dilluns, 29 de novembre del 2010

Un Parlament amb més tensió nacional

Publicat a Tribuna Catalana, el 28N de 2010. Les eleccions al Parlament han suposat canvis importants al sistema de partits català. En primer lloc un canvi que significa un retorn al que havia estat la “normalitat” durant molts anys. Torna l’hegemonia de CiU com a partit dominant del Parlament. Però, per altra banda, ens trobem amb l’esberlament definitiu de l’ordre establert. D’un sistema molt estable de dos partits grans i 3 de petits s’ha passat en dos legislatures a un Parlament molt fragmentat. Una cambra amb més grups parlamentaris que mai i amb l’extrema dreta xenòfoba que es queda fora per molt pocs milers de vots.
Les tendències detectades per les enquestes s’han accentuat, especialment la derrota sense pal·liatius dels partits del govern. La victòria impecable de CiU fa retornar a la federació els millors resultats de les bones èpoques de Pujol. Guanya a tot arreu, amb solvència i superant amb placidesa el sostre del milió de vots.
La caiguda espectacular d’ERC, ja prevista, però no per això molt dolorosa. La fuga cap a SI, RCAT i CiU ja estava dibuixada a les enquestes que indicaven una baixíssima fidelització del vot. Els traspassos de vot cap a aquets tres partits són molt clars, si mirem els resultats municipi a municipi.
La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més.
Per altra banda cal destacar la caiguda espectacular del PSC que obté els resultats més baixos de la historia, i molt menors dels esperats. La derrota era prevista, però ha estat especialment dura, perquè ja es partia d’uns resultat molt dolents, tot i haver governat els darrers quatre anys. Baixar dels trenta diputats d’un Parlament de 135, dominant les principals institucions del país és,simplement, contundent.
Pel que fa al PP, la seva important crescuda havia estat detectada per alguna enquesta. Perquè ha passat? Ha estat en clau espanyola o en clau catalana? És a dir el PP ha crescut perquè té votants nacionalment espanyols que voten en clau espanyola esperant castigar Zapatero i animar a Rajoy ? O potser ha estat perquè tenen votants espanyolistes que es mobilitzen contra el pressumpte independentisme de CiU i la prohibició de les curses de braus? Caldrà analitzar-ho amb detall.
Finalment, el vot en blanc i l’abstenció que havien de ser històrics, han quedat en un bluf. Pujada minsa del vot en blanc i recuperació ferma de la participació. Tots els petits partits sectorials que semblaven que podien assumir vot protesta han acabat sent testimonials.
El país es tensa nacionalment, només cal mirar com queda el grup mixt. Tindrem més diputats contraris a l’Estatut que mai en les darreres legislatures. Menys diputats federalistes i, sobretot, una clara majoria de diputats sobiranistes catalans. Ens hem de remuntar a un llunyà 1992 perquè els diputats nacionalistes catalans sumessin més dels actuals 76 escons.

dijous, 25 de novembre del 2010

Vot en blanc

Donada l'interès que desperta el vot en blanc quan arriben eleccions, us poso els enllaços als diferents articles que he anat fent relacionats amb aquest tema. els darrers anys.

Independentisme: els reptes del 29N

Publicat a Tribuna Catalana el 24/11/2010.
La llarga precampanya, la campanya i les eleccions del 28N han comportat una sacsejada brutal en el si de l’independentisme català. En poques hores sabrem els resultats i caldrà respirar i, amb calma, mirar cap endavant. Solidaritat i Reagrupament hauran de prendre moltes decisions. Tant si entren com si no. Quin serà el seu futur com a organitzacions? Es presentaran a les properes eleccions municipals i posteriorment al Congrés dels diputats? o faran com la CUP, que només es presenta, selectivament, en determinades convocatòries? Quines relacions tindran entre ells? Recordem que el 1999 EUiA va presentar-se per separat d’ICV i es va quedar sense representació al Parlament. Després, condicionat als resultats, va pactar a la baixa una coalició que encara dura. Hi ha ferides, però caldrà cicatritzar-les. No és normal ni eficient que en un espai ideològic idèntic hi hagi dues formacions de mida semblant.

Per la seva part, Esquerra té la seva complicada agenda de decisions. Unes d’externes, com el grau de suport que donarà a Artur Mas i fins a quin punt convé, al partit i al país, ser el soci preferent del proper govern de la Generalitat. Però tindrà més feina, com la de cosir ferides internes que no han acabat de cicatritzar.

Entre tots tres partits independentistes hi ha hagut trencadissa i retrets però caldrà crear, ara que es tindrà clar l’espai que ocupa cadascú, un marc mínim de relacions. Sortosament hi ha espais civils on aquests dies no s’ha jugat a aprofundir les diferencies. En aquest sentit, cal agrair la incansable paciència dels promotors de la campanya “votaindependencia” que han ajudat a crear un clima de complicitat entre els electors de les diferents candidatures.

Però probablement, la feina més important la tenen els independentistes que militen a CiU, partit oficialment no independentista tot i que partidari del dret a decidir. Hauran d’assegurar que no es torna repetir l’estratègia del “peix al cove” i que l’esperit del 10 de juliol condicionarà l’obra de govern. I així sabrem si tornar a la Generalitat significa alguna cosa més que recuperar la gestió d’una administració pública.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Indecisos. Tres criteris per triar el vot


Publicat a Tribuna Catalana el 17/11/2010. A l’hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l’acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s’ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se’ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport “als nostres”, com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l’hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d’un votant d’Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s’interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d’Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s’han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema, aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l’espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.

dissabte, 13 de novembre del 2010

El vot blanc, tercera força a Catalunya

Publicat a Tribuna catalana, el 10/11/2010. Segons el darrer baròmetre electoral del CEO, publicat la setmana passada, el vot en blanc podria ser la tercera força a Catalunya. És a dir que darrera de CiU i PSC, seria l’opció que més suports tindria. Si això fos així, trencaria una tendència. Normalment el vot en blanc ha oscil·lat entre l’1% i el 4% dels votants segons els tipus d’eleccions. Una de les puntes de vot en blanc a Catalunya va ser a la ciutat de Barcelona a les municipals de 2007 (4,08 % ). Si el vot en blanc arribés, com diu el baròmetre, al 7,6% dels enquestats, significaria un percentatge encara més elevat entre els qui haurien anat a votar, i suposaria un toc d’atenció de dimensió considerable.

Però probablement, tot i que creixi, el vot en blanc no arribarà a aquestes xifres. Aquest tipus de vot és actualment un vot de prestigi i s’ha demostrat que molta de la gent que diu que votarà en blanc, finalment opta per l’abstenció o s’acaba decantant a darrera hora, i potser amb la pinça al nas, per una llista concreta.

En tot cas, els electors que segons el baròmetre afirmen que votaran en blanc el 28N, són el 9,2% dels antics votants d’Esquerra, el 7,7% dels d’ICV i el 6,5% dels del PSC . Els percentatge d’antics electors d’altres partits que afirmen que votaran en blanc són molt menors. En aquesta convocatòria, és clar que un augment de vot en blanc podria perjudicar els partits del govern sortint, que són els que tenen més problemes per fidelitzar el vot.

També s’ha especulat aquests dies sobre el possible efecte del vot en blanc en la possible entrada de nous partits al Parlament. Així, a la circumscripció de Barcelona, si un gran nombre de persones votessin en blanc en comptes de fer-ho per l’abstenció, encariria l’assoliment del 3%. Per poder concórrer al repartiment d’escons cal assolir més d’un 3% de vots vàlids i el vot blanc es considera vàlid. Més vots en blanc en comptes d’abstencions, voldrà dir més participació i, per tant, més vots absoluts necessaris per arribar al 3%. Però pensar en el vot en blanc estratègicament en l’actual context és ben complicat, tenint en compte l’enorme distància ideològica de les diferents candidatures que es troben, segons les enquestes, pendents de superar el llistó del 3%.

diumenge, 7 de novembre del 2010

De Vic al món. Les claus de l'èxit


L’ independentisme de base no para de sorprendre’ns. D’entre les seves múltiples i boges iniciatives, de tant en tant en surt alguna que cau en gràcia a l’enorme sotabosc sobiranista. Des de fa pocs dies, el vídeo del Lipdub de Vic es “comentat”, “reenviat”, “agradat” i “retuitejat” per centenars d’internautes de tots els continents, esdevenint un autèntic fenomen de masses i una interessant eina d’internacionalització del fet català.

Però quin és el secret del seu èxit?. Evidentment l’esquer de rècord mundial ha estat rellevant, però sobretot el triomf ve de les bones sensacions que transmet. Un comentari a youtube exclamava l’alegria de veure que els catalans demanàvem la independència sense ràbia, sense agror, amb molt de bon rotllo.

Val la pena veure el vídeo vàries vegades vegades. Hi podem trobar un còctel concentrat de tota la cultura independentista que s’ha creat els darrers anys. Lluny de l’agressivitat i la crema de banderes, s’hi destil·la el bo i millor de l’independentisme. Comença amb la impactant imatge del diable amb la torxa recitant Estellés (Gran la semblança amb el cartell dels 20 anys de Maulets!). L’abast dels Països Catalans hi és present, amb la tria de “La Flama” dels valencians Obrint Pas, una cançó ben coneguda per joves independentistes. Durant el recorregut hi van sortint els elements simbòlics que han marcat l’independentisme recent. La cultura popular catalana, amb castells, gegants i capgrossos, danses, gralles, sardanes, bastoners i diables; les seleccions catalanes amb l’hoquei i el rugby, i sobretot l’extens repertori de marxandatge. Estelades de totes mides i colors, samarretes amb ocurrents eslògans i també mocadors. Tot plegat amanit de petits detalls com l’ús de la llengua de signes.

El vídeo desprèn alegria, frescor, obertura, participació ciutadana i gent normal. En el vídeo no hi surten líders, ni partits, ni escissions. Quan l’independentisme es presenta sense haver de concretar sigles, la seva capacitat de convocatòria és impactant. El moviment social independentista, al revés que als anys 90, fa temps que ha desbordat l’independentisme polític. Cal angoixar-se per trobar la fórmula exacte de concretar políticament l’enorme energia de les consultes, del 10J o del Lipdub? O potser hem de respirar una mica i admetre que moviments socials i els partits juguen a lligues diferents?