1-D. Les claus

Publicat a www.tribuna. cat 03/12/2007

Ha estat una Manifestació històrica. Sense cap dubte si fem comparativa. En primer lloc per la tradicional dificultat del nacionalisme català, a diferència del basc, per fer manifestacions massives. En segon lloc, les manifestacions a Barcelona dels darrers anys que havien aplegat quantitats semblants de ciutadans, havien estat convocades per la totalitat dels partits polítics o gairebé. No ha estat una manifestació contra cap dels enemics “oficials” de la societat catalana: ni el PP, ni els atemptats d’ETA, ni “el capital”, ni la política exterior dels EEUU, sinó una manifestació contra la centralitat electoral del país: el PSOE que guanya ininterrompudament i de manera sovint escandalosa totes les eleccions legislatives espanyoles a Catalunya. No és poc. En els darrers anys només era ben vist anar contra el PP. S’ha trencat un tabú.


Ha estat una demostració de força del sobiranisme. Les infraestructures han estat la gota que ha fet vessar el got, però la indignació que traspuaven els manifestants venia de més lluny. Els eslògans, les pancartes, els aplaudiments a la lectura del manifest, evidenciaven una desafecció amb Espanya no pas conjuntural. Ha estat la manifestació independentista més gran de la història. No ha estat cap sorpresa com la de l’1-D, però sí un cop de força rellevant que confirma el canvi de tendència de l’autonomisme a l’independentisme. S’ha exemplificat la sobiranització del catalanisme. Recordem una altra manifestació nacionalista de magnitud i significació semblant: la de “LOAPA no! Som una nació” de l’any 1982 convocada pels partits nacionalistes i també sense el suport dels socialistes ni de la UCD. En aquella ocasió, al final de la marxa aparegueren grups independentistes radicalitzats com el PSAN i l’IPC, els dirigents dels quals foren detinguts per portar una pancarta on s’hi llegia “independència”. Dissabte, també tancant la manifestació desfilaren els seus hereus ideològics directes, uns 3.000 simpatitzants de les CUP amb consignes independentistes i voleiant estelades, el mateix que també feien, en aquesta ocasió i a diferència de vint-i-cinc anys abans, els centenars de milers de ciutadans que els precedien.

Però aquesta versió d’èxit sobiranista no és compartida per tothom. Per una banda La Vanguardia valora la manifestació com un important “toc d’atenció” al govern central, però no constata cap demostració de força de l’independentisme. D’altres com El País sí que destaquen el component independentista, però minimitzem barroerament la magnitud de la participació per treure-li rellevància política.

Partits o societat civil? La manifestació ha demostrat que es necessiten mútuament. La societat civil era la única amb legitimitat per convocar alhora diferents partits però aquests han estat els que han aconseguit que durant tota la setmana la manifestació fos la principal notícia política, com s’ha vist per exemple, en les tertúlies de Catalunya Ràdio o RAC1. Els pocs recursos per fer promoció han estat suplerts per la repercussió mediàtica que tenen les declaracions dels partits i per la mobilització activa que han fet entre les seves bases. Internet i la catosfera són interessants i han ajudat, però són encara insuficients per mobilitzar a tanta gent i tant diferent. Es constatà una certa contradicció. Per una banda molts participants van incorporar-se darrera de les pancartes d’Òmnium o de la Plataforma Dret a Decidir per no anar enquadrats amb els partits. Així mateix, altres van expressar que no volien assistir a la marxa per por de ser utilitzats per algun partit. Però és igualment cert que ERC i sobretot CiU i les JNC van reunir desenes de milers de manifestants en els seus blocs, demostrant una gran capacitat de convocatòria.

Tindrà conseqüències la manifestació a curt termini? Sempre és difícil de preveure però difícilment hi haurà cap gran canvi per a les properes eleccions. Cal recordar, per exemple, que l’èxit del 18-F del 2006 no va comportar cap triomf electoral per als seus convocants. Mesos després tant ERC com la PdD van estavellar-se amb els resultats del referèndum de l’Estatut després d’apostar pel NO. En aquesta ocasió les conseqüències dins d’un govern d’entesa dividit en dos no seran a curt termini tot i que Montilla no surt gens reforçat de la situació. El que sí que pot ser determinant per al futur del govern d’entesa és la posició que es prengui en cas que el Tribunal Constitucional acabés tombant l’estatut. Aquí sí que hi podria haver un risc elevat de trencament si el PSC no reacciona de manera contundent, tenint en compte que ERC pot jugar fort amb una CiU apostant pel Dret a Decidir.

Roger Buch, politòleg