divendres, 29 de juny de 2007

Les CUP , cap sorpresa.


Article publicat originalment a l'AVUI (25 /6/07)
Ha sigut per a molts una sorpresa la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) en les darreres eleccions municipals. Les CUP han assolit representació en 7 capitals de comarca i han obtingut un total de 30 regidors inclosos alguns que es presentaven en altres candidatures d’esquerra alternativa. El creixement de les CUP, però, era previsible perquè a les municipals de 2003 ja havien apuntat bons resultats com ho demostren els regidors obtinguts a Vilafranca del Penedès i a Valls i també que superessin el miler de vots a Manresa i Mataró. A més, el 2007 presentaven un major nombre de candidatures i aquestes no eren fruit de la improvització.
El 2003 el creixement de les CUP no va anar en detriment d’ERC però en canvi en aquesta ocasió la CUP ha esgarrapat vots a ERC a tot arreu i de manera molt considerable allí on la llista republicana estava tocada per conflictes interns. La CUP sovint ha aconseguit presentar-se com la candidatura dels “joves alternatius” contra la imatge institucional d’ERC i d’ICV percebuts ja com a partits del sistema. Les CUP han triomfat en ciutats petites i mitjanes, prou grans perquè hi hagi una vida associativa plural però prou petites per poder-s’hi sentir identificat i tenir-hi referències personals directes. En molts dels casos les CUP són liderades pels impulsors dels Casals Independentistes que darrerament han proliferat en moltes comarques catalanes.
Però, què hi ha darrera les CUP? Les Candidatures d’Unitat Popular venen a ser el front municipal d’un espai polític clarament diferenciat, situat a l’esquerra de republicans i ecosocialistes. És l’espai hereu del PSAN i del MDT, que es proclama en independentisme rupturista i anticapitalista. Des de fa anys, la CUP eren les sigles en què aquest sector anava presentant llistes en diferents municipis. Els referents més coneguts havien sigut la UM9 de Sant Pere de Ribes i la CUPA d’Arbúcies que durant força legislatures havien governat els municipis respectius.
Actualment, aquest és un sector atomitzat en diverses organitzacions presents al conjunt dels Països Catalans com ara Endavant, els grups juvenils Maulets i CAJEI o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Aquest espai polític té vitalitat perquè manté capacitat per atraure joves però pateix divisions internes i cíclics debats sobre com s’ha d’estructurar. Des del 27 de maig el front municipal de tot aquest sector, la CUP, és converteix en el referent més conegut, fet que pot condicionar la seva estratègia global. Aquest espai polític vol fer-se anomenar Esquerra Independentista (EI), però el nom no acaba de fer fortuna ja que els militants d’ERC i de les JERC també es consideren independentistes i d’esquerres. Fins i tot el darrer corrent intern creat a ERC es diu exactament Esquerra Independentista.
La CUP té reptes nous com és la possibilitat de decidir governs municipals. Ho acaba de fer a Vilafranca i a Sant Celoni i caldrà veure com això pot afectar un moviment assembleari i de tradició antiinstitucional. Entretant, el sector viu un moment d’eufòria: ja es prepara una CUP a Barcelona i es vol augmentar les llistes per a les municipals de 2011. La CUP no es presentarà a les eleccions estatals però pot plantejar-se si cal aprofitar aquest èxit per convertir la CUP en la marca externa de l’EI i presentar-se al Parlament el 2010. Les possibilitats hi són però també els dubtes. És present el record de l’experiment de fer llista per a les eleccions europees de 2004 quan només assoliren 6.000 vots a tot Catalunya. Per a molts dels seus militants, l’èxit de la CUP rau precisament en el treball local i qualsevol projecte extramunicipal seria desvirtuar el projecte i condemnar-lo al fracàs.
Roger Buch, politòleg, autor de L’esquerra independentista avui