CiU clar guanyador del cicle electoral 2010-2011 a Catalunya

Publicat a Tribuna Catalana, el 7/12/2011.

Des de fa uns anys i degut a diversos avançaments electorals, eleccions municipals, del Parlament i les Corts se celebren en pocs mesos de diferència.

Per aquest motiu cada vegada es parla més de cicle electoral. Durant el mateix cicle els partits acostumen a repetir tendències en les diferents convocatòries, encara que unes eleccions els siguin més propícies que les altres. En aquest cicle CiU i PP pugen en totes les eleccions, ICV té un comportament variant i el PSC i ERC baixen. Deixem per un proper article una novetat d'aquest cicle: la consolidació de quatre petits partits especialitzats en convocatòries concretes.

El PSC s'ha enfonsat en totes tres convocatòries. No només perd molts vots sinó que ha perdut el control de les principals institucions (Govern Central, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona). ERC ha tingut tendència pronunciada a la baixa a les catalanes i a les municipals. La caiguda s'ha frenat al Congrés, i caldrà veure si és degut al canvi de direcció o a la incompareixença de SI i CUP, competidors directes. L'únic partit que té comportament diferent en les eleccions del cicle és ICV que baixa a les municipals i a les catalanes, mentre puja al Congrés.

Pel que fa a les victòries, el PP ha pujat lleugerament en les tres eleccions, seguint com sempre la tendència del PP espanyol però sense trencar el seu sostre a Catalunya.  I finalment CiU, el gran vencedor. No només obté uns molt bons resultats sinó que a més aconsegueix la primera posició a les municipals i a les Corts, fet que mai abans havia passat. CiU s'acosta als millors resultats de la segona meitat dels 80 quan el tàndem Pujol-Roca donava majories absolutes al Parlament i 18 diputats (1986 i 1989) al Congrés. Ara "només" han estat 62 diputats al Parlament i 16 al Congrés però cal tenir present que en aquells anys, CiU tenia el monopoli absolut de l'espai nacionalista català, amb una ERC molt dèbil al Parlament i extraparlamentària a Madrid i als principals ajuntaments.

L'edat dels electors catalans

Publicat a Tribuna Catalana, el 16/3/2011.

Des de fa uns anys s'havia donat el cas que partits petits i mitjans com ERC i ICV aconseguien bons resultats en els electorats més joves. Vèiem com els electorats de CiU i PSC s'anaven envellint. Molts dels vots que perdien aquests partits eren directament per decés dels seu electorat. Amb les dades de record de vot del passat 28N del darrer baròmetre del CEO, podem veure la distribució per edats dels diferents electorats. SI i C's són els partits que concentren més el seus vots entre les franges joves. Ambdós són partits petits i que mostren poca fidelitat de vot. De fet, els joves són habitualment més capaços de canviar de vot. Als electors més grans, els costa més "trair" el seu partit.



Font: Baròmetre CEO 1a onada 2011

Veiem també com ICV té l'electorat concentrat en el 1r i el 3r tram mentre que Esquerra té els votants distribuïts en tots els trams però amb menor presència entre els de 50 a 64 anys.

CiU i sobretot el PSC tenen un electorat més envellit. En el cas del PSC a mida que passen els anys l'electorat es va envellint més. Tal com s'explica en aquest article de la Fundació Campalans, elecció rere elecció puja la mitjana d'edat dels votants socialistes.

CIU havia patit també aquesta tendència però comença a capgirar-la. Tot i que acumula el gruix dels seus votants en les franges més altes, ha aconseguit penetrar entre els nous votants. La demostració és que en la franja de 18 a 35 anys, igual que en tots els altres trams, CiU també és el partit més votat. En canvi, el PSC, que és el segon partit en nombre de vots, només assoleix la quarta posició en aquest tram, per darrera d'ICV i d'Esquerra.





Font: Elaboració pròpia amb dades de la 1a onada del baròmetre 2011 del CEO.

Per altra banda, el PP és el partit que més regularment distribuït té el seu electorat. El que no podem saber amb certesa és en quins trams és el tercer partit més votat, degut a que a Catalunya molts votants del PP amaguen el seu vot i el record de vot sempre apareix molt per sota dels resultats realment obtinguts.

El sistema electoral català perpetua la divisió provincial

Publicat a Tribuna Catalana el 13/10/2010. Ara que venen eleccions caldrà recordar un episodi d’aquesta darrera legislatura, que d’haver prosperat, hauria fet canviar moltes coses. El Departament de Governació va encarregar el 2007, amb el vist-i-plau dels grups parlamentaris, un informe a un grup d’experts amb l’objectiu de millorar el sistema electoral català. Els experts es van posar d’acord i van fer un informe per a la llei electoral molt complet on entraven de ple en temes calents. Circumscripcions noves, llistes obertes, mecanisme de transparència i de foment de la participació, elecció directa de diputats, entre d’altres. Tot plegat una música ben interessant per combatre la desafecció, tot i el neguit que el text generà en els aparells dels partits més grans.

La proposta havia d’inspirar una ponència del Parlament que havia de consensuar una nova llei electoral catalana. La llei havia de tenir, segons indica l’Estatut, una majoria de 2/3 per tirar endavant. Després d’uns mesos d’estira i arronsa, la ponència va acabar sense haver fet la feina encomanada, ja que l’acord no va ser possible.

Continuem, entretant, amb el sistema d’elecció previst en una disposició transitòria de l’Estatut de 1979 amb circumscripcions provincials que genera contradiccions com la següent. Quin sentit té, per exemple, que els vots de la Catalunya central amb comarques tant poc metropolitanes com Osona o el Berguedà tinguin menys pes que els vots de Girona o Tarragona? Seguint amb aquesta línia, quin sentit té que un vot urbà de la ciutat de Lleida o de Reus valgui més que un vot rural dels Prats de Rei (Anoia), d’Alpens (Osona) o de La Pobla de Lillet (Berguedà). Les actuals circumscripcions més que “donar veu al territori”, com defensaven alguns diputats que vetaren l’avanç de la ponència, aconsegueixen perpetuar la divisió provincial en l’imaginari col·lectiu, teòricament tant poc defensada pel catalanisme i pel propi Estatut.

Hi va haver una proposta de tècnics que es va posar sobre la taula i alguns grups parlamentaris van preferir dir que no. La proposta era aquí i fóra bo que ara que venen eleccions els partits ens recordessin quin model electoral defensen, independentment de si els beneficia més o menys. Com argumentava un dels politòlegs que van elaborar l’informe, no val la pena agafar la calculadora i mirar quin sistema t’és més favorable. El que et pot beneficiar més avui com a partit petit o gran que ets, et pot perjudicar el dia que canviï, per bé o per mal, la mida del teu partit o la localització dels teus electors.