divendres, 15 de juliol del 2011

Balanç del curs 2010-2011

Publicat a Tribuna Catalana el 13/7/2011. El  curs polític anterior a l'actual (2009-2010) va començar Arenys de Munt i va acabar al Passeig de Gràcia. El sobiranisme civil, amb l'organització de les diferents onades de consultes i la manifestació massiva va aconseguir mantenir l' independentisme a l'agenda política catalana durant molts mesos.

El curs actual (2010-2011) ha estat aparentment marcat per la dinàmica electoral. Llargues campanyes i també constitució de nous governs, amb noves dinàmiques i pactes.  Es podria tenir la sensació que l'embranzida civil del curs anterior podia quedar eclipsada per la lògica partidista i que s'estigués implantant un període de cansament en les reivindicacions nacionals. Però no, la societat continua demanant més. A l'abril, uns mesos després de les eleccions al Parlament, vam tenir l'èxit esclatant de la consulta de Barcelona. Una campanya de la que se'n poden treure moltes conclusions de cara a les futures mobilitzacions que podem  entreveure en un futur proper. Milers de persones treballant alineades i ben coordinades. Bon precedent.

Dies després, hi hagué la constitució de l'Assemblea per la Independència, amb la incorporació de força cares noves i amb la intenció de fer un pas més en la definició del full de ruta cap a la independència. Després arribaren les eleccions municipals i uns pactes posteriors que sembla que tornin a adormir el país. Però res no s'atura.

Es publica, amb gran repercussió mediàtica, l'enquesta del CEO que marca com els partidaris de la independència superen amb escreix els contraris. Finalment les darreres setmanes  ens permeten constatar que totes les iniciatives sobiranistes desperten importants suports. Per exemple, una manifestació convocada gairebé espontàniament el dissabte passat, sense suport de plataformes sobiranistes conegudes, va reunir tants milers de persones com la manifestació de la Diada. Paral·lelament l'alcalde de Vic,  Vila d'Abadal, insta a crear una coordinadora de municipis independentistes que promoguin consultes oficials. I finalment la traca final. Òmnium anuncia amb gran pompa l'hora de fer un salt endavant i l'aposta per l'objecció fiscal, és a dir, per l'enfrontament amb la legalitat espanyola. La resposta a l'agosarament, augment de socis i la creació d'una grandíssima expectació i debat social.

L'excusa que el país no seguiria un increment de la reivindicació nacional ja no val. Una any més tard de la manifestació, ni adormits ni resignats. Cal que els dirigents dels polítics tinguin opcions valentes. El poble seguirà, que ningú no ho dubti.

Consolidem posicions. 50 anys d'Òmnium

Publicat a Tribuna Catalana el 6/7/2011. Dins la societat civil catalanista tenim una llarga trajectòria d'entitats. Existeixen sovint organitzacions llampec, que neixen i moren ràpidament. Són fugisseres, no consoliden però tenen la virtut de la flexibilitat i d'expressar amb rapidesa i claredat les necessitats del moment. Parlem, per exemple,  de plataformes creades en reacció a algun fet, que poden tenir puntualment una alta capacitat de mobilització.

Hi ha també altres entitats que no tindran la virtut de l'agilitat però que en tenen d'altres. I aquí és on sobresurt Òmnium amb els seus 50 anys de trajectòria que se celebren dilluns vinent. La virtut d'Òmnium és la seva potència, la seva transversalitat i la seva regularitat.

Potència perquè ha aconseguit una força important com ho demostren el lideratge d'un munt de projectes de referència, dotzenes de seus territorials actives o milers de socis que l'han posicionat com un referent.

Transversalitat perquè ha aconseguit, i no sempre ha estat fàcil, representar una sensibilitat comuna del conjunt del catalanisme. Mantenir la centralitat del país, avui cada vegada més sobiranista, tot vigilant de no quedar segrestat per les estratègies dels partits polítics.

I finalment regularitat, perquè Òmnium, a diferència d'altres entitats, no depèn d'una persona, ni de dos, ni de tres. Els presidents i membres de la junta pleguen, en vénen d'altres i l'entitat continua amb la seva acció constant de consolidar la consciència nacional.

Aquestes virtuts són el que va permetre que el 10 de juliol de l'estiu passat tinguéssim la històrica manifestació. Una mobilització que va servir de molt, igual que les consultes, perquè va demostrar que en la qüestió nacional el poble va un pas endavant de la classe política, quan molts pensaven el  contrari. Sembla fàcil pensar que sense Òmnium la manifestació hagués anat igual de bé, però cal recordar que ara fa un any alguns sectors independentistes, potser els mateixos que ara diuen que el 10J no va servir de res, van estar-se molt dies dient que no s'hi havia d'anar perquè defensava l'Estatut i la volia encapçalar un president autonomista.

Òmnium no lidera el procés d'alliberament nacional però sí que l'apuntala i ho fa donant el seu suport a aquelles iniciatives que tenen un mínim de solidesa i transversalitat. Per aconseguir-ho cal tenir una estratègia i no apuntar-se acríticament a qualsevol dels centenars d'iniciatives que apareixen cada setmana, independent del seu grau d'aportació final.

Quan hi va haver les consultes independentistes a la ciutat de Barcelona, per exemple, Òmnium va fer suar molt als organitzadors la seva adhesió. Quan aquests van poder demostrar que la consulta de la capital afavoriria la causa sobiranista perquè hi hauria un alt grau de participació, Òmnium es va mullar i, fent-ho, va afavorir, a la vegada, el seu èxit.

La independència fractura la societat. I la independència?


Publicat a Tribuna Catalana el 29/6/2011. Aquest matí el Centre d'Estudis d'Opinió ha publicat el 2n baròmetre de 2011 i per primera vegada s'ha preguntat directament per la independència de Catalunya. La pregunta exacta no és sobre sentiments sinó sobre "Si demà es fes un referèndum  per decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?".
Els resultats, en la línia de les enquestes de finals del curs passat,  han donat un resultats favorables a la independència. Així un 42,9% dels enquestats afirmen que votarien a favor, un 28,2% que ho farien en contra i un 23,3% que s'abstindrien. Durant bastants anys la resposta a aquesta pregunta donava un empat tècnic  a 33,3% entre les tres opcions. Estem davant del desempat de l'opció independentista.
L'opció favorable al sí és majoritària a totes quatre demarcacions electorals catalanes. També és majoritària tant en homes com en dones. Per edats, el sí a la independència és l'opció preferida per tots els segments d'edat, tot i que en el tram de 64 anys i més, no supera el 40%. On les diferències són abismals, com era de preveure, és per record de vot. Així els partits molt posicionats en el tema nacional SI i ERC per una banda i Cs i PP per l'altra, tenen els votants totalment alineats amb les consignes oficials del partit.
Més interessant és observar el comportament dels electors de CiU, PSC i ICV. Un contundent 54,9% dels qui van votar CiU a les darreres eleccions del Parlament votarien a favor de la independència i només un 21% votarien en contra. També una majoria, més tímida, dels votants d'ICV votarien Sí. I finalment els votants del PSC són els que tenen més fractura interna, ja que l'opció majoritària, el no a la independència, nomé recull un 40%. El sí a la independència també és l'opció majoritària entre els que van votar altres partits, en blanc o nul. En canvi, els que no van votar, majoritàriament diuen que tampoc votarien en el referèndum.
En definitiva, la idea de la independència produeix una fractura en la societat catalana. Els que hi estan a favor no superen la suma dels qui estan en contra i dels que no anirien a votar. Cal obrir un procés que no compta amb un consens ampli a la societat? Mentre ens ho continuem pensant, l'opció de l'status quo, defensada només per un 28,2% dels catalans, és la que acaba definint la nostra realitat