dimecres, 21 de desembre del 2011

Òmnium, 50 anys de lluita i 10 de renovació

Publicat a Tribuna Catalana, el 21/12/2011

El reportatge #Omnium50A que es va emetre per TV3 i en  horari de màxima audiència va tenir, almenys a les xarxes socials, un grandíssim ressò. El documental aprofundeix, de manera brillant, en dos moments clau: la fundació i els inicis, d'una banda, i els dos reptes del futur immediat -la sobirania i la proposta d' insubmissió fiscal- de l'altra.

Entremig d'aquest passat i futur hi apareixen els expresidents Josep Millàs i Jordi Porta com els dos presidents que fa uns anys van tensionar l'entitat. Aquella agra disputa, ja superada, més que condicionada per les lluites pel control polític, va ser-ho per la idea de renovació de l'associació. Mantenir una entitat resistencialista i tancada o bé adaptar-la als nous temps:  l'Òmnium del segle XXI.  Veient la composició de les posteriors juntes de Jordi Porta i els posicionaments públics de l'entitat és clar que el control polític no era la causa de la disputa. Precisament l'Òmnium ha estat els darrers anys l'espai de trobada de catalanistes de diversa tendència mentre en el camp polític la fractura entre els partits d'obediència nacional era brutalment intensa.
Canvis de fons que ara resplendeixen com mai,  en posar-hi, tal i com el país demana, la reivindicació sobiranista com a primera prioritat
Així, l'Òmnium d'avui té l'origen en aquesta renovació que fa una dotzena d'anys un grup de joves professionals i la majoria de seus territorials va començar. A partir de la presidència de Jordi Porta l'entitat va començar a donar un tomb, que es va anar notant amb el pas dels anys. La modernització es va deixar veure en la imatge, la comunicació, el local i en són bons exemples la renovació estètica dels tradicionals "Premi d'Honor de les Lletres Catalanes" i la "Nit de santa Llúcia".

També destaca el treball intern a l'entitat, l'alineació estratègica entre els diferents nivells: Junta nacional, equip tècnic, seus territorials i socis. Una organització potent i coordinada,  en creixement territorial i de socis constant, al servei d'una idea clara. La renovació temàtica ha permès, per una banda, aprofundir en accions i projectes de reivindicació, mobilització i posicionament públic i, per l'altra, desenvolupar projectes arrelats al territori, que donen resposta en clau de cohesió als grans reptes del país com són l'educació, la llengua i la immigració.

El resultat de tot plegat, una entitat amb un alt nivell de cohesió interna i amb un creixent prestigi i incidència social. Canvis de fons que va liderar durant 8 anys  Jordi Porta i que ara amb la presidència de Muriel Casals resplendeixen com mai,  en posar-hi, tal i com el país demana, la reivindicació sobiranista com a primera prioritat.

dimecres, 14 de desembre del 2011

L’hora de la societat civil, próxima estació: independència


Publicat a Tribuna Catalana el 14/12/2011

Després dues dècades d'estancament, la societat civil catalanista va donar fa pocs anys un salt qualitativament important. Naixement de les plataformes sobiranistes, modernització d'Òmnium i, en definitiva, la sobiranització del catalanisme.

Parlem de les tres manifestacions, dues de massives  (2006 i 2007) i una de monstruosa (2010). Entremig l'èxit esclatant del cicle de consultes començant per Arenys de Munt (2009) i acabant a Barcelona (2011). Per primera vegada a la història qualsevol proposta seriosa de mobilització sobiranista, independentment de la plataforma que la convoqués, aconseguia  un ampli seguiment.

Després de tres convocatòries electorals gairebé seguides es presenta un panorama de dos anys i mig sense eleccions on la societat civil pot iniciar un nou cicle de mobilitzacions. Caldrà estar alerta a tres moviments que tindran èxit si són flexibles, si van coordinats i, sobretot, si saben aprofitar les conjuntures propicies a la mobilització per augmentar el suport social a la independència.

El primer és l'Assemblea de Municipis per la Independència constituïda aquest matí a Vic, que pot jugar un paper determinant ja que primera vegada són les administracions públiques les que es mullen per la independència. Superats els 150 adherits és fàcil que la xifra vagi augmentant els propers mesos.

El segon és l'Assemblea Nacional Catalana per l'Estat propi que es constituirà el proper mes de març amb amplis suports. Ja no es tracta de defensar la legitimitat del dret a decidir sinó d'elaborar un full de ruta per assolir la independència.

El tercer és una possible campanya per la insubmissió fiscal.  El simple anunci d'Òmnium que "estudiaria" el tema si no  s'arriba a un acord fiscal entre la Generalitat i  l'Estat espanyol ja aixecat moltes expectatives i  ha despertat iniciatives de base.

Sense eleccions a la vista, de nou la societat civil pot fer pujar un esglaó més en l'escala que porta a la independència. No està clar quants esglaons encara falten per arribar-hi però, el que és evident, és que s'hi està més a prop que mai.

dimecres, 7 de desembre del 2011

CiU clar guanyador del cicle electoral 2010-2011 a Catalunya


Publicat a Tribuna Catalana, el 7/12/2011.

Des de fa uns anys i degut a diversos avançaments electorals, eleccions municipals, del Parlament i les Corts se celebren en pocs mesos de diferència.

Per aquest motiu cada vegada es parla més de cicle electoral. Durant el mateix cicle els partits acostumen a repetir tendències en les diferents convocatòries, encara que unes eleccions els siguin més propícies que les altres. En aquest cicle CiU i PP pugen en totes les eleccions, ICV té un comportament variant i el PSC i ERC baixen. Deixem per un proper article una novetat d'aquest cicle: la consolidació de quatre petits partits especialitzats en convocatòries concretes.

El PSC s'ha enfonsat en totes tres convocatòries. No només perd molts vots sinó que ha perdut el control de les principals institucions (Govern Central, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona). ERC ha tingut tendència pronunciada a la baixa a les catalanes i a les municipals. La caiguda s'ha frenat al Congrés, i caldrà veure si és degut al canvi de direcció o a la incompareixença de SI i CUP, competidors directes. L'únic partit que té comportament diferent en les eleccions del cicle és ICV que baixa a les municipals i a les catalanes, mentre puja al Congrés.

Pel que fa a les victòries, el PP ha pujat lleugerament en les tres eleccions, seguint com sempre la tendència del PP espanyol però sense trencar el seu sostre a Catalunya.  I finalment CiU, el gran vencedor. No només obté uns molt bons resultats sinó que a més aconsegueix la primera posició a les municipals i a les Corts, fet que mai abans havia passat. CiU s'acosta als millors resultats de la segona meitat dels 80 quan el tàndem Pujol-Roca donava majories absolutes al Parlament i 18 diputats (1986 i 1989) al Congrés. Ara "només" han estat 62 diputats al Parlament i 16 al Congrés però cal tenir present que en aquells anys, CiU tenia el monopoli absolut de l'espai nacionalista català, amb una ERC molt dèbil al Parlament i extraparlamentària a Madrid i als principals ajuntaments.


diumenge, 20 de novembre del 2011

#20N #20Ncat Aquest vespre recompte a Twitter!

Aquesta serà la tercera jornada electoral que viuré des de casa amb el twitter. Us hi espero a tots! http://twitter.com/#!/rogerbuch

dijous, 22 de setembre del 2011

Oriol Junqueras, el repte d'arribar a l'electorat mitjà



Publicat a Tribuna Catalana 22/9/2011.Oriol Junqueras ja és president d'ERC amb un fort suport de les bases i, pel que sembla, dels simpatitzants propers al partit. Junqueras és molt conegut en el món de l'independentisme. Durant molts anys ha corregut per viles i barris parlant sobre el passat i el futur del país.

S'ha guanyat una reputació de persona culte i de bon orador que impregna els assistents d'una sensació d'èpica i optimisme per l'alliberament nacional. El mateix  Junqueras calcula, en el recomanable llibre de converses amb Bernat Ferrer, que unes 50.000 o 60.000 persones l'han vist "actuar" en els darrers anys en directe. Sopars, taules rodones, conferències, mítings... La majoria dels assistents n'han tret una bona impressió.  

També ha tingut vora 5.000 alumnes a la universitat. Tot plegat molta gent,  però només una part de l'electorat potencial d'Esquerra. Ser cap de llista a les europees li va donar cert reconeixement, públic però limitat pel tipus d'eleccions de tercer ordre que són. Per a molts, Junqueras, com a màxim, és l'historiador simpàtic d'En guàrdia (Catalunya Ràdio) i d'El Favorit (TV3), però no li coneixen aquesta vessant de política de proximitat que ha cultivat aquests darrers anys i amb la que tant ha seduït. Ni l'han conegut ni la coneixeran. En tot cas, a partir d'ara el veuran a la televisió, el sentiran a la ràdio o en llegiran entrevistes que li facin a la premsa.

El nou president d'ERC, una vegada ha connectat amb l'independentisme militant en el cos a cos personal, i després d'haver pacificat el partit en temps rècord, li queda aquesta tercera part, que no sabem si serà la més difícil. És la de convèncer a un electorat, que cada vegada és més escèptic amb sigles, polítics, càrrecs i lideratges de qualsevol tipus.  Les primeres aparicions mediàtiques a les principals ràdios del país i a la televisió, acabat d'estrenar el càrrec, sembla que han causat bona impressió. Apareix un polític que transmet  confiança i que a la vegada toca de peus a terra, no oferint receptes fàcils a problemes complexos. Junqueras té moltes possibilitats d'esdevenir el líder del sobiranisme català;  però el camí tot just ha començat.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Vols dir que vindrà gent? Afinant la mobilització!

Publicat a Tribuna catalana el 14/9/2011. Qualsevol moviment social com el catalanisme ha de decidir en cada moment quines accions tira endavant per mostrar la seva força. Hi ha accions d'agitació clàssiques, algunes de les quals van desapareixent i d'altres que es mantenen. Recordem les mítiques encartellades amb cola, les manifestacions, els manifestos amb signatures de suport, les concentracions o les rodes de premsa.

Un dels dubtes que tenen els organitzadors és el grau d'agosarament i d'ambició que han de tenir. I si no ve prou gent? T'imagines que no omplim la sala, o que la plaça de l'ajuntament es queda a mig omplir? L'important no és fer l'acció sinó que aquesta compleixi l'objectiu de demostrar un ampli suport. Més val una sala petita plena que una de gran buida.

L'èxit d'una acció que pretén reunir gent dependrà bàsicament de tres aspectes. Per una banda cal captar bé el xup-xup existent a la societat. És a dir de les ganes que hi ha de mobilitzar-se per un tema concret. En el cas del catalanisme, tot i l'excepció de les consultes, tenim tendència a les mobilitzacions reactives. Sovint criticades perquè demostren la incapacitat de marcar l'agenda però que proporcionen sonors èxits. Cal saber captar el nivell d'enfebrament de la ciutadania i fins a quin punt l'empipamenta que avui mesurem fent una ullada a les xarxes socials es pot vehicular en energia ciutadana.

En segon lloc es tracta que el públic potencial se n'assabenti. A nivell de comunicació, abans es depenia també molt dels diners i de la possibilitat de poder pagar anuncis caríssims als diaris, fet que avui amb les xarxes socials ha disminuït considerablement. Tot i així, és indispensable una bona estratègia de comunicació.

I finalment, dependrà del format de l'acte. La ciutadania agraeix el canvi i la innovació. Assistir una convocatòria també depèn del grau d'atractiu que pugui tenir aquesta. Només cal veure noves propostes de mobilització que han sortit en els darrers temps, algunes de les quals de tant innovadores com els lipdubs reivindicatius, si les mantinguéssim molt temps perdrien la gràcia. Algunes d'aquestes han trobat el seu èxit en la participació activa dels assistents marxes de torxes, les caminades populars, fins i tot passejades de motards. També la innovació, per exemple, en la tria d'espais nous per fer actes tancats és molt agraïda pels assistents.

En tot cas, el sobiranisme català està vivint un moment d'efervescència molt gran en comparació amb dècades anteriors. La combinació de propostes originals de convocatòria i les ganes de mobilitzar-se troben sovint un encaix positiu. La clau és innovar i saber moure's bé entre la prudència, per no fer el ridícul, i l'ambició necessària per fer un pas endavant. Una altra tema és fins a quin punt la mobilització esgota, però d'això en parlarem en un altre article!

dijous, 15 de setembre del 2011

Per una diada popular i tranversal.#ensensortim

Publicat a Tribuna Catalana el 7/9/2011. Imaginem un ciutadà català, amb bregada militància independentista que ha passat 10 o 12 anys fora del país. Torna puntualment per la l'onze de setembre d'enguany. S'espera trobar una Diada com les d'abans. Amb un gran protagonisme mediàtic dels polítics i amb una manifestació a la tarda on els diferents grups independentistes, abans que comencin els aldarulls, es compten per si són més que l'any anterior. També creu no hi haurà senyeres als balcons. Si des de la transició la premsa diu que "cada any n'hi ha menys", per pura lògica matemàtica ja no en pot quedar ni una.

Si el nostre amic arriba diumenge vinent veurà que, efectivament, els polítics continuen copant amb les seves declaracions els mitjans. A més, també veurà la manifestació de la tarda, amb el mateix recorregut que fa 30 anys. Que poc innovadors! Alguna cosa, però, ha canviat una mica.  A la manifestació  hi ha un bloc format per les plataformes sobiranistes, i així, si no vols, no cal que et posis darrera la pancarta de cap partit, que per cert, n'hi ha de nous i amb sigles ben curioses!

També ha vist un canvi al matí. Una celebració institucional al Parc de la Ciutadella, que es veu que ja han presidit tres presidents de la Generalitat i dos presidents del Parlament diferents. Sembla que gràcies a això la xiulada als partits al monument a Casanova ja no hegemonitza titulars. Continua caminant i veu una monumental Mostra d'entitats cíviques repleta de famílies durant tot el dia. Se n'adona que està al bell mig de la Festa de la Llibertat organitzada per Òmnium que al vespre es clourà amb desenes de milers de joves escoltant música del país.

Tot prenent-se una cervesa etiquetada en català, amb antics companys, se sorprèn que molts d'ells, que viuen en diferents capitals de comarca, la nit abans havien participat en marxes de torxes on hi havien anat més de dues mil persones en cada una d'elles. Com és que no ho sabia? Això no canviava, els mitjans tradicionals van preferir fer el seguiment de les recepcions oficials de la Diada a les "capitals de província". Però la gent ja ho sap pels diaris digitals, el twitter, i el facebook li van dir!

Les marxes, com va saber aviat, acaben reunint més gent que cap altra concentració sobiranista celebrada a la població al llarg de l'any i, en la majoria de casos, són un grandíssim exemple de transversalitat. Aquesta unitat tan difícil d'aconseguir a nivell nacional sí que tenia èxit a nivell local en molts casos. Mentre hi reflexiona se n'adona que al llarg del dia ha vist moltes estelades als balcons. Pregunta si tot plegat és circumstancial. Si és només aquest any amb l'enrenou del català a l'escola. I la resposta és que no, que el cicle de mobilitzacions que fa anys que ha començat i que tot i que molts el voldrien enterrat, no hi ha qui el pari.

dimecres, 7 de setembre del 2011

dimarts, 6 de setembre del 2011

Barrera i la Constitució. Contra la legalitat, legitimitat democràtica

Publicat a Tribuna Catalana  el 1/09/2011. A finals del franquisme i durant la transició, l'independentisme era minoritari a la societat catalana. Així, quan va arribar la Constitució, per molts va suposar una porta oberta  a la democràcia i a l'autogovern. Oposar-s'hi era anar contra el corrent majoritari esperançat en la nova etapa i acabar amb el franquisme.

La Constitució Espanyola, a diferencia d'Euskadi, va tenir un ampli suport als Països Catalans tant a nivell dels partits que hi van donar suport, com també ciutadà en el referèndum del 1978.  Entre votar Constitució democràtica o retorn al franquisme la majoria no va dubtar gaire. Però no tothom hi estava a favor: per una banda l'independentisme d'esquerra no es va cansar de denunciar-la, però era un sector petit i incapaç de deixar d'escindir-se.

Tot i això, dues veus van sonar clares a Madrid per denunciar la Constitució. Una, la d'Heribert Barrera que ens ha deixat aquesta setmana i que va ser diputat al Congrés per ERC. L'altra, la de Lluís Maria Xirinachs que ens va deixar l'any 2007 i que va ser senador independent per Barcelona. Els dos, amb seient parlamentari, van advertir durant el procés constituent que la Constitució, a part de perpetrar la monarquia, limitava de manera clara les aspiracions nacionals de Catalunya. La van denunciar des de les cambres i després i van demanar, sense èxit, que el poble català no li donés suport.

Més de 30 anys després, i sobretot després de la sentència del Tribunal Constitucional amb l'Estatut, hi ha un corrent majoritari a Catalunya que ha vist clares les limitacions de la Constitució. L'any 1979 CDC, UDC, el PSUC i PSC van demanar el vot afirmatiu a la Constitució. La pregunta és si ho tornarien a fer avui els seus successors. Aquesta setmana hem tingut un nou exemple de veure que Catalunya no compta per tots aquells temes relacionats amb la Constitució, veient com els dos partits majoritaris han impulsat una reforma exprés sense consultar. Com va dir el president Barrera, caldrà anar pensant en vies de desobediència de la legalitat espanyola. Contra la legalitat, legitimitat democràtica.

dimecres, 31 d’agost del 2011

El sistema de partits espanyol, aliè a la desafecció: bipartidisme i alta participació

Publicat a Tribuna Catalana el 17/08/2011. Sembla clar que el PP serà el proper guanyador de les eleccions a les Corts Generals. Observant els darrers resultats podem veure quines característiques s'han de donar perquè el PP pogués tenir majoria absoluta en un sistema de partits espanyol que poc té a veure amb el català.

El PP, com es veu a les dades, té un votant molt fidel a les eleccions al Congrés. Tan és la participació que hi hagi, que sempre es mou vora els 10 milions de votants. Els seus electors no són sensibles al context i actuen a la una. En canvi, com ja s'ha dit sovint, els votants del PSOE són molt més sensibles al moment i al candidat que presenten. Són molt més infidels però quan tots acudeixen a les urnes, sempre sumen més que el PP. Senzillament, n'hi ha més.

L'única vegada que el PP ha aconseguit la majoria absoluta ha coincidit amb un molt baix moment del PSOE i, sobretot, amb un rècord de baixa participació. L'any 2000 van votar només el 68,7% del cens,  quan en els darrers anys la participació es mou  sempre a la vora del 75%. Si el PSOE ha guanyat les dues darrers convocatòries és degut, clarament, a l'enfonsada espectacular d'Izquierda Unida arreu de l'Estat. Mentre ICV aguantava dignament a Catalunya, IU s'enfonsava i el PSOE recollia, sense gaires eufòries, el vot de l'esquerra.

Si no hi hagut més majories absolutes al Congrés és gràcies a la trentena o quarantena de diputats que aconsegueix cada legislatura els partits nacionalistes i regionalistes. De fet,  a nivell estatal els darrers anys s'ha accentuat el bipartidisme. Es pot veure en el gràfic, que el percentatge de vots que aconsegueixen PP i PSOE plegats va en augment. En la majoria de circumscripcions de l'Espanya castellana només PP i PSOE aconsegueixen diputats.





Contràriament, el sistema de partits català dels darrers anys s'ha caracteritzat per l'augment de la desafecció i el càstig als partits grans. El percentatge sumat dels dos principals partits es redueix, baixa la participació, augmenta el vot blanc i el nul, augmenta el vot a partits extarparlamentaris i noves forces entren en un Parlament més fragmentat. Però fins al moment, aquesta tendència catalana no la segueix el sistema de partits espanyol que continua amb un fort bipartidisme i amb uns percentatges de participació molt alts.

A part de la incògnita sobre la possible majoria absoluta del PP, també s'estarà pendent de si aquestes tendències relacionades amb la desafecció, ajudades per l'onada dels indignats, tenen alguna repercussió en un sistema de partits fins ara inalterable a l'entrada de noves formacions.

Els vots que necessita Compromís per entrar a les Corts Generals

Publicat a Tribuna Catalana el 10/8/2011. El valencianisme sempre ha tingut problemes de representació parlamentària. Han estat molts anys buscant la fórmula. Mentre el nacionalisme cívic i cultural tenia força projecció, aquesta no es veia reflectida en diputats. Però això està canviant.

Finalment, en l'enèsim intent i sota la coalició Compromís, en que els nacionalistes del Bloc tenen un paper preponderant en nombre de regidors municipals, va trobar la fórmula en les darreres eleccions a les Corts Valencianes. Es va plantar amb 6 diputats, fent una gran campanya basada en les xarxes socials i amb una oposició forta i imaginativa contra la corrupció del PP. Encara sense candidat, Compromís veu com per primer vegada podria obrir-se la possibilitat d'aconseguir representació a les Corts Generals.

Normalment el Bloc obtenia magres resultats a les Corts General. Si no obtenia representació al Parlament valencià, molts dels seus electors votaven directament al PSOE a Madrid sabent que no tenien cap possibilitat. Ara l'ocasió és diferent i es vol aprofitar l'empenta d'èxit de la marca Compromís i aprofitar també els vents indignats que clamen contra el bipartidisme i la corrupció.


Amb els números a la mà, Compromís podria aconseguir un diputat per València, però tot dependrà de si aconsegueix retenir una part dels electors del maig passat. Els vots necessaris per obtenir un diputat no se saben fins al moment del recompte final. Depèn de la participació i també del vots blancs i dels extraparlamentaris. En tot cas, mirant els resultats del 2004 i del 2008 podem tenir una aproximació del cost d'un diputat a cada circumscripció. Perquè Compromís obtingués algun dels diputats en joc per Castelló o Alacant, 5 i 12, respectivament, caldria que millorés els seus resultats de les autonòmiques. Molt difícil. En canvi només que  Compromís mantingués al voltant del 70%  dels vots que va obtenir a les Corts Valencianes podria obtenir un dels 16 diputats per València.

L'assoliment de representants del nacionalisme valencià a Madrid podria capgirar, tant internament com externament, la imatge del Levante feliz sense cap fet diferencial respecte al conjunt de l'Estat.

Esquerra al Congrés: de 1 a 8, de 8 a 3 i de 3 a…

Publicat a Tribuna Catalana el 3/8/2011. Quan algú puja molt de cop té el risc que la caiguda sigui més alta. Esquerra tenia habitualment un diputat al Congrés, va passar de cop a 8 (2004)i després de caure a 3 (2008) ara pateix per conservar la representació en aquestes eleccions avançades.

L'onada d'eufòria entre la militància i els simpatitzants més propers per l'arribada d'Oriol Junqueras a la direcció del partit encara no es fa notar a les enquestes. De fet, ERC porta baixant de manera continuada en 6 convocatòries i no és pas fàcil trencar la tendència.  Ara ERC té dos diputats per Barcelona i un a Girona. El pànic a quedar a fora és ben present sobretot després del que va passar a la majoria de les grans ciutat del país.  Els nervis per triar candidat són normals. Queden poques setmanes i s'han de proclamar candidatures. L'avançament no els ha anat bé als republicans, que haguessin volgut tenir més temps per poder presentar el partit renovat al seu electorat.

Però el context no és pas desfavorable  per  a ERC ja que  en qualsevol convocatòria  no només depens de tu sinó que també de l'estat de gràcia dels adversaris propers.  Tot sembla indicar que ni la CUP ni Solidaritat es presentaran a les properes eleccions. De fet, una part important del vot de SI a les eleccions al Parlament i del de la CUP a les municipals provenia directament d'antics votants republicans, que podrien retornar si perceben que la renovació va en la bona línia. Veient aquest panorama, així com el presumible fracàs d'una crida a l'abstenció per part d'aquests grups el flanc independentista més "impacient" quedaria cobert.  També cal destacar que els votants més sobiranistes de CiU no estan pas eufòrics amb el cap de llista per Madrid.  Recordem que els darrers caps de llista de CiU en les altres eleccions, Ramon Tremosa, Artur Mas i Xavier Trias van votar "Sí" a la independència en les consultes, mentre que Duran i Lleida ni va acostar-se a les urnes.

En definitiva, d'estar patint per la supervivència a iniciar la remuntada, tot és encara ben obert i dependrà de la capacitat que tingui la nova direcció de visualitzar i fer creïble la renovació a tota la globalitat del seu electorat.

ERC també ha de triar com vol anar al Senat

Publicat a Tribuna Catalana el 27/7/2011. Esquerra, en una situació de canvi de direcció prevista per l'1 d'octubre, viu  pendent d'un possible avançament de les eleccions a les Corts Generals. Hi ha decisions importants que s'han de prendre aviat.

De la que se n'ha parlat més  és la de la tria del cap de llista del Congrés però també caldrà decidir, i no és un tema menor, la fórmula que triarà per concórrer al senat. En les darreres tres convocatòries (2000, 2004 i 2008) Esquerra s'ha presentat amb la coalició Entesa Catalana de Progrés juntament amb el PSC i  ICV. Aquesta coalició ha obtingut un rèdits electorals  indiscutibles. L'esquerra catalana guanyava a les quatre circumscripcions, quedant-se amb 12 senadors i deixant-ne només 4 per a CiU.  Per a ERC l'Entesa ha estat molt positiva  ja que li permetia obtenir 3 senadors  electes que anant sol no aconseguiria.  Actualment són Josep Maria  Esquerda per Lleida, Miquel Bofill per Girona i Pere Muñoz  per Tarragona. A nivell simbòlic la coalició també visualitza un èxit del catalanisme polític. El PSC no forma part del grup parlamentari del PSOE sinó que s'integra en el grup de l'Entesa, el tercer amb més senadors.

Optar per repetir el pacte d'esquerres amb el PSC després del fracàs electoral del tripartit és una decisió d'alt contingut simbòlic. La nova direcció, a qui constantment se li pregunta la seva futura relació amb CiU i PSC, haurà de decidir ben aviat. Si Esquerra decidís no revalidar l'Entesa, CiU en sortiria altament beneficiada ja que probablement recuperaria entre 2 i 6 senadors. Degut al sistema majoritari limitat d'elecció de senadors, és molt difícil que ERC anant en solitari pogués aconseguir representació. Si Esquerra abandonés la coalició també seria improbable fer-la amb CiU que es troba molt reforçada en aquests moments.

Si finalment ERC no pactés amb ningú,  una possibilitat seria presentar un sol candidat per circumscripció o fins i tot donar suport a un possible candidat independent. Tot i no sortir elegit, per una banda es concentrarien els vots en un candidat i, per l'altra, els electors republicans podrien,  amb les dos creuetes que els queden, optar per votar altres candidats.

Les possibilitats de la CUP al Parlament

Publicat a Tribuna Catalana el 20/7/2011. La CUP es tornarà a plantejar la possibilitat de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya. En el moment que es prengui la decisió es tindran molt en compte les possibilitats reals d'assolir representació.

Perquè un partit entri al Parlament cal que obtingui o bé el 3% dels vots vàlids a la circumscripció de Barcelona o bé  un percentatge superior a les altres demarcacions, al voltant del 5%. Aquesta mateix pregunta ens la fèiem el gener de 2009. Curiosament l'anàlisi que vam fer és calcat al que va passar el 2010,  no amb la CUP que no es va presentar, sinó  amb Solidaritat.  Tot i que en aquestes darreres eleccions municipals la CUP no va presentar-se a gaires municipis, ja comencem a tenir més dades per una previsió. La primera és que comença a tenir un gruix de vots a Barcelona  (1,95%)  lluny de la marginalitat però que encara hauria de pujar una mica per compensar i poder arribar al 3% a tota la circumscripció.  La segona constatació és que a la circumscripció de Girona els resultats van ser molt bons. Així els resultats en cinc de les deu poblacions amb més cens on es va presentar superarien el mínim necessari:  Girona (9,28%), Figueres (6,28%), Blanes (4,5%), (6,28%) Salt (10%) i Banyoles (10,4%). La presència de tres regidors a Girona, i sent la ciutat un referent comunicatiu per tota la circumscripció, podria facilitar arribar al percentatge necessari per obtenir un diputat.

Però la clau és saber si l'electorat de la CUP, que valora la política de proximitat a les municipals, en unes eleccions nacionals pot preferir altres forces. Tots els partits convencionals juguen a potenciar la imatge del candidat que és la manera d'identificar-se més fàcilment amb la llista que vols votar. La CUP hauria d'optar o bé per presentar un candidat mínimament conegut que caldria buscar o bé arriscar-se a "revolucionar" la campanya i fer-ho sense cares visibles. Però l'electorat més allunyat del nucli militant poden sentir-se temptats de votar a, si fos el cas, partits encapçalats per López Tena o Junqueras, dos candidats no coneguts pel gruix de la població però molt valorats per les bases independentistes, que els han gaudit en "proximitat" durant anys de xerrades pel territori. En tot cas  els resultats dels partits, a part dels propis encerts, també depenen molt de l'estat de gràcia en que arribin els competidors de l'atapeït espai electoral independentista.

divendres, 15 de juliol del 2011

Balanç del curs 2010-2011

Publicat a Tribuna Catalana el 13/7/2011. El  curs polític anterior a l'actual (2009-2010) va començar Arenys de Munt i va acabar al Passeig de Gràcia. El sobiranisme civil, amb l'organització de les diferents onades de consultes i la manifestació massiva va aconseguir mantenir l' independentisme a l'agenda política catalana durant molts mesos.

El curs actual (2010-2011) ha estat aparentment marcat per la dinàmica electoral. Llargues campanyes i també constitució de nous governs, amb noves dinàmiques i pactes.  Es podria tenir la sensació que l'embranzida civil del curs anterior podia quedar eclipsada per la lògica partidista i que s'estigués implantant un període de cansament en les reivindicacions nacionals. Però no, la societat continua demanant més. A l'abril, uns mesos després de les eleccions al Parlament, vam tenir l'èxit esclatant de la consulta de Barcelona. Una campanya de la que se'n poden treure moltes conclusions de cara a les futures mobilitzacions que podem  entreveure en un futur proper. Milers de persones treballant alineades i ben coordinades. Bon precedent.

Dies després, hi hagué la constitució de l'Assemblea per la Independència, amb la incorporació de força cares noves i amb la intenció de fer un pas més en la definició del full de ruta cap a la independència. Després arribaren les eleccions municipals i uns pactes posteriors que sembla que tornin a adormir el país. Però res no s'atura.

Es publica, amb gran repercussió mediàtica, l'enquesta del CEO que marca com els partidaris de la independència superen amb escreix els contraris. Finalment les darreres setmanes  ens permeten constatar que totes les iniciatives sobiranistes desperten importants suports. Per exemple, una manifestació convocada gairebé espontàniament el dissabte passat, sense suport de plataformes sobiranistes conegudes, va reunir tants milers de persones com la manifestació de la Diada. Paral·lelament l'alcalde de Vic,  Vila d'Abadal, insta a crear una coordinadora de municipis independentistes que promoguin consultes oficials. I finalment la traca final. Òmnium anuncia amb gran pompa l'hora de fer un salt endavant i l'aposta per l'objecció fiscal, és a dir, per l'enfrontament amb la legalitat espanyola. La resposta a l'agosarament, augment de socis i la creació d'una grandíssima expectació i debat social.

L'excusa que el país no seguiria un increment de la reivindicació nacional ja no val. Una any més tard de la manifestació, ni adormits ni resignats. Cal que els dirigents dels polítics tinguin opcions valentes. El poble seguirà, que ningú no ho dubti.

Consolidem posicions. 50 anys d'Òmnium

Publicat a Tribuna Catalana el 6/7/2011. Dins la societat civil catalanista tenim una llarga trajectòria d'entitats. Existeixen sovint organitzacions llampec, que neixen i moren ràpidament. Són fugisseres, no consoliden però tenen la virtut de la flexibilitat i d'expressar amb rapidesa i claredat les necessitats del moment. Parlem, per exemple,  de plataformes creades en reacció a algun fet, que poden tenir puntualment una alta capacitat de mobilització.

Hi ha també altres entitats que no tindran la virtut de l'agilitat però que en tenen d'altres. I aquí és on sobresurt Òmnium amb els seus 50 anys de trajectòria que se celebren dilluns vinent. La virtut d'Òmnium és la seva potència, la seva transversalitat i la seva regularitat.

Potència perquè ha aconseguit una força important com ho demostren el lideratge d'un munt de projectes de referència, dotzenes de seus territorials actives o milers de socis que l'han posicionat com un referent.

Transversalitat perquè ha aconseguit, i no sempre ha estat fàcil, representar una sensibilitat comuna del conjunt del catalanisme. Mantenir la centralitat del país, avui cada vegada més sobiranista, tot vigilant de no quedar segrestat per les estratègies dels partits polítics.

I finalment regularitat, perquè Òmnium, a diferència d'altres entitats, no depèn d'una persona, ni de dos, ni de tres. Els presidents i membres de la junta pleguen, en vénen d'altres i l'entitat continua amb la seva acció constant de consolidar la consciència nacional.

Aquestes virtuts són el que va permetre que el 10 de juliol de l'estiu passat tinguéssim la històrica manifestació. Una mobilització que va servir de molt, igual que les consultes, perquè va demostrar que en la qüestió nacional el poble va un pas endavant de la classe política, quan molts pensaven el  contrari. Sembla fàcil pensar que sense Òmnium la manifestació hagués anat igual de bé, però cal recordar que ara fa un any alguns sectors independentistes, potser els mateixos que ara diuen que el 10J no va servir de res, van estar-se molt dies dient que no s'hi havia d'anar perquè defensava l'Estatut i la volia encapçalar un president autonomista.

Òmnium no lidera el procés d'alliberament nacional però sí que l'apuntala i ho fa donant el seu suport a aquelles iniciatives que tenen un mínim de solidesa i transversalitat. Per aconseguir-ho cal tenir una estratègia i no apuntar-se acríticament a qualsevol dels centenars d'iniciatives que apareixen cada setmana, independent del seu grau d'aportació final.

Quan hi va haver les consultes independentistes a la ciutat de Barcelona, per exemple, Òmnium va fer suar molt als organitzadors la seva adhesió. Quan aquests van poder demostrar que la consulta de la capital afavoriria la causa sobiranista perquè hi hauria un alt grau de participació, Òmnium es va mullar i, fent-ho, va afavorir, a la vegada, el seu èxit.

La independència fractura la societat. I la independència?


Publicat a Tribuna Catalana el 29/6/2011. Aquest matí el Centre d'Estudis d'Opinió ha publicat el 2n baròmetre de 2011 i per primera vegada s'ha preguntat directament per la independència de Catalunya. La pregunta exacta no és sobre sentiments sinó sobre "Si demà es fes un referèndum  per decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?".
Els resultats, en la línia de les enquestes de finals del curs passat,  han donat un resultats favorables a la independència. Així un 42,9% dels enquestats afirmen que votarien a favor, un 28,2% que ho farien en contra i un 23,3% que s'abstindrien. Durant bastants anys la resposta a aquesta pregunta donava un empat tècnic  a 33,3% entre les tres opcions. Estem davant del desempat de l'opció independentista.
L'opció favorable al sí és majoritària a totes quatre demarcacions electorals catalanes. També és majoritària tant en homes com en dones. Per edats, el sí a la independència és l'opció preferida per tots els segments d'edat, tot i que en el tram de 64 anys i més, no supera el 40%. On les diferències són abismals, com era de preveure, és per record de vot. Així els partits molt posicionats en el tema nacional SI i ERC per una banda i Cs i PP per l'altra, tenen els votants totalment alineats amb les consignes oficials del partit.
Més interessant és observar el comportament dels electors de CiU, PSC i ICV. Un contundent 54,9% dels qui van votar CiU a les darreres eleccions del Parlament votarien a favor de la independència i només un 21% votarien en contra. També una majoria, més tímida, dels votants d'ICV votarien Sí. I finalment els votants del PSC són els que tenen més fractura interna, ja que l'opció majoritària, el no a la independència, nomé recull un 40%. El sí a la independència també és l'opció majoritària entre els que van votar altres partits, en blanc o nul. En canvi, els que no van votar, majoritàriament diuen que tampoc votarien en el referèndum.
En definitiva, la idea de la independència produeix una fractura en la societat catalana. Els que hi estan a favor no superen la suma dels qui estan en contra i dels que no anirien a votar. Cal obrir un procés que no compta amb un consens ampli a la societat? Mentre ens ho continuem pensant, l'opció de l'status quo, defensada només per un 28,2% dels catalans, és la que acaba definint la nostra realitat

dimarts, 28 de juny del 2011

30 anys de la Crida! Entre la nostàlgia i la feina feta



Publicat a Tribuna Catalana, 15/06/2011. Els joves independentistes veuen perplexos com els seus correligionaris d'entre 35 i 50 anys bavegen aquests dies amb el 30è aniversari de la Crida a la Solidaritat.

Va ser un referent de primer nivell i la seva petjada sempre ha estat recordada. La Crida va escriure una pàgina d'or, amb mèrits propis, en la memòria històrica de l'independentisme català.

Originalitat, frescor, desobediència civil, contundència i sentit de l'oportunitat podrien ser les primeres paraules que venen al cap.  Els qui formaven la Crida eren pocs però audaços. Un dels seus mèrits principals fou el de teixir complicitats i aconseguir el suport i la simpatia en l'ampli món del catalanisme, que aleshores encara no era decididament sobiranista. Només cal veure el baix percentatge d'estelades que hi havia fa 30 anys al Camp Nou.

També era original la seva amplitud temàtica que tot i centrar-se inicialment en la llengua, va abraçar l'ecologia, la solidaritat internacional, el pacifisme i el sobiranisme explícit. Difícilment  avui dia una entitat apartidista s'atreveix amb tants temes alhora! A més, es tractava d' una organització tan propositiva com reactiva quan calia. La seva relació amb partits polítics era evidentment complexa. La Crida va durar prou anys com per poder veure-li pujades i baixades. Era la Crida el braç armat del pujolisme?  El contrapunt a l'agror violentista del MDT i Terra Lliure? Una expressió  que calia amplificar o silenciar des del govern català segons toqués uns o altres temes?

La Crida va saber plegar a temps i després, de manera cíclica, sempre ha sortit qui l'ha volgut ressuscitar quan venien maldades. Necessitem una altra Crida! Deien.  I mentre alguns es lamentaven altres aprofitaven el temps i, tenint present encerts i errors del passat,  aprofitaven l'energia cridaire per transformar partits polítics,  per crear altres estructures sectorials (Plataforma per la Llengua o les plataformes sobiranistes) o fins i tot per modernitzar organitzacions històriques (Òmnium). Fer política apartidista des del catalanisme és un dels aprenentatges de la Crida que continua de plena actualitat.

dilluns, 20 de juny del 2011

dimecres, 15 de juny del 2011

El PP a Catalunya, d'anomalia a àrbitre

Publicat a Tribuna Catalana el 8/6/2011. L'anomalia del PP a Catalunya era que tenint una quantitat de vots important a les municipals, quedava fins ara fora de tots els governs. A diferència d'ERC i ICV, que obtenien un nombre de vots semblant, ni tenia alcaldies ni participava en governs de coalició.



Aquesta raresa  s'ha trencat per primera vegada en aquestes eleccions.  La sensació és que el PP governarà i decidirà.  Això és així perquè els populars han tret uns bons resultats, però si mirem amb detall és només a Badalona on aquests resultats són excepcionals. A la resta  de grans ciutats, que és on el PP a Catalunya té habitualment més percentatge, els resultats no són gaire diferents a d'altres ocasions.  De fet el PP, descomptant les eleccions a les Corts Generals on treu més bons resultats, té una gran estabilitat en el seu nombre de vots a les locals i al Parlament, movent-se els darrers anys entre el 10% i el 12% del vot.

Les eleccions del 22 de maig són les municipals en que el PP ha obtingut més bons resultats a Catalunya en percentatge. En canvi, en nombres absoluts, l'any 1995 va ser quan el PP va obtenir més vots. Les dues vegades coincideix en moments d'alta mobilització popular a tot l'Estat. Són les darreres alenades de govern socialista on l'electorat del PP està més mobilitzat per foragitar el PSOE del govern central.  En aquesta ocasió destaca per la seva excepcional pujada a Badalona, on treu uns registres que gairebé doblen els de les eleccions de fa uns mesos al Parlament. A la resta de ciutats treu percentatges superiors a les anteriors municipals però no pas gaire més alts dels que va treure en convocatòries municipals més llunyanes o al Parlament el novembre passat. Es tracta d'un electorat fidel i constant amb un nivell d'oscil·lació molt petit.



Resultats a part, el motiu principal que ha fet que el PP hagi guanyat centralitat és perquè queda com a soci natural de CiU en moltes ciutats on la federació  per primera vegada en anys ha desbancat al PSC al primer lloc. La voluntat de fer un govern alternatiu a l'anterior i la minimització o desaparició d'Esquerra, l'altre soci natural de CiU, fa que amb no gaires vots més, el PP s'hagi trobat amb un poder decisió que fins ara no tenia.

dissabte, 4 de juny del 2011

Curs sobre política per a mestres i professors [juliol 2011- Rosa Sensat]


En el marc de la propera escola d’estiu de Rosa Sensat impartiré un curs amb el títol “Arriben les eleccions. Eines per entendre el procés polític”. El curs està pensat per a professors de secundària i per a mestres de darrer cicle d’educació primària. Proposem una introducció de la política a les aules a partir de les eleccions.

Durant el curs tractarem cada dia un tema diferent:

1) Institucions democràtiques i participació política
2) Ideologies i partits
3) Les campanyes electorals.
4) El funcionament del sistema electoral.
5) Participació ciutadana i processos participatius més enllà de les eleccions.

Per tractar cada tema, farem una introducció inicial als conceptes més basic. Després realitzarem exercicis pràctics i activitats i finalment  explorarem recursos ja existents per poder aprofitar-los a les aules

Data: 11 al 15 de juliol de 2011
Horari:  matins de 10.00 a 13.00
Durada: 15 hores
Lloc: Campus Mundet, Pg. De la Vall d’Hebron 171, Barcelona.
Preu: 75 Euros
Professor: Roger Buch [rogerbloc@buch.cat - twitter.com/rogerbuch]
Inscripcions: Seleccionar curs de la llista 

El sistema català de partits, un fet diferencial de pes

Publicat a Tribuna Catalana el 1/6/2011. Diuen que a l'acampada de la plaça Catalunya s'hi va veure una pancarta que demanava la fi del bipartidisme. Qui la va escriure deuria viure mentalment força lluny de la plaça, ja que Barcelona és la capital d'un país amb un sistema de partits polítics força més complex. Barcelona • A Catalunya hem passat en pocs anys d'un sistema de 5 partits a un sistema de 9. El sistema català de partits polítics es va consolidar a mitjans dels anys 80. Dos partits grans que s'intercanviaven victòries (CiU i PSC) depenent del tipus de convocatòria, i tres partits mitjans (ERC, PP i ICV) que també s'intercanviaven les posicions del 3 al 5. Tots cinc partits tenien representació a les Corts Generals, al Parlament i també als principals ajuntaments.

S'havia especulat mot sobre com podria ser un nou sistema de partits català i fins i tot s'havia arribat a pronosticar la simplificació del sistema quan a mitjans dels 90 ERC i ICV van tenir les dures escissions del PI i d'EUiA. Però el sistema no només va continuar plural sinó que ha augmentat la seva complexitat. En les darreres convocatòries hem vist com als dos models de partit existents (gran i mitjà) s'hi ha afegit un tercer model, el partit petit, que només sobresurt en un tipus de convocatòria electoral i que amb això ja en té prou per sobreviure. A les municipals, i fa tres convocatòries que creixen, tenim la CUP i la PxC. A les eleccions al Parlament tenim Ciutadans i SI que no han reeixit a les municipals, celebrades només pocs mesos després de les catalanes.

Aquests quatre partits brillen en la seva convocatòria estrella i pateixen, si és que es presenten, en totes les altres. També tenen en comú que cap d'ells (només SI en part) prové d'escissions en bloc d'altres partits. L'augment d'aquests partits coincideix amb creixement del vot blanc i del vot nul i, per tant, tot plegat fa que el suport global als 5 partits "tradicionals" vagi baixant convocatòria rere convocatòria. L'explicació de tot plegat va relacionada amb l'augment de la desafecció i sobretot en el fet que les franges de vot més jove presenten una baixíssima fidelitat de vot a qualsevol partit.

En tot cas, i més enllà dels canvis interns, si per una cosa es caracteritza el sistema partits català és pel seu fet diferencial respecte de l'espanyol, com es va demostrant tossudament convocatòria a convocatòria

divendres, 27 de maig del 2011

La irrupció de la CUP a les ciutats. On són els límits?

Publicat a Tribuna Catalana el 25/5/2011. El 2007 la CUP sortia a la televisió per primera vegada. Davant la pregunta de quin era el seu sostre electoral,  en les eleccions de diumenge passat el va trencar del tot, ja que va entrar a moltes ciutats, sovint fent fora Esquerra.

Dels 85 municipis de més de 15.000 habitants de Catalunya, la CUP s'ha presentat a 33 i d'aquests ha aconseguit obtenir regidors a 19 i no ha superat el tall del 5% en 14. Els resultats en municipis petits han estat encara més bons però només s'ha pogut presentar a un percentatge petit d'aquests.  En total han estat 75 candidatures, més que del doble de l'any 2007. La  CUP ha repetit la fórmula que li va funcionar fa 4 anys. Intenta presentar-se només en poblacions on té una base social organitzada i on pot acreditar mesos o anys de treball municipal de base.  Observant els resultat, en molts casos es tracta d'una pujada constant i de feina feta durant varies legislatures. Són casos com el de Vic i Manresa. El 2003 no van tenir representació, el 2007 entren i ara al 2011 augmenten  resultats.  Hi ha altres municipis on han entrat ara després d'una primer intent com Sant Cugat, de dos intents com Girona, o fins i tot, que han entrat al primer intent com a Reus. Hem vist també els primers estancaments en ciutats com Mataró o Vilafranca,  on havien tingut molt bons resultats el 2007.

La CUP ha topat a les grans ciutats del cinturó roig de Barcelona on queda molt lluny del 5% com a Terrassa, Badalona i L'Hospitalet.  A l'altra cara, la irrupció a Sant Cugat i la crescuda espectacular a Molins de Rei, municipis de l'àrea metropolitana amb sòlida trajectòria de vot catalanista.

Pel que fa a Barcelona, la militància de la CUP ha aconseguit, en l'època 2.0, encartellar tota la ciutat talment com si fóssim a la transició. S'ha arribat gairebé al 2% dels vots i s'han aconseguit el vot de moltes persones no directament implicades en el moviment socials  dels barris que la CUP sempre reivindica.  Els resultats de Barcelona permeten treure la calculadora per mirar si sense la proximitat que s'aconsegueix a les ciutats petites es podria arribar al 3% a les eleccions al Parlament a tot Catalunya. Probablement la CUP tornarà a debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. No és només un debat sobre les possibilitats de reeixir. Sobretot caldrà veure com encaixa un model de democràcia directa, que convoca assemblees obertes per decidir els pactes municipals, en el marc d'un Parlament que representa milions de persones.

On és el límit de la CUP? Quin és el sostre d'una organització d'ànima horitzontal en un sistema pensat per partits amb lideratges mediàtics?  Pot sobreviure en el temps una organització que sovint amaga la cara dels caps de llista en benefici del col·lectiu i que afirma que la "professionalització" els mataria? Serà la CUP absorbida pel sistema o, més aviat, embalada pels aires assemblearis de les acampades, instaurarà una nova forma de fer política?

dimecres, 25 de maig del 2011

Les claus: resultats històrics per CiU, augment de la fragmentació i també de la tensió social

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/5/2011


a)  Primera clau. eleccions històriques per a CiU. La federació és primera força  per primera vegada a tot Catalunya en unes eleccions municipals. És el mateix que dir que els socialistes queden segons per primer cop trencant la tendència des de  1979.

El canvi de color no només es produeix a Barcelona i Girona sinó també a moltes altres ciutats catalanes. Les tendències generals han estat clares amb algunes excepcions com la d' Àngel Ros a Lleida, que han obtingut bons resultats. L'altra dada rellevant és el creixement del PP arreu,  que s'ofereix ràpidament a CiU com aliat natural per governar. Aquest és el gran repte que té la federació nacionalista ara. El de decidir si és compatible el gir sobiranista dels darrers anys amb acceptar el recurs de pactar amb els espanyolistes conservadors per assegurar governabilitats còmodes.

b)  Segona clau:  la fragmentació. L'augment de l'oferta de partits a les ciutats ha generat molta dispersió del vot. Les majories absolutes cada cop més cares i sovint el partit que guanya no arriba ni al 30% dels sufragis. Paradoxalment no sempre la fragmentació de vot queda reflectida als ajuntaments ja que la barrera del 5% ha fet de les seves en molts municipis on es presentaven un gran nombre de candidatures.  Per exemple a Lleida ICV, ERC i CUP sumen juntes el  12% de vots, però no obtenen cap d'ells cap regidor.  Amb tantes candidatures, cada vegada l'elector ho té més difícil per fer un vot estratègic o fins i tot un vot útil.

c) Tercera  clau: la tensió social. Els resultats reflecteixen una societat que està vivint de manera contradictòria una profunda crisi social. Per una banda trobem que, paral·lelament a l'eclosió  de les acampades, hi ha hagut rècord de vot en blanc,  creixement del vot nul sovint amb missatges contra la classe política, la consolidació de l'anticapitalisme de les CUP i l'augment de vots a extraparlamentaris.  Però al mateix temps també hem tingut, en sentit invers,  resultats històrics del PP i consolidació del discurs xenòfob de la PxC. Caldrà molta til·la.

La dispersió del vot independentista s'acarnissa amb Esquerra a les grans ciutats

Publicat a Tribuna Catalana 23/5/2011. L'espai electoral de l'independentisme es manté lleugerament a la baixa i sobretot amb una proporció molt diferent de com el coneixíem fins ara. Esquerra continua sent el referent clar de l'independentisme però ha patit molt durament la recomposició que està tenint aquest espai que, tal i com apuntàvem, no ha seguit els patrons de les anteriors eleccions al Parlament.


La CUP ha tingut un creixement espectacular. En part en els municipis on ja tenia representació, que com a mínim sempre es manté, però sobretot en ciutats i caps de comarca on obté regidors per primera vegada, sovint fent el 'sorpasso' a Esquerra. L'entrada a Girona, Sant Cugat, Reus, Figueres o Banyoles en són els exemples més destacats. Són 101 regidors i més de 60.000 vots. La CUP, que per ara només es presenta a les municipals, ha sabut explotar la tasca d'oposició municipal feta durant tota la legislatura.

Els resultats d'ERC són ben contradictoris. Per primera vegada a la historia aconsegueix més vots en unes eleccions municipals que en unes catalanes. El que podria ser considerat com un inici de recuperació queda totalment tallat per la davallada que significa perdre la representació a totes les grans ciutats menys a Barcelona. Si el 2007 va ser L'Hospitalet, ara ERC s'ha quedat fora de Sabadell, Terrassa, Badalona, Girona, Tarragona, Lleida, Sant Cugat, Reus, Lleida, Sant Boi, El Prat, Cornellà, o Mataró. La majoria de vegades queda a prop del 5% o fins i tot molt però que molt a prop. Tot i que el creixement de la CUP en algunes d'aquestes ciutats és la causa directa de la pèrdua de representació, a tot arreu Solidaritat Catalana ha esgarrapat alguns vots. Molt poquets però suficients perquè Esquerra no entrés. En contrast, ERC es manté al global de Catalunya com a tercera força en regidors i alcaldes i quarta en vots, per damunt d'ICV, gràcies a una implantació homogènia a totes les comarques.

Per la seva banda, Solidaritat consolida 30.000 seguidors fidels i una cinquantena de regidors, al contrari que la CUP, la majoria d'ells en pobles petits. Si l'objectiu era assegurar un nucli fidel de seguidors per intentar aguantar fins a les properes eleccions catalanes tot debilitant al màxim Esquerra, l'èxit ha estat indiscutible.

divendres, 20 de maig del 2011

La mobilització dels indignats pren finalment el carrer

Publicat a Tribuna Catalana, el 18/5/2011. En vigílies de les eleccions municipals del 22M apareix amb embranzida un nou moviment social que després de l'èxit de les manifestacions de diumenge planteja el repte d'ocupar i acampar a les principals places de les grans capitals.

Tot fa preveure que no ens trobem davant d'un bluf sinó del començament, com a mínim, d'un important cicle de mobilitzacions. Alguns aspectes del moviment  "Democràcia real Ja!" ens en fa recordar d'altres també en forma d'acampada, com el favorable 0,7% als 90 o el contrari a la guerra d'Iraq als 2000. En aquelles ocasions es reivindicaven temes concrets però el debat assembleari i els dubtes de quina organització minoritària es feia  amb el lideratge de la reivindicació també hi eren presents.

Però ara el moviment pot agafar molta volada per la situació de crisi econòmica i per la profunda càrrega global contra el sistema polític que incorpora.  És un moviment que es caracteritza per l'encant de l'horitzontalitat i la repulsa a tota organització estructurada. Aparentment no sembla una mobilització a favor que els polítics recuperin decisió enfront el poder econòmic, tal com demana Stéphan Hessel , sinó que es desconfia directament de polítics i fins i tot de la democràcia representativa. L'odi a la classe política, als seus sous i als seus presumptes privilegis està fent forat, sovint amb arguments demagògics, a l'hora de criticar l'estat actual de les coses. És interessant veure com els militants i dirigents dels partits estan atents a aquesta barreja de desafecció política i anhels llibertaris que acaba d'explotar.

Mentre la dreta somriu per sota el nas, divideix i venceràs,  l'esquerra oficial constata que ha perdut fa temps el control de les bases més dinàmiques del progressisme.  Els moviments socials, per la seva banda, hi veuen esperança però a l'hora  recorden que cal aprofitar "experiències prèvies" davant dels que diuen " aquí estem persones, no organitzacions!".

Finalment, els militants dels partits d'esquerra transformadora, perplexos, veuen com els posen al mateix costat dels banquers i polítics governants. S'hi apropen per veure què s'hi cou, tot insistint que és injust que els posin al mateix sac. El #noelsvotis tant difós durant els darrers mesos va dirigits als partits grans, no pas a nosaltres, exclamen preocupats.

La mobilització espontània  del  març de 2004 contra la política informativa dels atemptats de l'11-M de Madrid va acabar tenint una decisiva repercussió electoral. La gran incògnita és, en cas de créixer la mobilització durant les properes hores, fet força probable, quines conseqüències podria tenir per les eleccions de diumenge.

dimarts, 17 de maig del 2011

Recomposició de l'espai independentista. Del 6-3-1 al 7-2-1.


Publicat a Tribuna Catalana, l'11/5/2011.En les passades eleccions de 2010, l'independentisme electoral va rebre una forta sacsejada. SI i RCAT van esventrar la bossa electoral d'Esquerra. De manera esquemàtica, de cada 10 vots independentistes, 6 van anar a Esquerra, 3 a Solidaritat i 1 a RCAT. Què passarà el 22M?

Esquerra va patir els seus pitjors resultats en molts anys, especialment dolorós en tractar-se de la convocatòria que habitualment treia millor percentatge de vots. Ara la incògnita és si Esquerra continuarà la davallada o bé es refarà del cop i iniciarà, encara que sigui lleument, una remuntada. L'objectiu d'Esquerra és superar els resultats de les catalanes i aproximar-se tant com pugui a les de les municipals de fa quatre anys. El 22M no tindrà la competència de RCAT, però en canvi sí de la CUP que aspira a consolidar-se definitivament. Si Esquerra manté o augmenta els 4 regidors per Barcelona, amb la coalició Unitat, donarà una imatge d'haver aturat l'hemorràgia. També serà important mantenir a l'alça la presència als grans municipis de l'àrea metropolitana com Sabadell o Badalona, ciutats on s'ha reforçat amb la presència d'independents i RCAT.

Per la seva banda, Solidaritat es presenta a en una vuitantena de municipis amb sigles pròpies. SI aspira a arreplegar algunes desenes de milers de vots que el permetin visualitzar com a partit nacional i sobretot aprofitar les eleccions per cohesionar les seccions locals. El que no sabem és quin serà el municipi més gran on obtingui regidors, ja que per ara no apareix a les enquestes i la barrera del 5% li serà molt letal. Un fracàs a les municipals no ha de comportar la desaparició del partit, ja que la seva visibilitat la té al Parlament.

Pel que fa a la CUP dobla candidatures presentades i s'enfronta per primera vegada a la incògnita de Barcelona, fet que li farà augmentar el total de vots. Si obtingués al cap i casal resultats propers al 3% tornaran a sortir veus per debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. També ha d'estar preparada per patir els primers estancaments o bé per pensar què cal fer en municipis on per segona o tercera vegada es quedi a les portes del 5%. La campanada la vol donar a Girona on compta amb el suport de RCAT.

En tot cas, el que s'ensuma és que la proporció del vot independentista més enllà del 6-3-1 de les eleccions al Parlament podria aproximar-se més a un 7- 2- 1; de cada 10 vots independentistes, 7 per Esquerra, 2 per la CUP i 1 per SI.

Tendències, crisi i la barrera del 5%: les incògnites del 22-M




Publicat a Tribuna catalana el 4/5/2011. Les properes eleccions municipals del 22M es presenten de manera molt diferent pels partits catalans. Fent un repàs de les expectatives de cada un d'ells, són diverses les qüestions que hi ha sobre la taula.

Les bones perspectives de CiU quedaran truncades després de la seva arribada al poder? Aconseguirà el PSC mantenir Barcelona? Els pactes d'ERC seran suficients per tornar a atreure els electors? Per una banda, el PSC ambiciona mantenir la primera posició que ocupa a 25 de les 30 ciutats més poblades de Catalunya. La seva posició centrada li dóna marge per pactar i mantenir alcaldies però no les té totes. La tendència catalana i espanyola dels socialistes és totalment a la baixa. Barcelona i Girona són les ciutats emblemàtiques on la derrota els pot fer més mal. El PSC s'aferra a les darreres enquestes on Hereu, després de les primàries, retalla distàncies amb Xavier Trias.

En segon lloc, CiU apareix envalentonada per haver guanyat a gairebé tots els municipis a les darreres eleccions catalanes, incloent moltes grans ciutats de l'àrea metropolitana. La crisi i les retallades del govern de la Generalitat han frenat l'eufòria inicial però les expectatives continuen sent força bones. Si es confirma el tomb a Barcelona, amb conseqüències per als resultats de la Diputació, suposarien els seus millors resultats a les municipals. Per la seva banda, el PPC es veu acompanyat pels bons aires que bufen pels populars a nivell estatal. El problema, com sempre, és que ningú vol pactar amb ells. Obtindrà molt bons resultats a la majoria de grans ciutats però continuarà sent un partit que aconseguint un elevat percentatge no tindrà pràcticament accés als governs municipals. Entretant, ICV continua acumulant gran poder municipal, sobretot en coalicions, però li és molt difícil accedir a alcaldies i les metropolitanes que manté cada cop són menys. La seva extensió comarcal dels darrers anys ha pal·liat els seus retrocessos metropolitans. Caldrà veure si els ecosocialistes es podran beneficiar del malestar per les retallades socials.

Però la incògnita més gran probablement és saber què farà Esquerra. Com reaccionarà el seu electorat després de la patacada de les eleccions catalanes? Podran els pactes amb RCAT i Laporta capgirar la tendència i oferir una visió d'unitat de l'independentisme? L'engrescament de moltes seccions locals que han treballat coalicions estan pendents de quina serà la tendència general del partit. Ja se sap, que independentment de la bona feina de les seccions locals, tant en ciutats mitjanes com grans, les tendències nacionals continuen comptant molt.

Pel que fa als partits petits haurem de veure si CUP i Ciutadans, les sorpreses de les darreres municipals, consoliden el seu creixement. Un manteniment de resultats, força possible, podria ser interpretat com un estancament a la baixa davant les pròpies expectatives de creixement. I finalment, caldrà veure si a Solidaritat li passarà el mateix que a Ciutadans el 2007, que tot i recollir força vots, el seu accés als ajuntaments va quedar escapçat per la barrera del 5%. Amb una participació normal, la de 2007 va ser especialment baixa, aquest 5% costarà encara més d'assolir.

Barcelona: la batalla dels districrtes


Publicat a Tribuna Catalana el 27/4/2011. A Barcelona, els resultats electorals varien moltíssim depenent de cada districte. Aquestes diferències passen a totes les grans ciutats on la distribució de la població segueix criteris de renda econòmica, només cal veure la diferència de preus dels habitatges i també de  llengua, relacionat amb els moments fundacionals de cada barri.

Font: www.bcn.cat/estadistica

Si aquestes diferències són elevades en districtes encara ho són més si baixem als barris o a les zones censals. El 2007 CiU es va imposar a les eleccions municipals en els districtes de Gràcia, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i L'Eixample. En canvi es va quedar molt lluny del PSC en els altres 6 districtes de la ciutat, quedant en segona posició o fins i tot tercer al districte de Nou Barris.

Com és habitual CiU obté els seus millors resultats als districtes de més nivell adquisitiu i on la participació és més alta. El PSC va quedar primer en sis districtes, segon en tres i tercer al districte de Sarrià-Sant Gervasi, el de més alt poder adquisitiu de la ciutat.  Allí on el PSC treu millors resultats, és on CiU els obté més baixos i viceversa. Pel que fa al PP queda en segona posició en dos districtes, a Sarrià -Sant Gervasi i a Nou Barris, precisament els dos amb més disparitat econòmica i amb un alt nivell de població castellanoparlant. Pel que fa a ICV i ERC, obtenen els seus millors resultats als barris de classe mitjana amb predomini de catalanoparlants. Existeix una correlació negativa entre els barris de vot favorable al PP i els barris de vot favorable a ERC i a ICV. Per exemple al districte de Gràcia, ICV queda en tercer lloc, ERC en quart i el PP en cinquena posició, el pitjor resultat en tota la ciutat.











A les darrers eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la victòria de CiU fou molt gran respecte al PSC. La coalició nacionalista es va imposar a nou dels deu districtes, només va quedar Nou Barris, tot i que en algun dels seus barris, com la Guineueta, sí que va poder quedar en primera posició. Les enquestes de les properes eleccions municipals ens mostren un estancament del PSC i un ascens de CiU i PP que farà que en alguns districtes la combinació de 1r PSC, 2n CiU i 3r PP que ha estat habitual en moltes eleccions, pugui acabar patint canvis importants.

Què hauria sortit si el 10A hagués votat un 70%?

Publicat a Tribuna Catalana, el 13/4/2011. Després de l'èxit de participació de la consulta de diumenge, han estat molts els que ens recorden que "només" va votar un de cada cinc ciutadans. Venen a dir que els que no han votat estan en contra de la independència. Fins i tot alguns han dit que la consulta "simplement" ha constatat el que diuen les enquestes, que a Catalunya hi ha un 20% d'independentistes.



Els motius pels quals molts ciutadans no han anat a votar són diversos. Molts no se'n van assabentar. Els informadors dels col·legis electorals van constatar que molt ciutadans no sabien que hi havia consultes. La diferència de bombardeig informatiu respecte a les convocatòries electorals oficials ha estat abismal. N'hi ha d'altres que no han votat perquè el tema no els interessa prou. Molts d'aquests, si haguessin trobat un col·legi electoral davant de casa o algun amic els hagués animat a anar a votar, ho hagueren fet. Estem parlant del segment de ciutadans poc interessat en la política. En cap cas podem aventurar quina opció haguessin triat en cas d'haver anat a votar. Uns altres no han anat a votar perquè no estaven còmodes amb la pregunta i, com defensaven alguns dirigents polítics, preferirien un referèndum multiresposta amb opció federal. No és clar que aquests fossin molts. Almenys, els pocs vots nuls i blancs de la consulta no apunten en aquesta direcció. Finalment tenim els que no volien votar perquè estan en contra de la independència i, per tant, no volien legitimar la consulta votant que no. Els voluntaris saben que aquests existeixen i n'han vist i sentit molts, però també constaten que no eren el perfil majoritari dels vianants.

Si es fes una consulta oficial amb més participació, baixaria el percentatge a favor del Sí, però això no vol dir que tots els que votessin de nou, ho fessin pel NO. Ni molt menys. Imaginem que haguessin votat 250.000 barcelonins més. Si aquests ho fessin pel Si el 40% i pel No el 60%, el resultat continuaria sent àmpliament favorable al Sí.

La consulta no ha constatat que un 20% de la societat dóna suport a l'estat català, sinó que hi ha un 20% altament mobilitzat per l'independentisme. Recordem, a risc de fer-nos pesats, que les enquestes on es pregunta per la independència de Catalunya amb resposta Sí/No, ja fa bastants mesos que donen majories favorables al Sí. La consulta ha estat un baròmetre per demostrar l'alt grau de mobilització de l'independentisme i, amb permís de Duran i Lleida, la definitiva sobiranització del catalanisme polític.

La consulta de Barcelona. Baròmetre de motivació sobiranista

Publicat a Tribuna.cat el 6/4/2011

Quan diumenge al vespre es facin oficials els resultats de participació de la consulta de Barcelona, els organitzadors parlaran d'èxit i els detractors insistiran en què no s'arriba, ni de lluny, a la participació de les eleccions normals. Una manera de saber si ha estat un èxit és comparar la consulta amb altres mobilitzacions cíviques com la consulta de la Diagonal, o la recollida de signatures per la prohibició de les curses de braus. Una altra possibilitat és la de comparar el percentatge en relació al nombre de vots que van obtenir el passat 28-N els partits que anomenarem "sobiranistes".


En el gràfic podem veure el percentatge de vots sobre nombre d'electors totals (cridats a votar, ho fessin o no) que van aconseguir els quatre partits parlamentaris sobiranistes. Incloem tant els que han donat suport explícit i continuat a la consulta com també aquells que no han donat suport oficial però sí que ho han fet públicament alguns dels seus dirigents. És evident que els electors d'ERC i SI aniran a votar amb més percentatge que els de CiU I ICV. Tenint en compte que els dos primers partits només van sumar al voltant d'un 6%, incloent els vots de RCAT, preveiem que la consulta queixalarà de manera important en la bossa de l'electorat de CIU, d'ICV, així com també en la de l'abstenció.

Un de cada 3 barcelonins amb dret a vot en les darrers eleccions al Parlament va votar CiU, ICV, Esquerra o Solidaritat. Aquest percentatge és semblant al de la mitjana catalana. Per districtes, a la part baixa se situa Nou Barris on només 1 de cada 5 electors convocats va votar al novembre un dels quatre partits. La diferències entre zones és força gran, ja que en els districtes amb més participació hi ha tendència a haver-hi més vots a partits sobiranistes. On els quatre partits van obtenir més vots va ser a Sarrià-Sant Gervasi, amb un altíssim percentatge de vot per a CiU i també a Gràcia, que és on ICV,ERC i SI obtenen els millors resultats de la ciutat.

Si la consulta acabés mobilitzant la meitat dels vots dels que van obtenir els partits sobiranistes, al voltant d'un 15% del cens, i tenint en compte l'escàs suport dels mitjans de comunicació i la poca presencia mediàtica real en relació a les campanyes electorals normals, es podrà considerar un èxit rotund. Significaria que la independència i el dret a decidir motiven altament a l'electorat de CiU i ICV, encara que una part dels seus líders s'hagin desentès d'anar a votar.

diumenge, 1 de maig del 2011

El català llengua comuna !



Aquest és un bon exemple de com s'ha de potenciar el català. Una llengua comuna per a tots els ciutadans vinguin d'on vinguin. Català llengua d'acollida per a tothom. No us perdeu el magnífic vídeo que ha fet la Plataforma per la Llengua.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Punts de votació El Carmel (Horta-Guinardó) 10 Abril


El diumenge 10 d'abril hi haurà quatre punts de votació al Carmel per a la Consulta per la independència organitzada per Barcelona Decideix.
  • Boca Nord - C/ Agudells 37-45
  • Rambla del Carmel 2 (cantonada Dante)
  • Parròquia Sta. Teresa - Llobregós 130
  • Plaça Salvador Allende (amb Santuaris) Aquí. 
Horari de de 9h a 20h

Més informació: Horta-Guinardó Decideix
Tots els punts de votació de Barcelona: vegeu mapa

dissabte, 2 d’abril del 2011

L'hora de la veritat de Barcelona Decideix

Publicat a Tribuna Catalana, el 30/3/2011.


La campanya de Barcelona Decideix va cremant etapes. Els primers objectius de mobilització dels entorns més actius i de recollida de vot anticipat s’estan complint de manera molt satisfactòria. Independentment del percentatge de participació final el procés de Barcelona Decideix està constituint un revulsiu ciutadà molt rellevant.
El suport de les entitats ha estat espectacular. Fora molt difícil d’imaginar només fa uns anys que la UGT i el FC Barcelona, per exemple, donessin suport a una consulta per la independència. També fa sensació la el llarguíssim llistat d’associacions de barri de tot tipus. Ens consta que sovint moltes entitats petites, poc acostumades als posicionaments polítics, han hagut de debatre a les seves juntes i fins i tot assemblees el seu suport a Barcelona Decideix. Debat democràtic sa que passa la mà per la cara a totes les teories sobre participació ciutadana dels darrers anys. No es tracta de decidir el nom d’una plaça ni el color de les façanes, les entitats demanen que es pugui decidir sobre les fronteres del nostre país. Ni més ni menys.
També cal destacar d’aquestes setmanes l’engrescament dels voluntaris que han fet autèntiques demostracions de força, sobretot durant els darrers caps de setmana. Els tendals blancs de Barcelona Decideix han estat esquitxant contínuament cantonades i sortides de boques de metro. Els “Ja he votat”, “m’espero al 10 d’abril” o “és que no sóc de Barcelona” són entomats sempre amb un somriure pels incombustibles voluntaris. Vot a vot es va omplint l’urna de la dignitat.
Els percentatges de vot anticipat permeten augurar que com a mínim ja estem parlant d’una de les iniciatives de mobilització ciutadana més reeixides de la història de la ciutat. Res a envejar a consultes municipals de cost milionari o a campanyes mediàtiques que només mobilitzen a la pràctica a minories molt actives.
Però ara ve el més difícil i que, de fet, només es va arribar a aconseguir en alguns municipis. Que el 10 d’abril sigui considerat per molts ciutadans com un dia electoral, en que la famílies, per exemple, compleixen el ritual democràtic de sortir plegades de casa per anar a votar. Per què això passi no només falta que voluntaris i entitats apretin aquests darrers dies engalanant els balcons de banderoles blanques, sinó que també des dels mitjans de comunicació, i amb això els partits polítics hi poden ajudar molt, se’n parli de manera constant i continuada. La implicació en gestos simbòlics dels partits polítics, que haurien de fer un parèntesi en les seves campanyes pre-electorals, mitjans de comunicació i personalitats pot ser el que acabi de decantar la creació d’aquest clima ciutadà.

Barcelona, la dificultat d'arribar al 5%

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/02/2011. A diferència de les eleccions al Congrés i al Parlament, als Ajuntaments és necessari obtenir un 5% dels vots vàlids per poder entrar-hi. A Barcelona, la xifra en vots absoluts que representa aquest 5% depèn de la participació. En les darreres tres convocatòries ha oscil·lat entre 30.000 i 38.000 vots. Arribar a superar aquesta xifra no és pas fàcil per als partits que no tenen representació i que no comptaran amb publicitat institucional.

Hi ha tres candidatures que, tot i intentar-ho, aparentment tindrien moltes dificultats per aconseguir-ho. En primer lloc, Ciutadans. En les darreres eleccions a l'Ajuntament va fregar el 4% i no va poder aprofitar l'empenta de les eleccions catalanes. Curiosament, a les darrers eleccions al Parlament, Ciutadans va millorar els seus percentatges al conjunt del país però va baixar a Barcelona, on va passar del 4,51 al 4,08%. No és pas un bon auguri per a ells. L'electorat percep Ciutadans com una bona marca per a les eleccions al Parlament però no per a altres eleccions. Són, però, els que més opcions tenen.

En segon lloc, avui mateix s'ha presentat la candidatura CUP Alternativa per Barcelona, fruit de la coalició entre la CUP i "Des de baix". A les darreres eleccions al Parlament la candidatura anticapitalista "Des de Baix" va obtenir 2.050 vots a Barcelona (0,29%), i a les eleccions al Parlament Europeu, Inciativa Internacionalista que comptava amb suports de l'Esquerra Independentista en va aconseguir 4.185 (0,9%). Tot fa preveure que la CUP, que té implantació a força barris, obtingui millors resultats que aquestes candidatures però situant-se encara lluny del 5%.

Pel que fa a Solidaritat Catalana, tot apunta a que podria tenir problemes fins i tot per arribar a l'1% que va aconseguir Pilar Rahola quan el 1999 es va presentar de cap de llista pel Partit per la Independència. Joan Laporta només va aconseguir un 2,9% al Parlament a la ciutat de Barcelona. Ara no només Laporta farà campanya amb ERC sinó que alguns dels qui van votar Solidaritat donaran suport a la CUP. De tota manera, encara que li vagin molt malament les municipals a Solidaritat, el seu futur es decidirà d'aquí a 4 anys a les properes eleccions al Parlament.