divendres, 30 de març del 2012

L'herència del PSAN - els annexos

A L'herència del PSAN hi ha tres annexos. Un és el de les sigles utilitzades, fins a 96. No totes de partits independentistes però gairebé! PSAN, PSAN-P, MUM, IPC, BEAN, COLL, CCTT, FNC, NE, ENE...

També hi trobareu la llista d'intel·lectuals que van saludar el partit en el seu únic Congrés que van fer l'any 1978 a València i Barcelona. Alguns d'aquests segur que també saludaven en Congressos d'altres partits però la llista fa el seu goig: Manuel de Pedrolo, Lluís Llach, Josep M. Llompart, Eliseu Climent, Lluís M. Xirinacs i molts més. 

El darrer annex és una breu biografia política de 26 persones que han estat dirigents del PSAN o bé que havent estat militants de base, després han sigut persones rellevants en altres partits polítics. Josep Huguet, Josep Guia, Joan  Armet, Jaume Fuster, Xavier Bru de Sala, Josep-Lluís Carod-Rovira, entre molts altres. Tres o quatre línies per cada un, explicant el llistat de partits polítics pels quals han anat militants al llarg dels anys fins a l'actualitat. 

dimecres, 28 de març del 2012

Les mil opcions davant la vaga



Publicat  a Tribuna Catalana 28/3/2012.Des de que hi ha hagut democràcia, els sindicats majoritaris han anat convocant vagues generals. Cada dos anys o cada deu anys. Tant si anaven bé les coses, i no es repartia prou la riquesa com si les coses, com ara, no van bé.
Una vaga general és un recordatori que el pacte que dóna lloc a la creació de l'Estat del Benestar comporta un reconeixement a la classe treballadora. Aquesta admet el sistema econòmic a canvi de drets laborals i de poder mantenir una pressió en la definició del sistema polític.
Aquesta pressió, degut al creixement de reivindicacions sectorials i als grans canvis en la composició de la classe treballadora,  va perdent força. Cal, doncs, cíclicament recordar que els sindicats i els treballadors organitzats tenen força per aturar el país. Democràcia representativa sí, però també pacte social. La vaga d'enguany està generant multitud de posicionaments diferents. Per una banda hi ha sectors que asseguren que voldrien fer vaga, que ho diuen públicament, però no la faran. 
No poden permetre's el luxe de perdre un dia de jornal. I menys ara. Altres, en precari, temen no tornar a ser contractats quan se'ls acabi, en poques setmanes el seu contracte. Saben que a l'empresa arriben cada dia centenars de currículums. També tenim  els que dubten de fer vaga, perquè si bé estan a favor dels motius, no creuen en els sindicats, on veuen organitzacions professionalitzades massa depenents del govern, d'on reben els diners. Altres ataquen directament als sindicats acusant-los de preocupar-se només pel manteniment dels que tenen feines estables i protegides. Acusen els sindicats de no tenir en compte l'exèrcit d'aturats. Alguns d'aquests decidiran aquesta nit si fan vaga.
Per altra banda, tenim el cíclic debat sobre si els independentistes catalans han de fer un vaga convocada en l'àmbit espanyol. El debat a twitter durant el dia d'avui entre l'independentisme ha estat contundent. Mentre uns criden a omplir la manifestació d'estelades i de contingut nacional, els altres denuncien que s'amaga el que creuen que és l'autèntic problema del país: l'espoli fiscal. En la Catalunya independent també hi haurà vagues generals i no tothom estarà al mateix bàndol.
Finalment, tenim els qui contraris al pacte que donà lloc a l'Estat del Benestar aposten per la revolució anticapitalista. Es allò d'"al capitalisme no se'l reforma: se'l destrueix". Previsiblement ocuparan les portades dels diaris, tot convertint el centre de Barcelona en un batalla campal durant bona part del dia.  En tot cas, l'actual situació social i els preparatius que s'estan fent, fan preveure una vaga molt concorreguda, amb un alt nivell de tensió al carrer i amb manifestacions massives

dimecres, 21 de març del 2012

La memòria històrica de l'independentisme


El llibre "L'herència del PSAN" podem dir que en part recupera la memòria històrica de l'independentisme. Però és sobretot un assaig, una reflexió sobre com es relaciona un determinat espai amb la resta del sistema polític. És un assaig on es nota sovint unes preocupacions que provenen més de la ciència política que de la història. Precisament des de la història contemporània en Fermí Rubiralta ha estat qui ha publicat diverses obres sobre aquesta temàtica.

Hi ha d'altres autors i organitzacions que si s'han proposat reivindicar explícitament a persones o organitzacions. Tot espai polític necessita crear un relat de la pròpia història. Us passo a continuació una petita mostra d'aquests interessants continguts elaborats des de l'independentisme català.

  • Centre Documentació Maria Mercè Marçal, de Vilafranca del Penedès, especialitzat la recuperació de la memòria de l'esquerra independentista.
  • Secció de Memòria històrica del portal  Llibertat.cat, portal d'informació i opinió de l'Esquerra Independentista. 
  • Recull de batalletes de Joan Jubany de Mataró, on es pot resseguir tota la historia de Maulets i la CUP des de 1987.
  • Bloc de Miquel López Crespí - Memòria històrica . Centenars d'articles que reivindiquen l'esquerra revolucionària i l'independentisme de la transició, tant de Mallorca com dels Països Catalans.
També destaco tres publicacions de la Fundació Irla, vinculada a ERC, que podeu descarregar en PDF. Les dues primeres són de dos militants del PSAN que trencaven, per dalt de tot, la mitjana d'edat del partit. Són l'escriptor i historiador Fèlix Cucurull (1919-1996) i Josep Soler Vidal 1908-1999 que va viure a Gavà després de l'exili mexicà. També és molt interessant el llibret Nacionalistes d’Esquerra (1979-1984),amb un text de l’historiador Francesc Poblet, on van anar a parar molt membres del PSAN. 

Si voleu afegir enllaços podeu fer-ho a comentaris o a la pàgina de facebook de L'herència del PSAN

Una manifestació gegantina per la diada nacional


Publicat a Tribuna.cat 21/3/2012
Aquest cap de setmana passat hem viscut una prova que la capacitat mobilitzadora de l'independentisme està present. Una convocatòria feta per les xarxes socials reunió més de 7.000 persones a la plaça Catalunya en forma de flashmob.
L'independentisme busca amb encert noves fórmules de mobilització, el màxim de participatives i originals. El dissabte r de la setmana anterior, un nombre semblant, tot i que probablement la majoria no eren els mateixos, van dedicar tot el matí a votar esmenes al Palau Sant Jordi.
Ara l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), conscient de les ganes de mobilització, ha anunciat que prepararà una gran manifestació per la independència l'11 de setembre d'enguany al Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquesta manifestació pretén ser històrica i multitudinària i la culminació de tot un procés territorial de marxes per la independència que es durant a terme  les setmanes abans. Convocar per la Diada té punts forts i punts febles. 
L'èxit de la manifestació dependrà de com puguin compaginar les organitzacions la implicació a la manifestació amb les pròpies activitats
Per una  banda és una data coneguda i que permet una convocatòria a llarg termini. Però per altra banda, la diada s'ha configurat els darrers anys com l'inici de curs polític al país, un dia en que els representants polítics i les seves declaracions tenen un gran protagonisme mediàtic. Potser el handicap més important és que per a moltes organitzacions cíviques i politiques de l'independentisme l'onze de setembre esdevé el dia de lluir les pròpies activitats o la pròpia organització. És a dir, estan més pendents de la seva paradeta de material i els seus mini mítings i dinars populars que d'una manifestació unitària que es vulgui organitzar.
En aquest sentit l'èxit de la manifestació dependrà de com puguin compaginar totes aquestes organitzacions l'assistència i implicació actives a la manifestació amb les pròpies activitats. També dependrà, és clar, de la temperatura ambiental creada per les habituals provocacions estivals de l'espanyolisme polític i judicial.

diumenge, 18 de març del 2012

L'herència del PSAN


Ja és a les llibreries L'herència del PSAN. Porta per subtítol, Les aportacions humanes i ideològiques del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (1968-1980) al sistema polític actual. En els tres primers capítols faig un repàs a la història de l'independentisme català a finals del franquisme i durant la transició. És l'evolució del PSAN però també de la seva relació amb la resta del moviment pro democràcia, drets socials i llibertats nacionals.

1 - El PSAN sota el franquisme (1968-1974)
2 - El despertar de la democràcia (1975-1977)
3 - La instauració d'un nou règim (1977-1980)
4 - Un balanç del PSAN
5 - L'herència personal i orgànica
6 - La incidència ideològica

Els tres capítols finals són un balanç d'aquest partit que sempre va demanar el "No" o l'abstenció en tots els referèndums, mentre va acabar sortint el "Sí". Què se n'ha fet avui de les seves idees? Què queda avui dels "Països Catalans, Independència i Socialisme"? a quins partits estan avui els seus militants i dirigents?. Qui pot apropiar-se de l'herència del PSAN, un partit que tot i durar molt més temps, durant més de deu anys va ser el principal referent de l'independentisme català?

El llibre ha estat editat per editorial Base i podeu seguir-ne l'actualitat en aquesta pàgina de facebook. Espero que us agradi!

dimecres, 14 de març del 2012

La CUP més enllà de les eleccions municipals


Publicat a Tribuna Catalana, 14/3/2012
Diumenge passat l'Assemblea Nacional de la CUP va decidir presentar-se" més d'hora que tard" a eleccions de caràcter supramunicipal. Tot i que l'organització vulgui donar més importància a altres decisions de l'Assemblea, és del tot normal que des de fora, els mitjans de comunicació vulguin ressaltar aquesta possibilitat.
Sobretot pensant en les properes eleccions al Parlament de Catalunya que s'haurien de fer al 2014, si és que no s'avancen. La presentació de les CUP a altres tipus d'eleccions, encara  que sigui una organització petita, podria alterar el sistema de partits català. 
Observant els diferents partits independentistes, com ERC i SI veiem que els projectes poden ser diferents i que pot tenir un cert sentit que es presentin per separat. En el cas de la CUP és clar que representen una cultura política, la de l'Esquerra Independentista (EI), que s'ha desenvolupat amb coherència en els darrers anys. Però si la cultura política i el projecte de la militància són diferents això no és exactament així amb l'electorat, una part del qual és totalment permeable entre els diferents partits. 
Així, hi deu haver milers de persones que van votar SI a les eleccions al Parlament (encara amb Laporta), que van votar CUP a les municipals, i que van (tornar) a votar ERC-RCAT-Catalunya Sí a les eleccions al Congrés. El fràgil equilibri entre les diferents forces pot veure's alterat de manera important per la decisió de presentar-se. Així per exemple, imaginem que a les properes eleccions CUP i SI obtinguessin vora 100.000 vots cadascun al Parlament de Catalunya. Podria significar 8 diputats en total. Però només que n'obtinguessin 80.000 cada un podria suposar 0 diputats, en no arribar al 3%. 
Tot i que la lògica de presentar-se en separat és coherent i respectable, l'independentisme en el seu conjunt en sortiria perjudicat. El més interessant serà saber si a part d'esgarrapar vots de l'apretat espai independentista la CUP tindria capacitat d'obtenir una part significativa de vots d'ICV i d'espais d'esquerra alternativa que ara es refugien en l'abstenció o en candidatures d'esquerra minoritàries.
L'altra alteració pot venir donada per les properes eleccions al Parlament Europeu que se celebraran el 2014. Degut a la circumscripció espanyola, els partits d'àmbit no estatal de diferents territoris tendeixen a coaligar-se entre ells per tal de maximitzar els vots. En aquest cas la cursa de SI, CUP i ERC per pactar amb Bildu/Amaiur pot obrir noves perspectives de col·laboració a l'independentisme català o bé, en cas de fracàs, engrandir encara més les diferències existents avui.

dissabte, 3 de març del 2012

L'Alicia saneja els comptes d'Òmnium


Publicat a Tribuna Catalana, el 22/2/2012

La polèmica que ha generat Alicia Sanchez Camacho amb les seves declaracions sobre les subvencions a Òmnium Cultural estan sent positives en el sentit de demanar transparència al que es fa amb els diners públics.

Així, tot i que no era cap secret, ja tothom sap quants diners dóna la Generalitat  a l'Òmnium per al foment de la llengua i la cultura, i també l'important nivell de retallada que hi ha hagut respecte l'any anterior, d'acord amb els temps que estem vivint i com coneix perfectament qualsevol entitat que rep subvencions.

La polèmica també ha generat un allau de peticions de socis des de dilluns passat. Aquest fet va en la línia dels augments de socis dels darrers anys de l'entitat. Arran de la modernització de l'associació, de la manifestació del 10 de juliol del 2010 i pels posicionaments arran de la sentència contra el català a l'escola, els socis no paren de créixer i actualitzar les seves quotes.

La polèmica també constata que quan parlem d'Òmnium estem parlant d'una entitat singular, no comparable a cap altra. En primer lloc per la seva centralitat política i el consens que genera. Tot i tenir posicionaments polítics propis, gaudeix de la complicitat més o menys intensa amb un ampli espai del catalanisme polític que pot anar del PSC fins a la CUP.  D'aquí el suport de tots els governs de la Generalitat independentment dels partits que governessin.  Un consens que, com és evident, el PP n'és fora voluntàriament.

En segon lloc per la seva solidesa en els anys, fet que li permet potser menys capacitat de reacció en determinats moments però garanteix continuïtat i sobretot incidència a mig i llarg termini en l'execució dels seus projectes. També és única per la seva excepcionalitat territorial. Òmnium és una entitat cultural d'àmbit català federada amb Acció Cultural del País Valencià i l'Obra Cultural Balear. En aquest país les entitats culturals, d'estudi, ateneus  o cultura popular n'hi ha a milers però són sobretot locals. Moltes d'elles federades però no són  nacionals, ni comarcals sinó locals, circumscrites al seu municipi.

Un altre element que fa l'entitat interessant és precisament la gran quantitat d'ingressos privats que rep, fruit del compromís dels 27.000 socis i de manera creixent també d'empreses i altres entitats. Així en el conegut Tercer Sector no lucratiu fa anys que es proposa diversificar les fonts de finançament i que les ajudes públiques han de ser una part reduïda del seu finançament.  Així, segons dades de l'entitat en pocs anys els ingressos privats han passat del 48% al 67% del seu pressupost. Uns ingressos que serveixen per desenvolupar tot un seguit de projectes arreu de les comarques.  Projectes de cohesió social, foment de la llengua i la cultura, encapçalats per centenars de dirigents que té l'associació a les seves seus territorials.

Catalunya i els símbols espanyols: entre el rebuig i la indiferència



Publicat a Tribuna Catalana el 15/1/2012

Sembla ser que quan el president Tarradellas va arribar a la Plaça Sant Jaume l'any 1977 va proposar acabar el seu parlament amb un "Visca Catalunya i Visca Espanya" però li van aconsellar que escurcés la frase.

Ell deuria recordar la naturalitat en què als anys 30 es cridava "Visca Catalunya i Visca la República". No calia dir Espanya, dient República tothom content. Però al 1977, és clar, no es podia dir República. I és que l'ús dels símbols espanyols o del propi nom d'Espanya a Catalunya, des de la transició es mou en un terreny pantanós.

Himne, bandera bicolor i monarquia són tres símbols de l'Estat directament heretats del franquisme. Aquests símbols, els dos darrers tunejats, són acceptats plenament com a propis en l'esport pels seguidors de la selecció espanyola, però no pas en el conjunt de la societat. Així l'esquerra política d'arreu de l'Estat, tres dècades després, tot i acceptar-los teòricament, no els ha assumit mai com a propis i les seves bases no els usen pràcticament mai en públic. El catalanisme tampoc. El radical els detesta i el moderat ignora himne i bandera, tot i que utilitza la monarquia quan li convé. El rebuig a aquests símbols supera l'independentisme ja que sovint s'associen al passat franquista.

Fa pocs dies s'ha sabut que hi tornarà a haver una final de copa entre el Barça i l'Athletic Club. Es preveu que la xiulada des de les dues aficions, sobretot per part catalana, serà considerable. Però a qui es xiularà? a la marxa reial o al rei? Probablement a tots dos, però més a l'himne que a la figura de Joan Carles I. La xiulada serà tant grossa com previsible. En els desplaçaments del FC Barcelona, l'accent reivindicatiu catalanista sempre puja de to. Molt més que al Camp Nou, probablement perquè baixa força anys la mitjana d'edat . Per a un catalanista en una situació de clímax esportiu, xiular la marxa reial, més que un insult, sembla que sigui un acte reflex. No ho consideren faltar el respecte a l'himne d'un país veí, com fan els seguidors de la Roja quan xiulen la Marsellesa en jugar contra França, o alguns culers i pericos quan s'insulten mútuament. No és tant "no m'agrada el teu símbol" sinó més aviat "has de saber que aquest símbol que m'imposes, que tu assegures que també és el meu, a mi no em representa!".

ERC i ICV ja tenen més expectativa de vot que el PSC


S'ha comentat els darrers dies que la intenció de vot d'ERC i ICV plegats ja sumaven més que el PSC.  S'ha recordat la dada del darrer Baròmetre del CEO arran de la celebració del Congrés del PSOE on el PSC sembla que queda totalment desdibuixat. Les enquestes no li donen signes de recuperació.



Tercera onada Barometre 2011
Barcelona · Font: 3a onada Baròmetre electoral  2011. Centre d'Estudis d'Opinió – Generalitat de Catalunya

Aquesta dada podria fer pensar la correlació de forces de  l'esquerra catalana, encara ara atordida per l'experiència del tripartit, podria canviar. ERC i ICV sembla que recuperen vot, mentre que el PSC obté els té expectatives més baixes que mai.

De fet, tot apunta que la davallada recent d'ERC no es va produir perquè el partit fos massa  d'esquerres sinó per haver pactat, en inferioritat de condicions, amb el PSC. La direcció actual dels independentistes té clar que no es tornarà a pactar amb el PSC ni a curt ni a mig termini. Una altra cosa és que ho hagués de fer amb igualtat de condicions, no pas sent el segon partit.

Les diferències entre la suma d'intenció de vot  d'ERC i ICV per una banda i el PSC  per l'altra, s'accentuen amb l'edat. Els socialistes tenen un electorat més envellit tal i en les dues franges d'edat més jove la diferència amb la suma d'ecosocialistes i independentistes és molt elevada.  Si és una diferència deguda a l'edat, amb els anys el PSC mantindria certa quota de vot. Si la diferència és de generació, el PSC amb el recanvi demogràfic natural, té els dies comptats.

Quin futur podria tenir una possible fusió entre ERC i iCV? Es convertiria en el partit hegemònic de l'esquerra catalana i deixaria el PSC en posició marginal o tindria tantes fugues per la banda sobiranista interclassista i per l'esquerra no sobiranista que es quedaria sense res?  Seria possible un partit d'esquerra transformadora, que tot i el seu sobiranisme desacomplexat  no hagués d'acabar obligatòriament tots els congressos picant de mans l'in-inde-independència?

El moment escocés de l'independentisme català


Publicat a Tribuna Catalana el 25/1/2012.

Històricament l'independentisme català s'ha emmirallat en molts països que han lluitat per la seva llibertat. La influència d'aquestes experiències s'ha notat en les estratègies però també en les nomenclatures de les organitzacions.

Així el PSAN ens recorda el Front d'Alliberament Nacional d'Algèria, el PSAN provisional i Nosaltres Sols! ens remeten a Irlanda o també el concepte "sobiranisme" que va venir fa poques dècades importat des del Quebec. Entremig influències bàltiques, balcàniques i sobretot basques. I el dilema de fins a quin punt fixar-nos tant en les altres experiències ens pot fer  oblidar la creació d'un full de ruta autènticament propi. En aquest sentit, la crítica al "mimetisme basc" ha portat a la creació de conceptes pejoratius com "basquitis" dit d'aquell que copia acríticament la lluita abertzale i que sovint dedica més temps a la solidaritat amb Euskadi que a la pròpia lluita per la independència.  Fins i tot posar massa il·lusions en altres processos pot ser contraproduent, com el resultat negatiu del darrer referèndum sobiranista al Quebec (1995) que va caure com un gerro d'aigua freda en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya.

Ara però, és el moment d'Escòcia. Si bé les coincidències sociolingüístiques eren mes properes amb el Quebec, amb el escocesos les semblances són molt més grans que en cap altre procés. És un país de la Unió Europea que no arrossega cap conflicte nacional amb centenars de víctimes, com Irlanda o Euskadi, i que es planteja la secessió unilateral d'un territori petit respecte a un conjunt més gran. A Flandes, en canvi, la independència vindria del divorci amb Valònia, un territori semblant pel que fa a població.

Un dels punts d'interès del cas escocès és la integració automàtica del possible nou Estat independent a la Unió Europea, el que es coneix com "ampliació interior". Així la possibilitat que el govern espanyol faci xantatge amb l'amenaça d'expulsió de la Unió és un element de gran rellevància. És per això que a mesura que s'apropi el referèndum impulsat per Àlex Salmond l'interès català per Escòcia anirà en augment. Un referèndum que coincidiria, en el cas que Artur Mas no avancés les eleccions, amb les properes eleccions al Parlament de Catalunya, a la tardor de 2014.

Respondre les agressions i molt més



Publicat a Tribuna Catalana, el 18 de gener de 2012.

El catalanisme en els darrers anys ha reaccionat de manera contundent quan ha rebut agressions. En les sentències judicials o en els atacs a la llengua el catalanisme ha actuat unit i s'ha vigoritzat.

Podem recordar la manifestació "Som una nació" (2006), la manifestació contra la crisi de les infraestructures (2007) i sobretot la manifestació contra la sentencia de l'estatut (2010). Cada agressió és percebuda com una provocació que engrandeix, cohesiona i fins i tot radicalitza el cos social català. Ara mateix estem veient com a Mallorca hi ha respostes contundents mai vistes abans contra politiques d'agressivitat contra el català. La xiulada que rebé el president Bauzà a Sa Pobla fa pocs dies fou antològica.

El centralisme espanyol no s'arriscarà a provocar Catalunya de manera frontal sabent que cada vegada que ho fa creix l'independentisme. Per entendre'ns, el govern del PP no convocarà cap desfilada de l'exèrcit espanyol a Barcelona com quan va tenir la seva primera majoria absoluta. Fins i tot ja hi ha qui proposa cedir en tema fiscal a canvi de rebaixar la política lingüística. No seria gaire intel·ligent pel catalanisme esperar noves agressions directes i caldrà prendre la iniciativa i ser capaços de marcar l'agenda. Si bé a València i a les Balears l'espanyolisme actuarà de manera directa, contra Catalunya s'actuarà de manera més subtil.

El catalanisme, però, també sap preparar-se per actuar per iniciativa pròpia i ho està començant a fer. L'onada de consultes, tot i l'ajuda inicial de la Falange i fiscalia de l'estat, fou un clar exemple d'iniciativa pròpia. En aquesta línia, aquests dies la societat civil avança de manera ferma per consolidar les posicions que va aconseguir en el darrer cicle de mobilitzacions i ho exemplifiquem amb tres iniciatives d'abast ben diferent: La primera és la caravana per l'Estat propi de diumenge passat al Maresme que assaja amb gran èxit formes de mobilització adaptades al segle XXI: fent participar a l'assistent  de forma original. La segona, la contundent campanya "Amb Independència" que fa pedagogia de la sobirania mitjançant interessants vídeos pedagògics. I, finalment, la decisió dels Lluïsos de Gràcia, una de les entitats més arrelades de Barcelona, de penjar l'estelada al balcó de manera permanent com a símbol de compromís amb els nous temps.

La reacció espanyola a l'ús del twitter en català


Publicat a Tribuna Catalana l'11 de gener de 2012.


Mentre ens posem d'acord  sobre si les converses a la xarxa social Twitter són representatives de les tendències socials o simplement són l'expressió d'una minoria tancada en una bombolla, fem una primera aproximació a com reaccionen els usuaris espanyols a l'ús cada vegada més massiu del català.

D'entrada cal dir que la potència del català a la xarxa Twitter és notable. No només sembla que el seu ús està més estès a Catalunya que a la resta de l'Estat sinó que el català hi gaudeix de bona salut. Aquest fet provoca que sovint dels 10 Trending Topics (TT), que són les paraules o hashtags (etiquetes que comencen amb el símbol #) més usades a Espanya en un moment determinat, alguns siguin en català.

A la pantalla de l'ordinador els 10 TT espanyols apareixen ben visibles i els usuaris tenen curiositat per saber de què van.  Alguns d'aquests hashtags en català són reivindicatius, altres per comentar programes de TV3 (#elconvidat #30minuts) o partits de futbol (#frac1 #latdp) o bé artístics #garrotweet o més intranscendents #bondia o #bonnadal. Clicant sobre aquests hashtags es poden visualitzar els centenars de piulades de les persones de tot el món que estan fent servir aquestes expressions en aquell precís moment.

Molts ciutadans espanyols acostumats a  mirar televisió, escoltar ràdio i usar altres xarxes socials només en castellà  veuen com el català se'ls apareix de cop davant seu amb certa normalitat. Davant d'aquest fet i a la curiositat per saber de què va el TT i de poder participar en la conversa,  es produeixen respostes molt diferents.

En alguns casos genera incomprensió; l'etiqueta fa referència a temes estrictament catalans que no són compresos per persones que no miren TV3 o que no coneixen l'imaginari col·lectiu del nostre país. És com si miressin els TT d'un altre país...

En altres casos persones que habitualment piulen en castellà usen hashtags catalans sense canviar de llengua. Això pot passar amb usuaris catalans, valencians o balears que piulen habitualment en castellà però també amb usuaris d'altres territoris que no tenen manies lingüístiques o mantenen proximitats reivindicatives com #resacelebrar (contra la celebració del 12 octubre) o futbolístiques com va ser el cas de  #pilotador ahir al vespre.

Finalment cal destacar les respostes reaccionàries dels usuaris que directament els molesta que hi hagi TT en català i així ho expressen sense contemplacions. Lògicament quan els hashtags en català tenen contingut reivindicatiu (#twitterencatala #unanaciounaseleccio  #catalonianewcountry #tenimpressa) la conversa es torna tensa i els exabruptes pugen de to. Això esperona alguns usuaris catalans que, en comptes de tornar-los l'insult, es dediquen a desacreditar-los tot difonent les piulades més suculentes per demostrar fins on arriba la intolerància d'alguns ciutadans espanyols.