divendres, 28 de gener del 2011

Pujol independentista: ocupats però no vençuts


Publicat a Tribuna Catalana (26/1/11).Ja fa uns anys que els cercles del catalanisme i del sobiranisme estan més a prop. És a dir, cada vegada el percentatge de catalanistes que són sobiranistes s’apropa més al 100%. Quan s’analitzi en la distància els diferents esglaons que ha anat pujant l’independentisme els darrers anys, se citaran les declaracions d’ahir de Jordi Pujol com un pas important. En aquesta línia ascendent, el posicionament representa el pas clau en la sobiranització de CiU i en concret de CDC. Les declaracions tenen un abast qualitatiu rellevant. Tot i que s’havia anat apropant i mostrant-se comprensiu, mai s’havia declarat independentista. Pujol, defugint el seu to conciliador, ens evoca el mític eslògan Maulet “Ocupats, però no vençuts”, quan apel·la a la no rendició dels catalans.

Fins ara Artur Mas havia aconseguit trobar un cert equilibri on se sent raonablement còmode. A Convergència hi ha independentistes però Convergència no demana la independència, “tot i que” els líders “personalment” hi votarien a favor. Catalunya té dret a decidir el que vulgui i no s’ha de posar cap límit extern, referint-se, es clar, a la Constitució “tot i que” la cohesió interna és un valor absolut. Però ara precisament Pujol ja diu que fins i tot això ja no és excusa. Potser ja s’acaba el “tot i que”?

En els inicis, es podia ser independentista a CDC només en l’etapa de la JNC, on s’emborratxaven d’estelada a mode de catarsi juvenil. Però des de ja fa alguns anys els “joves grans” de CDC es mantingueren independentistes amb el pas dels anys. Així, per un procés generacional anaren augmentant els independentistes a CDC que en pocs anys, i amplificat per la sentència del TC, provocà que les generacions més grans s’apuntessin a la causa, sent avui àmpliament majoritari en el partit i també en bona part de l’electorat. El bateig independentista de molts electors de CiU es va donar en la manifestació del passat 10 juliol, assistint-hi directament o estant-hi emocionalment propers. Entretant a Unió l’equilibri independentista és més complicat. Els seus militants independentistes encara s’han d’empassar gripaus força sovint quan escolten els seus dirigents. Com que Unió sempre ha estat també molt “pujolista”, haurem de veure com els afecten aquestes declaracions.

La importància de les declaracions de Pujol no només són perquè ha estat el gran líder del nacionalisme català durant 30 anys, sinó perquè ningú millor que ell per aproximar-se i detectar la centralitat dels catalans defugint extremismes de tot tipus. En un context d’atacs constants a la identitat catalana, (sentència català a l’escola, atacs contra les caixes, avisos de recentralització de l’Estat... ) el posicionament clar i contundent de Jordi Pujol ha de servir per plantar cara i fer un salt endavant.

dilluns, 24 de gener del 2011

PSC: 15 anys de caiguda lliure a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 19/1/2011. La campanya de Barcelona s’ha animat amb la intenció de Montserrat Tura de presentar-se a les primàries del PSC. Les primeres enquestes d’urgència pronostiquen que Tura podria reactivar   el vot per al PSC si finalment fos candidata.  El  vot del PSC fa quinze anys que està en caiguda lliure a Barcelona si tenim en compte les eleccions municipals i les del Parlament. En el següent gràfic es poden veure les dades en vots absoluts de PSC i CiU dels darrers 15 anys a la ciutat de Barcelona en les eleccions a l’Ajuntament i al Parlament.  No hi hem inclòs els resultats de les eleccions al Congrés ni els de les Europees, que tenen uns nivells de participació molt diferents. La batalla de Barcelona fins ara s’ha decantat la majoria de vegades a favor del PSC. Fins ara ha guanyat sempre a les municipals i en dues ocasions, amb Pasqual Maragall com a cap de cartell, també les eleccions a la Generalitat (1999 contra Pujol i 2003 contra Mas). L’últim gran resultat socialista en unes municipals, més de 300.000 vots, va ser les primeres eleccions de Joan Clos el 1999.



Les xifres mostren clarament com la davallada dels resultats dels candidats socialistes és continuada i persistent. Els pitjors resultats els ha obtingut precisament en les darreres eleccions catalanes on CiU va guanyar a tots els districtes menys a Nou Barris. Mal presagi per als socialistes que no veuen com aturar la tendència a la baixa. No hi ajuda el context espanyol, amb un PSOE en hores baixes ni tampoc les enquestes que es publiquen. La mítica frase atribuïda a un dirigent del PSC de primera línia “fins i tot presentant un sofà guanyaríem igual” sembla que deixarà de convertir-se en profecia.

En definitiva, el canvi de candidat és el darrer recurs per intentar mobilitzar el propi electorat. Si Tura remunta i acaba guanyat, el PSC mantindrà la joia de la corona però a la vegada iniciarà una crisi interna d’imprevisibles conseqüències, tant a nivell de Barcelona, governant sense el suport de la Federació de Barcelona, com a nivell nacional, postulant-se com a candidata a liderar el PSC.

dijous, 13 de gener del 2011

El creixement de la CUP, pendent de Barcelona i la participació

Publicat a Tribuna Catalana (12/1/11).Diumenge passat la CUP va aprovar en Assemblea Nacional el seu programa marc per a les eleccions municipals. Vol continuar, sense pressa però sense pausa, el creixement que va iniciar el 2003 i que va consolidar rotundament el 2007 plantant-se, més enllà de Vilafranca i Valls, en ciutats importants com Vilanova, Manresa, Vic o Mataró. La CUP és, i de lluny, el millor que ha creat l’independentisme revolucionari (Esquerra Independentista) en els darrers anys.

Podrà seguir la CUP creixent? En principi sí, presentar més llistes vol dir obtenir més vots i regidors. Però aquest possible creixement pot patir alguns sotracs. Una de les grans incògnites és què passarà en els municipis on ja té representació. Caldrà analitzar els resultats d’aquestes poblacions per veure on està el sostre de la CUP. Quin és el màxim percentatge que una candidatura anticapitalista i rupturista pot arribar a obtenir en municipis de mida mitjana? En segon lloc, cal veure si li pot perjudicar un possible augment de la participació. A les darreres municipals hi va haver un rècord de baixa participació, del que es va beneficiar. El cas de Mataró és significatiu. El 2007, amb 2.192 vots la CUP donava la campanada entrant en una gran ciutat de l’àrea metropolitana. Però si es donés enguany una participació del 60% com que la que hi hagué el 2003 a la capital del Maresme, caldria que la CUP obtingués més de 2.500 vots per continuar a l’Ajuntament.

I finalment tenim el cas de Barcelona. La decisió de crear CUP Barcelona i de presentar-se és coherent, però cal recordar a Barcelona són necessaris per entrar a l’Ajuntament, amb una participació baixa, un mínim 30.000 vots. Barcelona no és un espai amable per la CUP, no perquè no hi hagi potencials electors sinó perquè les grans ciutats beneficien a les candidatures mediàtiques, mentre que la CUP brilla més en la distància curta. No estem parlant d’eleccions a la Viles de Gràcia o Sants, barris amb un teixit associatiu de proximitat, sinó d’eleccions en una ciutat d’un cens electoral de més d’un milió cent-mil persones, on la possibilitat de reconèixer algun dels candidats de la CUP és mínima, fins i tot pels electors potencials. Per altra banda, un possible pacte amb ERC i Solidaritat a la capital catalana podria comportar les primeres esquerdes internes d’un moviment, que si alguna cosa ha aconseguit, és el consens i el respecte unànime dins del seu propi espai polític.

diumenge, 9 de gener del 2011

El vot en blanc ja frega el 3%

Publicat a Tribuna Catalana, el 5/01/2011. Durant la campanya i la precampanya a les eleccions al Parlament es va especular força sobre un possible ascens considerable del vot en blanc. Les enquestes auguraven un 7% d’intenció directe per aquesta opció. Finalment, tot i que el creixement no fou tant espectacular, es va produir el rècord de vot en blanc en unes eleccions al Parlament. Aquest fet va quedar eclipsat pel repunt de la participació, que no tothom va preveure, i sobretot, pel gran increment de vot a nous partits.
Finalment els vots en blanc van ser  91.631, un 2,91% del total.  En cas que aquests els hagués recollit un partit polític, hagueren estat insuficients per assolir escons.  Sí que hauria sigut així si els haguéssim sumat als 18.679 vots que va obtenir la candidatura “Escons en blanc-Ciudadanos en blanco”. Aquesta llista quedà com a novena força, precisament propugnava un canvi en la llei electoral que permetés que els vots en blanc suposessin escons buits al Parlament.


El vot en blanc, que s’havia mantingut habitualment al voltant de l’1%, el 2006 inicià una progressió ascendent que ha continuat de forma rellevant en les eleccions de 2010. En canvi, el vot nul es manté baix i és el vot blanc, i sobretot a candidatures extraparlamentàries el que recull el sentiment de desafecció als partits tradicionals.A nivell territorial, el vot en blanc es concentrava fins ara en territoris de vot tradicionalment catalanista. En canvi, en aquesta ocasió el vot en blanc obté els majors percentatges a la demarcació de Lleida, on se supera clarament la mitjana catalana en poblacions com Lleida ciutat (3,67%), Balaguer (3,7%) o Cervera (3,79%). A la resta del país, diferents poblacions, curiosament de composició electoral diferent, també superen el 3% de vot en blanc. Són casos com Tortosa (3,4%), Arbúcies (3,5%), Sant Andreu de la Barca, Gavà (3,18%)o El Prat de Llobregat (3,26%). A Barcelona, i a diferència d’altres convocatòries és en districtes on habitualment els socialistes obtenen més vots, com Sant Andreu (3,43%) o Sant Martí (3,41%) on hi ha les puntes més destacades de vot en blanc.

Cal recordar, però, que el màxim percentual del vot en blanc a Catalunya en unes eleccions (excloent referèndums) es va donar en les darreres municipals de 2007. Aleshores  89.940 catalans, un 3,11% dels que van votar,  van fer-ho en blanc. En nombres absoluts no van superar els blancs de les eleccions del 28N, ja que en aquella ocasió la participació va ser força més baixa.  A Barcelona, aleshores l’abstenció pujà fins un 4,08%, amb una punta del 4,92% al districte de Gràcia.

divendres, 7 de gener del 2011

Seleccció: la pitjor entrada, les millors vibracions


Publicat el 29/12/2010 a Tribuna catalana.El partit Catalunya-Hondures d’ahir al vespre va arribar en un nivell de pessimisme que feia preveure el pitjor. No es trobava rival i el que va venir, no semblava gens atractiu. Finalment, com que les expectatives eren tant baixes, el partit ha acabat sent un èxit absolut. Els jugadors van fer un
partit brillant, TV3 va firmar una alta audiència, la Federació ha fet caixa i el públic s’ho va passar d’allò més bé i moltes ganes de tornar.
Organitzar els partits de la selecció catalana és sempre un drama per a la Federació. Trobar dates, disposar de jugadors de nivell, aconseguir rivals atractius i sobretot fer que el públic vagi a l’estadi. El públic vol innovació, vol al•licients per continuar venint al camp. Però quan fa temps que vas innovant, cada vegada és més difícil continuar-ho fent. Quan has portat 2 vegades a Brasil i 3 l’Argentina, què més pots fer? Imaginació, com convocar un partit d’alta tensió patriòtica amb Euskadi . I després? Per exemple nomenar Cruyff sigui seleccionador nacional. Altres intents d’innovació com organitzar un torneig internacional d’alt nivell han estat escapçats per interessos aliens. Aquesta necessitat d’obligada superació ha portat a un sentiment agredolç. Massa sovint els pessimistes han vingut a dir que no valia la pena fer el partit de costellada, que calia trencar el model i que no tenia sentit fer només un partit l’any. Fórmula esgotada o no esgotada,segur que és millor fer un partit l’any que no pas no fer-lo. Només cal veure el ressò internacional que un partit d’aquest tipus genera arreu del món. A tall d’anècdota podeu veure en aquest enllaç com reaccionen al twitter els milers de fans de Bojan d’arreu del món.
Enguany la Federació ho tenia difícil sense poder tancar cap selecció fins a darrera hora. Però se n’ha sortit. Com ho ha fet? Com que no podia innovar, ha fet ús del pragmatisme. Per una banda retornant el partit a l’Estadi olímpic on 30.000 persones fan molt goig, sobretot si les concentres a tribuna i lateral i deixes els gols buits. Per altra banda, posant entrades a 10 assequibles euros i, finalment, posant el partit en un horari apte per al públic infantil i no només pensat per a la retransmissió televisiva. Cal innovar, cal esprémer l a imaginació, però sobretot no cal caure en el desànim del tot o res.
Cal continuar buscant al•licients per als propers anys i un de molt bo per al proper any podria ser jugar a Cornellà – El Prat, ocasió fantàstica perquè els que no són pericos puguin veure un dels estadis més moderns del món.
Comentar finalment que aquest matí, just l'endemà del partit, han esclatat greus problemes interns a la Federació Catalan de Futbol. No sabem com es resoldran però és necessari que, independentment dels interessos que hi pugui haver, hi hagi un suport decidit a les seleccions catalanes per part de tothom.