dilluns, 24 de setembre del 2007

Humor als dijous de l'Òmnium



Ja han començat els Dijous de l'Òmnium del darrer trimestre de l'any. El dia 13 vem tenir en Toni Gisbert presentant Quan el mal ve d'Espanya i el dia 20 a la Lliga Anticolonial parlant de l'humor català ben acompanyats per en Titot i en Toni Soler. Un dels moments més curiosos va ser el visionat a la sala d'actes de l'Òmnium Cultural de Barcelona plena a vessar del recent gag d'en Lluís Llach i els desastres de l'estiu 2007. No us el perdeu!

Podeu veure tota la programació dels Dijous (setembre-desembre 2007).

dimecres, 5 de setembre del 2007

La diada va de baixa?

Publicat el 04/09/2007 a Tribuna catalana
Fa uns anys la celebració de la Diada a Barcelona era tot un poema. Els protagonistes, les declaracions dels polítics, els xiulets a les ofrenes i el recompte a la baixa de manifestant, lamentant (si és que no queia en dimecres) que l'Onze de Setembre hagués coincidit amb pont o cap de setmana. No hi ha cap dubte que la Diada és més viva ara que fa uns anys.

En té la culpa la Comissió Onze de Setembre liderada per Òmnium, que organitza el concorregut concert del vespre, també la fira d'entitats de l'Arc de Triomf, l'acte de la Generalitat i en general la societat civil i les desenes de milers de ciutadans que participen d'una manera o altra a la diada, sigui passejant pel centre de la ciutat, penjant senyeres i estelades al balcó o organitzant actes de tot tipus arreu del territori. Fora del cap i casal destaquen les marxes de torxes de la vigília a municipis com Vic i de Vilafranca que han trobat des de fa uns anys i amb èxit la manera de renovar-se. Per cert, seria un detall que el Telenotícies de TV3 en parlessin però, és clar, no són capitals de província.

Ja sabem que l'endemà El Pais, La Vanguardia i El Periodico ens continuaran parlant de dues coses: de la gran quantitat de gent que hi havia a la platja i de les declaracions dels dirigents polítics catalans. Però aquest any tenim diversos al·licients. Potser el més interessant serà com es visualitzen els darrers moviments interns en el sobiranisme català de base. Es deixarà veure Joan Carretero a Barcelona?, passejaran l'Hèctor Lopez i l'Alfons Tena junts proclamant el sobiranisme interpartidista? Es visibilitzarà el sobiranisme convergent més enllà de les habituals proclames de la JNC? I per altra banda, l'independentisme revolucionari, en el dia de l'any que pren més protagonisme, prioritzarà l'exhibició de la sigla CUP o es presentarà fragmentada?

Si algú està desanimat per la participació popular de la Diada, només cal que compari amb les celebracions ciutadanes que hi ha a Catalunya el 12 d'octubre i el 6 de desembre, les altres dues festes patriòtiques del calendari nacional.

dilluns, 3 de setembre del 2007

Xirinacs 77: mig milió de vots contra la Constitucio


Publicat a Tribuna catalana 03/09/2007

Lluís Maria Xirinacs serà recordat per molts motius, però cal dir que des del punt de vista electoral va marcar una de les pàgines més interessants de la transició. Sense el suport de cap gran partit va plantar-se al Senat el 1977 empès per més de mig milió de barcelonins. A les eleccions preconstitucionals del 15 de juny de 1977 es va estrenar el sistema electoral vigent fins ara: cada província elegeix quatre senadors per un sistema majoritari limitat, on els electors poden marcar un màxim de tres candidats. D'aquesta manera, habitualment surten escollits els tres candidats del primer partit o coalició i el primer candidat de la segona força.

Els tres primers candidats elegits el 1977 per la circumscripció de Barcelona van ser els de l'Entesa dels Catalans: Josep Benet, que fou el més votat de tot l'Estat, Francesc Candel i Alexandre Cirici (+ 1983). L'Entesa dels catalans era una àmplia coalició catalanista i d'esquerres que rebia el suport de grups com el PSC (C), el PSOE, el PSUC i ERC. Presentant tres candidats de reconegut prestigi era la clara favorita. El quart senador elegit fou Lluís Maria Xirinacs que concorria com a independent i assolí més de 550.000 vots, a força distància del cinquè candidat. Rebé el suport de cristians de base, de grups de defensa dels drets humans i de l'independentisme aleshores minoritari.
Xirinacs, gràcies al carisma aconseguit després d'anys de lluita incansable pels drets polítics i sense l'ajuda de cap gran organització, passà per davant dels candidats de Catalunya i Democràcia, que tenien el suport de CDC i UDC, i també del populista Eduardo Tarragona i dels candidats de la UCD.

Xirinacs, durant els dos anys que estigué al Senat, es mostrà clarament contrari a la 'reforma' i es posicionà article per article contra la nova Constitució monàrquica que no reconeixia el dret a l'autodeterminació. Ho registrà al llibre Constitució, paquet d'esmenes on hi podem veure totes les que presentà i que foren tombades una per una. Tot i que el 6 de desembre de 1978 Catalunya aprovà la Constitució sota la por del retorn al franquisme, sempre és bo recordar que no fou una minoria la que veié amb ulls crítics el procés de transició democràtica.