dimarts, 28 de setembre del 2010

Quan la política no s'acaba a internet

Publicat a Tribuna Catalana el 22 de setembre de 2010.En pocs anys la revolució tecnològica i les xarxes socials han inundat el debat polític. Però fins a quin punt es tracta d’eines decisives? Informar-se i debatre sobre política per Internet i les xarxes socials és qüestió de minories selectes o afecta ja a un gruix de l’electorat?
No sabem encara quants ciberactivistes hi ha ni tampoc quants electors podrien ser capaços de canviar el seu vot degut a consignes distribuïdes per la xarxa.
Però les respostes a un pregunta del darrer baròmetre del CEO ens comencen a donar una mica de llum.

En aquest baròmetre d’estiu (juliol 2010) es pregunta als electors, per quins mitjans s’acostumen a informar sobre temes politics. Es tracta de respostes acumulatives i, per tant, normalment, es combinen dues o més respostes. Podem comprovar que la premsa diària i la televisió continuen sent els mitjans utilitzats amb més freqüència. Internet queda en quart llocs, fins i tot després de la ràdio.

Analitzant les dades més atentament veiem com aquestes varien sensiblement depenent del partit que han votat els electors. Així s’informen més per internet els electors del PP, ERC, ICV i C’s que no pas els del PSC o CiU. Això s’explica, en bona part, per la diferent composició generacional dels electors. Aquells partits amb electorat més joves tindran més tendència a usar Internet que no pas els que tenen un electorat més envellit. Una altre motiu per explicar-ho seria el diferent nivell de politització dels electors. Com més politització més ús de la xarxa ja que és el mitjà més immediat i on és possible interactuar.

Hi ha molta gent que és usuària habitual d’internet i les xarxes socials però que no les fa servir per informar-se sobre política. Fins i tot els joves fan servir més la premsa o la televisió que la pròpia xarxa per informar-se sobre temes polítics.

Fan bé els partits d’utilitzar les xarxes socials, ja que tenen una potencialitat de futur molt evident, però tampoc han d’oblidar que la majoria de ciutadans, encara que siguin usuaris d’internet, continuen informant-se de política prioritàriament a través dels mitjans convencionals

dimecres, 15 de setembre del 2010

I tu, independentista, a qui votaràs?


Publicat a Tribuna Catalana, el 15/9/2010

Una de les frases més escoltades durant les tertúlies i debats espontanis de la Diada fou: “I ara, els independentistes, a qui hem de votar?”. Ens estem referint sobretot a un perfil d'electors que van votar ERC el 2003 o el 2006 i que havien demostrat descontentament amb els republicans.

Alguns ja fa temps que han optat per votar CiU, però són molts els que encara es mouen en la disjuntiva. En el baròmetre del passat juliol, el percentatge d’indecisos era molt elevat entre els antics electors d’ERC. Molts d’aquests veuen que se’ls acaba el temps per decidir-se i mostren certa preocupació sobre la destinació final del seu vot. De l’ambient general de la Diada se’n desprenen tres idees.

Per una banda constatem que l’abstenció i el vot en blanc en aquest àmbit comencen a estar mal vistos. Hom tendeix a pensar que després de la demostració de força ciutadana del 10J, abstenir-se podria ser una mena de traïció. La visió de puresa “a mi no m’enganyaran” de moda fa pocs anys i de situar el vot en blanc moralment per sobre dels “polítics corruptes” està disminuint. A més, l’aparició de noves forces treu arguments als seus defensors.

Per altra banda, també es constata que els militants de Solidaritat i RCAT, molts d’ells antics electors d’ERC, estan molt il·lusionats. Recorden l’estat d’ànim dels republicans en les eleccions de 1992 o de 2003. Però a part de tenir militants motivats i simpatitzants, ben visibles a la diada, aquestes forces també han de tenir electors. Perquè Solidaritat o RCAT entressin al Parlament, caldria que algunes desenes de milers de persones que no han assistit mai a cap acte o manifestació seves, els votessin.

Hi ha força independentistes disposats a fer-ho, però sembla que una bona part d’ells només ho faran si perceben possibilitats reals d’entrar al Parlament. Molts d’ells asseguren que miraran amb detall les enquestes, per saber qui dels dos té més possibilitats. Les primeres que apareguin amb mostres properes als 2.000 ciutadans començaran a donar pistes fiables.

Finalment, la idea de “vot útil independentista” davant la fragmentació de propostes pot acabar beneficiant ERC. Alguns dels que fins ara afirmaven que no tornarien a votar Esquerra, diuen ara que potser caldrà fer-ho com a darrera opció, en part, perquè no els convenç cap de les alternatives que finalment s’han presentat. Aquesta tendència, que sembla creixent, és especialment significativa en persones que es consideren d’esquerres i que no veuen gens clar votar a forces que tenen un programa social poc definit.

Entre el 10J i el 28N. S’acosta la Diada més concorreguda


Publicat a Tribuna Catalana, el 8/9/2010

Enguany l’onze de setembre es presenta realment atractiu. A part dels centenars d’actes organitzats arreu del territori, el centre de Barcelona viurà una efervescència digna d’estudi. Els darrers anys ja s’ha anat incrementant la presència ciutadana a la Diada

però enguany, degut al context d’efervescència, s’arribarà al clímax. Totes les organitzacions catalanistes tant civils com polítiques aniran a la caça del gladiador, del militant sobiranista. Buscaran el seu vot, la seva adhesió i la seva signatura.

Però és molt difícil que les convocatòries civils de la Diada esdevinguin notícia. En part perquè les declaracions dels polítics centraran l’actualitat informativa però també perquè s’organitzen múltiples activitats i cap d’elles sobresurt especialment. Dinars populars, manifestacions, ofrenes, marxes de torxes a la vigília, festes infantils, commemoracions històriques, concerts, mostres d’entitats, venda massiva d’estelades i mocadors, etc. Des de la multitudinària Festa de la Llibertat d’Òmnium fins a la taula de material del darrer Casal Independentista, la concentració és tant intensiva i la competència per guanyar minutatge i quota de pantalla als mitjans de comunicació és enorme. Els organitzadors d’activitats de les entitats faran bé en desangoixar-se per si surten més o menys als mitjans i concentrar-se a contribuir a la notícia real que ells protagonitzen: l’independentisme globalment avança. La suma de les activitats de la Diada mostren un sobiranisme popular desacomplexat, massiu i optimista que hauria de deixar ben astorats als corresponsals estrangers que, atrets pel 10J, vulguin venir per saber què es cou a Catalunya. Un sobiranisme que busca transformar en decisions polítiques les energies acumulades al llarg del curs passat. Un curs que començà ara fa un any a Arenys de Munt i que acabà el 10J al Passeig de Gràcia. La Diada pot ser un pont d’enllaç entre el 10J i el 28N. Un onze de setembre on lliurarà la batalla pacífica entre els que volen que el 10J condicioni el 28N i els que prefereixen oblidar-lo.

dijous, 2 de setembre del 2010

RCat i Solidaritat: repetint el guió que van escriure NE i el BEAN fa 30 anys

Publicat a Tribuna catalana el 2/03/2010
Sovint la història ens remet a situacions ja viscudes. No sabem si en podem treure lliçons però, com a mínim, les semblances són ben curioses. L’any 1980 hi hagué les primeres eleccions al Parlament de Catalunya restaurat. Ja hi havia partits amb representació parlamentària a les Corts i als principals ajuntaments però l’independentisme català, aleshores només d’esquerres, era extraparlamentari i no volia desaprofitar l’ocasió. Dues candidatures es postularen exactament en el mateix espai polític: Nacionalistes d’Esquerra (NE) i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). La primera d’elles s’havia constituït feia poc, naixia amb energia i tenia un ampli suport en entorns intel·lectuals, ecologistes, i recollia una bona part del PSAN. El BEAN ja s’havia presentat amb Xirinacs el 1979 a les eleccions estatals sense aconseguir representació i s’havia dividit durant la mateixa nit electoral.

Davant la imminència de les eleccions foren molts els qui apostaren per la unitat entre les dues forces, degut a l’evidència que l’espai polític que volien ocupar era el mateix. Alguns milers signaren manifestos per la unitat i fins i tot s’anuncià una vaga de fam per assolir-ho. Les desavinences foren personals però també en la manera en què s’havien d’unir els dos grups. Per a NE, grup que naixia amb més empenta, calia una “unitat des de la base” i en canvi, per al BEAN, calia un pacte d’“igual a igual” entre els dos grups. Segons el BEAN, NE volia ocupar un espai on ja hi eren ells. Les semblances entre l’embolic entre RCat i Solidaritat són prou evidents. Els rumors digueren aleshores que aquesta divisió fou incentivada per altres partits que no els interessava massa competència al Parlament. NE omplí, en el seu míting final, el Palau d’Esports de Barcelona amb un concert de Lluís Llach que donà entusiasta suport al projecte. Però arribaren les eleccions i cap dels dos grups assolí diputats. El BEAN que no arribà als 15.000 vots es dissolgué poc després. NE , que triplicà els vots del BEAN però es quedà lluny del 3%, es constituí com a moviment però mai obtingué diputats si no fora pactant, més endavant, amb altres forces polítiques. Haurien de passar un parell de legislatures perquè diputats explícitament independentistes fessin sentir la seva veu al Parlament.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Eleccions al Parlament: cròniques estivals

Durant aquest mes d'agost he publicat a Tribuna Catalana un anàlisi de com afronten els partits parlamentaris les properes eleccions. Hi trobareu les expectaves i també l'evolució en nombre de diputats de les darreres legislatives.