Des d'octubre de 2015, cada quinze dies publico un article a Nació Digital comentant l'actualitat política del nostre país.Podeu veure els darrers articles en aquest enllaç
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política catalana. Mostrar tots els missatges
diumenge, 15 de novembre del 2015
Opinió a Nació Digital
Des d'octubre de 2015, cada quinze dies publico un article a Nació Digital comentant l'actualitat política del nostre país.Podeu veure els darrers articles en aquest enllaç
diumenge, 1 de febrer del 2015
5 objectius de l’independentisme d’avui fins al 27S
1. Tenir a punt les estructures d’estat
Sobretot ens referim a la Hisenda nacional i la Seguretat Social, claus per poder funcionar com a Estat. És imprescindible que quan es proclami la independència es tingui la Hisenda organitzada i que pugui recaptar des del primer minut. És clau que el renovat pacte CiU -ERC funcioni a tot gas i que tots els partits que ho vulguin participin del disseny d’aquestes estructures. Us imagineu un partit d’esquerres català que renunciés a dissenyar la futura Seguretat Social de la nova República Catalana? No s’ho perdonaria mai...
2. Guanyar les eleccions municipals
No només per agafar embranzida de cara al 27S sinó sobretot per assegurar el govern de les quatre diputacions i que l’alcalde de Barcelona sigui independentista. És important també que l’independentisme passi a governar grans ciutats ara governades pels socialistes o pel PP. És molt diferent proclamar la independència tenint els governs municipals de Tarragona, Lleida, Badalona, Sabadell o Terrassa, que proclamar-la sense el seu suport. En definitiva, posar el poder municipal a disposició de la proclamació del nou Estat.
3. Assegurar suport internacional
És una tasca que pertoca sobretot al govern. És indispensable per poder força la negociació amb l’Estat Espanyol quan aquest es negui a acceptar la voluntat majoritària dels catalans. Al 9N es va començar a guanyar el favor i la comprensió de la premsa internacional estupefacte davant la prohibició de la consulta per part de les institucions espanyoles. Ara toca convèncer als governs que la determinació catalana va de debò.
4. Donar caràcter plebiscitari a les eleccions
Només seran eleccions plebiscitàries si la gent creu que ho són. I només la gent s’ho creurà si es detalla un full de ruta convincent posterior a la victòria independentista. Cal fer del 27-S una data novament èpica, extraordinària i això també és tasca de les entitats civils que amb la seva mobilització ho faran creïble igual que ho van fer amb el 9N.
5. Visualitzar com serà l’estat propi
De tot el que s’ha dit això és el més important per guanyar les eleccions del 27S. Cal omplir de contingut la independència. Estat propi per tenir una República, per eliminar aforats i privilegiats, per garantir el dret a l’habitatge, per votar en llistes obertes, per millorar les comunicacions i les infraestructures, per eliminar la pobresa energètica, per reduir l’IVA cultural... No es tracta ara de tornar a escriure en un paper blanc “el país que somio” sinó de fer un pas més i consensuar entre els partits independentistes una dotzena de canvis molt pràctics i a l’hora de forta càrrega simbòlica que s’assoliran amb l’estat propi. Visualitzar la nova República és el que la farà creïble i ajudarà a decantar els pocs centenars de milers de vots que falten per assegurar una victòria clara de l’independentisme.
dijous, 1 d’agost del 2013
Aquell curs del 2012 - 2013
quan els basars xinesos van vendre estelades de totes mides i colors
quan l'ocupació de Barcelona per la multitud va fer aparèixer Catalunya al mapa del món
quan el president assenyat va deixar el cove i va dir que no l'alimentaven molles
quan els independentistes més antics van decidir comparèixer al Parlament
quan una monja de Montserrat va sacsejar l'esquerra revolucionària
quan al minut 17.14 amb elegància vam cridar independència
quan els socialistes catalans feien els equilibris més complicats de la seva vida
quan es va batre el rècord de participació en unes eleccions al Parlament
quan les estelades es van plantar als balcons i a les rotondes per quedar-s'hi
quan vam encendre els mòbils al Camp Nou en una nit emotiva
quan un alcalde historiador s'explicava, s'explicava i s'explicava per tele, teatre i ràdio
quan #FreedomCatalonia2014 va ser Trending Topic mundial
quan vam marxar de vacances il·lusionats amb la viacatalana
quan la lluna tenia Llanos, la Camarga empastifava, en Wert espanyolitzava, en Duran frenava, Foment dubtava, en Rajoy ensobrava i en Millet... descansava ben tranquil a casa seva
Aneu a saber com recordarem aquest curs 2012-2013 tant apassionant que ara tanquem. Segur que ho farem de manera molt diferent en funció de com vagi les coses l'any vinent!
dissabte, 3 de març del 2012
ERC i ICV ja tenen més expectativa de vot que el PSC
S'ha comentat els darrers dies que la intenció de vot d'ERC i ICV plegats ja sumaven més que el PSC. S'ha recordat la dada del darrer Baròmetre del CEO arran de la celebració del Congrés del PSOE on el PSC sembla que queda totalment desdibuixat. Les enquestes no li donen signes de recuperació.
Tercera onada Barometre 2011
Barcelona · Font: 3a onada Baròmetre electoral 2011. Centre d'Estudis d'Opinió – Generalitat de Catalunya
Aquesta dada podria fer pensar la correlació de forces de l'esquerra catalana, encara ara atordida per l'experiència del tripartit, podria canviar. ERC i ICV sembla que recuperen vot, mentre que el PSC obté els té expectatives més baixes que mai.
De fet, tot apunta que la davallada recent d'ERC no es va produir perquè el partit fos massa d'esquerres sinó per haver pactat, en inferioritat de condicions, amb el PSC. La direcció actual dels independentistes té clar que no es tornarà a pactar amb el PSC ni a curt ni a mig termini. Una altra cosa és que ho hagués de fer amb igualtat de condicions, no pas sent el segon partit.
Les diferències entre la suma d'intenció de vot d'ERC i ICV per una banda i el PSC per l'altra, s'accentuen amb l'edat. Els socialistes tenen un electorat més envellit tal i en les dues franges d'edat més jove la diferència amb la suma d'ecosocialistes i independentistes és molt elevada. Si és una diferència deguda a l'edat, amb els anys el PSC mantindria certa quota de vot. Si la diferència és de generació, el PSC amb el recanvi demogràfic natural, té els dies comptats.
Quin futur podria tenir una possible fusió entre ERC i iCV? Es convertiria en el partit hegemònic de l'esquerra catalana i deixaria el PSC en posició marginal o tindria tantes fugues per la banda sobiranista interclassista i per l'esquerra no sobiranista que es quedaria sense res? Seria possible un partit d'esquerra transformadora, que tot i el seu sobiranisme desacomplexat no hagués d'acabar obligatòriament tots els congressos picant de mans l'in-inde-independència?
dimecres, 7 de desembre del 2011
CiU clar guanyador del cicle electoral 2010-2011 a Catalunya
Publicat a Tribuna Catalana, el 7/12/2011.
Des de fa uns anys i degut a diversos avançaments electorals, eleccions municipals, del Parlament i les Corts se celebren en pocs mesos de diferència.
Per aquest motiu cada vegada es parla més de cicle electoral. Durant el mateix cicle els partits acostumen a repetir tendències en les diferents convocatòries, encara que unes eleccions els siguin més propícies que les altres. En aquest cicle CiU i PP pugen en totes les eleccions, ICV té un comportament variant i el PSC i ERC baixen. Deixem per un proper article una novetat d'aquest cicle: la consolidació de quatre petits partits especialitzats en convocatòries concretes.
El PSC s'ha enfonsat en totes tres convocatòries. No només perd molts vots sinó que ha perdut el control de les principals institucions (Govern Central, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona). ERC ha tingut tendència pronunciada a la baixa a les catalanes i a les municipals. La caiguda s'ha frenat al Congrés, i caldrà veure si és degut al canvi de direcció o a la incompareixença de SI i CUP, competidors directes. L'únic partit que té comportament diferent en les eleccions del cicle és ICV que baixa a les municipals i a les catalanes, mentre puja al Congrés.
Pel que fa a les victòries, el PP ha pujat lleugerament en les tres eleccions, seguint com sempre la tendència del PP espanyol però sense trencar el seu sostre a Catalunya. I finalment CiU, el gran vencedor. No només obté uns molt bons resultats sinó que a més aconsegueix la primera posició a les municipals i a les Corts, fet que mai abans havia passat. CiU s'acosta als millors resultats de la segona meitat dels 80 quan el tàndem Pujol-Roca donava majories absolutes al Parlament i 18 diputats (1986 i 1989) al Congrés. Ara "només" han estat 62 diputats al Parlament i 16 al Congrés però cal tenir present que en aquells anys, CiU tenia el monopoli absolut de l'espai nacionalista català, amb una ERC molt dèbil al Parlament i extraparlamentària a Madrid i als principals ajuntaments.
dimecres, 31 d’agost del 2011
Les possibilitats de la CUP al Parlament
Perquè un partit entri al Parlament cal que obtingui o bé el 3% dels vots vàlids a la circumscripció de Barcelona o bé un percentatge superior a les altres demarcacions, al voltant del 5%. Aquesta mateix pregunta ens la fèiem el gener de 2009. Curiosament l'anàlisi que vam fer és calcat al que va passar el 2010, no amb la CUP que no es va presentar, sinó amb Solidaritat. Tot i que en aquestes darreres eleccions municipals la CUP no va presentar-se a gaires municipis, ja comencem a tenir més dades per una previsió. La primera és que comença a tenir un gruix de vots a Barcelona (1,95%) lluny de la marginalitat però que encara hauria de pujar una mica per compensar i poder arribar al 3% a tota la circumscripció. La segona constatació és que a la circumscripció de Girona els resultats van ser molt bons. Així els resultats en cinc de les deu poblacions amb més cens on es va presentar superarien el mínim necessari: Girona (9,28%), Figueres (6,28%), Blanes (4,5%), (6,28%) Salt (10%) i Banyoles (10,4%). La presència de tres regidors a Girona, i sent la ciutat un referent comunicatiu per tota la circumscripció, podria facilitar arribar al percentatge necessari per obtenir un diputat.
Però la clau és saber si l'electorat de la CUP, que valora la política de proximitat a les municipals, en unes eleccions nacionals pot preferir altres forces. Tots els partits convencionals juguen a potenciar la imatge del candidat que és la manera d'identificar-se més fàcilment amb la llista que vols votar. La CUP hauria d'optar o bé per presentar un candidat mínimament conegut que caldria buscar o bé arriscar-se a "revolucionar" la campanya i fer-ho sense cares visibles. Però l'electorat més allunyat del nucli militant poden sentir-se temptats de votar a, si fos el cas, partits encapçalats per López Tena o Junqueras, dos candidats no coneguts pel gruix de la població però molt valorats per les bases independentistes, que els han gaudit en "proximitat" durant anys de xerrades pel territori. En tot cas els resultats dels partits, a part dels propis encerts, també depenen molt de l'estat de gràcia en que arribin els competidors de l'atapeït espai electoral independentista.
divendres, 15 de juliol del 2011
La independència fractura la societat. I la independència?
Publicat a Tribuna Catalana el 29/6/2011. Aquest matí el Centre d'Estudis d'Opinió ha publicat el 2n baròmetre de 2011 i per primera vegada s'ha preguntat directament per la independència de Catalunya. La pregunta exacta no és sobre sentiments sinó sobre "Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?".
Els resultats, en la línia de les enquestes de finals del curs passat, han donat un resultats favorables a la independència. Així un 42,9% dels enquestats afirmen que votarien a favor, un 28,2% que ho farien en contra i un 23,3% que s'abstindrien. Durant bastants anys la resposta a aquesta pregunta donava un empat tècnic a 33,3% entre les tres opcions. Estem davant del desempat de l'opció independentista.
L'opció favorable al sí és majoritària a totes quatre demarcacions electorals catalanes. També és majoritària tant en homes com en dones. Per edats, el sí a la independència és l'opció preferida per tots els segments d'edat, tot i que en el tram de 64 anys i més, no supera el 40%. On les diferències són abismals, com era de preveure, és per record de vot. Així els partits molt posicionats en el tema nacional SI i ERC per una banda i Cs i PP per l'altra, tenen els votants totalment alineats amb les consignes oficials del partit.
Més interessant és observar el comportament dels electors de CiU, PSC i ICV. Un contundent 54,9% dels qui van votar CiU a les darreres eleccions del Parlament votarien a favor de la independència i només un 21% votarien en contra. També una majoria, més tímida, dels votants d'ICV votarien Sí. I finalment els votants del PSC són els que tenen més fractura interna, ja que l'opció majoritària, el no a la independència, nomé recull un 40%. El sí a la independència també és l'opció majoritària entre els que van votar altres partits, en blanc o nul. En canvi, els que no van votar, majoritàriament diuen que tampoc votarien en el referèndum.
En definitiva, la idea de la independència produeix una fractura en la societat catalana. Els que hi estan a favor no superen la suma dels qui estan en contra i dels que no anirien a votar. Cal obrir un procés que no compta amb un consens ampli a la societat? Mentre ens ho continuem pensant, l'opció de l'status quo, defensada només per un 28,2% dels catalans, és la que acaba definint la nostra realitat
dilluns, 20 de juny del 2011
dimecres, 15 de juny del 2011
El PP a Catalunya, d'anomalia a àrbitre
Publicat a Tribuna Catalana el 8/6/2011. L'anomalia del PP a Catalunya era que tenint una quantitat de vots important a les municipals, quedava fins ara fora de tots els governs. A diferència d'ERC i ICV, que obtenien un nombre de vots semblant, ni tenia alcaldies ni participava en governs de coalició.
Aquesta raresa s'ha trencat per primera vegada en aquestes eleccions. La sensació és que el PP governarà i decidirà. Això és així perquè els populars han tret uns bons resultats, però si mirem amb detall és només a Badalona on aquests resultats són excepcionals. A la resta de grans ciutats, que és on el PP a Catalunya té habitualment més percentatge, els resultats no són gaire diferents a d'altres ocasions. De fet el PP, descomptant les eleccions a les Corts Generals on treu més bons resultats, té una gran estabilitat en el seu nombre de vots a les locals i al Parlament, movent-se els darrers anys entre el 10% i el 12% del vot.
Les eleccions del 22 de maig són les municipals en que el PP ha obtingut més bons resultats a Catalunya en percentatge. En canvi, en nombres absoluts, l'any 1995 va ser quan el PP va obtenir més vots. Les dues vegades coincideix en moments d'alta mobilització popular a tot l'Estat. Són les darreres alenades de govern socialista on l'electorat del PP està més mobilitzat per foragitar el PSOE del govern central. En aquesta ocasió destaca per la seva excepcional pujada a Badalona, on treu uns registres que gairebé doblen els de les eleccions de fa uns mesos al Parlament. A la resta de ciutats treu percentatges superiors a les anteriors municipals però no pas gaire més alts dels que va treure en convocatòries municipals més llunyanes o al Parlament el novembre passat. Es tracta d'un electorat fidel i constant amb un nivell d'oscil·lació molt petit.
Resultats a part, el motiu principal que ha fet que el PP hagi guanyat centralitat és perquè queda com a soci natural de CiU en moltes ciutats on la federació per primera vegada en anys ha desbancat al PSC al primer lloc. La voluntat de fer un govern alternatiu a l'anterior i la minimització o desaparició d'Esquerra, l'altre soci natural de CiU, fa que amb no gaires vots més, el PP s'hagi trobat amb un poder decisió que fins ara no tenia.
Aquesta raresa s'ha trencat per primera vegada en aquestes eleccions. La sensació és que el PP governarà i decidirà. Això és així perquè els populars han tret uns bons resultats, però si mirem amb detall és només a Badalona on aquests resultats són excepcionals. A la resta de grans ciutats, que és on el PP a Catalunya té habitualment més percentatge, els resultats no són gaire diferents a d'altres ocasions. De fet el PP, descomptant les eleccions a les Corts Generals on treu més bons resultats, té una gran estabilitat en el seu nombre de vots a les locals i al Parlament, movent-se els darrers anys entre el 10% i el 12% del vot.
Les eleccions del 22 de maig són les municipals en que el PP ha obtingut més bons resultats a Catalunya en percentatge. En canvi, en nombres absoluts, l'any 1995 va ser quan el PP va obtenir més vots. Les dues vegades coincideix en moments d'alta mobilització popular a tot l'Estat. Són les darreres alenades de govern socialista on l'electorat del PP està més mobilitzat per foragitar el PSOE del govern central. En aquesta ocasió destaca per la seva excepcional pujada a Badalona, on treu uns registres que gairebé doblen els de les eleccions de fa uns mesos al Parlament. A la resta de ciutats treu percentatges superiors a les anteriors municipals però no pas gaire més alts dels que va treure en convocatòries municipals més llunyanes o al Parlament el novembre passat. Es tracta d'un electorat fidel i constant amb un nivell d'oscil·lació molt petit.
Resultats a part, el motiu principal que ha fet que el PP hagi guanyat centralitat és perquè queda com a soci natural de CiU en moltes ciutats on la federació per primera vegada en anys ha desbancat al PSC al primer lloc. La voluntat de fer un govern alternatiu a l'anterior i la minimització o desaparició d'Esquerra, l'altre soci natural de CiU, fa que amb no gaires vots més, el PP s'hagi trobat amb un poder decisió que fins ara no tenia.
dissabte, 4 de juny del 2011
El sistema català de partits, un fet diferencial de pes
Publicat a Tribuna Catalana el 1/6/2011. Diuen que a l'acampada de la plaça Catalunya s'hi va veure una pancarta que demanava la fi del bipartidisme. Qui la va escriure deuria viure mentalment força lluny de la plaça, ja que Barcelona és la capital d'un país amb un sistema de partits polítics força més complex. Barcelona • A Catalunya hem passat en pocs anys d'un sistema de 5 partits a un sistema de 9. El sistema català de partits polítics es va consolidar a mitjans dels anys 80. Dos partits grans que s'intercanviaven victòries (CiU i PSC) depenent del tipus de convocatòria, i tres partits mitjans (ERC, PP i ICV) que també s'intercanviaven les posicions del 3 al 5. Tots cinc partits tenien representació a les Corts Generals, al Parlament i també als principals ajuntaments.
S'havia especulat mot sobre com podria ser un nou sistema de partits català i fins i tot s'havia arribat a pronosticar la simplificació del sistema quan a mitjans dels 90 ERC i ICV van tenir les dures escissions del PI i d'EUiA. Però el sistema no només va continuar plural sinó que ha augmentat la seva complexitat. En les darreres convocatòries hem vist com als dos models de partit existents (gran i mitjà) s'hi ha afegit un tercer model, el partit petit, que només sobresurt en un tipus de convocatòria electoral i que amb això ja en té prou per sobreviure. A les municipals, i fa tres convocatòries que creixen, tenim la CUP i la PxC. A les eleccions al Parlament tenim Ciutadans i SI que no han reeixit a les municipals, celebrades només pocs mesos després de les catalanes.
Aquests quatre partits brillen en la seva convocatòria estrella i pateixen, si és que es presenten, en totes les altres. També tenen en comú que cap d'ells (només SI en part) prové d'escissions en bloc d'altres partits. L'augment d'aquests partits coincideix amb creixement del vot blanc i del vot nul i, per tant, tot plegat fa que el suport global als 5 partits "tradicionals" vagi baixant convocatòria rere convocatòria. L'explicació de tot plegat va relacionada amb l'augment de la desafecció i sobretot en el fet que les franges de vot més jove presenten una baixíssima fidelitat de vot a qualsevol partit.
En tot cas, i més enllà dels canvis interns, si per una cosa es caracteritza el sistema partits català és pel seu fet diferencial respecte de l'espanyol, com es va demostrant tossudament convocatòria a convocatòria
S'havia especulat mot sobre com podria ser un nou sistema de partits català i fins i tot s'havia arribat a pronosticar la simplificació del sistema quan a mitjans dels 90 ERC i ICV van tenir les dures escissions del PI i d'EUiA. Però el sistema no només va continuar plural sinó que ha augmentat la seva complexitat. En les darreres convocatòries hem vist com als dos models de partit existents (gran i mitjà) s'hi ha afegit un tercer model, el partit petit, que només sobresurt en un tipus de convocatòria electoral i que amb això ja en té prou per sobreviure. A les municipals, i fa tres convocatòries que creixen, tenim la CUP i la PxC. A les eleccions al Parlament tenim Ciutadans i SI que no han reeixit a les municipals, celebrades només pocs mesos després de les catalanes.
Aquests quatre partits brillen en la seva convocatòria estrella i pateixen, si és que es presenten, en totes les altres. També tenen en comú que cap d'ells (només SI en part) prové d'escissions en bloc d'altres partits. L'augment d'aquests partits coincideix amb creixement del vot blanc i del vot nul i, per tant, tot plegat fa que el suport global als 5 partits "tradicionals" vagi baixant convocatòria rere convocatòria. L'explicació de tot plegat va relacionada amb l'augment de la desafecció i sobretot en el fet que les franges de vot més jove presenten una baixíssima fidelitat de vot a qualsevol partit.
En tot cas, i més enllà dels canvis interns, si per una cosa es caracteritza el sistema partits català és pel seu fet diferencial respecte de l'espanyol, com es va demostrant tossudament convocatòria a convocatòria
divendres, 27 de maig del 2011
La irrupció de la CUP a les ciutats. On són els límits?
Publicat a Tribuna Catalana el 25/5/2011. El 2007 la CUP sortia a la televisió per primera vegada. Davant la pregunta de quin era el seu sostre electoral, en les eleccions de diumenge passat el va trencar del tot, ja que va entrar a moltes ciutats, sovint fent fora Esquerra.
Dels 85 municipis de més de 15.000 habitants de Catalunya, la CUP s'ha presentat a 33 i d'aquests ha aconseguit obtenir regidors a 19 i no ha superat el tall del 5% en 14. Els resultats en municipis petits han estat encara més bons però només s'ha pogut presentar a un percentatge petit d'aquests. En total han estat 75 candidatures, més que del doble de l'any 2007. La CUP ha repetit la fórmula que li va funcionar fa 4 anys. Intenta presentar-se només en poblacions on té una base social organitzada i on pot acreditar mesos o anys de treball municipal de base. Observant els resultat, en molts casos es tracta d'una pujada constant i de feina feta durant varies legislatures. Són casos com el de Vic i Manresa. El 2003 no van tenir representació, el 2007 entren i ara al 2011 augmenten resultats. Hi ha altres municipis on han entrat ara després d'una primer intent com Sant Cugat, de dos intents com Girona, o fins i tot, que han entrat al primer intent com a Reus. Hem vist també els primers estancaments en ciutats com Mataró o Vilafranca, on havien tingut molt bons resultats el 2007.
La CUP ha topat a les grans ciutats del cinturó roig de Barcelona on queda molt lluny del 5% com a Terrassa, Badalona i L'Hospitalet. A l'altra cara, la irrupció a Sant Cugat i la crescuda espectacular a Molins de Rei, municipis de l'àrea metropolitana amb sòlida trajectòria de vot catalanista.
Pel que fa a Barcelona, la militància de la CUP ha aconseguit, en l'època 2.0, encartellar tota la ciutat talment com si fóssim a la transició. S'ha arribat gairebé al 2% dels vots i s'han aconseguit el vot de moltes persones no directament implicades en el moviment socials dels barris que la CUP sempre reivindica. Els resultats de Barcelona permeten treure la calculadora per mirar si sense la proximitat que s'aconsegueix a les ciutats petites es podria arribar al 3% a les eleccions al Parlament a tot Catalunya. Probablement la CUP tornarà a debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. No és només un debat sobre les possibilitats de reeixir. Sobretot caldrà veure com encaixa un model de democràcia directa, que convoca assemblees obertes per decidir els pactes municipals, en el marc d'un Parlament que representa milions de persones.
On és el límit de la CUP? Quin és el sostre d'una organització d'ànima horitzontal en un sistema pensat per partits amb lideratges mediàtics? Pot sobreviure en el temps una organització que sovint amaga la cara dels caps de llista en benefici del col·lectiu i que afirma que la "professionalització" els mataria? Serà la CUP absorbida pel sistema o, més aviat, embalada pels aires assemblearis de les acampades, instaurarà una nova forma de fer política?
Dels 85 municipis de més de 15.000 habitants de Catalunya, la CUP s'ha presentat a 33 i d'aquests ha aconseguit obtenir regidors a 19 i no ha superat el tall del 5% en 14. Els resultats en municipis petits han estat encara més bons però només s'ha pogut presentar a un percentatge petit d'aquests. En total han estat 75 candidatures, més que del doble de l'any 2007. La CUP ha repetit la fórmula que li va funcionar fa 4 anys. Intenta presentar-se només en poblacions on té una base social organitzada i on pot acreditar mesos o anys de treball municipal de base. Observant els resultat, en molts casos es tracta d'una pujada constant i de feina feta durant varies legislatures. Són casos com el de Vic i Manresa. El 2003 no van tenir representació, el 2007 entren i ara al 2011 augmenten resultats. Hi ha altres municipis on han entrat ara després d'una primer intent com Sant Cugat, de dos intents com Girona, o fins i tot, que han entrat al primer intent com a Reus. Hem vist també els primers estancaments en ciutats com Mataró o Vilafranca, on havien tingut molt bons resultats el 2007.
La CUP ha topat a les grans ciutats del cinturó roig de Barcelona on queda molt lluny del 5% com a Terrassa, Badalona i L'Hospitalet. A l'altra cara, la irrupció a Sant Cugat i la crescuda espectacular a Molins de Rei, municipis de l'àrea metropolitana amb sòlida trajectòria de vot catalanista.
Pel que fa a Barcelona, la militància de la CUP ha aconseguit, en l'època 2.0, encartellar tota la ciutat talment com si fóssim a la transició. S'ha arribat gairebé al 2% dels vots i s'han aconseguit el vot de moltes persones no directament implicades en el moviment socials dels barris que la CUP sempre reivindica. Els resultats de Barcelona permeten treure la calculadora per mirar si sense la proximitat que s'aconsegueix a les ciutats petites es podria arribar al 3% a les eleccions al Parlament a tot Catalunya. Probablement la CUP tornarà a debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. No és només un debat sobre les possibilitats de reeixir. Sobretot caldrà veure com encaixa un model de democràcia directa, que convoca assemblees obertes per decidir els pactes municipals, en el marc d'un Parlament que representa milions de persones.
On és el límit de la CUP? Quin és el sostre d'una organització d'ànima horitzontal en un sistema pensat per partits amb lideratges mediàtics? Pot sobreviure en el temps una organització que sovint amaga la cara dels caps de llista en benefici del col·lectiu i que afirma que la "professionalització" els mataria? Serà la CUP absorbida pel sistema o, més aviat, embalada pels aires assemblearis de les acampades, instaurarà una nova forma de fer política?
dimecres, 25 de maig del 2011
Les claus: resultats històrics per CiU, augment de la fragmentació i també de la tensió social
Publicat a Tribuna Catalana, el 23/5/2011
a) Primera clau. eleccions històriques per a CiU. La federació és primera força per primera vegada a tot Catalunya en unes eleccions municipals. És el mateix que dir que els socialistes queden segons per primer cop trencant la tendència des de 1979.
El canvi de color no només es produeix a Barcelona i Girona sinó també a moltes altres ciutats catalanes. Les tendències generals han estat clares amb algunes excepcions com la d' Àngel Ros a Lleida, que han obtingut bons resultats. L'altra dada rellevant és el creixement del PP arreu, que s'ofereix ràpidament a CiU com aliat natural per governar. Aquest és el gran repte que té la federació nacionalista ara. El de decidir si és compatible el gir sobiranista dels darrers anys amb acceptar el recurs de pactar amb els espanyolistes conservadors per assegurar governabilitats còmodes.
b) Segona clau: la fragmentació. L'augment de l'oferta de partits a les ciutats ha generat molta dispersió del vot. Les majories absolutes cada cop més cares i sovint el partit que guanya no arriba ni al 30% dels sufragis. Paradoxalment no sempre la fragmentació de vot queda reflectida als ajuntaments ja que la barrera del 5% ha fet de les seves en molts municipis on es presentaven un gran nombre de candidatures. Per exemple a Lleida ICV, ERC i CUP sumen juntes el 12% de vots, però no obtenen cap d'ells cap regidor. Amb tantes candidatures, cada vegada l'elector ho té més difícil per fer un vot estratègic o fins i tot un vot útil.
c) Tercera clau: la tensió social. Els resultats reflecteixen una societat que està vivint de manera contradictòria una profunda crisi social. Per una banda trobem que, paral·lelament a l'eclosió de les acampades, hi ha hagut rècord de vot en blanc, creixement del vot nul sovint amb missatges contra la classe política, la consolidació de l'anticapitalisme de les CUP i l'augment de vots a extraparlamentaris. Però al mateix temps també hem tingut, en sentit invers, resultats històrics del PP i consolidació del discurs xenòfob de la PxC. Caldrà molta til·la.
a) Primera clau. eleccions històriques per a CiU. La federació és primera força per primera vegada a tot Catalunya en unes eleccions municipals. És el mateix que dir que els socialistes queden segons per primer cop trencant la tendència des de 1979.
El canvi de color no només es produeix a Barcelona i Girona sinó també a moltes altres ciutats catalanes. Les tendències generals han estat clares amb algunes excepcions com la d' Àngel Ros a Lleida, que han obtingut bons resultats. L'altra dada rellevant és el creixement del PP arreu, que s'ofereix ràpidament a CiU com aliat natural per governar. Aquest és el gran repte que té la federació nacionalista ara. El de decidir si és compatible el gir sobiranista dels darrers anys amb acceptar el recurs de pactar amb els espanyolistes conservadors per assegurar governabilitats còmodes.
b) Segona clau: la fragmentació. L'augment de l'oferta de partits a les ciutats ha generat molta dispersió del vot. Les majories absolutes cada cop més cares i sovint el partit que guanya no arriba ni al 30% dels sufragis. Paradoxalment no sempre la fragmentació de vot queda reflectida als ajuntaments ja que la barrera del 5% ha fet de les seves en molts municipis on es presentaven un gran nombre de candidatures. Per exemple a Lleida ICV, ERC i CUP sumen juntes el 12% de vots, però no obtenen cap d'ells cap regidor. Amb tantes candidatures, cada vegada l'elector ho té més difícil per fer un vot estratègic o fins i tot un vot útil.
c) Tercera clau: la tensió social. Els resultats reflecteixen una societat que està vivint de manera contradictòria una profunda crisi social. Per una banda trobem que, paral·lelament a l'eclosió de les acampades, hi ha hagut rècord de vot en blanc, creixement del vot nul sovint amb missatges contra la classe política, la consolidació de l'anticapitalisme de les CUP i l'augment de vots a extraparlamentaris. Però al mateix temps també hem tingut, en sentit invers, resultats històrics del PP i consolidació del discurs xenòfob de la PxC. Caldrà molta til·la.
La dispersió del vot independentista s'acarnissa amb Esquerra a les grans ciutats
Publicat a Tribuna Catalana 23/5/2011. L'espai electoral de l'independentisme es manté lleugerament a la baixa i sobretot amb una proporció molt diferent de com el coneixíem fins ara. Esquerra continua sent el referent clar de l'independentisme però ha patit molt durament la recomposició que està tenint aquest espai que, tal i com apuntàvem, no ha seguit els patrons de les anteriors eleccions al Parlament.
La CUP ha tingut un creixement espectacular. En part en els municipis on ja tenia representació, que com a mínim sempre es manté, però sobretot en ciutats i caps de comarca on obté regidors per primera vegada, sovint fent el 'sorpasso' a Esquerra. L'entrada a Girona, Sant Cugat, Reus, Figueres o Banyoles en són els exemples més destacats. Són 101 regidors i més de 60.000 vots. La CUP, que per ara només es presenta a les municipals, ha sabut explotar la tasca d'oposició municipal feta durant tota la legislatura.
Els resultats d'ERC són ben contradictoris. Per primera vegada a la historia aconsegueix més vots en unes eleccions municipals que en unes catalanes. El que podria ser considerat com un inici de recuperació queda totalment tallat per la davallada que significa perdre la representació a totes les grans ciutats menys a Barcelona. Si el 2007 va ser L'Hospitalet, ara ERC s'ha quedat fora de Sabadell, Terrassa, Badalona, Girona, Tarragona, Lleida, Sant Cugat, Reus, Lleida, Sant Boi, El Prat, Cornellà, o Mataró. La majoria de vegades queda a prop del 5% o fins i tot molt però que molt a prop. Tot i que el creixement de la CUP en algunes d'aquestes ciutats és la causa directa de la pèrdua de representació, a tot arreu Solidaritat Catalana ha esgarrapat alguns vots. Molt poquets però suficients perquè Esquerra no entrés. En contrast, ERC es manté al global de Catalunya com a tercera força en regidors i alcaldes i quarta en vots, per damunt d'ICV, gràcies a una implantació homogènia a totes les comarques.
Per la seva banda, Solidaritat consolida 30.000 seguidors fidels i una cinquantena de regidors, al contrari que la CUP, la majoria d'ells en pobles petits. Si l'objectiu era assegurar un nucli fidel de seguidors per intentar aguantar fins a les properes eleccions catalanes tot debilitant al màxim Esquerra, l'èxit ha estat indiscutible.
La CUP ha tingut un creixement espectacular. En part en els municipis on ja tenia representació, que com a mínim sempre es manté, però sobretot en ciutats i caps de comarca on obté regidors per primera vegada, sovint fent el 'sorpasso' a Esquerra. L'entrada a Girona, Sant Cugat, Reus, Figueres o Banyoles en són els exemples més destacats. Són 101 regidors i més de 60.000 vots. La CUP, que per ara només es presenta a les municipals, ha sabut explotar la tasca d'oposició municipal feta durant tota la legislatura.
Els resultats d'ERC són ben contradictoris. Per primera vegada a la historia aconsegueix més vots en unes eleccions municipals que en unes catalanes. El que podria ser considerat com un inici de recuperació queda totalment tallat per la davallada que significa perdre la representació a totes les grans ciutats menys a Barcelona. Si el 2007 va ser L'Hospitalet, ara ERC s'ha quedat fora de Sabadell, Terrassa, Badalona, Girona, Tarragona, Lleida, Sant Cugat, Reus, Lleida, Sant Boi, El Prat, Cornellà, o Mataró. La majoria de vegades queda a prop del 5% o fins i tot molt però que molt a prop. Tot i que el creixement de la CUP en algunes d'aquestes ciutats és la causa directa de la pèrdua de representació, a tot arreu Solidaritat Catalana ha esgarrapat alguns vots. Molt poquets però suficients perquè Esquerra no entrés. En contrast, ERC es manté al global de Catalunya com a tercera força en regidors i alcaldes i quarta en vots, per damunt d'ICV, gràcies a una implantació homogènia a totes les comarques.
Per la seva banda, Solidaritat consolida 30.000 seguidors fidels i una cinquantena de regidors, al contrari que la CUP, la majoria d'ells en pobles petits. Si l'objectiu era assegurar un nucli fidel de seguidors per intentar aguantar fins a les properes eleccions catalanes tot debilitant al màxim Esquerra, l'èxit ha estat indiscutible.
dimarts, 17 de maig del 2011
Recomposició de l'espai independentista. Del 6-3-1 al 7-2-1.
Publicat a Tribuna Catalana, l'11/5/2011.En les passades eleccions de 2010, l'independentisme electoral va rebre una forta sacsejada. SI i RCAT van esventrar la bossa electoral d'Esquerra. De manera esquemàtica, de cada 10 vots independentistes, 6 van anar a Esquerra, 3 a Solidaritat i 1 a RCAT. Què passarà el 22M?
Esquerra va patir els seus pitjors resultats en molts anys, especialment dolorós en tractar-se de la convocatòria que habitualment treia millor percentatge de vots. Ara la incògnita és si Esquerra continuarà la davallada o bé es refarà del cop i iniciarà, encara que sigui lleument, una remuntada. L'objectiu d'Esquerra és superar els resultats de les catalanes i aproximar-se tant com pugui a les de les municipals de fa quatre anys. El 22M no tindrà la competència de RCAT, però en canvi sí de la CUP que aspira a consolidar-se definitivament. Si Esquerra manté o augmenta els 4 regidors per Barcelona, amb la coalició Unitat, donarà una imatge d'haver aturat l'hemorràgia. També serà important mantenir a l'alça la presència als grans municipis de l'àrea metropolitana com Sabadell o Badalona, ciutats on s'ha reforçat amb la presència d'independents i RCAT.
Per la seva banda, Solidaritat es presenta a en una vuitantena de municipis amb sigles pròpies. SI aspira a arreplegar algunes desenes de milers de vots que el permetin visualitzar com a partit nacional i sobretot aprofitar les eleccions per cohesionar les seccions locals. El que no sabem és quin serà el municipi més gran on obtingui regidors, ja que per ara no apareix a les enquestes i la barrera del 5% li serà molt letal. Un fracàs a les municipals no ha de comportar la desaparició del partit, ja que la seva visibilitat la té al Parlament.
Pel que fa a la CUP dobla candidatures presentades i s'enfronta per primera vegada a la incògnita de Barcelona, fet que li farà augmentar el total de vots. Si obtingués al cap i casal resultats propers al 3% tornaran a sortir veus per debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. També ha d'estar preparada per patir els primers estancaments o bé per pensar què cal fer en municipis on per segona o tercera vegada es quedi a les portes del 5%. La campanada la vol donar a Girona on compta amb el suport de RCAT.
En tot cas, el que s'ensuma és que la proporció del vot independentista més enllà del 6-3-1 de les eleccions al Parlament podria aproximar-se més a un 7- 2- 1; de cada 10 vots independentistes, 7 per Esquerra, 2 per la CUP i 1 per SI.
Tendències, crisi i la barrera del 5%: les incògnites del 22-M
Publicat a Tribuna catalana el 4/5/2011. Les properes eleccions municipals del 22M es presenten de manera molt diferent pels partits catalans. Fent un repàs de les expectatives de cada un d'ells, són diverses les qüestions que hi ha sobre la taula.
Les bones perspectives de CiU quedaran truncades després de la seva arribada al poder? Aconseguirà el PSC mantenir Barcelona? Els pactes d'ERC seran suficients per tornar a atreure els electors? Per una banda, el PSC ambiciona mantenir la primera posició que ocupa a 25 de les 30 ciutats més poblades de Catalunya. La seva posició centrada li dóna marge per pactar i mantenir alcaldies però no les té totes. La tendència catalana i espanyola dels socialistes és totalment a la baixa. Barcelona i Girona són les ciutats emblemàtiques on la derrota els pot fer més mal. El PSC s'aferra a les darreres enquestes on Hereu, després de les primàries, retalla distàncies amb Xavier Trias.
En segon lloc, CiU apareix envalentonada per haver guanyat a gairebé tots els municipis a les darreres eleccions catalanes, incloent moltes grans ciutats de l'àrea metropolitana. La crisi i les retallades del govern de la Generalitat han frenat l'eufòria inicial però les expectatives continuen sent força bones. Si es confirma el tomb a Barcelona, amb conseqüències per als resultats de la Diputació, suposarien els seus millors resultats a les municipals. Per la seva banda, el PPC es veu acompanyat pels bons aires que bufen pels populars a nivell estatal. El problema, com sempre, és que ningú vol pactar amb ells. Obtindrà molt bons resultats a la majoria de grans ciutats però continuarà sent un partit que aconseguint un elevat percentatge no tindrà pràcticament accés als governs municipals. Entretant, ICV continua acumulant gran poder municipal, sobretot en coalicions, però li és molt difícil accedir a alcaldies i les metropolitanes que manté cada cop són menys. La seva extensió comarcal dels darrers anys ha pal·liat els seus retrocessos metropolitans. Caldrà veure si els ecosocialistes es podran beneficiar del malestar per les retallades socials.
Però la incògnita més gran probablement és saber què farà Esquerra. Com reaccionarà el seu electorat després de la patacada de les eleccions catalanes? Podran els pactes amb RCAT i Laporta capgirar la tendència i oferir una visió d'unitat de l'independentisme? L'engrescament de moltes seccions locals que han treballat coalicions estan pendents de quina serà la tendència general del partit. Ja se sap, que independentment de la bona feina de les seccions locals, tant en ciutats mitjanes com grans, les tendències nacionals continuen comptant molt.
Però la incògnita més gran probablement és saber què farà Esquerra. Com reaccionarà el seu electorat després de la patacada de les eleccions catalanes? Podran els pactes amb RCAT i Laporta capgirar la tendència i oferir una visió d'unitat de l'independentisme? L'engrescament de moltes seccions locals que han treballat coalicions estan pendents de quina serà la tendència general del partit. Ja se sap, que independentment de la bona feina de les seccions locals, tant en ciutats mitjanes com grans, les tendències nacionals continuen comptant molt.
Pel que fa als partits petits haurem de veure si CUP i Ciutadans, les sorpreses de les darreres municipals, consoliden el seu creixement. Un manteniment de resultats, força possible, podria ser interpretat com un estancament a la baixa davant les pròpies expectatives de creixement. I finalment, caldrà veure si a Solidaritat li passarà el mateix que a Ciutadans el 2007, que tot i recollir força vots, el seu accés als ajuntaments va quedar escapçat per la barrera del 5%. Amb una participació normal, la de 2007 va ser especialment baixa, aquest 5% costarà encara més d'assolir.
Barcelona: la batalla dels districrtes
Publicat a Tribuna Catalana el 27/4/2011. A Barcelona, els resultats electorals varien moltíssim depenent de cada districte. Aquestes diferències passen a totes les grans ciutats on la distribució de la població segueix criteris de renda econòmica, només cal veure la diferència de preus dels habitatges i també de llengua, relacionat amb els moments fundacionals de cada barri.
Font: www.bcn.cat/estadistica
Si aquestes diferències són elevades en districtes encara ho són més si baixem als barris o a les zones censals. El 2007 CiU es va imposar a les eleccions municipals en els districtes de Gràcia, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i L'Eixample. En canvi es va quedar molt lluny del PSC en els altres 6 districtes de la ciutat, quedant en segona posició o fins i tot tercer al districte de Nou Barris.
Com és habitual CiU obté els seus millors resultats als districtes de més nivell adquisitiu i on la participació és més alta. El PSC va quedar primer en sis districtes, segon en tres i tercer al districte de Sarrià-Sant Gervasi, el de més alt poder adquisitiu de la ciutat. Allí on el PSC treu millors resultats, és on CiU els obté més baixos i viceversa. Pel que fa al PP queda en segona posició en dos districtes, a Sarrià -Sant Gervasi i a Nou Barris, precisament els dos amb més disparitat econòmica i amb un alt nivell de població castellanoparlant. Pel que fa a ICV i ERC, obtenen els seus millors resultats als barris de classe mitjana amb predomini de catalanoparlants. Existeix una correlació negativa entre els barris de vot favorable al PP i els barris de vot favorable a ERC i a ICV. Per exemple al districte de Gràcia, ICV queda en tercer lloc, ERC en quart i el PP en cinquena posició, el pitjor resultat en tota la ciutat.
A les darrers eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la victòria de CiU fou molt gran respecte al PSC. La coalició nacionalista es va imposar a nou dels deu districtes, només va quedar Nou Barris, tot i que en algun dels seus barris, com la Guineueta, sí que va poder quedar en primera posició. Les enquestes de les properes eleccions municipals ens mostren un estancament del PSC i un ascens de CiU i PP que farà que en alguns districtes la combinació de 1r PSC, 2n CiU i 3r PP que ha estat habitual en moltes eleccions, pugui acabar patint canvis importants.
dissabte, 2 d’abril del 2011
L'edat dels electors catalans
Publicat a Tribuna Catalana, el 16/3/2011.
Des de fa uns anys s'havia donat el cas que partits petits i mitjans com ERC i ICV aconseguien bons resultats en els electorats més joves. Vèiem com els electorats de CiU i PSC s'anaven envellint. Molts dels vots que perdien aquests partits eren directament per decés dels seu electorat. Amb les dades de record de vot del passat 28N del darrer baròmetre del CEO, podem veure la distribució per edats dels diferents electorats. SI i C's són els partits que concentren més el seus vots entre les franges joves. Ambdós són partits petits i que mostren poca fidelitat de vot. De fet, els joves són habitualment més capaços de canviar de vot. Als electors més grans, els costa més "trair" el seu partit.
Font: Baròmetre CEO 1a onada 2011
Veiem també com ICV té l'electorat concentrat en el 1r i el 3r tram mentre que Esquerra té els votants distribuïts en tots els trams però amb menor presència entre els de 50 a 64 anys.
CiU i sobretot el PSC tenen un electorat més envellit. En el cas del PSC a mida que passen els anys l'electorat es va envellint més. Tal com s'explica en aquest article de la Fundació Campalans, elecció rere elecció puja la mitjana d'edat dels votants socialistes.
CIU havia patit també aquesta tendència però comença a capgirar-la. Tot i que acumula el gruix dels seus votants en les franges més altes, ha aconseguit penetrar entre els nous votants. La demostració és que en la franja de 18 a 35 anys, igual que en tots els altres trams, CiU també és el partit més votat. En canvi, el PSC, que és el segon partit en nombre de vots, només assoleix la quarta posició en aquest tram, per darrera d'ICV i d'Esquerra.
Font: Elaboració pròpia amb dades de la 1a onada del baròmetre 2011 del CEO.
Per altra banda, el PP és el partit que més regularment distribuït té el seu electorat. El que no podem saber amb certesa és en quins trams és el tercer partit més votat, degut a que a Catalunya molts votants del PP amaguen el seu vot i el record de vot sempre apareix molt per sota dels resultats realment obtinguts.
Des de fa uns anys s'havia donat el cas que partits petits i mitjans com ERC i ICV aconseguien bons resultats en els electorats més joves. Vèiem com els electorats de CiU i PSC s'anaven envellint. Molts dels vots que perdien aquests partits eren directament per decés dels seu electorat. Amb les dades de record de vot del passat 28N del darrer baròmetre del CEO, podem veure la distribució per edats dels diferents electorats. SI i C's són els partits que concentren més el seus vots entre les franges joves. Ambdós són partits petits i que mostren poca fidelitat de vot. De fet, els joves són habitualment més capaços de canviar de vot. Als electors més grans, els costa més "trair" el seu partit.
Font: Baròmetre CEO 1a onada 2011
Veiem també com ICV té l'electorat concentrat en el 1r i el 3r tram mentre que Esquerra té els votants distribuïts en tots els trams però amb menor presència entre els de 50 a 64 anys.
CiU i sobretot el PSC tenen un electorat més envellit. En el cas del PSC a mida que passen els anys l'electorat es va envellint més. Tal com s'explica en aquest article de la Fundació Campalans, elecció rere elecció puja la mitjana d'edat dels votants socialistes.
CIU havia patit també aquesta tendència però comença a capgirar-la. Tot i que acumula el gruix dels seus votants en les franges més altes, ha aconseguit penetrar entre els nous votants. La demostració és que en la franja de 18 a 35 anys, igual que en tots els altres trams, CiU també és el partit més votat. En canvi, el PSC, que és el segon partit en nombre de vots, només assoleix la quarta posició en aquest tram, per darrera d'ICV i d'Esquerra.
Font: Elaboració pròpia amb dades de la 1a onada del baròmetre 2011 del CEO.
Per altra banda, el PP és el partit que més regularment distribuït té el seu electorat. El que no podem saber amb certesa és en quins trams és el tercer partit més votat, degut a que a Catalunya molts votants del PP amaguen el seu vot i el record de vot sempre apareix molt per sota dels resultats realment obtinguts.
divendres, 28 de gener del 2011
Pujol independentista: ocupats però no vençuts
Publicat a Tribuna Catalana (26/1/11).Ja fa uns anys que els cercles del catalanisme i del sobiranisme estan més a prop. És a dir, cada vegada el percentatge de catalanistes que són sobiranistes s’apropa més al 100%. Quan s’analitzi en la distància els diferents esglaons que ha anat pujant l’independentisme els darrers anys, se citaran les declaracions d’ahir de Jordi Pujol com un pas important. En aquesta línia ascendent, el posicionament representa el pas clau en la sobiranització de CiU i en concret de CDC. Les declaracions tenen un abast qualitatiu rellevant. Tot i que s’havia anat apropant i mostrant-se comprensiu, mai s’havia declarat independentista. Pujol, defugint el seu to conciliador, ens evoca el mític eslògan Maulet “Ocupats, però no vençuts”, quan apel·la a la no rendició dels catalans.
Fins ara Artur Mas havia aconseguit trobar un cert equilibri on se sent raonablement còmode. A Convergència hi ha independentistes però Convergència no demana la independència, “tot i que” els líders “personalment” hi votarien a favor. Catalunya té dret a decidir el que vulgui i no s’ha de posar cap límit extern, referint-se, es clar, a la Constitució “tot i que” la cohesió interna és un valor absolut. Però ara precisament Pujol ja diu que fins i tot això ja no és excusa. Potser ja s’acaba el “tot i que”?
En els inicis, es podia ser independentista a CDC només en l’etapa de la JNC, on s’emborratxaven d’estelada a mode de catarsi juvenil. Però des de ja fa alguns anys els “joves grans” de CDC es mantingueren independentistes amb el pas dels anys. Així, per un procés generacional anaren augmentant els independentistes a CDC que en pocs anys, i amplificat per la sentència del TC, provocà que les generacions més grans s’apuntessin a la causa, sent avui àmpliament majoritari en el partit i també en bona part de l’electorat. El bateig independentista de molts electors de CiU es va donar en la manifestació del passat 10 juliol, assistint-hi directament o estant-hi emocionalment propers. Entretant a Unió l’equilibri independentista és més complicat. Els seus militants independentistes encara s’han d’empassar gripaus força sovint quan escolten els seus dirigents. Com que Unió sempre ha estat també molt “pujolista”, haurem de veure com els afecten aquestes declaracions.
La importància de les declaracions de Pujol no només són perquè ha estat el gran líder del nacionalisme català durant 30 anys, sinó perquè ningú millor que ell per aproximar-se i detectar la centralitat dels catalans defugint extremismes de tot tipus. En un context d’atacs constants a la identitat catalana, (sentència català a l’escola, atacs contra les caixes, avisos de recentralització de l’Estat... ) el posicionament clar i contundent de Jordi Pujol ha de servir per plantar cara i fer un salt endavant.
diumenge, 19 de desembre del 2010
Les possibilitats de Solidaritat a les municipals
Publicat a Tribuna Catalana, el 15/12/2010.Tot i que no són mai extrapolables, els resultats de les eleccions nacionals del 28N ens donen pautes de com podrien ser els resultats de les Municipals. Solidaritat Catalana va anunciar ben aviat que els resultats del Parlament l’animaven a presentar-s’hi. Si per entrar al Parlament de Catalunya cal un 3% dels vots vàlids, aquesta xifra és del 5% per als Ajuntaments.
SI ha superat el 5% en centenars de municipis, alguns d’ells caps de comarca com Vic, Berga, Manresa , Vilafranca del Penedès, Igualada o Girona. Però on SI treu millors resultats és en municipis petits on es necessita un percentatge més elevat que el 5% per entrar, ja que només tenen 11 regidors o menys
Solidaritat té a favor l’empenta dels militants i la dinàmica positiva d’un partit que acaba d’entrar i que vol aprofitar la inèrcia optimista per crear seccions locals. D'altra banda, es parteix d’un programa molt atractiu per a les eleccions nacionals: la proclamació immediata de la independència i caldrà veure com es reformula per als ajuntaments. També caldrà tenir en compte que alguns d’aquests municipis, especialment diverses capitals de comarca, són els feus de la CUP. Tot i que s’hagi començat a especular amb pactes, és dubtós que la CUP, que ha estat tant temps preparant aquestes eleccions, es vulgui diluir en coalició amb SI, tenint en compte el fort component social de la seva proposta.
Pel que fa Barcelona, el 2,9% de SI és una xifra molt petita per intentar l’aventura d’anar en solitari però suficient per buscar un pacte amb Esquerra que només va obtenir un 6,5%, xifra massa propera al 5% per arriscar-se a tenir competència en un espai polític tant proper.
SI ha superat el 5% en centenars de municipis, alguns d’ells caps de comarca com Vic, Berga, Manresa , Vilafranca del Penedès, Igualada o Girona. Però on SI treu millors resultats és en municipis petits on es necessita un percentatge més elevat que el 5% per entrar, ja que només tenen 11 regidors o menys
Solidaritat té a favor l’empenta dels militants i la dinàmica positiva d’un partit que acaba d’entrar i que vol aprofitar la inèrcia optimista per crear seccions locals. D'altra banda, es parteix d’un programa molt atractiu per a les eleccions nacionals: la proclamació immediata de la independència i caldrà veure com es reformula per als ajuntaments. També caldrà tenir en compte que alguns d’aquests municipis, especialment diverses capitals de comarca, són els feus de la CUP. Tot i que s’hagi començat a especular amb pactes, és dubtós que la CUP, que ha estat tant temps preparant aquestes eleccions, es vulgui diluir en coalició amb SI, tenint en compte el fort component social de la seva proposta.
Pel que fa Barcelona, el 2,9% de SI és una xifra molt petita per intentar l’aventura d’anar en solitari però suficient per buscar un pacte amb Esquerra que només va obtenir un 6,5%, xifra massa propera al 5% per arriscar-se a tenir competència en un espai polític tant proper.
dilluns, 29 de novembre del 2010
Un Parlament amb més tensió nacional
Publicat a Tribuna Catalana, el 28N de 2010. Les eleccions al Parlament han suposat canvis importants al sistema de partits català. En primer lloc un canvi que significa un retorn al que havia estat la “normalitat” durant molts anys. Torna l’hegemonia de CiU com a partit dominant del Parlament. Però, per altra banda, ens trobem amb l’esberlament definitiu de l’ordre establert. D’un sistema molt estable de dos partits grans i 3 de petits s’ha passat en dos legislatures a un Parlament molt fragmentat. Una cambra amb més grups parlamentaris que mai i amb l’extrema dreta xenòfoba que es queda fora per molt pocs milers de vots.
Les tendències detectades per les enquestes s’han accentuat, especialment la derrota sense pal·liatius dels partits del govern. La victòria impecable de CiU fa retornar a la federació els millors resultats de les bones èpoques de Pujol. Guanya a tot arreu, amb solvència i superant amb placidesa el sostre del milió de vots.
La caiguda espectacular d’ERC, ja prevista, però no per això molt dolorosa. La fuga cap a SI, RCAT i CiU ja estava dibuixada a les enquestes que indicaven una baixíssima fidelització del vot. Els traspassos de vot cap a aquets tres partits són molt clars, si mirem els resultats municipi a municipi.
La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més.
Per altra banda cal destacar la caiguda espectacular del PSC que obté els resultats més baixos de la historia, i molt menors dels esperats. La derrota era prevista, però ha estat especialment dura, perquè ja es partia d’uns resultat molt dolents, tot i haver governat els darrers quatre anys. Baixar dels trenta diputats d’un Parlament de 135, dominant les principals institucions del país és,simplement, contundent.
Pel que fa al PP, la seva important crescuda havia estat detectada per alguna enquesta. Perquè ha passat? Ha estat en clau espanyola o en clau catalana? És a dir el PP ha crescut perquè té votants nacionalment espanyols que voten en clau espanyola esperant castigar Zapatero i animar a Rajoy ? O potser ha estat perquè tenen votants espanyolistes que es mobilitzen contra el pressumpte independentisme de CiU i la prohibició de les curses de braus? Caldrà analitzar-ho amb detall.
Finalment, el vot en blanc i l’abstenció que havien de ser històrics, han quedat en un bluf. Pujada minsa del vot en blanc i recuperació ferma de la participació. Tots els petits partits sectorials que semblaven que podien assumir vot protesta han acabat sent testimonials.
El país es tensa nacionalment, només cal mirar com queda el grup mixt. Tindrem més diputats contraris a l’Estatut que mai en les darreres legislatures. Menys diputats federalistes i, sobretot, una clara majoria de diputats sobiranistes catalans. Ens hem de remuntar a un llunyà 1992 perquè els diputats nacionalistes catalans sumessin més dels actuals 76 escons.
Les tendències detectades per les enquestes s’han accentuat, especialment la derrota sense pal·liatius dels partits del govern. La victòria impecable de CiU fa retornar a la federació els millors resultats de les bones èpoques de Pujol. Guanya a tot arreu, amb solvència i superant amb placidesa el sostre del milió de vots.
La caiguda espectacular d’ERC, ja prevista, però no per això molt dolorosa. La fuga cap a SI, RCAT i CiU ja estava dibuixada a les enquestes que indicaven una baixíssima fidelització del vot. Els traspassos de vot cap a aquets tres partits són molt clars, si mirem els resultats municipi a municipi.
La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més.
Per altra banda cal destacar la caiguda espectacular del PSC que obté els resultats més baixos de la historia, i molt menors dels esperats. La derrota era prevista, però ha estat especialment dura, perquè ja es partia d’uns resultat molt dolents, tot i haver governat els darrers quatre anys. Baixar dels trenta diputats d’un Parlament de 135, dominant les principals institucions del país és,simplement, contundent.
Pel que fa al PP, la seva important crescuda havia estat detectada per alguna enquesta. Perquè ha passat? Ha estat en clau espanyola o en clau catalana? És a dir el PP ha crescut perquè té votants nacionalment espanyols que voten en clau espanyola esperant castigar Zapatero i animar a Rajoy ? O potser ha estat perquè tenen votants espanyolistes que es mobilitzen contra el pressumpte independentisme de CiU i la prohibició de les curses de braus? Caldrà analitzar-ho amb detall.
Finalment, el vot en blanc i l’abstenció que havien de ser històrics, han quedat en un bluf. Pujada minsa del vot en blanc i recuperació ferma de la participació. Tots els petits partits sectorials que semblaven que podien assumir vot protesta han acabat sent testimonials.
El país es tensa nacionalment, només cal mirar com queda el grup mixt. Tindrem més diputats contraris a l’Estatut que mai en les darreres legislatures. Menys diputats federalistes i, sobretot, una clara majoria de diputats sobiranistes catalans. Ens hem de remuntar a un llunyà 1992 perquè els diputats nacionalistes catalans sumessin més dels actuals 76 escons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)