Tendències, crisi i la barrera del 5%: les incògnites del 22-M

Publicat a Tribuna catalana el 4/5/2011. Les properes eleccions municipals del 22M es presenten de manera molt diferent pels partits catalans. Fent un repàs de les expectatives de cada un d'ells, són diverses les qüestions que hi ha sobre la taula.

Les bones perspectives de CiU quedaran truncades després de la seva arribada al poder? Aconseguirà el PSC mantenir Barcelona? Els pactes d'ERC seran suficients per tornar a atreure els electors? Per una banda, el PSC ambiciona mantenir la primera posició que ocupa a 25 de les 30 ciutats més poblades de Catalunya. La seva posició centrada li dóna marge per pactar i mantenir alcaldies però no les té totes. La tendència catalana i espanyola dels socialistes és totalment a la baixa. Barcelona i Girona són les ciutats emblemàtiques on la derrota els pot fer més mal. El PSC s'aferra a les darreres enquestes on Hereu, després de les primàries, retalla distàncies amb Xavier Trias.

En segon lloc, CiU apareix envalentonada per haver guanyat a gairebé tots els municipis a les darreres eleccions catalanes, incloent moltes grans ciutats de l'àrea metropolitana. La crisi i les retallades del govern de la Generalitat han frenat l'eufòria inicial però les expectatives continuen sent força bones. Si es confirma el tomb a Barcelona, amb conseqüències per als resultats de la Diputació, suposarien els seus millors resultats a les municipals. Per la seva banda, el PPC es veu acompanyat pels bons aires que bufen pels populars a nivell estatal. El problema, com sempre, és que ningú vol pactar amb ells. Obtindrà molt bons resultats a la majoria de grans ciutats però continuarà sent un partit que aconseguint un elevat percentatge no tindrà pràcticament accés als governs municipals. Entretant, ICV continua acumulant gran poder municipal, sobretot en coalicions, però li és molt difícil accedir a alcaldies i les metropolitanes que manté cada cop són menys. La seva extensió comarcal dels darrers anys ha pal·liat els seus retrocessos metropolitans. Caldrà veure si els ecosocialistes es podran beneficiar del malestar per les retallades socials.

Però la incògnita més gran probablement és saber què farà Esquerra. Com reaccionarà el seu electorat després de la patacada de les eleccions catalanes? Podran els pactes amb RCAT i Laporta capgirar la tendència i oferir una visió d'unitat de l'independentisme? L'engrescament de moltes seccions locals que han treballat coalicions estan pendents de quina serà la tendència general del partit. Ja se sap, que independentment de la bona feina de les seccions locals, tant en ciutats mitjanes com grans, les tendències nacionals continuen comptant molt.

Pel que fa als partits petits haurem de veure si CUP i Ciutadans, les sorpreses de les darreres municipals, consoliden el seu creixement. Un manteniment de resultats, força possible, podria ser interpretat com un estancament a la baixa davant les pròpies expectatives de creixement. I finalment, caldrà veure si a Solidaritat li passarà el mateix que a Ciutadans el 2007, que tot i recollir força vots, el seu accés als ajuntaments va quedar escapçat per la barrera del 5%. Amb una participació normal, la de 2007 va ser especialment baixa, aquest 5% costarà encara més d'assolir.