diumenge, 7 de novembre de 2010

De Vic al món. Les claus de l'èxit


L’ independentisme de base no para de sorprendre’ns. D’entre les seves múltiples i boges iniciatives, de tant en tant en surt alguna que cau en gràcia a l’enorme sotabosc sobiranista. Des de fa pocs dies, el vídeo del Lipdub de Vic es “comentat”, “reenviat”, “agradat” i “retuitejat” per centenars d’internautes de tots els continents, esdevenint un autèntic fenomen de masses i una interessant eina d’internacionalització del fet català.

Però quin és el secret del seu èxit?. Evidentment l’esquer de rècord mundial ha estat rellevant, però sobretot el triomf ve de les bones sensacions que transmet. Un comentari a youtube exclamava l’alegria de veure que els catalans demanàvem la independència sense ràbia, sense agror, amb molt de bon rotllo.

Val la pena veure el vídeo vàries vegades vegades. Hi podem trobar un còctel concentrat de tota la cultura independentista que s’ha creat els darrers anys. Lluny de l’agressivitat i la crema de banderes, s’hi destil·la el bo i millor de l’independentisme. Comença amb la impactant imatge del diable amb la torxa recitant Estellés (Gran la semblança amb el cartell dels 20 anys de Maulets!). L’abast dels Països Catalans hi és present, amb la tria de “La Flama” dels valencians Obrint Pas, una cançó ben coneguda per joves independentistes. Durant el recorregut hi van sortint els elements simbòlics que han marcat l’independentisme recent. La cultura popular catalana, amb castells, gegants i capgrossos, danses, gralles, sardanes, bastoners i diables; les seleccions catalanes amb l’hoquei i el rugby, i sobretot l’extens repertori de marxandatge. Estelades de totes mides i colors, samarretes amb ocurrents eslògans i també mocadors. Tot plegat amanit de petits detalls com l’ús de la llengua de signes.

El vídeo desprèn alegria, frescor, obertura, participació ciutadana i gent normal. En el vídeo no hi surten líders, ni partits, ni escissions. Quan l’independentisme es presenta sense haver de concretar sigles, la seva capacitat de convocatòria és impactant. El moviment social independentista, al revés que als anys 90, fa temps que ha desbordat l’independentisme polític. Cal angoixar-se per trobar la fórmula exacte de concretar políticament l’enorme energia de les consultes, del 10J o del Lipdub? O potser hem de respirar una mica i admetre que moviments socials i els partits juguen a lligues diferents?