The CUP, the oldest and the newest independentists

(...) The day that the Parliament was constituted, the three new Members
of Parliament from the CUP used several symbols to demonstrate that a new
system of political representation was possible, a revolution in the way of acting
with the aim of bringing politics closer to the people. One expects them
to offer frontal opposition to the new CiU (center-right sovereigntist) government.
There will be opposition in all areas except one, that of the referendum
on independence, where presumably, even as they show their displeasure
with the way the question is framed without including the Catalan Countries,
they will support it. In the words of David Fernández, they will only be in
agreement with CiU for a fraction of a second: at the moment they vote Yes in
the referendum for the independence of Catalonia. In all other areas, the CUP
promises to lead a policy of uncompromising opposition. We will be, they
say, “the Trojan horse” of the working class in the Parliament. The anti-system
movement has made it inside.  [darrer paràgraf del capítol]


Fa pocs mesos ha sortit el llibre What's up with Catalonia. És un projecte impulsat per Liz Castro, resident a Estats Units i que va animar-nos a un seguit de persones perquè col·laboréssim en un llibre. L'objectiu, explicar Catalunya i el seu procés per la independència a la resta del món. Es tractava de veure que darrera de la reivindicació econòmica i del context de la crisi, hi ha tot un país, tota una cultura que demana ser tractada dignament.

En aquest llibre hi hem participat 35 persones. El meu articles sobre  sobre les CUP, the oldest and the newest independentists, on explico qui són les CUP d'on venen i cap on sembla que van. Paradoxalment els independentistes que han arribat més tard al Parlament són els que més història tenen al darrera.

Una vegada editat el llibre es va fer una campanya per poder enviar llibres a persones i biblioteques importants de tot el món i ara s'està preparant una versió en castellà.

• Podeu descarregar-vos el llibre aquí:
• Pàgina facebook del llibre

Cadena humana per la independència

Crec que organitzar una cadena humana per la diada del 2013 és un gran encert. Tornar a fer una manifestació com la de l'11 de setembre del 2012 seria repetir una altra vegada la mateixa mobilització. És bo buscar nous formats i que aquests siguin participatius. Res millor que una cadena humana que no es pot fer sense la participació de la gent. El que la gent vol és participar i sentir-se que forma part d'alguna cosa, que sense ell no es pot fer.

A més, fer una cadena humana que recorri tot el territori és un gran repte. I el que necessitem són reptes col·lectius!. Els reptes cal preparar-los bé, planificar-los i això genera caliu els dies abans de la mobilització. Aquests dies he parlat amb gent i tothom està encantat amb la idea i ja es comença a imaginar a on li agradaria posar-se i quin recorregut seria el més adient.

El que no sabem és com estarà el país d'aquí uns mesos. Podem imaginar que la tensió haurà anat en augment i que un cop de força ciutadà ha de deixar clares moltes coses. A nosaltres, que som majoria i que persistim. Als nostres diputats i govern, que no hi ha marxa enrere i a la resta del món, que la nostra voluntat no és una flamarada que s'apaga. I que ja poden començar posar-nos al mapa dels nous estats del món!

Cadena humana per reclamar la independència d'Estònia, Letònia i Lituània (1989)



Darrer video de l'Assemblea Nacional, Junts ho farem possible!



Assemblea Nacional Catalana 
Òmnium Cultural

Homenatge a l'Estaca

Si alguna cosa té la música catalana és la generació constant de cançons en una gran varietat d'estils. Dels molts himnes populars que s'han generat pocs d'ells han trencat la barrera generacional. Ara, amb un revolució democràtica a la vista, ens cal tornar a afinar la veu. La nostra Grandola Vila Morena  és l'Estaca, que és coneguda per un ampli ventall de generacions i que fa de bon cantar en públic. A més, és la nostra cançó més internacional. A continuació alguns exemples ben curiosos, dels molts que podem trobar a la xarxa, del que pot donar de sí la nostra cançó:

ZEBDA en concert a Barcelona

En occità

BETAGARRI

El mític MURI polonès de Solidaritat, aquí versionat per Jean Michel Jarre

També va ser símbol de la recent revolució tunissenca amb la versió Dima Dima de Yesser Jradi

Ah, me n'oblidava de l'original! per acabar un mític Llach Gener 1976 al Palau d'Esports!

La sobiranització de l'esquerra catalana

Publicat a Tribuna Catalana 10/12/2012. Un dels canvis de fons de les darreres eleccions ha estat el que hi ha hagut en el si de l'esquerra catalana. Just fins el passat 25N el PSC era el primer partit de l'esquerra en tot tipus d'eleccions.

Sent primer o segon partit del país, sempre de manera clara era el primer partit d'esquerra, com CiU ho ha estat sempre del centre-dreta. Ho era tant, que els altres partits d'esquerra sumats, mai arribaven a la quantitat de vots i escons que tenia el PSC tot sol.

El 25N el PSC va ser el partit més votat de l'esquerra, amb ERC a pocs vots però superant-lo simbòlicament per un diputat. La dada rellevant i absolutament històrica fou que la suma d'ERC, ICV i la CUP van aconseguir 981.000 vots enfront els 532.000 del PSC. Els tres partits de l'esquerra nacional, tots tres d'obediència catalana i partidaris de convocar una consulta si cal sense permís estatal, van fer el sorpasso als socialistes, tot pujant tots tres en vots absoluts i percentatge.

Aquesta diferencia es va donar arreu del país però va ser especialment sagnant a la ciutat de Barcelona on en molts barris ERC, ICV o tots dos alhora van superar als socialistes. En cinc districtes de la ciutat ICV va superar al PSC. Amb casos ben curiosos, al Poble Nou, per exemple, ICV gairebé va doblar als socialistes. El cas més extrem va ser el de vila de Gràcia, conegut pel seu potent associacionisme, tant de tall clàssic com alternatiu. Allí fins i tot la CUP va quedar per davant dels socialistes i la suma dels tres partits d'esquerra nacional va multiplicar per 5,5 el resultats del PSC.



GRÀFIC: Número de diputats al Parlament de Catalunya dels partits d'esquerra (1992-2012)

El vot socialista es desploma també a les zones rurals catalanistes i, en canvi, aguanta en nombre de vots, que no pas en percentatge, als feus de l'àrea metropolitana, com L'Hospitalet o el Baix Llobregat o al Carmel i Nou Barris a Barcelona. Al Baix Llobregat tot i que el PSC per molt pocs vots és primera força davant de CiU, també és superada per la suma dels tres altres partits d'esquerra de manera contundent: 26,3% contra 20,1%.

No sabem si aquesta recomposició de l'esquerra és una anomalia del moment de trasbals que viu el país o bé anuncia una recomposició de fons. Les dades de vot per edat ens mostren que en l'electorat jove i de mitjana edat, aquestes diferències entre l'esquerra nacional i el PSC encara són més grans i que, per recanvi generacional, podria ser que encara s'anessin eixamplant.

Cap a la independència amb lideratge plural i accent social

Publicat a Tribuna Catalana 26/11/2012

Les eleccions d'ahir diumenge han fet una fotografia de Catalunya. Agradi més o menys, sembla ser imatge que representa força bé moltes de les complexitats del país:

1) Un Parlament plural amb set forces polítiques. Des de fa tres legislatures que estan entrant noves forces al Parlament, fet molt poc habitual anteriorment. La societat canvia, noves formes de fer política i el Parlament ho reflecteix. 

2) El sobiranisme és contundent. Mai abans hi havia hagut tant diputats independentistes i sobiranistes al Parlament de Catalunya. Tant en vots, com en diputats existeix una majoria clara. 

3) El procés independentista no es liderarà per CiU en solitari. O hi ha lideratge plural o no hi ha procés. 

4) Hi ha hagut una recomposició històrica a l'esquerra catalana. Fins avui el PSC superava sempre la suma d'ICV i ERC. Des d'avui la suma d'aquestes dues forces més la CUP, gairebé dobla els resultats dels socialistes i ja frega el milió de vots. 

5) L'espanyolisme creix i es consolida sota diverses formes. L'alça de la participació ha engruixit directament a l'electorat de C's i PP en les zones de vot més espanyolista. El federalisme com a opció intermitja perd pistonada. 

6) Tot sembla indicar que una part de l'electorat de CiU de les zones on tenia menys vot i d'electorat nacionalista ha desertat del partit. En canvi, a les zones de votant sobiranista l'electorat ha premiat l'aposta de CiU. Tenim un país una mica més dual. Caldrà analitzar amb detall fins a quin punt els inputs mediàtics de les televisions espanyoles poden haver condicionat les actituds enfront del procés. 

En definitiva, molts experts deien que de cara a l'exterior era molt bo personalitzar l'envit independentista en un líder, i que Artur Mas, per les seves característiques era la persona idònia. Però el que podria ser el més "adient" per al "procés perfecte" potser desdibuixa la fotografia real del país. 

Un país enfangat amb la crisi, en vaga general contra les retallades, amb una tradició independentista que ve de lluny i que l'onze de setembre no es va manifestar a favor de Mas, sinó a favor de la independència. El mandat del poble és ben clar: un procés independentista més plural i amb més accent social.

Sobre la CUP, d'on venen qui són?

Primera versió
La CUP ha arribat al Parlament amb 3 diputats, però què és la CUP? d'on apareixen aquestes candidatures? Doncs existeixen avui com a mínim 3 llibres que en parlen, realitzats per militants o simpatitzants.

Un primer llibre personal del cantant Francesc Ribera (Titot) , actualment regidor per la CUP a Berga.
Entestat en la independència. Raons de la meva militància a la CUP (Ara llibres, 2008)

Un de recent de l'Albert Botran, historiador i membre del Secretariat Nacional de la CUP.
Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions El Jonc, 2012).

I encara un de més recent de l'escriptor De Julià de Jódar i del periodista David Fernandez acabat de ser elegit diputat al Parlament, com a independent encapçalant la llista de Barcelona.
Cop de CUP. Viatge a l'ànima i a les arrels de les Candidatures d'Unitat Popular (L'Arquer, 2012)
Bloc del llibre amb material inèdit:

A part d'aquests tres llibres el 2007 vaig escriure L'esquerra Independentista avui (Columna). Bloc del llibre. En el llibre dedico un capítol a la CUP i sobretot explico l'entorn de l'espai d'Esquerra Independentista d'on en va sortir. Vist uns anys més tard, cobra especial interès el capítol dedicat a la relació amb els moviments socials alternatius.

Lloc web de la CUP: http://www.unitatpopular.cat/

ERC 10+3+3+3: segona força

Publicat a Tribuna Catalana 15/11/2012. Què hauria de passar perquè ERC fos segona força al Parlament? que el PSC confirmi la seva caiguda per sota dels 20 diputats i que el PP quedi estancat al seu nivell actual. Les dos tendències les pronostiquen les enquestes. El PSC perd per tot arreu però el desgavell final dependrà de què faran el terç dels seus exvotants avui encara indecisos.

Un possible ascens del PP es veu aturat per la tendència a l'alça de Ciutadans i sobretot pel desencís conservador arreu de l'estat degut a l'allargament de la crisi. Es podria donar el cas, que tot i no obtenir els 23 diputats de Carod del 2003, per incompareixença del PSC, Junqueras fos el nou cap de l'oposició.

Per poder quedar segon, ERC hauria d'obtenir entre 9 i 10 diputats per Barcelona, que moltes enquestes ja pronostiquen i a més, obtenir-ne 3 a totes les altres tres circumscripcions. Això pot venir de molt pocs vots. ERC depenent de la magnitud del seu creixement podria sumar o perdre quatre diputats de cop i ballar, per exemple, entre 15 i 19 escons.

A Tarragona i Lleida ERC es va quedar el 2010 amb un sol diputat però molt a prop del segon. Totes les enquestes els asseguren còmodament els dos diputats i en el percentatge de vot estimat s'està relativament a prop d'aconseguir el tercer, que l'enquesta del CIS ja pronostica per Lleida. En canvi, a Girona ERC va tenir 2 diputats el 2010 però els va obtenir per pocs vots de diferència. La previsible pujada dels republicans el pot fer quedar-se a tocar del tercer diputat o a aconseguir-lo per molt poc.

Les enquestes també ens donen informació sobre entre quins partits estan dubtant els indecisos. ERC té frontera amb molts partits però segons el baròmetre del CEO la majoria dubten entre ERC i CiU. Per aquests, els missatges de campanya i les darreres enquestes poden ser rellevants per decidir el vot. En els propers dies s'intensificarà encara més la lluita d'argumentaris sobiranistes: Per la banda de CiU s'insistirà en les bondats de la majoria absoluta per reforçar el lideratge del procés, i per la banda republicana en la potència de la imatge del president del país i el de l'oposició, anunciant plegats al món, la voluntat de fundar un nou Estat.

Quatre claus electorals per accelerar el procés independentista

Publicat a Tribuna Catalana 7/11/12

El proper Parlament català pot escriure una de les pàgines més vibrants de la història del nostre país. Els resultats poden desencadenar, molt més aviat del que molts preveien, un procés independentista. La nit del 25 de novembre hi ha quatre claus electorals que poden ser decisives per a l'acceleració d'un procés que serà observat amb lupa per tot el món. La primera és el nivell de participació.

En unes eleccions tant transcendents és important que la participació sigui alta, que superi com a mínim la de les darreres convocatòries, situada al voltant del 60%. Una participació baixa afebliria la legitimitat del Parlament tant internament com a l'exterior. 

La segona és el resultat de CiU, que ha fet una aposta molt forta per liderar el procés amb el president Mas al capdavant. L'amenaça de no anar fins al final si no té majoria absoluta es podria girar en contra si tot i obtenint un gran resultat es quedés a les portes dels 68 diputats tal com assenyalen la majoria d'enquestes. En tot cas, el creixement de CiU, per sobre dels 62 diputats actuals esdevé molt rellevant. 

La tercera clau és l'existència d'una còmoda majoria sobiranista. Això és el nombre de diputats partidaris de convocar un referèndum per l'autodeterminació per la propera legislatura, encara que sigui sense permís estatal. És una xifra molt rellevant, sobretot si s'aconsegueix augmentar els 84 vots que va registrar la resolució del Parlament del 27 de setembre a favor del referèndum. De cara a l'exterior és important superar els 81 diputats (3/5 parts) i encara millor els 90 diputats (2/3 parts) majories que s'utilitzen a molts Parlaments per a les votacions més rellevants. Les darreres enquestes donen a la suma de CiU, ERC i ICV xifres entre els 90 i els 95 diputats. 

Finalment, la darrera clau és saber qui ocuparà el segon lloc. Està molt disputat entre PSC, PP i ERC. Fins i tot ICV podria acostar-s'hi. Les darreres enquestes donen PSC en segona posició però reculant cada setmana, i ja el situen per sota els 20 diputats. ERC, defensarà en campanya la necessitat de ser segon jugant amb la imatge de l'acord entre el president i el cap de l'oposició per convocar el referèndum. Els republicans confien en que les enquestes els donen una "intenció directa de vot" molt més alta que al PP i PSC. 

Hi ha també altres factors ben interessants en aquestes eleccions com són els canvis històrics que es preveuen en la correlació de forces d'esquerra o la possible irrupció o consolidació de petits partits que dibuixarien un Parlament encara més representatiu de les diferents tendències socials. Aquests altres factors probablement seran més rellevants com a indicis de com podria ser el futur sistema de partits de la República Catalana, que no pas per frenar o accelerar el procés de crear-la.

CUP, SI, el 3% i el vot útil a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 31/10/2012.En el nostre sistema electoral existeix la barrera del 3%. Això vol dir que només poden obtenir representació aquells partits que superen el 3% de vots vàlids en aquella circumscripció. En aquesta convocatòria, pel nombre d'escons en joc, aquesta barrera només afecta Barcelona, on s'elegeixen 85 dels 135 diputats al Parlament. 

En les eleccions de 2010 el cost del diputat en vots el va marcar el darrer diputat d'ICV, amb 24.193 vots. Això  vol dir que cada "pack" de 24.193 vots sumaria un diputat. Així, arrodonint a 25.000 vots, un partit amb 75.000 vots obtindria 3 diputats i un amb 200.000 vots, 8 diputats. Tal i com es pot veure a la taula (Resultats partits minoritaris Parlament circumscripció de Barcelona 2010) la barrera del 3% va tenir una única conseqüència el 2010: que Plataforma per Catalunya quedés a zero diputats en comptes de sumar-ne dos.

Dins el camp independentista alguns electors viuen amb un cert neguit la profusió de candidatures i la barrera del 3%. Molts d'aquests electors tenen el seu vot molt decidit però d'altres els agradaria assegurar-se que el seu vot tindrà "utilitat" i miraran amb lupa tots els sondejos. Les darreres enquestes pronostiquen que la CUP i Solidaritat podrien obtenir aproximadament un 2% a Barcelona.

Si això es confirma s'arribarien a "perdre" fins a 4 diputats independentistes. Uns dedueixen que cal deixar de votar aquests partits i concentrar el vot a ERC o a CiU. En canvi, per d'altres, cal donar una empenta a aquestes dues forces perquè, en cas que entrin al Parlament, aconseguirien de cop entre 4 i 6 diputats.

Si estiguéssim segurs que aquests partits estan ratllant el 2,9% i disposéssim d'una central de repartiment del vot independentista, podria ser una bona opció distribuir aquest vot racionalment. Però ─i sortosament─ el vot és lliure, i encara més sortosament: no sabrem què votarà la gent fins el 25 a la nit. 

Com que no sabem si aquestes forces estan gaire a prop del 3% o més aviat a prop del 2%, qualsevol apreciació sobre aquest debat estarà viciat d'entrada. Només cal veure qui fa la recomanació per a endevinar a qui se'ns suggereix votar. En campanya electoral, demanar el vot per a la pròpia candidatura amb arguments de política ficció és del tot legítim, només faltaria. 

Però potser no cal alarmar-se tant. Que Solidaritat i CUP es quedin amb 60.000 vots a Barcelona, a dia d'avui és un escenari força probable. Però, si això passés, seria un desastre de grans dimensions pel futur del país? Doncs no ho sabrem fins a la nit electoral. Haurem de mirar quins hauran estat els partits beneficiats. És a dir: a qui s'ha atorgat els quatre darrers escons assignats a la circumscripció de Barcelona. Seria molta casualitat que tres d'ells anessin a parar a C's, PP i PSC. El més probable és que dos o tres d'aquests escons els recuperin partits pro-referèndum.

Què votaria Maria Mercè Marçal?

Aquesta tarda en Roc Casagran ha fet un tweet inofensiu preguntant-se què votaria avui Maria Mercè Marçal. Ja que ens hem dedicat a estudiar l'Herència del PSAN he entomat el repte de fer una mica de política ficció. Evidentment és impossible saber-ho, les trajectòries polítiques de les persones, tal i com es veu al llibre, són ben variades i fan viaranys a vegades insospitats.

Maria Mercè Marçal (1952-1998) va militar al PSAN a la transició i posteriorment a Nacionalistes d'Esquerra (Nd'E). Va participar a les llistes electorals del BEAN (1979 Lleida), del PSAN (municipals 1979 Sant Boi de Llobregat) i de NdE (1980 Lleida). La poetessa va destacar per aportar el punt de vista de l'alliberament de la dona a l'independentisme català. D'ella són els famosos versos que han esdevingut icona, fins i tot en forma de merxandatge, en l'independentisme d'esquerres.

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Per calibrar la magnitud del fenomen  una cerca a google amb l'expressió "tres voltes rebel" dóna 69.500 referències!. Aquest versos han estat assumits per aquells que creuen que la independència sola no és res, sinó que ha d'anar unida a l'alliberament social i, afegeix ella, de gènere. I avui què votaria? Només fer la pregunta segur que la gent de la CUP, d'ICV, d'ERC i de SI, dirien al moment "A nosaltres, és clar!".

Marçal ha estat molt reivindicada pels grups de l'Esquerra Independentista que avui donen suport a la CUP. En són la prova Centre de Documentació Maria Mercè Marçal  de memòria històrica de l'Esquerra Independentista o els múltiples suports gràfics que podem trobar a internet com aquest mural de Maulets ponent,  aquestes jornades de la CAJEI o aquest recull de documents d'Endavant. Si depengués pel grau de reivindicació de la seva figura avui hauria de votar la CUP.

Però si fem una mica d'anàlisi de l'evolució de la seva generació ens sembla que això fora poc probable. De fet, la gent que van crear Nacionalistes d'Esquerra l'any 1980, molts provinents del sector més moderat del PSAN, després van tendir majoritàriament cap a ERC o ICV. Van ser l'excepció els militants de Nd'E que van anar a parar a l'MDT i Terra Lliure, espai d'on beu ideològicament la CUP. Mirant la llista electoral de Nd'E de 1980 trobem noms com Jordi Carbonell, Josep Huguet, Ignasi Perramon, Francesc Codina, Josep Lluís Carod-Rovira (per cert, què votarà el Carod el 25N?), Ernest Benach, que han destacat a l'òrbita d'ERC. I també trobem gent com Joan Armet, Josep Maria López Llaví, Jordi Coca o Jordi Gutiérrez que avui estan a ICV. Tot i quedar-se sense representació, fou aquella una llista plagada d'intel·lectuals com Josep Espinàs, Tísner, Oriol Pi de Cabanyes, Jaume Fuster o fins i tot Lluís Llach, que el #25N dóna suport a ERC. Tot i que NdE es va integrar formalment a ICV quan ja es deia l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, ERC n'ha reivindicat sempre el llegat, per exemple en aquest llibre que us podeu descarregar: Nacionalistes d'Esquerra (1979-1984) publicat per la Fundació Irla.

Per generació el més probable és que fos propera a ICV o ERC, encara que si avui fos més jove potser per trajectòria personal podria encaixar amb la CUP. Podem suposar també que no estaria a Solidaritat, ja que els hereus de la sigla PSAN que ara hi donen suport, és el sector que a l'any 80 no va anar a Nd'E.

Però és clar, tot això no deixa de ser suposar i suposar. Tornem a fer un cop d'ull a la llista electoral de NdE de l'any 1980 i hi veiem en el segon lloc de la llista de Barcelona una altra reconeguda militant feminista. Sorpresa! és Magda Oranich després de passar per ICV va acabar sent regidora per CiU a l'Ajuntament de Barcelona. És un cas d'evolució política poc comú però tant real com qualsevol altre! Continuem mirant, qui deu ser Santiago Vilanova, cap de llista per Girona? el dirigent d'Alternativa Verda, ara a les llistes de Solidaritat per Barcelona el #25N.

Aquest post és una simple reflexió sobre trajectòries polítiques globals. Els que van conèixer la Maria Mercè els anys posteriors a la seva militància política, quan es va centrar més en les reivindicacions feministes i en la vida cultural, segur que podran donar moltes més pistes de què podria votar el dia 25!.


Més sobre Maria Mercè Marçal 

L'herència del PSAN a Facebook.