a les eleccions al Parlament surt perjudicat en el repartiment d’escons, es troba en una situació inversa. Els socialistes obtingueren el 37,4% dels vots que els donaren 24 diputats (47,1 %) i en l’altre extrem ERC, amb el 12,3% dels vots només obtingué 2 diputats (el 3,9%). Serà interessant tenir presents aquestes dades quan aquests dos partits reclamin una llei electoral catalana cent per cent proporcional i, sobretot, quan hagin pactar el sistema electoral per als Consells de Vegueria.

Diputació de Barcelona – 2003 – Diputats  per Partit Judicial

Analitzant els resultats de les eleccions de 2003 a Barcelona, es pot observar que, en molts dels partits judicials, un augment de candidatures o un petit canvi en la participació pot afectar de manera rellevant el repartiment de diputats. Així, per exemple, en el partit judicial de Terrassa, l’últim diputat a assignar, dels quatre que tenia, seguint la Llei d’Hondt va anar a parar a ICV, quan per molt pocs vots hauria pogut obtenir-lo ERC o el PP, que es van quedar sense, o també a CiU que hauria sumat el segon. Una altra paradoxa podria donar-se a Vilafranca del Penedès, on el fet que ICV es presenti la capital de l’Alt Penedès fora de la llista del PSC, com sí que ho feu l’any 2003, podria provocar que l’únic diputat del partit judicial de Vilafranca anés a parar a CiU, que es va quedar en aquella ocasió a només 2.000 vots dels socialistes. En definitiva: el fet que hi hagi circumscripcions electorals tant petites genera una desproporcionalitat més alta que la que es dóna en altres tipus de convocatòries.

En tot cas, caldrà veure quin serà el sistema electoral per elegir els probablement set Consells de Vegueria. Això sí, només tindrem Consells de Vegueria si es compta amb l’impuls legislatiu necessari del Parlament, amb el permís del Tribunal Constitucional i també amb l’aval de les Corts Generals espanyoles, que tenen la competència per canviar els límits provincials.

La Generalitat valenciana penja d'un fil

adeu_pp11/04/2007 · Roger Buch, politòleg
Sens dubte, juntament amb les eleccions al Parlament Balear, les eleccions a les Corts Valencianes són les més renyides i rellevants de totes les que hi haurà als Països Catalans el proper 27 de maig. El PP, que governa amb majoria absoluta, se les haurà de veure amb un possible edició d’un pacte de progrés. Gràcies a la coalició Compromís pel País Valencià, que agrupa el Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida i altres partits minoritaris s’aprofitaran tots els vots de l’esquerra nacionalista i, per tant, la possibilitat d’un canvi és més possible que mai. Fins ara, els cent mil vots que obtenia el Bloc es desaprofitaven ja que no superaven la barrera del 5%.

Resultats Corts Valencianes 2003. Font: Generalitat Valenciana
Què passaria si el 27 de maig els electors votessin exactament igual que el 2003?. Caldria sumar els vots del Bloc i de l’Entesa (Esquerra Unida) en una sola candidatura i, a més, tenir en compte el nou repartiment d’escons per circumscripcions electorals. En aquesta ocasió, i tot que amb polèmica, les Corts Valencianes tindran 99 diputats, 10 més que el 2003. El repartiment serà el següent: 24 per Castelló, 35 per Alacant i 40 per València.

Repetint els resultats, el Compromís obtindria 10 diputats i la distància entre l’esquerra i la dreta s’hauria reduït de 7 diputats a només 3. Socialistes i Compromís empatarien a diputats amb el PP a València, a Alacant es quedarien a un sol diputat i a Castelló dos per sota.

Extrapolació 2007 (resultats de 2003 amb el Compromís (Bloc+EU) i nou repartiment d’escons

Amb aquests resultats tan ajustats, un parell de petits moviments podrien decantar la balança a favor del canvi. Això és possible ja que el Compromís probablement aconseguirà més vots que la suma exacte de l’Entesa i el Bloc en generar-se sinèrgies al voltant de la candidatura. Per dir-ho d’una altra manera, el vot d’esquerres més alternatiu, nacionalista i proper als moviments socials està més motivat que mai i es preveu que el Compromís pugui créixer gràcies als joves que voten per primer cop, a antics abstencionistes o exvotants de partits extraparlamentaris. Així, si Compromís sumés tant sols 2.500 vots més per Castelló, prendria un diputat directament al PP i, per tant, la distància a nivell de país seria ja la mínima: 50 a 49. Per “robar” el darrer diputat per València al PP, tant el PSPV com el Compromís necessitarien sumar en aquesta demarcació vora 25.000 vots més respecte el 2003, sempre que el PP repetís resultats i que la participació es mantingués.

Cost aproximat del darrer diputat a les tres circumscripcions si es repetís la participació de 2003

Però hi ha moltes incògnites encara obertes com, per exemple, com afectarà la reestructuració de la dreta blavera i quants vots aconseguirà la renovada Coalición Valenciana que, de tota manera, ho té difícil per superar el 5% a tot el País. Les altres incògnites tenen a veure amb els partits grans. Cal veure si el PSPV és capaç de mantenir lleugerament a l'alça els resultats del 2003. En aquest sentit, una baixa participació pot afavorir el PP que sembla tenir el seu electorat molt mobilitzat. Però tot i que els conservadors estaran motivats per impedir un "tripartit a la catalana", hem d'estar atents a les conseqüències de les nombroses crisis internes locals que des de fa uns anys divideixen acarnissadament el partit conservador.

En definitiva, tot i que és complicat, dir adéu al PP pot anar de pocs milers de vots. Sembla probable una gran mobilització d'esquerra alternativa i nacionalista al voltant del Compromís, però caldrà que el PSPV no perdi ni un sol sufragi dels que va obtenir el 2003.

divendres, 13 d’abril de 2007

Roger Buch i Ros, (Barcelona, 1970) és llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia, i Doctor en Ciència Política per la UAB. Fruit de la seva recerca sobre l’independentisme català a la transició ha publicat El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (1974-1980) (1995) i 

Ha participat en diverses obres col·lectives en què destaquen el Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Segle XX (2000) Esquerra Republicana de Catalunya, 70 anys d’història (2001) i Whats'up Catalonia (2013).

Ha coordinat un curs sobre història de l’independentisme en el marc dels Juliols de la UB (2003) i ha fet anàlisi electoral per a El Temps i Tribuna Catalana.

Actualment és professor a la Facultat d'Educació Social i Treball Social de la Fundació Pere Tarrés (URL) i dirigeix diversos projectes sobre voluntariat, participació ciutadana, associacionisme i tercer sector, a l’àrea de Consultoria i Estudis de la mateixa Fundació.

[actualitzat 9/10/2010]

twitter: @rogerbuch
rogerbloc@buch.cat