dimecres, 21 de desembre del 2011

Òmnium, 50 anys de lluita i 10 de renovació

Publicat a Tribuna Catalana, el 21/12/2011

El reportatge #Omnium50A que es va emetre per TV3 i en  horari de màxima audiència va tenir, almenys a les xarxes socials, un grandíssim ressò. El documental aprofundeix, de manera brillant, en dos moments clau: la fundació i els inicis, d'una banda, i els dos reptes del futur immediat -la sobirania i la proposta d' insubmissió fiscal- de l'altra.

Entremig d'aquest passat i futur hi apareixen els expresidents Josep Millàs i Jordi Porta com els dos presidents que fa uns anys van tensionar l'entitat. Aquella agra disputa, ja superada, més que condicionada per les lluites pel control polític, va ser-ho per la idea de renovació de l'associació. Mantenir una entitat resistencialista i tancada o bé adaptar-la als nous temps:  l'Òmnium del segle XXI.  Veient la composició de les posteriors juntes de Jordi Porta i els posicionaments públics de l'entitat és clar que el control polític no era la causa de la disputa. Precisament l'Òmnium ha estat els darrers anys l'espai de trobada de catalanistes de diversa tendència mentre en el camp polític la fractura entre els partits d'obediència nacional era brutalment intensa.
Canvis de fons que ara resplendeixen com mai,  en posar-hi, tal i com el país demana, la reivindicació sobiranista com a primera prioritat
Així, l'Òmnium d'avui té l'origen en aquesta renovació que fa una dotzena d'anys un grup de joves professionals i la majoria de seus territorials va començar. A partir de la presidència de Jordi Porta l'entitat va començar a donar un tomb, que es va anar notant amb el pas dels anys. La modernització es va deixar veure en la imatge, la comunicació, el local i en són bons exemples la renovació estètica dels tradicionals "Premi d'Honor de les Lletres Catalanes" i la "Nit de santa Llúcia".

També destaca el treball intern a l'entitat, l'alineació estratègica entre els diferents nivells: Junta nacional, equip tècnic, seus territorials i socis. Una organització potent i coordinada,  en creixement territorial i de socis constant, al servei d'una idea clara. La renovació temàtica ha permès, per una banda, aprofundir en accions i projectes de reivindicació, mobilització i posicionament públic i, per l'altra, desenvolupar projectes arrelats al territori, que donen resposta en clau de cohesió als grans reptes del país com són l'educació, la llengua i la immigració.

El resultat de tot plegat, una entitat amb un alt nivell de cohesió interna i amb un creixent prestigi i incidència social. Canvis de fons que va liderar durant 8 anys  Jordi Porta i que ara amb la presidència de Muriel Casals resplendeixen com mai,  en posar-hi, tal i com el país demana, la reivindicació sobiranista com a primera prioritat.

dimecres, 14 de desembre del 2011

L’hora de la societat civil, próxima estació: independència


Publicat a Tribuna Catalana el 14/12/2011

Després dues dècades d'estancament, la societat civil catalanista va donar fa pocs anys un salt qualitativament important. Naixement de les plataformes sobiranistes, modernització d'Òmnium i, en definitiva, la sobiranització del catalanisme.

Parlem de les tres manifestacions, dues de massives  (2006 i 2007) i una de monstruosa (2010). Entremig l'èxit esclatant del cicle de consultes començant per Arenys de Munt (2009) i acabant a Barcelona (2011). Per primera vegada a la història qualsevol proposta seriosa de mobilització sobiranista, independentment de la plataforma que la convoqués, aconseguia  un ampli seguiment.

Després de tres convocatòries electorals gairebé seguides es presenta un panorama de dos anys i mig sense eleccions on la societat civil pot iniciar un nou cicle de mobilitzacions. Caldrà estar alerta a tres moviments que tindran èxit si són flexibles, si van coordinats i, sobretot, si saben aprofitar les conjuntures propicies a la mobilització per augmentar el suport social a la independència.

El primer és l'Assemblea de Municipis per la Independència constituïda aquest matí a Vic, que pot jugar un paper determinant ja que primera vegada són les administracions públiques les que es mullen per la independència. Superats els 150 adherits és fàcil que la xifra vagi augmentant els propers mesos.

El segon és l'Assemblea Nacional Catalana per l'Estat propi que es constituirà el proper mes de març amb amplis suports. Ja no es tracta de defensar la legitimitat del dret a decidir sinó d'elaborar un full de ruta per assolir la independència.

El tercer és una possible campanya per la insubmissió fiscal.  El simple anunci d'Òmnium que "estudiaria" el tema si no  s'arriba a un acord fiscal entre la Generalitat i  l'Estat espanyol ja aixecat moltes expectatives i  ha despertat iniciatives de base.

Sense eleccions a la vista, de nou la societat civil pot fer pujar un esglaó més en l'escala que porta a la independència. No està clar quants esglaons encara falten per arribar-hi però, el que és evident, és que s'hi està més a prop que mai.

dimecres, 7 de desembre del 2011

CiU clar guanyador del cicle electoral 2010-2011 a Catalunya


Publicat a Tribuna Catalana, el 7/12/2011.

Des de fa uns anys i degut a diversos avançaments electorals, eleccions municipals, del Parlament i les Corts se celebren en pocs mesos de diferència.

Per aquest motiu cada vegada es parla més de cicle electoral. Durant el mateix cicle els partits acostumen a repetir tendències en les diferents convocatòries, encara que unes eleccions els siguin més propícies que les altres. En aquest cicle CiU i PP pugen en totes les eleccions, ICV té un comportament variant i el PSC i ERC baixen. Deixem per un proper article una novetat d'aquest cicle: la consolidació de quatre petits partits especialitzats en convocatòries concretes.

El PSC s'ha enfonsat en totes tres convocatòries. No només perd molts vots sinó que ha perdut el control de les principals institucions (Govern Central, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona). ERC ha tingut tendència pronunciada a la baixa a les catalanes i a les municipals. La caiguda s'ha frenat al Congrés, i caldrà veure si és degut al canvi de direcció o a la incompareixença de SI i CUP, competidors directes. L'únic partit que té comportament diferent en les eleccions del cicle és ICV que baixa a les municipals i a les catalanes, mentre puja al Congrés.

Pel que fa a les victòries, el PP ha pujat lleugerament en les tres eleccions, seguint com sempre la tendència del PP espanyol però sense trencar el seu sostre a Catalunya.  I finalment CiU, el gran vencedor. No només obté uns molt bons resultats sinó que a més aconsegueix la primera posició a les municipals i a les Corts, fet que mai abans havia passat. CiU s'acosta als millors resultats de la segona meitat dels 80 quan el tàndem Pujol-Roca donava majories absolutes al Parlament i 18 diputats (1986 i 1989) al Congrés. Ara "només" han estat 62 diputats al Parlament i 16 al Congrés però cal tenir present que en aquells anys, CiU tenia el monopoli absolut de l'espai nacionalista català, amb una ERC molt dèbil al Parlament i extraparlamentària a Madrid i als principals ajuntaments.