divendres, 29 de juny del 2007

Les CUP , cap sorpresa.


Article publicat originalment a l'AVUI (25 /6/07)
Ha sigut per a molts una sorpresa la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) en les darreres eleccions municipals. Les CUP han assolit representació en 7 capitals de comarca i han obtingut un total de 30 regidors inclosos alguns que es presentaven en altres candidatures d’esquerra alternativa. El creixement de les CUP, però, era previsible perquè a les municipals de 2003 ja havien apuntat bons resultats com ho demostren els regidors obtinguts a Vilafranca del Penedès i a Valls i també que superessin el miler de vots a Manresa i Mataró. A més, el 2007 presentaven un major nombre de candidatures i aquestes no eren fruit de la improvització.
El 2003 el creixement de les CUP no va anar en detriment d’ERC però en canvi en aquesta ocasió la CUP ha esgarrapat vots a ERC a tot arreu i de manera molt considerable allí on la llista republicana estava tocada per conflictes interns. La CUP sovint ha aconseguit presentar-se com la candidatura dels “joves alternatius” contra la imatge institucional d’ERC i d’ICV percebuts ja com a partits del sistema. Les CUP han triomfat en ciutats petites i mitjanes, prou grans perquè hi hagi una vida associativa plural però prou petites per poder-s’hi sentir identificat i tenir-hi referències personals directes. En molts dels casos les CUP són liderades pels impulsors dels Casals Independentistes que darrerament han proliferat en moltes comarques catalanes.
Però, què hi ha darrera les CUP? Les Candidatures d’Unitat Popular venen a ser el front municipal d’un espai polític clarament diferenciat, situat a l’esquerra de republicans i ecosocialistes. És l’espai hereu del PSAN i del MDT, que es proclama en independentisme rupturista i anticapitalista. Des de fa anys, la CUP eren les sigles en què aquest sector anava presentant llistes en diferents municipis. Els referents més coneguts havien sigut la UM9 de Sant Pere de Ribes i la CUPA d’Arbúcies que durant força legislatures havien governat els municipis respectius.
Actualment, aquest és un sector atomitzat en diverses organitzacions presents al conjunt dels Països Catalans com ara Endavant, els grups juvenils Maulets i CAJEI o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Aquest espai polític té vitalitat perquè manté capacitat per atraure joves però pateix divisions internes i cíclics debats sobre com s’ha d’estructurar. Des del 27 de maig el front municipal de tot aquest sector, la CUP, és converteix en el referent més conegut, fet que pot condicionar la seva estratègia global. Aquest espai polític vol fer-se anomenar Esquerra Independentista (EI), però el nom no acaba de fer fortuna ja que els militants d’ERC i de les JERC també es consideren independentistes i d’esquerres. Fins i tot el darrer corrent intern creat a ERC es diu exactament Esquerra Independentista.
La CUP té reptes nous com és la possibilitat de decidir governs municipals. Ho acaba de fer a Vilafranca i a Sant Celoni i caldrà veure com això pot afectar un moviment assembleari i de tradició antiinstitucional. Entretant, el sector viu un moment d’eufòria: ja es prepara una CUP a Barcelona i es vol augmentar les llistes per a les municipals de 2011. La CUP no es presentarà a les eleccions estatals però pot plantejar-se si cal aprofitar aquest èxit per convertir la CUP en la marca externa de l’EI i presentar-se al Parlament el 2010. Les possibilitats hi són però també els dubtes. És present el record de l’experiment de fer llista per a les eleccions europees de 2004 quan només assoliren 6.000 vots a tot Catalunya. Per a molts dels seus militants, l’èxit de la CUP rau precisament en el treball local i qualsevol projecte extramunicipal seria desvirtuar el projecte i condemnar-lo al fracàs.
Roger Buch, politòleg, autor de L’esquerra independentista avui

dijous, 21 de juny del 2007

ERC, a la cruïlla

Article publicar originalment a Directe!.cat el 16/6/07

Des de fa uns anys les eleccions municipals, al Parlament i a les Corts espanyoles són relativament seguides. Això permet parlar de cicles electorals, entenent la successió de diferents convocatòries. Observem que en els cicles electorals els partits tendeixen en general a créixer, a descendir o a mantenir-se en les diferents eleccions, obtenint uns resultats més o menys alts segons si el tipus de convocatòria els és més favorable.

El cicle anterior, en el camp del nacionalisme, fou un cicle de creixement per a ERC en totes les convocatòries. Les eleccions municipals de 2003 foren una prèvia dels excel·lents resultats de les eleccions al Parlament del mateix any. Uns mesos més tard, al març de 2004, ERC trencà el seu sostre electoral en unes eleccions espanyoles atípiques i sota unes circumstàncies que difícilment es tornaran a repetir. ERC reclutà a part del vot independentista, i a més tot el vot antiPP que, per cert, de tant al·lèrgic que era als populars, no s'atreví a votar No a l'estatut al costat dels conservadors. Aquell cicle fou per a CiU clarament descendent en totes les convocatòries. ERC arribà a superar a CiU a les eleccions legislatives espanyoles en més d'un centenar de municipis catalans i en alguns barris de Barcelona. No ha tornat a passar.

El cicle 2006-2008 s'inicia amb una tendència contrària: ERC davalla molt en vots i més suaument en percentatge mentre que CiU atura la caiguda, augmenta el percentatge tot i que no els vots, degut a l'alta abstenció. La pèrdua de suport d'ERC de les municipals és igual que el de les eleccions al Parlament i és per això que no es pot parlar de sorpresa. Les municipals de 2003 foren la prèvia a les eleccions del Parlament que venien després. Ara, reduïda la legislatura a tres anys i canviat l'ordre de les convocatòries, les municipals han sigut l'eco de les eleccions al Parlament.

Aquest cicle no està tancat i ERC ha d'assumir que perdrà com a mínim 3 diputats a les Corts Generals i ho farà mani qui mani, amb Congrés extraordinari o sense, sigui el partit liderat per Carod, per Puigcercós, per Bertran o per Carretero. En les eleccions generals de 2004, ERC va ser el centre de les acusacions demagògiques del PP durant moltes setmanes i això no tornarà a passar en la mateixa magnitud. Tots aquells que desitgin una debacle d'ERC per canviar-ne la direcció ho tenen molt fàcil perquè ERC segur que baixarà. Al 2004 es va passar d'1 diputat a 8. Es el problema de quan s'obtenen resultats més bons dels esperats.

En tot cas, perquè baixa Esquerra? potser perquè havia pujat massa i una part del seu vot era encara prestat? perquè no marca prou el perfil independentista? o potser perquè governant no ha demostrat pas un estil de gestió millor que el dels altres partits? o potser perquè quan els joves s'abstenen qui més rep és el partit amb més vot juvenil? s'ha convertit en un partit més del sistema i per tant no atrau al vot rebel? o simplement perquè no s'està d'acord amb la política de pactes?

El que és evident és que Esquerra no pot proclamar la independència amb 21 diputats i que en un govern de coalició els partits petits acostumen a tenir les de perdre. Esquerra està buscant la quadratura del cercle: vol ser vist com un partit de govern i seriós que, a més, treballa per acostar-se a la independència. Ningú ha dit que fos fàcil. Ni tampoc impossible.

evolucio_vots_absoluts_roger_buch_petit_56.jpeg