El sistema de partits espanyol, aliè a la desafecció: bipartidisme i alta participació

Publicat a Tribuna Catalana el 17/08/2011. Sembla clar que el PP serà el proper guanyador de les eleccions a les Corts Generals. Observant els darrers resultats podem veure quines característiques s'han de donar perquè el PP pogués tenir majoria absoluta en un sistema de partits espanyol que poc té a veure amb el català.

El PP, com es veu a les dades, té un votant molt fidel a les eleccions al Congrés. Tan és la participació que hi hagi, que sempre es mou vora els 10 milions de votants. Els seus electors no són sensibles al context i actuen a la una. En canvi, com ja s'ha dit sovint, els votants del PSOE són molt més sensibles al moment i al candidat que presenten. Són molt més infidels però quan tots acudeixen a les urnes, sempre sumen més que el PP. Senzillament, n'hi ha més.

L'única vegada que el PP ha aconseguit la majoria absoluta ha coincidit amb un molt baix moment del PSOE i, sobretot, amb un rècord de baixa participació. L'any 2000 van votar només el 68,7% del cens,  quan en els darrers anys la participació es mou  sempre a la vora del 75%. Si el PSOE ha guanyat les dues darrers convocatòries és degut, clarament, a l'enfonsada espectacular d'Izquierda Unida arreu de l'Estat. Mentre ICV aguantava dignament a Catalunya, IU s'enfonsava i el PSOE recollia, sense gaires eufòries, el vot de l'esquerra.

Si no hi hagut més majories absolutes al Congrés és gràcies a la trentena o quarantena de diputats que aconsegueix cada legislatura els partits nacionalistes i regionalistes. De fet,  a nivell estatal els darrers anys s'ha accentuat el bipartidisme. Es pot veure en el gràfic, que el percentatge de vots que aconsegueixen PP i PSOE plegats va en augment. En la majoria de circumscripcions de l'Espanya castellana només PP i PSOE aconsegueixen diputats.

Contràriament, el sistema de partits català dels darrers anys s'ha caracteritzat per l'augment de la desafecció i el càstig als partits grans. El percentatge sumat dels dos principals partits es redueix, baixa la participació, augmenta el vot blanc i el nul, augmenta el vot a partits extarparlamentaris i noves forces entren en un Parlament més fragmentat. Però fins al moment, aquesta tendència catalana no la segueix el sistema de partits espanyol que continua amb un fort bipartidisme i amb uns percentatges de participació molt alts.

A part de la incògnita sobre la possible majoria absoluta del PP, també s'estarà pendent de si aquestes tendències relacionades amb la desafecció, ajudades per l'onada dels indignats, tenen alguna repercussió en un sistema de partits fins ara inalterable a l'entrada de noves formacions.

Esquerra al Congrés: de 1 a 8, de 8 a 3 i de 3 a…

Publicat a Tribuna Catalana el 3/8/2011. Quan algú puja molt de cop té el risc que la caiguda sigui més alta. Esquerra tenia habitualment un diputat al Congrés, va passar de cop a 8 (2004)i després de caure a 3 (2008) ara pateix per conservar la representació en aquestes eleccions avançades.

L'onada d'eufòria entre la militància i els simpatitzants més propers per l'arribada d'Oriol Junqueras a la direcció del partit encara no es fa notar a les enquestes. De fet, ERC porta baixant de manera continuada en 6 convocatòries i no és pas fàcil trencar la tendència.  Ara ERC té dos diputats per Barcelona i un a Girona. El pànic a quedar a fora és ben present sobretot després del que va passar a la majoria de les grans ciutat del país.  Els nervis per triar candidat són normals. Queden poques setmanes i s'han de proclamar candidatures. L'avançament no els ha anat bé als republicans, que haguessin volgut tenir més temps per poder presentar el partit renovat al seu electorat.

Però el context no és pas desfavorable  per  a ERC ja que  en qualsevol convocatòria  no només depens de tu sinó que també de l'estat de gràcia dels adversaris propers.  Tot sembla indicar que ni la CUP ni Solidaritat es presentaran a les properes eleccions. De fet, una part important del vot de SI a les eleccions al Parlament i del de la CUP a les municipals provenia directament d'antics votants republicans, que podrien retornar si perceben que la renovació va en la bona línia. Veient aquest panorama, així com el presumible fracàs d'una crida a l'abstenció per part d'aquests grups el flanc independentista més "impacient" quedaria cobert.  També cal destacar que els votants més sobiranistes de CiU no estan pas eufòrics amb el cap de llista per Madrid.  Recordem que els darrers caps de llista de CiU en les altres eleccions, Ramon Tremosa, Artur Mas i Xavier Trias van votar "Sí" a la independència en les consultes, mentre que Duran i Lleida ni va acostar-se a les urnes.

En definitiva, d'estar patint per la supervivència a iniciar la remuntada, tot és encara ben obert i dependrà de la capacitat que tingui la nova direcció de visualitzar i fer creïble la renovació a tota la globalitat del seu electorat.

ERC també ha de triar com vol anar al Senat

Publicat a Tribuna Catalana el 27/7/2011. Esquerra, en una situació de canvi de direcció prevista per l'1 d'octubre, viu  pendent d'un possible avançament de les eleccions a les Corts Generals. Hi ha decisions importants que s'han de prendre aviat.

De la que se n'ha parlat més  és la de la tria del cap de llista del Congrés però també caldrà decidir, i no és un tema menor, la fórmula que triarà per concórrer al senat. En les darreres tres convocatòries (2000, 2004 i 2008) Esquerra s'ha presentat amb la coalició Entesa Catalana de Progrés juntament amb el PSC i  ICV. Aquesta coalició ha obtingut un rèdits electorals  indiscutibles. L'esquerra catalana guanyava a les quatre circumscripcions, quedant-se amb 12 senadors i deixant-ne només 4 per a CiU.  Per a ERC l'Entesa ha estat molt positiva  ja que li permetia obtenir 3 senadors  electes que anant sol no aconseguiria.  Actualment són Josep Maria  Esquerda per Lleida, Miquel Bofill per Girona i Pere Muñoz  per Tarragona. A nivell simbòlic la coalició també visualitza un èxit del catalanisme polític. El PSC no forma part del grup parlamentari del PSOE sinó que s'integra en el grup de l'Entesa, el tercer amb més senadors.

Optar per repetir el pacte d'esquerres amb el PSC després del fracàs electoral del tripartit és una decisió d'alt contingut simbòlic. La nova direcció, a qui constantment se li pregunta la seva futura relació amb CiU i PSC, haurà de decidir ben aviat. Si Esquerra decidís no revalidar l'Entesa, CiU en sortiria altament beneficiada ja que probablement recuperaria entre 2 i 6 senadors. Degut al sistema majoritari limitat d'elecció de senadors, és molt difícil que ERC anant en solitari pogués aconseguir representació. Si Esquerra abandonés la coalició també seria improbable fer-la amb CiU que es troba molt reforçada en aquests moments.

Si finalment ERC no pactés amb ningú,  una possibilitat seria presentar un sol candidat per circumscripció o fins i tot donar suport a un possible candidat independent. Tot i no sortir elegit, per una banda es concentrarien els vots en un candidat i, per l'altra, els electors republicans podrien,  amb les dos creuetes que els queden, optar per votar altres candidats.

I malgrat tot, Catalunya és diferent

Publicat a Tribuna Catalana.
Catalunya és diferent. I ho ha tornat a demostrar. No ho ha fet amb un increment del vot nacionalista, sinó votant a la inversa d’Espanya. Al conjunt de l’Estat, el PP ha avançat, ha guanyat en escons, en percentatge i en vots. Al principi del recompte, semblava que el PP quedava estancat però els resultats ens han acabat mostrant que ha crescut més que el PSOE. La diferència al conjunt de l’Estat entre el PSOE i el PP s'ha mantingut en 16 diputats.

Però a Catalunya no ha estat així, i la diferència entre el PSC i el PP ha passat de 15 a 18. Si no fos per Catalunya, el PP hauria guanyat clarament les eleccions a Espanya. Per tant, la clau del petit creixement socialista es deu, ni més ni menys, que als vots que ha robat als independentistes d’ERC. L’estratègia de bipolaritzar la campanya ha resultat decisiva per al PSC a Catalunya, que s’ha endut el vot anti-PP. Els debats a dos i la sensació que es tractava d’eleccions presidencials han jugat a favor.

ERC ha perdut molts vots cap al PSC, però ja se sabia que molts d’aquests eren vots prestats. ERC també ha perdut electors que el 2004 va guanyar a l’abstenció. En aquesta ocasió la participació a Catalunya ha tornat a la normalitat i ha estat més baixa que al conjunt de l’Estat, com era habitual en altres convocatòries. Caldrà recomptar amb calma quants vots d’ERC han anat al PSC, a l’abstenció i el vot en blanc, que també ha crescut en les zones de més vot catalanista, tot i que no amb els alts percentatges de les darreres municipals.

Si ERC s’ensorra, ICV i CiU han aguantat amb gran dignitat el bipartidisme ferotge de tota la campanya electoral. CiU resisteix –i fins i tot augmenta 1 diputat- en condicions adverses i ICV demostra mantenir un espai polític propi, que és d’ICV i no pas d’IU. Per la seva banda el bipartidisme a Catalunya sí que ha deixat estancat el PP. Passar de 6 a 7 diputats no són pas bons resultats tenint en compte que el 2000 en tenia 12 i que al conjunt d’Espanya els populars avancen considerablement.

S’ha acabat un cicle electoral de tres eleccions força seguides, catalanes, locals i espanyoles. Hem tingut un cicle que ens ha dibuixat tendències però que no ha provocat terratrèmols en el sistema polític català. El PSC cada vegada té més diferència de vots entre les eleccions catalanes i les espanyoles. El vot del PSC a les Corts Generals, és de veritat del PSC o del PSOE? o potser és només vot anti-PP? ERC i ICV, després dels alts i baixos dels anteriors cicles electorals, es consoliden com a partits mitjans. CiU atura tres cicles seguits de descensos continuats, i a més, sense estar al govern, marca distàncies clarament amb ERC, que en l’anterior cicle electoral havia somiat en convertir-se en el principal referent nacionalista.

Ara descansarem fins a les europees de 2009, les que menys participació tenen i menys tendències marquen. S’acaba el temps de les eleccions i comencen els debats interns.