L'herència del PSAN

Ja és a les llibreries L'herència del PSAN. Porta per subtítol, Les aportacions humanes i ideològiques del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (1968-1980) al sistema polític actual. En els tres primers capítols faig un repàs a la història de l'independentisme català a finals del franquisme i durant la transició. És l'evolució del PSAN però també de la seva relació amb la resta del moviment pro democràcia, drets socials i llibertats nacionals.

1 - El PSAN sota el franquisme (1968-1974)
2 - El despertar de la democràcia (1975-1977)
3 - La instauració d'un nou règim (1977-1980)
4 - Un balanç del PSAN
5 - L'herència personal i orgànica
6 - La incidència ideològica

Els tres capítols finals són un balanç d'aquest partit que sempre va demanar el "No" o l'abstenció en tots els referèndums, mentre va acabar sortint el "Sí". Què se n'ha fet avui de les seves idees? Què queda avui dels "Països Catalans, Independència i Socialisme"? a quins partits estan avui els seus militants i dirigents?. Qui pot apropiar-se de l'herència del PSAN, un partit que tot i durar molt més temps, durant més de deu anys va ser el principal referent de l'independentisme català?

El llibre ha estat editat per editorial Base i podeu seguir-ne l'actualitat en aquesta pàgina de facebook. Espero que us agradi!

L'Alicia saneja els comptes d'Òmnium

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/2/2012

La polèmica que ha generat Alicia Sanchez Camacho amb les seves declaracions sobre les subvencions a Òmnium Cultural estan sent positives en el sentit de demanar transparència al que es fa amb els diners públics.

Així, tot i que no era cap secret, ja tothom sap quants diners dóna la Generalitat  a l'Òmnium per al foment de la llengua i la cultura, i també l'important nivell de retallada que hi ha hagut respecte l'any anterior, d'acord amb els temps que estem vivint i com coneix perfectament qualsevol entitat que rep subvencions.

La polèmica també ha generat un allau de peticions de socis des de dilluns passat. Aquest fet va en la línia dels augments de socis dels darrers anys de l'entitat. Arran de la modernització de l'associació, de la manifestació del 10 de juliol del 2010 i pels posicionaments arran de la sentència contra el català a l'escola, els socis no paren de créixer i actualitzar les seves quotes.

La polèmica també constata que quan parlem d'Òmnium estem parlant d'una entitat singular, no comparable a cap altra. En primer lloc per la seva centralitat política i el consens que genera. Tot i tenir posicionaments polítics propis, gaudeix de la complicitat més o menys intensa amb un ampli espai del catalanisme polític que pot anar del PSC fins a la CUP.  D'aquí el suport de tots els governs de la Generalitat independentment dels partits que governessin.  Un consens que, com és evident, el PP n'és fora voluntàriament.

En segon lloc per la seva solidesa en els anys, fet que li permet potser menys capacitat de reacció en determinats moments però garanteix continuïtat i sobretot incidència a mig i llarg termini en l'execució dels seus projectes. També és única per la seva excepcionalitat territorial. Òmnium és una entitat cultural d'àmbit català federada amb Acció Cultural del País Valencià i l'Obra Cultural Balear. En aquest país les entitats culturals, d'estudi, ateneus  o cultura popular n'hi ha a milers però són sobretot locals. Moltes d'elles federades però no són  nacionals, ni comarcals sinó locals, circumscrites al seu municipi.

Un altre element que fa l'entitat interessant és precisament la gran quantitat d'ingressos privats que rep, fruit del compromís dels 27.000 socis i de manera creixent també d'empreses i altres entitats. Així en el conegut Tercer Sector no lucratiu fa anys que es proposa diversificar les fonts de finançament i que les ajudes públiques han de ser una part reduïda del seu finançament.  Així, segons dades de l'entitat en pocs anys els ingressos privats han passat del 48% al 67% del seu pressupost. Uns ingressos que serveixen per desenvolupar tot un seguit de projectes arreu de les comarques.  Projectes de cohesió social, foment de la llengua i la cultura, encapçalats per centenars de dirigents que té l'associació a les seves seus territorials.

Catalunya i els símbols espanyols: entre el rebuig i la indiferència

Publicat a Tribuna Catalana el 15/1/2012

Sembla ser que quan el president Tarradellas va arribar a la Plaça Sant Jaume l'any 1977 va proposar acabar el seu parlament amb un "Visca Catalunya i Visca Espanya" però li van aconsellar que escurcés la frase.

Ell deuria recordar la naturalitat en què als anys 30 es cridava "Visca Catalunya i Visca la República". No calia dir Espanya, dient República tothom content. Però al 1977, és clar, no es podia dir República. I és que l'ús dels símbols espanyols o del propi nom d'Espanya a Catalunya, des de la transició es mou en un terreny pantanós.

Himne, bandera bicolor i monarquia són tres símbols de l'Estat directament heretats del franquisme. Aquests símbols, els dos darrers tunejats, són acceptats plenament com a propis en l'esport pels seguidors de la selecció espanyola, però no pas en el conjunt de la societat. Així l'esquerra política d'arreu de l'Estat, tres dècades després, tot i acceptar-los teòricament, no els ha assumit mai com a propis i les seves bases no els usen pràcticament mai en públic. El catalanisme tampoc. El radical els detesta i el moderat ignora himne i bandera, tot i que utilitza la monarquia quan li convé. El rebuig a aquests símbols supera l'independentisme ja que sovint s'associen al passat franquista.

Fa pocs dies s'ha sabut que hi tornarà a haver una final de copa entre el Barça i l'Athletic Club. Es preveu que la xiulada des de les dues aficions, sobretot per part catalana, serà considerable. Però a qui es xiularà? a la marxa reial o al rei? Probablement a tots dos, però més a l'himne que a la figura de Joan Carles I. La xiulada serà tant grossa com previsible. En els desplaçaments del FC Barcelona, l'accent reivindicatiu catalanista sempre puja de to. Molt més que al Camp Nou, probablement perquè baixa força anys la mitjana d'edat . Per a un catalanista en una situació de clímax esportiu, xiular la marxa reial, més que un insult, sembla que sigui un acte reflex. No ho consideren faltar el respecte a l'himne d'un país veí, com fan els seguidors de la Roja quan xiulen la Marsellesa en jugar contra França, o alguns culers i pericos quan s'insulten mútuament. No és tant "no m'agrada el teu símbol" sinó més aviat "has de saber que aquest símbol que m'imposes, que tu assegures que també és el meu, a mi no em representa!".

ERC i ICV ja tenen més expectativa de vot que el PSC

S'ha comentat els darrers dies que la intenció de vot d'ERC i ICV plegats ja sumaven més que el PSC.  S'ha recordat la dada del darrer Baròmetre del CEO arran de la celebració del Congrés del PSOE on el PSC sembla que queda totalment desdibuixat. Les enquestes no li donen signes de recuperació.

Tercera onada Barometre 2011
Barcelona · Font: 3a onada Baròmetre electoral  2011. Centre d'Estudis d'Opinió – Generalitat de Catalunya

Aquesta dada podria fer pensar la correlació de forces de  l'esquerra catalana, encara ara atordida per l'experiència del tripartit, podria canviar. ERC i ICV sembla que recuperen vot, mentre que el PSC obté els té expectatives més baixes que mai.

De fet, tot apunta que la davallada recent d'ERC no es va produir perquè el partit fos massa  d'esquerres sinó per haver pactat, en inferioritat de condicions, amb el PSC. La direcció actual dels independentistes té clar que no es tornarà a pactar amb el PSC ni a curt ni a mig termini. Una altra cosa és que ho hagués de fer amb igualtat de condicions, no pas sent el segon partit.

Les diferències entre la suma d'intenció de vot  d'ERC i ICV per una banda i el PSC  per l'altra, s'accentuen amb l'edat. Els socialistes tenen un electorat més envellit tal i en les dues franges d'edat més jove la diferència amb la suma d'ecosocialistes i independentistes és molt elevada.  Si és una diferència deguda a l'edat, amb els anys el PSC mantindria certa quota de vot. Si la diferència és de generació, el PSC amb el recanvi demogràfic natural, té els dies comptats.

Quin futur podria tenir una possible fusió entre ERC i iCV? Es convertiria en el partit hegemònic de l'esquerra catalana i deixaria el PSC en posició marginal o tindria tantes fugues per la banda sobiranista interclassista i per l'esquerra no sobiranista que es quedaria sense res?  Seria possible un partit d'esquerra transformadora, que tot i el seu sobiranisme desacomplexat  no hagués d'acabar obligatòriament tots els congressos picant de mans l'in-inde-independència?

El moment escocés de l'independentisme català

Publicat a Tribuna Catalana el 25/1/2012.

Històricament l'independentisme català s'ha emmirallat en molts països que han lluitat per la seva llibertat. La influència d'aquestes experiències s'ha notat en les estratègies però també en les nomenclatures de les organitzacions.

Així el PSAN ens recorda el Front d'Alliberament Nacional d'Algèria, el PSAN provisional i Nosaltres Sols! ens remeten a Irlanda o també el concepte "sobiranisme" que va venir fa poques dècades importat des del Quebec. Entremig influències bàltiques, balcàniques i sobretot basques. I el dilema de fins a quin punt fixar-nos tant en les altres experiències ens pot fer  oblidar la creació d'un full de ruta autènticament propi. En aquest sentit, la crítica al "mimetisme basc" ha portat a la creació de conceptes pejoratius com "basquitis" dit d'aquell que copia acríticament la lluita abertzale i que sovint dedica més temps a la solidaritat amb Euskadi que a la pròpia lluita per la independència.  Fins i tot posar massa il·lusions en altres processos pot ser contraproduent, com el resultat negatiu del darrer referèndum sobiranista al Quebec (1995) que va caure com un gerro d'aigua freda en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya.

Ara però, és el moment d'Escòcia. Si bé les coincidències sociolingüístiques eren mes properes amb el Quebec, amb el escocesos les semblances són molt més grans que en cap altre procés. És un país de la Unió Europea que no arrossega cap conflicte nacional amb centenars de víctimes, com Irlanda o Euskadi, i que es planteja la secessió unilateral d'un territori petit respecte a un conjunt més gran. A Flandes, en canvi, la independència vindria del divorci amb Valònia, un territori semblant pel que fa a població.

Un dels punts d'interès del cas escocès és la integració automàtica del possible nou Estat independent a la Unió Europea, el que es coneix com "ampliació interior". Així la possibilitat que el govern espanyol faci xantatge amb l'amenaça d'expulsió de la Unió és un element de gran rellevància. És per això que a mesura que s'apropi el referèndum impulsat per Àlex Salmond l'interès català per Escòcia anirà en augment. Un referèndum que coincidiria, en el cas que Artur Mas no avancés les eleccions, amb les properes eleccions al Parlament de Catalunya, a la tardor de 2014.

Respondre les agressions i molt més

Publicat a Tribuna Catalana, el 18 de gener de 2012.

El catalanisme en els darrers anys ha reaccionat de manera contundent quan ha rebut agressions. En les sentències judicials o en els atacs a la llengua el catalanisme ha actuat unit i s'ha vigoritzat.

Podem recordar la manifestació "Som una nació" (2006), la manifestació contra la crisi de les infraestructures (2007) i sobretot la manifestació contra la sentencia de l'estatut (2010). Cada agressió és percebuda com una provocació que engrandeix, cohesiona i fins i tot radicalitza el cos social català. Ara mateix estem veient com a Mallorca hi ha respostes contundents mai vistes abans contra politiques d'agressivitat contra el català. La xiulada que rebé el president Bauzà a Sa Pobla fa pocs dies fou antològica.

El centralisme espanyol no s'arriscarà a provocar Catalunya de manera frontal sabent que cada vegada que ho fa creix l'independentisme. Per entendre'ns, el govern del PP no convocarà cap desfilada de l'exèrcit espanyol a Barcelona com quan va tenir la seva primera majoria absoluta. Fins i tot ja hi ha qui proposa cedir en tema fiscal a canvi de rebaixar la política lingüística. No seria gaire intel·ligent pel catalanisme esperar noves agressions directes i caldrà prendre la iniciativa i ser capaços de marcar l'agenda. Si bé a València i a les Balears l'espanyolisme actuarà de manera directa, contra Catalunya s'actuarà de manera més subtil.

El catalanisme, però, també sap preparar-se per actuar per iniciativa pròpia i ho està començant a fer. L'onada de consultes, tot i l'ajuda inicial de la Falange i fiscalia de l'estat, fou un clar exemple d'iniciativa pròpia. En aquesta línia, aquests dies la societat civil avança de manera ferma per consolidar les posicions que va aconseguir en el darrer cicle de mobilitzacions i ho exemplifiquem amb tres iniciatives d'abast ben diferent: La primera és la caravana per l'Estat propi de diumenge passat al Maresme que assaja amb gran èxit formes de mobilització adaptades al segle XXI: fent participar a l'assistent  de forma original. La segona, la contundent campanya "Amb Independència" que fa pedagogia de la sobirania mitjançant interessants vídeos pedagògics. I, finalment, la decisió dels Lluïsos de Gràcia, una de les entitats més arrelades de Barcelona, de penjar l'estelada al balcó de manera permanent com a símbol de compromís amb els nous temps.

La reacció espanyola a l'ús del twitter en català

Publicat a Tribuna Catalana l'11 de gener de 2012.


Mentre ens posem d'acord  sobre si les converses a la xarxa social Twitter són representatives de les tendències socials o simplement són l'expressió d'una minoria tancada en una bombolla, fem una primera aproximació a com reaccionen els usuaris espanyols a l'ús cada vegada més massiu del català.

D'entrada cal dir que la potència del català a la xarxa Twitter és notable. No només sembla que el seu ús està més estès a Catalunya que a la resta de l'Estat sinó que el català hi gaudeix de bona salut. Aquest fet provoca que sovint dels 10 Trending Topics (TT), que són les paraules o hashtags (etiquetes que comencen amb el símbol #) més usades a Espanya en un moment determinat, alguns siguin en català.

A la pantalla de l'ordinador els 10 TT espanyols apareixen ben visibles i els usuaris tenen curiositat per saber de què van.  Alguns d'aquests hashtags en català són reivindicatius, altres per comentar programes de TV3 (#elconvidat #30minuts) o partits de futbol (#frac1 #latdp) o bé artístics #garrotweet o més intranscendents #bondia o #bonnadal. Clicant sobre aquests hashtags es poden visualitzar els centenars de piulades de les persones de tot el món que estan fent servir aquestes expressions en aquell precís moment.

Molts ciutadans espanyols acostumats a  mirar televisió, escoltar ràdio i usar altres xarxes socials només en castellà  veuen com el català se'ls apareix de cop davant seu amb certa normalitat. Davant d'aquest fet i a la curiositat per saber de què va el TT i de poder participar en la conversa,  es produeixen respostes molt diferents.

En alguns casos genera incomprensió; l'etiqueta fa referència a temes estrictament catalans que no són compresos per persones que no miren TV3 o que no coneixen l'imaginari col·lectiu del nostre país. És com si miressin els TT d'un altre país...

En altres casos persones que habitualment piulen en castellà usen hashtags catalans sense canviar de llengua. Això pot passar amb usuaris catalans, valencians o balears que piulen habitualment en castellà però també amb usuaris d'altres territoris que no tenen manies lingüístiques o mantenen proximitats reivindicatives com #resacelebrar (contra la celebració del 12 octubre) o futbolístiques com va ser el cas de  #pilotador ahir al vespre.

Finalment cal destacar les respostes reaccionàries dels usuaris que directament els molesta que hi hagi TT en català i així ho expressen sense contemplacions. Lògicament quan els hashtags en català tenen contingut reivindicatiu (#twitterencatala #unanaciounaseleccio  #catalonianewcountry #tenimpressa) la conversa es torna tensa i els exabruptes pugen de to. Això esperona alguns usuaris catalans que, en comptes de tornar-los l'insult, es dediquen a desacreditar-los tot difonent les piulades més suculentes per demostrar fins on arriba la intolerància d'alguns ciutadans espanyols.

Costellada? Reivindicació?: La millor selecció de la historia!

Publicat a Tribuna Catalana el 29/12/2011

Catalunya viu una interessant paradoxa amb la reivindicació de seleccions esportives oficials. Un estranger que ens observés preguntaria... però els catalans què volen exactament? Que les seleccions esportives no coincideixin sempre amb els estat oficials, o volen ser directament un Estat?

Observant qui forma la Plataforma pro Seleccions Catalanes o el públic assistent als partits de la selecció catalana de futbol, on hi ha més estelades que persones, segurament arribaria a la segona conclusió. Aquests volen les seleccions com a eina per aconseguir la independència! En canvi, observant algunes enquestes i sobretot l'actuació dels governs de la Generalitat de diferents colors polítics, sí que veuria que hi ha més gent a favor de les seleccions esportives catalanes que no pas de la plena sobirania.

Entretant, el nostre estranger també veuria que cada any molts dels que es consideren els més independentistes en arribar a aquestes dates començarien a repetir que això de fer un partit de futbol de costellada no porta enlloc, que si "fórmula esgotada", que si ja no ve Brasil, etc. També en veuria d'altres responent que cal aprofitar qualsevol oportunitat per fer present la reivindicació catalana i que un espectacle d'aquests amb desenes de milers d'assistents i televisat és un gran esdeveniment d'impuls de la consciència nacional i també d'internacionalització del fet català.

El nostre amic estranger, amant del bon futbol i sempre encuriosit per l'espectacle de grades animades i acolorides, finalment, pagant 10 vegades menys del que van pagar uns cosins seus per anar al Camp Nou fa poques setmanes, no dubtarà a pujar divendres al Lluís Companys per veure la millor selecció catalana de la història, entrenada per Johan Cruyff i amb vuit campions del món sobre la gespa.

3 models d'entitats de voluntariat

Acabo de publicar un post sobre models d'entitat de voluntariat al bloc de xarxanet.org. És una breu reflexió sobre les diferents entititats que acullen voluntariat. Sovint quan pensem en eines i reptes d'aquestes entitats potser no tenim en compte que estem parlant de realitats força diferents. Podeu consultar el post AQUÍ

Òmnium, 50 anys de lluita i 10 de renovació

Publicat a Tribuna Catalana, el 21/12/2011

El reportatge #Omnium50A que es va emetre per TV3 i en  horari de màxima audiència va tenir, almenys a les xarxes socials, un grandíssim ressò. El documental aprofundeix, de manera brillant, en dos moments clau: la fundació i els inicis, d'una banda, i els dos reptes del futur immediat -la sobirania i la proposta d' insubmissió fiscal- de l'altra.

Entremig d'aquest passat i futur hi apareixen els expresidents Josep Millàs i Jordi Porta com els dos presidents que fa uns anys van tensionar l'entitat. Aquella agra disputa, ja superada, més que condicionada per les lluites pel control polític, va ser-ho per la idea de renovació de l'associació. Mantenir una entitat resistencialista i tancada o bé adaptar-la als nous temps:  l'Òmnium del segle XXI.  Veient la composició de les posteriors juntes de Jordi Porta i els posicionaments públics de l'entitat és clar que el control polític no era la causa de la disputa. Precisament l'Òmnium ha estat els darrers anys l'espai de trobada de catalanistes de diversa tendència mentre en el camp polític la fractura entre els partits d'obediència nacional era brutalment intensa.
Canvis de fons que ara resplendeixen com mai,  en posar-hi, tal i com el país demana, la reivindicació sobiranista com a primera prioritat
Així, l'Òmnium d'avui té l'origen en aquesta renovació que fa una dotzena d'anys un grup de joves professionals i la majoria de seus territorials va començar. A partir de la presidència de Jordi Porta l'entitat va començar a donar un tomb, que es va anar notant amb el pas dels anys. La modernització es va deixar veure en la imatge, la comunicació, el local i en són bons exemples la renovació estètica dels tradicionals "Premi d'Honor de les Lletres Catalanes" i la "Nit de santa Llúcia".

També destaca el treball intern a l'entitat, l'alineació estratègica entre els diferents nivells: Junta nacional, equip tècnic, seus territorials i socis. Una organització potent i coordinada,  en creixement territorial i de socis constant, al servei d'una idea clara. La renovació temàtica ha permès, per una banda, aprofundir en accions i projectes de reivindicació, mobilització i posicionament públic i, per l'altra, desenvolupar projectes arrelats al territori, que donen resposta en clau de cohesió als grans reptes del país com són l'educació, la llengua i la immigració.

El resultat de tot plegat, una entitat amb un alt nivell de cohesió interna i amb un creixent prestigi i incidència social. Canvis de fons que va liderar durant 8 anys  Jordi Porta i que ara amb la presidència de Muriel Casals resplendeixen com mai,  en posar-hi, tal i com el país demana, la reivindicació sobiranista com a primera prioritat.