divendres, 14 de març del 2008

Fi de cicle electoral. Un balanç

12/03/2008 · Publicat a Tribuna Catalana. Amb les eleccions de diumenge s’acaba un cicle electoral, és a dir un seguit de convocatòries, que s’han concentrat en pocs mesos,veiem si els resultats dels partits han tingut lògica. de cicle o si es poden explicar només per la campanya. Anàlisi a partir del nombre de vots absoluts, no de diputats, ni regidors. La lògica de cicle indicaria que si un partit té tendència a l’alça o a la baixa, ho farà durant tot el cicle, aplicant-ho als resultats anteriors de les diferents convocatòries de l’anterior cicle. No tenim en compte per aquest anàlisi les eleccions europees, que van tenir una participació molt baixa.






En els casos de PP, ERC i CIU han tingut les mateixes tendències en les tres convocatòries: PP i CiU mantenint-se i ERC baixant. En canvi els resultats del PSC i d’ICV han estat menys previsibles perquè alternen tant pujades com descensos.
El cicle 2006-2008 s’ha caracteritzat per un participació menor en totes les convocatòries, en comparació a l’anterior cicle que va ser especialment participatiu. Això ha fet que forces que perdin vots, com PP i CiU, augmentin el seu percentatge.




Nota: en la gràfica es canvia l’ordre de les eleccions M07 i les P 2006 (arran de l’avançament de les eleccions) per poder comparar millor.
PSC
Comportament contradictori. Mentre baixa a les catalanes, on és segona força, i a les locals, puja de manera significativa a les Corts Generals on esdevé partit hegemònic. S’eixampla la diferència entre els vots obtinguts a les Corts i els obtinguts al Parlament. El 9 de març el PSC va obtenir 1672777, més del doble del que havia obtingut a les locals i a les de la Generalitat.
CiU
Primer partit a les eleccions al Parlament de manera clara. Atura la davallada en totes les convocatòries gràcies al descens de participació, ja que incrementa el percentatge però no suma pas més vots absoluts. Portava entre tres i quatre cicles electorats de caiguda continuada. Manté la regularitat d’obtenir més vots a les eleccions al Parlament i menys a les municipals i a les Generals.
ERC
Manté la tercera posició a les catalanes i locals però la perd a les generals. El cicle ha estat de manteniment a la baixa respecte a la gran crescuda de l’anterior. Ha recuperat la lògica de tots els partits nacionalistes d’obtenir més vots a les eleccions al Parlament que a les eleccions al Congrés. Si les eleccions del 14M de 2004 no haguessin estat atípiques, la caiguda del diumenge es podia interpretar en el marc dels descensos lleus en percentatge i més acusats en vots absoluts, que va tenir a les municipals i a les catalanes.
Independent de la pèrdua de percentatge, que exceptuant les del 9M, no ha estat escandalosa, el cicle és molt negatiu perquè ERC havia plantejat una opa cap als electorats de CiU i PSC que ha quedat en res. S’havia proposat jugar a la lliga dels grans, amb PSC i CIU i ha retornat a jugar a la lliga menor amb PP i ICV.
PP
Electorat totalment previsible, que manté percentatge per l’abstenció però perd vots. Actua sense gaires canvis, obté més vots a les generals i els redueix a les catalanes i locals. Recupera la tercera posició a les generals tot i que perd alguns vots.
ICV
Comportament poc previsible. Augment a les eleccions al Parlament i davallada a les municipals i a les Corts Generals. Al revés d’ERC, ICV no s'havia plantejat obertament convertir-se en el principal refernet de les esquerres catalanes en aquest cicle electoral, i és per això que els seus descensos són menys dramàtics. Al revés que el PSC, és el partit que té menys distància entre els seus mínims i els seus màxims.
Ccs
Èxit de Ciutadans a les eleccions al Parlament que irromp en el sistema de partits català. En canvi, a les locals no pot rendibilitzar en regidors uns bons resultats i, finalment, enfonsament a les Generals que li atura el camí cap a l’expansió a Espanya. Li pot quedar futur com a partit només català, fet que precisament es contradiu amb la seva voluntat de ser un partit espanyol. Això és clar, si arriba sencer a les properes eleccions.
També en l’àmbit local, hem assistit a la consolidació de la Plataforma x Catalunya i les CUP que sense assolir gaires milers de vots, aconsegueixen regidors en diverses capitals de comarca. No es presenten en les altres convocatòries, tot esperant reagrupar forces en cas de la PXC i aclarir el debat intern en el cas de les CUP. En l’àmbit nacionalista, en l’anterior cicle tots els increments d’ERC van ser superiors als descensos de CiU. En aquest cicle, però, els descensos d’ERC no s’han vist compensats pels petits increments en percentatge, que no en vots absoluts.

dilluns, 10 de març del 2008

I malgrat tot, Catalunya és diferent

Publicat a Tribuna Catalana.
Catalunya és diferent. I ho ha tornat a demostrar. No ho ha fet amb un increment del vot nacionalista, sinó votant a la inversa d’Espanya. Al conjunt de l’Estat, el PP ha avançat, ha guanyat en escons, en percentatge i en vots. Al principi del recompte, semblava que el PP quedava estancat però els resultats ens han acabat mostrant que ha crescut més que el PSOE. La diferència al conjunt de l’Estat entre el PSOE i el PP s'ha mantingut en 16 diputats.

Però a Catalunya no ha estat així, i la diferència entre el PSC i el PP ha passat de 15 a 18. Si no fos per Catalunya, el PP hauria guanyat clarament les eleccions a Espanya. Per tant, la clau del petit creixement socialista es deu, ni més ni menys, que als vots que ha robat als independentistes d’ERC. L’estratègia de bipolaritzar la campanya ha resultat decisiva per al PSC a Catalunya, que s’ha endut el vot anti-PP. Els debats a dos i la sensació que es tractava d’eleccions presidencials han jugat a favor.

ERC ha perdut molts vots cap al PSC, però ja se sabia que molts d’aquests eren vots prestats. ERC també ha perdut electors que el 2004 va guanyar a l’abstenció. En aquesta ocasió la participació a Catalunya ha tornat a la normalitat i ha estat més baixa que al conjunt de l’Estat, com era habitual en altres convocatòries. Caldrà recomptar amb calma quants vots d’ERC han anat al PSC, a l’abstenció i el vot en blanc, que també ha crescut en les zones de més vot catalanista, tot i que no amb els alts percentatges de les darreres municipals.

Si ERC s’ensorra, ICV i CiU han aguantat amb gran dignitat el bipartidisme ferotge de tota la campanya electoral. CiU resisteix –i fins i tot augmenta 1 diputat- en condicions adverses i ICV demostra mantenir un espai polític propi, que és d’ICV i no pas d’IU. Per la seva banda el bipartidisme a Catalunya sí que ha deixat estancat el PP. Passar de 6 a 7 diputats no són pas bons resultats tenint en compte que el 2000 en tenia 12 i que al conjunt d’Espanya els populars avancen considerablement.

S’ha acabat un cicle electoral de tres eleccions força seguides, catalanes, locals i espanyoles. Hem tingut un cicle que ens ha dibuixat tendències però que no ha provocat terratrèmols en el sistema polític català. El PSC cada vegada té més diferència de vots entre les eleccions catalanes i les espanyoles. El vot del PSC a les Corts Generals, és de veritat del PSC o del PSOE? o potser és només vot anti-PP? ERC i ICV, després dels alts i baixos dels anteriors cicles electorals, es consoliden com a partits mitjans. CiU atura tres cicles seguits de descensos continuats, i a més, sense estar al govern, marca distàncies clarament amb ERC, que en l’anterior cicle electoral havia somiat en convertir-se en el principal referent nacionalista.

Ara descansarem fins a les europees de 2009, les que menys participació tenen i menys tendències marquen. S’acaba el temps de les eleccions i comencen els debats interns.

dissabte, 8 de març del 2008

El PSOE podria aconseguir la majoria absoluta?


05/03/2008 · Publicat a Tribuna Catalana. Les enquestes donen per segura la victòria del PSOE per majoria simple, però si alguna cosa és certa, és que en les dues darreres convocatòries a les Corts, les enquestes s'han equivocat. L'any 2000 pronosticaven una victòria del PP però no pas una majoria absoluta i fa quatre anys, tornaven a pronosticar victòria popular i va haver-hi victòria socialista. Per tant, una majoria absoluta del PSOE, que és qui porta avantatge, no és pas descartable. Per què un dels dos partits estatals aconsegueixi majoria absoluta cal que es produeixin dos fets. Per una banda, cal un context de baixa participació en què els propis electors vagin majoritàriament a votar mentre que els de l'adversari no ho facin. L'altre és que hi hagi poca competència en el mateix espai ideològic. També cal dir que, degut al sistema electoral i a la distribució provincial del vot, el PP sempre es veurà més beneficiat que el PSOE a l'hora d'aconseguir alguns diputats més amb el mateix nombre de vots.
Les majories absolutes del PSOE dels anys vuitanta es van basar en aprofitar la divisió de la dreta espanyola, que es presentava dividida entre el PP, el CDS i alguns partits regionalistes com el PAR o UV. Però sobretot, aquestes majories van coincidir en uns resultats molt baixos del PCE i IU, l'altre partit d'esquerres estatal.




Per la seva banda, l'única majoria absoluta que va tenir el PP (l'any 2000) es va basar en una gran abstenció dels electors d'esquerra, tant del PSOE com IU, que va enfonsar-se. En aquella ocasió, en zones de l'Estat com Catalunya, que tradicionalment donen suport al PSOE hi va haver una abstenció més alta del normal. La participació al País Valencià, feu dels conservadors, fou 8 punts més alta que a Catalunya. En canvi, quatre anys després, Catalunya es mobilitzà contra el PP i deixà la diferència de participació amb el País Valencià, a només dos punts.
Per tant, veure on s'està votant més pot ser un indicador de com aniran les coses. Per això cal tenir en compte dades comparatives, ja que hi ha zones de l'Estat que són tradicionalment participatives com el País Valencià, i d'altres com les Balears o Galícia que són habitualment més abstencionistes. Així, si el 9 de març la participació baixa a Catalunya però no ho fa a València o a Madrid, pot voler dir que el PP recupera posicions.



Els partits nacionalistes, l'únic fre a les majories absolutes
Però el fet d'assolir majories absolutes, lògicament, es pot veure afavorit pel fet que hi hagi menys partits al Congrés. El percentatge de vots dels dos partits majoritaris, així com el seu nombre d'escons, ha anat augmentant de forma paulatina en els darrers anys. En les dues darreres convocatòries, entre els dos grans partits estatals han sumat més de 300 diputats. Aquest increment de la bipolarització és degut a la caiguda dels partits petits i mitjans d'àmbit estatal més que no pas a un retrocés de partits nacionalistes o regionalistes.
Per una banda hem assistit a la desaparició del CDS que durant bona part dels anys vuitanta va sumar més de dos milions de vots de centre-dreta i va aconseguir fins a 19 diputats. Tot aquest electorat va ser recollit a partir de 1993 pel Partit Popular. A l'esquerra del PSOE, en les darrers convocatòries hem assistit a l'estancament d'Izquierda Unida, que de fet manté grup parlamentari propi gràcies als dignes resultats d'ICV. IU-ICV va arribar a sumar 21 diputats l'any 1996. A més, cal dir que a la dreta del PP, tots els intents per crear un força d'extrema dreta a l'estil de les que hi ha a altres països europeus han fracassat. D'aquesta manera, els únics que frenen un bipartidisme pur són els partits d'àmbit no estatal.



Aquestes forces (regionalistes, nacionalistes i independentistes) han anat mantenint una quota superior als 30 diputats en totes les eleccions al Congrés. Les enquestes actuals senyalen una possible davallada d'aquests partits. Si fos així, seria degut al debilitament del nacionalisme català, ja que aproximadament la meitat d'aquests diputats sempre són catalans. Sense l'existència d'aquests partits nacionalistes, l'alta bipolarització espanyola que es dóna a la majoria de comunitats autònomes de l'Espanya castellana faria molt més factible aconseguir majories absolutes. En definitiva, i tenint en compte l'augment constant de la bipolarització no seria gens estrany tornar a veure majories absolutes ben aviat.