Presentacions 1 abril i 8 d'abril a Barcelona

Primera presentació del llibre amb el suport d'Òmnium i la Plataforma per la Llengua.

Dimarts 1 d'abril

19.00 seu Òmnium
C/ Diputació 276 pral. Barcelona

Amb la presència de:

Rita Marzoa (periodista)
Isidor Marí (president de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans)
Roger Buch (politòleg i autor del llibre)



Segona presentació, convocats per Òmnium-Gràcia

Dimarts 8 d'abril 

19,00 Llibreria Ona
C/ Gran de Gràcia 217 (entre Lesseps i Fontana)

Amb la presència de:

Jordi Foz (president Òmnium Gràcia)
Josep Castells (president de la Federació d'Associacions de Pares i Mares de Menorca)
Bernat Gasull (escriptor i activista de la Plataforma per la Llengua)  
Roger Buch  (politòleg i autor del llibre)

Manifestacions massives a Barcelona (1)

Sense cap pretensió científica, però basant-me en aquella fantàstica tècnica d’investigació anomenada “observació participant", analitzo com van avançar cinc grans manifestacions realitzades a Barcelona la darrera dècada. Les he agrupat en 3 models tenint en compte la semblança del recorregut, el nombre d’assistents i la facilitat que van tenir per avançar.

a) Model CAMP PER CÓRRER. Dret a Decidir (18/02/2006). De la plaça d’Espanya fins la plaça Catalunya per la Gran Via. Gran acumulació de gent a la sortida però la capçalera comença a caminar ràpidament sense cap obstacle. Els manifestants ocupen els carrils centrals de la Gran Via, els laterals i les voreres. Tot i que la cua tarda una mica a sortir, és la única de les cinc manifestacions on tothom pot arribar tranquil•lament a al final.

b) Model EMBUT DE VIA LAIETANA. Contra l’Europa del Capital (16/03 2002) i Dret a decidir infraestructures (1/12/2007). Es convoca a la plaça Catalunya i es baixa per Via Laietana, després una gira a la dreta i l’altra per l’esquerra. En els dos casos la marxa baixa ràpidament per Via Laietana i molta gent s’hi incorpora per plaça Urquinaona, avançant els blocs de partits i organitzacions que queden atrapats al carrer Fontanella. En ser la Via Laietana relativament estreta (comparat amb Pg. de Gràcia, Gran Via o Pg. Sant Joan), la majoria dels blocs amb pancarta hauran d’estar molta estona aturats esperant. En el cas de la marxa antiglobalització no podran desfilar degut a incidents a Pla de Palau. En el cas de la marxa sobiranista, després d’una llarguíssima espera, podrà acabar tothom el recorregut.  

c) Model COL•LAPSE TOTAL. No a la Guerra (15/02/2003) i Som una nació - Nosaltres Decidim (10/07/2010). Convoquen al Pg. de Gràcia fins plaça Tetuán, per Gran Via. Són dues “manis-monstre” amb desenvolupament també molt semblant. La massa col•lapsa el recorregut abans de començar (carrils centrals, voreres i laterals) i la capçalera no pot avançar. Gairebé totes les pancartes que s’han col•locat al Pg. de Gràcia no es poden moure fins que decideixen plegar després d’hores. Tot i la llarga espera força manifestants aconsegueixen completar el recorregut baixant lentament pels laterals del Pg. de Gràcia o per carrers paral•lels fins a la cruïlla amb Gran Via. En canvi els partits i organitzacions, situades al tronc central del Passeig amb pancartes pròpies, queden immobilitzats tota l’estona.

Al proper post, les interpretacions!

Barcelona: la batalla dels districrtes

Publicat a Tribuna Catalana el 27/4/2011. A Barcelona, els resultats electorals varien moltíssim depenent de cada districte. Aquestes diferències passen a totes les grans ciutats on la distribució de la població segueix criteris de renda econòmica, només cal veure la diferència de preus dels habitatges i també de  llengua, relacionat amb els moments fundacionals de cada barri.

Font: www.bcn.cat/estadistica

Si aquestes diferències són elevades en districtes encara ho són més si baixem als barris o a les zones censals. El 2007 CiU es va imposar a les eleccions municipals en els districtes de Gràcia, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i L'Eixample. En canvi es va quedar molt lluny del PSC en els altres 6 districtes de la ciutat, quedant en segona posició o fins i tot tercer al districte de Nou Barris.

Com és habitual CiU obté els seus millors resultats als districtes de més nivell adquisitiu i on la participació és més alta. El PSC va quedar primer en sis districtes, segon en tres i tercer al districte de Sarrià-Sant Gervasi, el de més alt poder adquisitiu de la ciutat.  Allí on el PSC treu millors resultats, és on CiU els obté més baixos i viceversa. Pel que fa al PP queda en segona posició en dos districtes, a Sarrià -Sant Gervasi i a Nou Barris, precisament els dos amb més disparitat econòmica i amb un alt nivell de població castellanoparlant. Pel que fa a ICV i ERC, obtenen els seus millors resultats als barris de classe mitjana amb predomini de catalanoparlants. Existeix una correlació negativa entre els barris de vot favorable al PP i els barris de vot favorable a ERC i a ICV. Per exemple al districte de Gràcia, ICV queda en tercer lloc, ERC en quart i el PP en cinquena posició, el pitjor resultat en tota la ciutat.











A les darrers eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la victòria de CiU fou molt gran respecte al PSC. La coalició nacionalista es va imposar a nou dels deu districtes, només va quedar Nou Barris, tot i que en algun dels seus barris, com la Guineueta, sí que va poder quedar en primera posició. Les enquestes de les properes eleccions municipals ens mostren un estancament del PSC i un ascens de CiU i PP que farà que en alguns districtes la combinació de 1r PSC, 2n CiU i 3r PP que ha estat habitual en moltes eleccions, pugui acabar patint canvis importants.

Què hauria sortit si el 10A hagués votat un 70%?

Publicat a Tribuna Catalana, el 13/4/2011. Després de l'èxit de participació de la consulta de diumenge, han estat molts els que ens recorden que "només" va votar un de cada cinc ciutadans. Venen a dir que els que no han votat estan en contra de la independència. Fins i tot alguns han dit que la consulta "simplement" ha constatat el que diuen les enquestes, que a Catalunya hi ha un 20% d'independentistes.

Els motius pels quals molts ciutadans no han anat a votar són diversos. Molts no se'n van assabentar. Els informadors dels col·legis electorals van constatar que molt ciutadans no sabien que hi havia consultes. La diferència de bombardeig informatiu respecte a les convocatòries electorals oficials ha estat abismal. N'hi ha d'altres que no han votat perquè el tema no els interessa prou. Molts d'aquests, si haguessin trobat un col·legi electoral davant de casa o algun amic els hagués animat a anar a votar, ho hagueren fet. Estem parlant del segment de ciutadans poc interessat en la política. En cap cas podem aventurar quina opció haguessin triat en cas d'haver anat a votar. Uns altres no han anat a votar perquè no estaven còmodes amb la pregunta i, com defensaven alguns dirigents polítics, preferirien un referèndum multiresposta amb opció federal. No és clar que aquests fossin molts. Almenys, els pocs vots nuls i blancs de la consulta no apunten en aquesta direcció. Finalment tenim els que no volien votar perquè estan en contra de la independència i, per tant, no volien legitimar la consulta votant que no. Els voluntaris saben que aquests existeixen i n'han vist i sentit molts, però també constaten que no eren el perfil majoritari dels vianants.

Si es fes una consulta oficial amb més participació, baixaria el percentatge a favor del Sí, però això no vol dir que tots els que votessin de nou, ho fessin pel NO. Ni molt menys. Imaginem que haguessin votat 250.000 barcelonins més. Si aquests ho fessin pel Si el 40% i pel No el 60%, el resultat continuaria sent àmpliament favorable al Sí.

La consulta no ha constatat que un 20% de la societat dóna suport a l'estat català, sinó que hi ha un 20% altament mobilitzat per l'independentisme. Recordem, a risc de fer-nos pesats, que les enquestes on es pregunta per la independència de Catalunya amb resposta Sí/No, ja fa bastants mesos que donen majories favorables al Sí. La consulta ha estat un baròmetre per demostrar l'alt grau de mobilització de l'independentisme i, amb permís de Duran i Lleida, la definitiva sobiranització del catalanisme polític.

La consulta de Barcelona. Baròmetre de motivació sobiranista

Publicat a Tribuna.cat el 6/4/2011

Quan diumenge al vespre es facin oficials els resultats de participació de la consulta de Barcelona, els organitzadors parlaran d'èxit i els detractors insistiran en què no s'arriba, ni de lluny, a la participació de les eleccions normals. Una manera de saber si ha estat un èxit és comparar la consulta amb altres mobilitzacions cíviques com la consulta de la Diagonal, o la recollida de signatures per la prohibició de les curses de braus. Una altra possibilitat és la de comparar el percentatge en relació al nombre de vots que van obtenir el passat 28-N els partits que anomenarem "sobiranistes".

En el gràfic podem veure el percentatge de vots sobre nombre d'electors totals (cridats a votar, ho fessin o no) que van aconseguir els quatre partits parlamentaris sobiranistes. Incloem tant els que han donat suport explícit i continuat a la consulta com també aquells que no han donat suport oficial però sí que ho han fet públicament alguns dels seus dirigents. És evident que els electors d'ERC i SI aniran a votar amb més percentatge que els de CiU I ICV. Tenint en compte que els dos primers partits només van sumar al voltant d'un 6%, incloent els vots de RCAT, preveiem que la consulta queixalarà de manera important en la bossa de l'electorat de CIU, d'ICV, així com també en la de l'abstenció.

Un de cada 3 barcelonins amb dret a vot en les darrers eleccions al Parlament va votar CiU, ICV, Esquerra o Solidaritat. Aquest percentatge és semblant al de la mitjana catalana. Per districtes, a la part baixa se situa Nou Barris on només 1 de cada 5 electors convocats va votar al novembre un dels quatre partits. La diferències entre zones és força gran, ja que en els districtes amb més participació hi ha tendència a haver-hi més vots a partits sobiranistes. On els quatre partits van obtenir més vots va ser a Sarrià-Sant Gervasi, amb un altíssim percentatge de vot per a CiU i també a Gràcia, que és on ICV,ERC i SI obtenen els millors resultats de la ciutat.

Si la consulta acabés mobilitzant la meitat dels vots dels que van obtenir els partits sobiranistes, al voltant d'un 15% del cens, i tenint en compte l'escàs suport dels mitjans de comunicació i la poca presencia mediàtica real en relació a les campanyes electorals normals, es podrà considerar un èxit rotund. Significaria que la independència i el dret a decidir motiven altament a l'electorat de CiU i ICV, encara que una part dels seus líders s'hagin desentès d'anar a votar.

Punts de votació El Carmel (Horta-Guinardó) 10 Abril

El diumenge 10 d'abril hi haurà quatre punts de votació al Carmel per a la Consulta per la independència organitzada per Barcelona Decideix.

• Boca Nord - C/ Agudells 37-45
• Rambla del Carmel 2 (cantonada Dante)
• Parròquia Sta. Teresa - Llobregós 130
• Plaça Salvador Allende (amb Santuaris) Aquí. 

Horari de de 9h a 20h

Més informació: Horta-Guinardó Decideix
Tots els punts de votació de Barcelona: vegeu mapa

L'hora de la veritat de Barcelona Decideix

Publicat a Tribuna Catalana, el 30/3/2011.

La campanya de Barcelona Decideix va cremant etapes. Els primers objectius de mobilització dels entorns més actius i de recollida de vot anticipat s’estan complint de manera molt satisfactòria. Independentment del percentatge de participació final el procés de Barcelona Decideix està constituint un revulsiu ciutadà molt rellevant.
El suport de les entitats ha estat espectacular. Fora molt difícil d’imaginar només fa uns anys que la UGT i el FC Barcelona, per exemple, donessin suport a una consulta per la independència. També fa sensació la el llarguíssim llistat d’associacions de barri de tot tipus. Ens consta que sovint moltes entitats petites, poc acostumades als posicionaments polítics, han hagut de debatre a les seves juntes i fins i tot assemblees el seu suport a Barcelona Decideix. Debat democràtic sa que passa la mà per la cara a totes les teories sobre participació ciutadana dels darrers anys. No es tracta de decidir el nom d’una plaça ni el color de les façanes, les entitats demanen que es pugui decidir sobre les fronteres del nostre país. Ni més ni menys.
També cal destacar d’aquestes setmanes l’engrescament dels voluntaris que han fet autèntiques demostracions de força, sobretot durant els darrers caps de setmana. Els tendals blancs de Barcelona Decideix han estat esquitxant contínuament cantonades i sortides de boques de metro. Els “Ja he votat”, “m’espero al 10 d’abril” o “és que no sóc de Barcelona” són entomats sempre amb un somriure pels incombustibles voluntaris. Vot a vot es va omplint l’urna de la dignitat.
Els percentatges de vot anticipat permeten augurar que com a mínim ja estem parlant d’una de les iniciatives de mobilització ciutadana més reeixides de la història de la ciutat. Res a envejar a consultes municipals de cost milionari o a campanyes mediàtiques que només mobilitzen a la pràctica a minories molt actives.
Però ara ve el més difícil i que, de fet, només es va arribar a aconseguir en alguns municipis. Que el 10 d’abril sigui considerat per molts ciutadans com un dia electoral, en que la famílies, per exemple, compleixen el ritual democràtic de sortir plegades de casa per anar a votar. Per què això passi no només falta que voluntaris i entitats apretin aquests darrers dies engalanant els balcons de banderoles blanques, sinó que també des dels mitjans de comunicació, i amb això els partits polítics hi poden ajudar molt, se’n parli de manera constant i continuada. La implicació en gestos simbòlics dels partits polítics, que haurien de fer un parèntesi en les seves campanyes pre-electorals, mitjans de comunicació i personalitats pot ser el que acabi de decantar la creació d’aquest clima ciutadà.

Barcelona, la dificultat d'arribar al 5%

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/02/2011. A diferència de les eleccions al Congrés i al Parlament, als Ajuntaments és necessari obtenir un 5% dels vots vàlids per poder entrar-hi. A Barcelona, la xifra en vots absoluts que representa aquest 5% depèn de la participació. En les darreres tres convocatòries ha oscil·lat entre 30.000 i 38.000 vots. Arribar a superar aquesta xifra no és pas fàcil per als partits que no tenen representació i que no comptaran amb publicitat institucional.

Hi ha tres candidatures que, tot i intentar-ho, aparentment tindrien moltes dificultats per aconseguir-ho. En primer lloc, Ciutadans. En les darreres eleccions a l'Ajuntament va fregar el 4% i no va poder aprofitar l'empenta de les eleccions catalanes. Curiosament, a les darrers eleccions al Parlament, Ciutadans va millorar els seus percentatges al conjunt del país però va baixar a Barcelona, on va passar del 4,51 al 4,08%. No és pas un bon auguri per a ells. L'electorat percep Ciutadans com una bona marca per a les eleccions al Parlament però no per a altres eleccions. Són, però, els que més opcions tenen.

En segon lloc, avui mateix s'ha presentat la candidatura CUP Alternativa per Barcelona, fruit de la coalició entre la CUP i "Des de baix". A les darreres eleccions al Parlament la candidatura anticapitalista "Des de Baix" va obtenir 2.050 vots a Barcelona (0,29%), i a les eleccions al Parlament Europeu, Inciativa Internacionalista que comptava amb suports de l'Esquerra Independentista en va aconseguir 4.185 (0,9%). Tot fa preveure que la CUP, que té implantació a força barris, obtingui millors resultats que aquestes candidatures però situant-se encara lluny del 5%.

Pel que fa a Solidaritat Catalana, tot apunta a que podria tenir problemes fins i tot per arribar a l'1% que va aconseguir Pilar Rahola quan el 1999 es va presentar de cap de llista pel Partit per la Independència. Joan Laporta només va aconseguir un 2,9% al Parlament a la ciutat de Barcelona. Ara no només Laporta farà campanya amb ERC sinó que alguns dels qui van votar Solidaritat donaran suport a la CUP. De tota manera, encara que li vagin molt malament les municipals a Solidaritat, el seu futur es decidirà d'aquí a 4 anys a les properes eleccions al Parlament.

Barcelona es llança al carrer pensant en el 10 d’abril

Publicat a Tribuna Catalana el 9/02/2011. La consulta independentista a Barcelona que se celebrarà el 10 d’abril s’ha posat en marxa fa setmanes a la recerca del vot anticipat. Una consulta d’aquestes característiques en una ciutat tan gran comporta un munt de dificultats, ja que la vinculació dels ciutadans amb el teixit associatiu i amb els mitjans de comunicació locals és sempre més feble. Però Barcelona té a favor que, tot i la seva magnitud, té un percentatge de vot sobiranista superior al de ciutats metropolitanes com Sabadell, Mataró, Mollet, Cornellà o Terrassa on ja s’ha fet la consulta. També té a favor que si la consulta aconsegueix esdevenir notícia d’interès nacional, els ciutadans de Barcelona en sentiran a parlar força.

No hauria de ser gaire difícil superar els nivells de participació de ciutats com Lleida, Tarragona o altres metropolitanes. Però una primera fita seria igualar la participació de la consulta que va fer l’Ajuntament barceloní sobre la Diagonal(12,17,%). Aquest fet tindria un doble valor ja que per una banda, en aquella consulta s’hi van destinar uns recursos públics molt més grans que els que s’utilitzaran. A més, la meitat dels votants van fer-ho per internet. En les consultes independentistes, per garantir una rigorositat que precisament la de la Diagonal no va aconseguir, no es pot votar per internet, fet que dificulta més la participació.

En tot cas, constatada la dificultat d’apropar-se a les participacions de les convocatòries electorals, la consulta de Barcelona Decideix es pot arribar a convertir en la més multitudinària de les iniciatives cíviques fetes mai a la capital de Catalunya. Des de l’organització hi ha hermetisme sobre el nombre de vots anticipats ja recollits però es traspua optimisme per la gran implicació de voluntaris, fedataris i l’enorme suport d’entitats de tot tipus i, des d’avui, també personalitats. Una part de l’èxit dependrà de la capacitat per produir un crescendo continuat de mobilització des d’ara fins al mateix 10 d’abril.

Font: www.decidim.cat i www.bcn.cat/diagonal.
Nota: Tot i que les dades de participació de Diagonal-BCN no responen a un mateix criteri respecte el cens electoral, s’ha cregut interessant posar-les en una mateixa gràfica a nivell comparatiu.

PSC: 15 anys de caiguda lliure a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 19/1/2011. La campanya de Barcelona s’ha animat amb la intenció de Montserrat Tura de presentar-se a les primàries del PSC. Les primeres enquestes d’urgència pronostiquen que Tura podria reactivar   el vot per al PSC si finalment fos candidata.  El  vot del PSC fa quinze anys que està en caiguda lliure a Barcelona si tenim en compte les eleccions municipals i les del Parlament. En el següent gràfic es poden veure les dades en vots absoluts de PSC i CiU dels darrers 15 anys a la ciutat de Barcelona en les eleccions a l’Ajuntament i al Parlament.  No hi hem inclòs els resultats de les eleccions al Congrés ni els de les Europees, que tenen uns nivells de participació molt diferents. La batalla de Barcelona fins ara s’ha decantat la majoria de vegades a favor del PSC. Fins ara ha guanyat sempre a les municipals i en dues ocasions, amb Pasqual Maragall com a cap de cartell, també les eleccions a la Generalitat (1999 contra Pujol i 2003 contra Mas). L’últim gran resultat socialista en unes municipals, més de 300.000 vots, va ser les primeres eleccions de Joan Clos el 1999.



Les xifres mostren clarament com la davallada dels resultats dels candidats socialistes és continuada i persistent. Els pitjors resultats els ha obtingut precisament en les darreres eleccions catalanes on CiU va guanyar a tots els districtes menys a Nou Barris. Mal presagi per als socialistes que no veuen com aturar la tendència a la baixa. No hi ajuda el context espanyol, amb un PSOE en hores baixes ni tampoc les enquestes que es publiquen. La mítica frase atribuïda a un dirigent del PSC de primera línia “fins i tot presentant un sofà guanyaríem igual” sembla que deixarà de convertir-se en profecia.

En definitiva, el canvi de candidat és el darrer recurs per intentar mobilitzar el propi electorat. Si Tura remunta i acaba guanyat, el PSC mantindrà la joia de la corona però a la vegada iniciarà una crisi interna d’imprevisibles conseqüències, tant a nivell de Barcelona, governant sense el suport de la Federació de Barcelona, com a nivell nacional, postulant-se com a candidata a liderar el PSC.