dilluns, 29 de novembre de 2010

Un Parlament amb més tensió nacional

Publicat a Tribuna Catalana, el 28N de 2010. Les eleccions al Parlament han suposat canvis importants al sistema de partits català. En primer lloc un canvi que significa un retorn al que havia estat la “normalitat” durant molts anys. Torna l’hegemonia de CiU com a partit dominant del Parlament. Però, per altra banda, ens trobem amb l’esberlament definitiu de l’ordre establert. D’un sistema molt estable de dos partits grans i 3 de petits s’ha passat en dos legislatures a un Parlament molt fragmentat. Una cambra amb més grups parlamentaris que mai i amb l’extrema dreta xenòfoba que es queda fora per molt pocs milers de vots.
Les tendències detectades per les enquestes s’han accentuat, especialment la derrota sense pal·liatius dels partits del govern. La victòria impecable de CiU fa retornar a la federació els millors resultats de les bones èpoques de Pujol. Guanya a tot arreu, amb solvència i superant amb placidesa el sostre del milió de vots.
La caiguda espectacular d’ERC, ja prevista, però no per això molt dolorosa. La fuga cap a SI, RCAT i CiU ja estava dibuixada a les enquestes que indicaven una baixíssima fidelització del vot. Els traspassos de vot cap a aquets tres partits són molt clars, si mirem els resultats municipi a municipi.
La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més.
Per altra banda cal destacar la caiguda espectacular del PSC que obté els resultats més baixos de la historia, i molt menors dels esperats. La derrota era prevista, però ha estat especialment dura, perquè ja es partia d’uns resultat molt dolents, tot i haver governat els darrers quatre anys. Baixar dels trenta diputats d’un Parlament de 135, dominant les principals institucions del país és,simplement, contundent.
Pel que fa al PP, la seva important crescuda havia estat detectada per alguna enquesta. Perquè ha passat? Ha estat en clau espanyola o en clau catalana? És a dir el PP ha crescut perquè té votants nacionalment espanyols que voten en clau espanyola esperant castigar Zapatero i animar a Rajoy ? O potser ha estat perquè tenen votants espanyolistes que es mobilitzen contra el pressumpte independentisme de CiU i la prohibició de les curses de braus? Caldrà analitzar-ho amb detall.
Finalment, el vot en blanc i l’abstenció que havien de ser històrics, han quedat en un bluf. Pujada minsa del vot en blanc i recuperació ferma de la participació. Tots els petits partits sectorials que semblaven que podien assumir vot protesta han acabat sent testimonials.
El país es tensa nacionalment, només cal mirar com queda el grup mixt. Tindrem més diputats contraris a l’Estatut que mai en les darreres legislatures. Menys diputats federalistes i, sobretot, una clara majoria de diputats sobiranistes catalans. Ens hem de remuntar a un llunyà 1992 perquè els diputats nacionalistes catalans sumessin més dels actuals 76 escons.

1 comentari:

Jordi Solà ha dit...

Roger, hi deu haver un error o confusió, o teu o bé de Vilaweb.

Segons llegia ahir en aquesta notícia i reproduia en Partal a l'editorial, si es consideraven plegats els vots de Reagrupament i de SI només guanyaven un diputat més per Lleida. No tres.

Surten tres diputats més aplegant els vots a Esquerra, SI i Reagrupament. Tots tres.