Des de fa uns anys les eleccions municipals, al Parlament i a les Corts espanyoles són relativament seguides. Això permet parlar de cicles electorals, entenent la successió de diferents convocatòries. Observem que en els cicles electorals els partits tendeixen en general a créixer, a descendir o a mantenir-se en les diferents eleccions, obtenint uns resultats més o menys alts segons si el tipus de convocatòria els és més favorable.
El cicle anterior, en el camp del nacionalisme, fou un cicle de creixement per a ERC en totes les convocatòries. Les eleccions municipals de 2003 foren una prèvia dels excel·lents resultats de les eleccions al Parlament del mateix any. Uns mesos més tard, al març de 2004, ERC trencà el seu sostre electoral en unes eleccions espanyoles atípiques i sota unes circumstàncies que difícilment es tornaran a repetir. ERC reclutà a part del vot independentista, i a més tot el vot antiPP que, per cert, de tant al·lèrgic que era als populars, no s'atreví a votar No a l'estatut al costat dels conservadors. Aquell cicle fou per a CiU clarament descendent en totes les convocatòries. ERC arribà a superar a CiU a les eleccions legislatives espanyoles en més d'un centenar de municipis catalans i en alguns barris de Barcelona. No ha tornat a passar.
El cicle 2006-2008 s'inicia amb una tendència contrària: ERC davalla molt en vots i més suaument en percentatge mentre que CiU atura la caiguda, augmenta el percentatge tot i que no els vots, degut a l'alta abstenció. La pèrdua de suport d'ERC de les municipals és igual que el de les eleccions al Parlament i és per això que no es pot parlar de sorpresa. Les municipals de 2003 foren la prèvia a les eleccions del Parlament que venien després. Ara, reduïda la legislatura a tres anys i canviat l'ordre de les convocatòries, les municipals han sigut l'eco de les eleccions al Parlament.
Aquest cicle no està tancat i ERC ha d'assumir que perdrà com a mínim 3 diputats a les Corts Generals i ho farà mani qui mani, amb Congrés extraordinari o sense, sigui el partit liderat per Carod, per Puigcercós, per Bertran o per Carretero. En les eleccions generals de 2004, ERC va ser el centre de les acusacions demagògiques del PP durant moltes setmanes i això no tornarà a passar en la mateixa magnitud. Tots aquells que desitgin una debacle d'ERC per canviar-ne la direcció ho tenen molt fàcil perquè ERC segur que baixarà. Al 2004 es va passar d'1 diputat a 8. Es el problema de quan s'obtenen resultats més bons dels esperats.
En tot cas, perquè baixa Esquerra? potser perquè havia pujat massa i una part del seu vot era encara prestat? perquè no marca prou el perfil independentista? o potser perquè governant no ha demostrat pas un estil de gestió millor que el dels altres partits? o potser perquè quan els joves s'abstenen qui més rep és el partit amb més vot juvenil? s'ha convertit en un partit més del sistema i per tant no atrau al vot rebel? o simplement perquè no s'està d'acord amb la política de pactes?
El que és evident és que Esquerra no pot proclamar la independència amb 21 diputats i que en un govern de coalició els partits petits acostumen a tenir les de perdre. Esquerra està buscant la quadratura del cercle: vol ser vist com un partit de govern i seriós que, a més, treballa per acostar-se a la independència. Ningú ha dit que fos fàcil. Ni tampoc impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada