divendres, 27 de maig del 2011

La irrupció de la CUP a les ciutats. On són els límits?

Publicat a Tribuna Catalana el 25/5/2011. El 2007 la CUP sortia a la televisió per primera vegada. Davant la pregunta de quin era el seu sostre electoral,  en les eleccions de diumenge passat el va trencar del tot, ja que va entrar a moltes ciutats, sovint fent fora Esquerra.

Dels 85 municipis de més de 15.000 habitants de Catalunya, la CUP s'ha presentat a 33 i d'aquests ha aconseguit obtenir regidors a 19 i no ha superat el tall del 5% en 14. Els resultats en municipis petits han estat encara més bons però només s'ha pogut presentar a un percentatge petit d'aquests.  En total han estat 75 candidatures, més que del doble de l'any 2007. La  CUP ha repetit la fórmula que li va funcionar fa 4 anys. Intenta presentar-se només en poblacions on té una base social organitzada i on pot acreditar mesos o anys de treball municipal de base.  Observant els resultat, en molts casos es tracta d'una pujada constant i de feina feta durant varies legislatures. Són casos com el de Vic i Manresa. El 2003 no van tenir representació, el 2007 entren i ara al 2011 augmenten  resultats.  Hi ha altres municipis on han entrat ara després d'una primer intent com Sant Cugat, de dos intents com Girona, o fins i tot, que han entrat al primer intent com a Reus. Hem vist també els primers estancaments en ciutats com Mataró o Vilafranca,  on havien tingut molt bons resultats el 2007.

La CUP ha topat a les grans ciutats del cinturó roig de Barcelona on queda molt lluny del 5% com a Terrassa, Badalona i L'Hospitalet.  A l'altra cara, la irrupció a Sant Cugat i la crescuda espectacular a Molins de Rei, municipis de l'àrea metropolitana amb sòlida trajectòria de vot catalanista.

Pel que fa a Barcelona, la militància de la CUP ha aconseguit, en l'època 2.0, encartellar tota la ciutat talment com si fóssim a la transició. S'ha arribat gairebé al 2% dels vots i s'han aconseguit el vot de moltes persones no directament implicades en el moviment socials  dels barris que la CUP sempre reivindica.  Els resultats de Barcelona permeten treure la calculadora per mirar si sense la proximitat que s'aconsegueix a les ciutats petites es podria arribar al 3% a les eleccions al Parlament a tot Catalunya. Probablement la CUP tornarà a debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. No és només un debat sobre les possibilitats de reeixir. Sobretot caldrà veure com encaixa un model de democràcia directa, que convoca assemblees obertes per decidir els pactes municipals, en el marc d'un Parlament que representa milions de persones.

On és el límit de la CUP? Quin és el sostre d'una organització d'ànima horitzontal en un sistema pensat per partits amb lideratges mediàtics?  Pot sobreviure en el temps una organització que sovint amaga la cara dels caps de llista en benefici del col·lectiu i que afirma que la "professionalització" els mataria? Serà la CUP absorbida pel sistema o, més aviat, embalada pels aires assemblearis de les acampades, instaurarà una nova forma de fer política?

dimecres, 25 de maig del 2011

Les claus: resultats històrics per CiU, augment de la fragmentació i també de la tensió social

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/5/2011


a)  Primera clau. eleccions històriques per a CiU. La federació és primera força  per primera vegada a tot Catalunya en unes eleccions municipals. És el mateix que dir que els socialistes queden segons per primer cop trencant la tendència des de  1979.

El canvi de color no només es produeix a Barcelona i Girona sinó també a moltes altres ciutats catalanes. Les tendències generals han estat clares amb algunes excepcions com la d' Àngel Ros a Lleida, que han obtingut bons resultats. L'altra dada rellevant és el creixement del PP arreu,  que s'ofereix ràpidament a CiU com aliat natural per governar. Aquest és el gran repte que té la federació nacionalista ara. El de decidir si és compatible el gir sobiranista dels darrers anys amb acceptar el recurs de pactar amb els espanyolistes conservadors per assegurar governabilitats còmodes.

b)  Segona clau:  la fragmentació. L'augment de l'oferta de partits a les ciutats ha generat molta dispersió del vot. Les majories absolutes cada cop més cares i sovint el partit que guanya no arriba ni al 30% dels sufragis. Paradoxalment no sempre la fragmentació de vot queda reflectida als ajuntaments ja que la barrera del 5% ha fet de les seves en molts municipis on es presentaven un gran nombre de candidatures.  Per exemple a Lleida ICV, ERC i CUP sumen juntes el  12% de vots, però no obtenen cap d'ells cap regidor.  Amb tantes candidatures, cada vegada l'elector ho té més difícil per fer un vot estratègic o fins i tot un vot útil.

c) Tercera  clau: la tensió social. Els resultats reflecteixen una societat que està vivint de manera contradictòria una profunda crisi social. Per una banda trobem que, paral·lelament a l'eclosió  de les acampades, hi ha hagut rècord de vot en blanc,  creixement del vot nul sovint amb missatges contra la classe política, la consolidació de l'anticapitalisme de les CUP i l'augment de vots a extraparlamentaris.  Però al mateix temps també hem tingut, en sentit invers,  resultats històrics del PP i consolidació del discurs xenòfob de la PxC. Caldrà molta til·la.

La dispersió del vot independentista s'acarnissa amb Esquerra a les grans ciutats

Publicat a Tribuna Catalana 23/5/2011. L'espai electoral de l'independentisme es manté lleugerament a la baixa i sobretot amb una proporció molt diferent de com el coneixíem fins ara. Esquerra continua sent el referent clar de l'independentisme però ha patit molt durament la recomposició que està tenint aquest espai que, tal i com apuntàvem, no ha seguit els patrons de les anteriors eleccions al Parlament.


La CUP ha tingut un creixement espectacular. En part en els municipis on ja tenia representació, que com a mínim sempre es manté, però sobretot en ciutats i caps de comarca on obté regidors per primera vegada, sovint fent el 'sorpasso' a Esquerra. L'entrada a Girona, Sant Cugat, Reus, Figueres o Banyoles en són els exemples més destacats. Són 101 regidors i més de 60.000 vots. La CUP, que per ara només es presenta a les municipals, ha sabut explotar la tasca d'oposició municipal feta durant tota la legislatura.

Els resultats d'ERC són ben contradictoris. Per primera vegada a la historia aconsegueix més vots en unes eleccions municipals que en unes catalanes. El que podria ser considerat com un inici de recuperació queda totalment tallat per la davallada que significa perdre la representació a totes les grans ciutats menys a Barcelona. Si el 2007 va ser L'Hospitalet, ara ERC s'ha quedat fora de Sabadell, Terrassa, Badalona, Girona, Tarragona, Lleida, Sant Cugat, Reus, Lleida, Sant Boi, El Prat, Cornellà, o Mataró. La majoria de vegades queda a prop del 5% o fins i tot molt però que molt a prop. Tot i que el creixement de la CUP en algunes d'aquestes ciutats és la causa directa de la pèrdua de representació, a tot arreu Solidaritat Catalana ha esgarrapat alguns vots. Molt poquets però suficients perquè Esquerra no entrés. En contrast, ERC es manté al global de Catalunya com a tercera força en regidors i alcaldes i quarta en vots, per damunt d'ICV, gràcies a una implantació homogènia a totes les comarques.

Per la seva banda, Solidaritat consolida 30.000 seguidors fidels i una cinquantena de regidors, al contrari que la CUP, la majoria d'ells en pobles petits. Si l'objectiu era assegurar un nucli fidel de seguidors per intentar aguantar fins a les properes eleccions catalanes tot debilitant al màxim Esquerra, l'èxit ha estat indiscutible.

divendres, 20 de maig del 2011

La mobilització dels indignats pren finalment el carrer

Publicat a Tribuna Catalana, el 18/5/2011. En vigílies de les eleccions municipals del 22M apareix amb embranzida un nou moviment social que després de l'èxit de les manifestacions de diumenge planteja el repte d'ocupar i acampar a les principals places de les grans capitals.

Tot fa preveure que no ens trobem davant d'un bluf sinó del començament, com a mínim, d'un important cicle de mobilitzacions. Alguns aspectes del moviment  "Democràcia real Ja!" ens en fa recordar d'altres també en forma d'acampada, com el favorable 0,7% als 90 o el contrari a la guerra d'Iraq als 2000. En aquelles ocasions es reivindicaven temes concrets però el debat assembleari i els dubtes de quina organització minoritària es feia  amb el lideratge de la reivindicació també hi eren presents.

Però ara el moviment pot agafar molta volada per la situació de crisi econòmica i per la profunda càrrega global contra el sistema polític que incorpora.  És un moviment que es caracteritza per l'encant de l'horitzontalitat i la repulsa a tota organització estructurada. Aparentment no sembla una mobilització a favor que els polítics recuperin decisió enfront el poder econòmic, tal com demana Stéphan Hessel , sinó que es desconfia directament de polítics i fins i tot de la democràcia representativa. L'odi a la classe política, als seus sous i als seus presumptes privilegis està fent forat, sovint amb arguments demagògics, a l'hora de criticar l'estat actual de les coses. És interessant veure com els militants i dirigents dels partits estan atents a aquesta barreja de desafecció política i anhels llibertaris que acaba d'explotar.

Mentre la dreta somriu per sota el nas, divideix i venceràs,  l'esquerra oficial constata que ha perdut fa temps el control de les bases més dinàmiques del progressisme.  Els moviments socials, per la seva banda, hi veuen esperança però a l'hora  recorden que cal aprofitar "experiències prèvies" davant dels que diuen " aquí estem persones, no organitzacions!".

Finalment, els militants dels partits d'esquerra transformadora, perplexos, veuen com els posen al mateix costat dels banquers i polítics governants. S'hi apropen per veure què s'hi cou, tot insistint que és injust que els posin al mateix sac. El #noelsvotis tant difós durant els darrers mesos va dirigits als partits grans, no pas a nosaltres, exclamen preocupats.

La mobilització espontània  del  març de 2004 contra la política informativa dels atemptats de l'11-M de Madrid va acabar tenint una decisiva repercussió electoral. La gran incògnita és, en cas de créixer la mobilització durant les properes hores, fet força probable, quines conseqüències podria tenir per les eleccions de diumenge.

dimarts, 17 de maig del 2011

Recomposició de l'espai independentista. Del 6-3-1 al 7-2-1.


Publicat a Tribuna Catalana, l'11/5/2011.En les passades eleccions de 2010, l'independentisme electoral va rebre una forta sacsejada. SI i RCAT van esventrar la bossa electoral d'Esquerra. De manera esquemàtica, de cada 10 vots independentistes, 6 van anar a Esquerra, 3 a Solidaritat i 1 a RCAT. Què passarà el 22M?

Esquerra va patir els seus pitjors resultats en molts anys, especialment dolorós en tractar-se de la convocatòria que habitualment treia millor percentatge de vots. Ara la incògnita és si Esquerra continuarà la davallada o bé es refarà del cop i iniciarà, encara que sigui lleument, una remuntada. L'objectiu d'Esquerra és superar els resultats de les catalanes i aproximar-se tant com pugui a les de les municipals de fa quatre anys. El 22M no tindrà la competència de RCAT, però en canvi sí de la CUP que aspira a consolidar-se definitivament. Si Esquerra manté o augmenta els 4 regidors per Barcelona, amb la coalició Unitat, donarà una imatge d'haver aturat l'hemorràgia. També serà important mantenir a l'alça la presència als grans municipis de l'àrea metropolitana com Sabadell o Badalona, ciutats on s'ha reforçat amb la presència d'independents i RCAT.

Per la seva banda, Solidaritat es presenta a en una vuitantena de municipis amb sigles pròpies. SI aspira a arreplegar algunes desenes de milers de vots que el permetin visualitzar com a partit nacional i sobretot aprofitar les eleccions per cohesionar les seccions locals. El que no sabem és quin serà el municipi més gran on obtingui regidors, ja que per ara no apareix a les enquestes i la barrera del 5% li serà molt letal. Un fracàs a les municipals no ha de comportar la desaparició del partit, ja que la seva visibilitat la té al Parlament.

Pel que fa a la CUP dobla candidatures presentades i s'enfronta per primera vegada a la incògnita de Barcelona, fet que li farà augmentar el total de vots. Si obtingués al cap i casal resultats propers al 3% tornaran a sortir veus per debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. També ha d'estar preparada per patir els primers estancaments o bé per pensar què cal fer en municipis on per segona o tercera vegada es quedi a les portes del 5%. La campanada la vol donar a Girona on compta amb el suport de RCAT.

En tot cas, el que s'ensuma és que la proporció del vot independentista més enllà del 6-3-1 de les eleccions al Parlament podria aproximar-se més a un 7- 2- 1; de cada 10 vots independentistes, 7 per Esquerra, 2 per la CUP i 1 per SI.

Tendències, crisi i la barrera del 5%: les incògnites del 22-M




Publicat a Tribuna catalana el 4/5/2011. Les properes eleccions municipals del 22M es presenten de manera molt diferent pels partits catalans. Fent un repàs de les expectatives de cada un d'ells, són diverses les qüestions que hi ha sobre la taula.

Les bones perspectives de CiU quedaran truncades després de la seva arribada al poder? Aconseguirà el PSC mantenir Barcelona? Els pactes d'ERC seran suficients per tornar a atreure els electors? Per una banda, el PSC ambiciona mantenir la primera posició que ocupa a 25 de les 30 ciutats més poblades de Catalunya. La seva posició centrada li dóna marge per pactar i mantenir alcaldies però no les té totes. La tendència catalana i espanyola dels socialistes és totalment a la baixa. Barcelona i Girona són les ciutats emblemàtiques on la derrota els pot fer més mal. El PSC s'aferra a les darreres enquestes on Hereu, després de les primàries, retalla distàncies amb Xavier Trias.

En segon lloc, CiU apareix envalentonada per haver guanyat a gairebé tots els municipis a les darreres eleccions catalanes, incloent moltes grans ciutats de l'àrea metropolitana. La crisi i les retallades del govern de la Generalitat han frenat l'eufòria inicial però les expectatives continuen sent força bones. Si es confirma el tomb a Barcelona, amb conseqüències per als resultats de la Diputació, suposarien els seus millors resultats a les municipals. Per la seva banda, el PPC es veu acompanyat pels bons aires que bufen pels populars a nivell estatal. El problema, com sempre, és que ningú vol pactar amb ells. Obtindrà molt bons resultats a la majoria de grans ciutats però continuarà sent un partit que aconseguint un elevat percentatge no tindrà pràcticament accés als governs municipals. Entretant, ICV continua acumulant gran poder municipal, sobretot en coalicions, però li és molt difícil accedir a alcaldies i les metropolitanes que manté cada cop són menys. La seva extensió comarcal dels darrers anys ha pal·liat els seus retrocessos metropolitans. Caldrà veure si els ecosocialistes es podran beneficiar del malestar per les retallades socials.

Però la incògnita més gran probablement és saber què farà Esquerra. Com reaccionarà el seu electorat després de la patacada de les eleccions catalanes? Podran els pactes amb RCAT i Laporta capgirar la tendència i oferir una visió d'unitat de l'independentisme? L'engrescament de moltes seccions locals que han treballat coalicions estan pendents de quina serà la tendència general del partit. Ja se sap, que independentment de la bona feina de les seccions locals, tant en ciutats mitjanes com grans, les tendències nacionals continuen comptant molt.

Pel que fa als partits petits haurem de veure si CUP i Ciutadans, les sorpreses de les darreres municipals, consoliden el seu creixement. Un manteniment de resultats, força possible, podria ser interpretat com un estancament a la baixa davant les pròpies expectatives de creixement. I finalment, caldrà veure si a Solidaritat li passarà el mateix que a Ciutadans el 2007, que tot i recollir força vots, el seu accés als ajuntaments va quedar escapçat per la barrera del 5%. Amb una participació normal, la de 2007 va ser especialment baixa, aquest 5% costarà encara més d'assolir.

Barcelona: la batalla dels districrtes


Publicat a Tribuna Catalana el 27/4/2011. A Barcelona, els resultats electorals varien moltíssim depenent de cada districte. Aquestes diferències passen a totes les grans ciutats on la distribució de la població segueix criteris de renda econòmica, només cal veure la diferència de preus dels habitatges i també de  llengua, relacionat amb els moments fundacionals de cada barri.

Font: www.bcn.cat/estadistica

Si aquestes diferències són elevades en districtes encara ho són més si baixem als barris o a les zones censals. El 2007 CiU es va imposar a les eleccions municipals en els districtes de Gràcia, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i L'Eixample. En canvi es va quedar molt lluny del PSC en els altres 6 districtes de la ciutat, quedant en segona posició o fins i tot tercer al districte de Nou Barris.

Com és habitual CiU obté els seus millors resultats als districtes de més nivell adquisitiu i on la participació és més alta. El PSC va quedar primer en sis districtes, segon en tres i tercer al districte de Sarrià-Sant Gervasi, el de més alt poder adquisitiu de la ciutat.  Allí on el PSC treu millors resultats, és on CiU els obté més baixos i viceversa. Pel que fa al PP queda en segona posició en dos districtes, a Sarrià -Sant Gervasi i a Nou Barris, precisament els dos amb més disparitat econòmica i amb un alt nivell de població castellanoparlant. Pel que fa a ICV i ERC, obtenen els seus millors resultats als barris de classe mitjana amb predomini de catalanoparlants. Existeix una correlació negativa entre els barris de vot favorable al PP i els barris de vot favorable a ERC i a ICV. Per exemple al districte de Gràcia, ICV queda en tercer lloc, ERC en quart i el PP en cinquena posició, el pitjor resultat en tota la ciutat.











A les darrers eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la victòria de CiU fou molt gran respecte al PSC. La coalició nacionalista es va imposar a nou dels deu districtes, només va quedar Nou Barris, tot i que en algun dels seus barris, com la Guineueta, sí que va poder quedar en primera posició. Les enquestes de les properes eleccions municipals ens mostren un estancament del PSC i un ascens de CiU i PP que farà que en alguns districtes la combinació de 1r PSC, 2n CiU i 3r PP que ha estat habitual en moltes eleccions, pugui acabar patint canvis importants.

Què hauria sortit si el 10A hagués votat un 70%?

Publicat a Tribuna Catalana, el 13/4/2011. Després de l'èxit de participació de la consulta de diumenge, han estat molts els que ens recorden que "només" va votar un de cada cinc ciutadans. Venen a dir que els que no han votat estan en contra de la independència. Fins i tot alguns han dit que la consulta "simplement" ha constatat el que diuen les enquestes, que a Catalunya hi ha un 20% d'independentistes.



Els motius pels quals molts ciutadans no han anat a votar són diversos. Molts no se'n van assabentar. Els informadors dels col·legis electorals van constatar que molt ciutadans no sabien que hi havia consultes. La diferència de bombardeig informatiu respecte a les convocatòries electorals oficials ha estat abismal. N'hi ha d'altres que no han votat perquè el tema no els interessa prou. Molts d'aquests, si haguessin trobat un col·legi electoral davant de casa o algun amic els hagués animat a anar a votar, ho hagueren fet. Estem parlant del segment de ciutadans poc interessat en la política. En cap cas podem aventurar quina opció haguessin triat en cas d'haver anat a votar. Uns altres no han anat a votar perquè no estaven còmodes amb la pregunta i, com defensaven alguns dirigents polítics, preferirien un referèndum multiresposta amb opció federal. No és clar que aquests fossin molts. Almenys, els pocs vots nuls i blancs de la consulta no apunten en aquesta direcció. Finalment tenim els que no volien votar perquè estan en contra de la independència i, per tant, no volien legitimar la consulta votant que no. Els voluntaris saben que aquests existeixen i n'han vist i sentit molts, però també constaten que no eren el perfil majoritari dels vianants.

Si es fes una consulta oficial amb més participació, baixaria el percentatge a favor del Sí, però això no vol dir que tots els que votessin de nou, ho fessin pel NO. Ni molt menys. Imaginem que haguessin votat 250.000 barcelonins més. Si aquests ho fessin pel Si el 40% i pel No el 60%, el resultat continuaria sent àmpliament favorable al Sí.

La consulta no ha constatat que un 20% de la societat dóna suport a l'estat català, sinó que hi ha un 20% altament mobilitzat per l'independentisme. Recordem, a risc de fer-nos pesats, que les enquestes on es pregunta per la independència de Catalunya amb resposta Sí/No, ja fa bastants mesos que donen majories favorables al Sí. La consulta ha estat un baròmetre per demostrar l'alt grau de mobilització de l'independentisme i, amb permís de Duran i Lleida, la definitiva sobiranització del catalanisme polític.

La consulta de Barcelona. Baròmetre de motivació sobiranista

Publicat a Tribuna.cat el 6/4/2011

Quan diumenge al vespre es facin oficials els resultats de participació de la consulta de Barcelona, els organitzadors parlaran d'èxit i els detractors insistiran en què no s'arriba, ni de lluny, a la participació de les eleccions normals. Una manera de saber si ha estat un èxit és comparar la consulta amb altres mobilitzacions cíviques com la consulta de la Diagonal, o la recollida de signatures per la prohibició de les curses de braus. Una altra possibilitat és la de comparar el percentatge en relació al nombre de vots que van obtenir el passat 28-N els partits que anomenarem "sobiranistes".


En el gràfic podem veure el percentatge de vots sobre nombre d'electors totals (cridats a votar, ho fessin o no) que van aconseguir els quatre partits parlamentaris sobiranistes. Incloem tant els que han donat suport explícit i continuat a la consulta com també aquells que no han donat suport oficial però sí que ho han fet públicament alguns dels seus dirigents. És evident que els electors d'ERC i SI aniran a votar amb més percentatge que els de CiU I ICV. Tenint en compte que els dos primers partits només van sumar al voltant d'un 6%, incloent els vots de RCAT, preveiem que la consulta queixalarà de manera important en la bossa de l'electorat de CIU, d'ICV, així com també en la de l'abstenció.

Un de cada 3 barcelonins amb dret a vot en les darrers eleccions al Parlament va votar CiU, ICV, Esquerra o Solidaritat. Aquest percentatge és semblant al de la mitjana catalana. Per districtes, a la part baixa se situa Nou Barris on només 1 de cada 5 electors convocats va votar al novembre un dels quatre partits. La diferències entre zones és força gran, ja que en els districtes amb més participació hi ha tendència a haver-hi més vots a partits sobiranistes. On els quatre partits van obtenir més vots va ser a Sarrià-Sant Gervasi, amb un altíssim percentatge de vot per a CiU i també a Gràcia, que és on ICV,ERC i SI obtenen els millors resultats de la ciutat.

Si la consulta acabés mobilitzant la meitat dels vots dels que van obtenir els partits sobiranistes, al voltant d'un 15% del cens, i tenint en compte l'escàs suport dels mitjans de comunicació i la poca presencia mediàtica real en relació a les campanyes electorals normals, es podrà considerar un èxit rotund. Significaria que la independència i el dret a decidir motiven altament a l'electorat de CiU i ICV, encara que una part dels seus líders s'hagin desentès d'anar a votar.

diumenge, 1 de maig del 2011

El català llengua comuna !



Aquest és un bon exemple de com s'ha de potenciar el català. Una llengua comuna per a tots els ciutadans vinguin d'on vinguin. Català llengua d'acollida per a tothom. No us perdeu el magnífic vídeo que ha fet la Plataforma per la Llengua.