Publicat a Tribuna Catalana l'11/07/2010.
La manifestació del dia 10 ha esta un gran èxit de participació que ha superat totes les expectatives. S’ha fet història. Ja des de fa anys es constatava el que n’hem dit sobiranització del catalanisme. És a dir que l’independentisme català, històricament minoritari, era cada vegada més important en el conjunt del catalanisme polític. Aquesta reflexió venia acompanyada de certa preocupació pel possible estancament del catalanisme. Es a dir el perímetre del sobiranisme creixia i s’acostava al perímetre del catalanisme que semblava inamovible. La manifestació ha constatant que els perímetres son ja gairebé coincidents però que no s’han estancat. Mai abans, el catalanisme havia reunit tanta gent. Més enllà de les declaracions dels dirigents dels partits, el 99% de les expressions populars de la manifestació (eslògans, pancartes i declaracions espontànies als mitjans) posàvem èmfasi clarament en la independència.
Tot això ha estat possible gràcies a l’entitat convocant, Òmnium Cultural, que ha aconseguit fer una manifestació unitària. Si la manifestació l’hagués convocat el govern o el Parlament no hauria tingut, ni de lluny tanta participació. SI ho haguessin fet les plataformes sobiranistes sense els partits, no haguessin tingut l’enorme ressò previ que n’ha facilitat l’assistència. Òmnium ha trencat el tòpic que radicalitat i unitat són incompatibles. Picant l’ullet al sobiranisme creixent però a la vegada amb un discurs impecablement unitari ha quadrat el cercle, tot i les pressions evidents per les quals ha passat. Cal dir, finalment, que durant la manifestació s’ha percebut un aire de desafecció cap als partits. No cap a la política, si fos així no hi hagués anat ningú, sinó contra els partits i la classe política. Gestionar aquesta realitat no és pas fàcil. Regeneració? Donar pas als nous partits? En tot cas, la societat civil ja està fent la seva feina i ho ha fet amb nota. Ara toca l’hora de la política, ja no val a dir allò de que el “país no segueix”.
dijous, 15 de juliol del 2010
Òmnium: la independència de la societat civil
Publicat a Tribuna Catalana el 7/07/2010.
Arran de la polèmica sobre l’encapçalament de la manifestació del 10 de juliol, cal recordar que hi ha diverses maneres de relacionar-se entre els partits polítics i la societat civil. Per una banda molts dirigents dels partits tendeixen a veure la societat civil com un apèndix. Són entitats a les que cal engreixar o frenar, premiar o castigar, segons es portin més o menys bé. Aquest model portat a l’extrem du a una societat civil fragmentada on cada partit polític té el control sobre determinades organitzacions que consolida o fins i tot crea expressament. Són simples corretges de transmissió. Hi ha una altra visió més alternativa que defensa una societat civil allunyada dels partits polítics, de qui no vol saber-ne res, amb l’evident risc de perdre capacitat d’influència i centralitat.
Una tercera opció son les entitats com Òmnium que miren de tenir bones relacions amb els partits, ser-ne equidistants i garantint alhora la independència gràcies a tenir milers de socis cotitzants. Durant uns anys de fractura nacionalista arran de la creació dels governs tripartits, Òmnium ha optat per mantenir relacions amb tots els partits catalanistes. Els partits han entès, en general, que Òmnium els és proper però que perdria tota la seva força si acabés sent corretja de transmissió d’algú en concret. Òmnium vol influir als partits al mateix temps que els partits volen influir a l’Òmnium. És normal i comprensible. El fet que siguin més de dos, i de tres, i de quatre partits, que ho facin al mateix temps, és el que a la pràctica garanteix aquesta independència.
I és aquí on rau l’explicació del que hem viscut durant les darreres hores. La massa social d’Òmnium ha percebut que amb la polèmica sobre l’encapçalament, renunciar a l’eslògan era plegar-se a una voluntat externa. No tant a un president o a un partit concret sinó a una ingerència que trencava els equilibris aconseguits. Cal recordar que si Òmnium té la paella pel mànec en l’organització de la manifestació és, simplement, perquè portava més d’un any organitzant- la. Preparant l’argumentari contra qualsevol sentència, teixint complicitats civils i polítiques en múltiples reunions i, sobretot, pensant i repensant un eslògan on tothom si sentís còmode: independentistes, federalistes i autonomistes. D’altres alertaven que no calia posar-se la bena abans de la ferida. I ara corren.
Arran de la polèmica sobre l’encapçalament de la manifestació del 10 de juliol, cal recordar que hi ha diverses maneres de relacionar-se entre els partits polítics i la societat civil. Per una banda molts dirigents dels partits tendeixen a veure la societat civil com un apèndix. Són entitats a les que cal engreixar o frenar, premiar o castigar, segons es portin més o menys bé. Aquest model portat a l’extrem du a una societat civil fragmentada on cada partit polític té el control sobre determinades organitzacions que consolida o fins i tot crea expressament. Són simples corretges de transmissió. Hi ha una altra visió més alternativa que defensa una societat civil allunyada dels partits polítics, de qui no vol saber-ne res, amb l’evident risc de perdre capacitat d’influència i centralitat.
Una tercera opció son les entitats com Òmnium que miren de tenir bones relacions amb els partits, ser-ne equidistants i garantint alhora la independència gràcies a tenir milers de socis cotitzants. Durant uns anys de fractura nacionalista arran de la creació dels governs tripartits, Òmnium ha optat per mantenir relacions amb tots els partits catalanistes. Els partits han entès, en general, que Òmnium els és proper però que perdria tota la seva força si acabés sent corretja de transmissió d’algú en concret. Òmnium vol influir als partits al mateix temps que els partits volen influir a l’Òmnium. És normal i comprensible. El fet que siguin més de dos, i de tres, i de quatre partits, que ho facin al mateix temps, és el que a la pràctica garanteix aquesta independència.
I és aquí on rau l’explicació del que hem viscut durant les darreres hores. La massa social d’Òmnium ha percebut que amb la polèmica sobre l’encapçalament, renunciar a l’eslògan era plegar-se a una voluntat externa. No tant a un president o a un partit concret sinó a una ingerència que trencava els equilibris aconseguits. Cal recordar que si Òmnium té la paella pel mànec en l’organització de la manifestació és, simplement, perquè portava més d’un any organitzant- la. Preparant l’argumentari contra qualsevol sentència, teixint complicitats civils i polítiques en múltiples reunions i, sobretot, pensant i repensant un eslògan on tothom si sentís còmode: independentistes, federalistes i autonomistes. D’altres alertaven que no calia posar-se la bena abans de la ferida. I ara corren.
El sobiranisme perd la por a les manifestacions
Publicat a Tribuna Catalana el 30/06/2010.
En el catalanisme les manifestacions han tingut durant molt temps mala premsa. En els anys 80 la Crida patia molt per omplir-les i en les del MDT, l’important no era quanta gent hi anava, sinó amb quants detinguts acabaven. Els anys 90 i bona part dels 2000 els independentistes tenien poques ocasions per manifestar-se, apart de la desfilada rutinària per la ronda de Sant Pere de la Diada. Els principatins més bregats agafaven l’autocar per baixar el 25 d’abril cap a València. El nacionalisme governant no alenà les reivindicacions populars massives. La darrera que impulsà fou la manifestació anti-LOAPA, en un llunyà 1982.
Va ser el 2006 i el 2007 que l’independentisme desperta de cop i amb una inusitada força demostra que les grans avingudes de Barcelona no només les omplen les repulses al terrorisme i a la invasió d’Iraq sinó també la causa catalana.
La primera va ser el febrer de 2006 convocada per la PDD i amb el suport explícit i entusiasta d’Esquerra. Va sorprendre per la seva enorme magnitud i va ser considerada històrica, perquè ni els més optimistes havien somiat omplir la Gran Via amb el lema ‘Som una nació i tenim el dret a decidir’ contra les rebaixes a l’Estatut i els atacs contra Catalunya. La segona, el desembre de 2007, ‘Som un nació i diem PROU!’ va baixar per la Via Laietana i el detonant va ser la crisi d’infraestructures i de rodalies. Fou convocada també per la PDD i comptà amb el suport d’ERC, CDC, ICV i la CUP. Va ser massiva també tot i que l’èxit ja no fou una sorpresa. El més destacat és que per a molts simpatitzants de CiU va ser la seva primera manifestació independentista. Més endavant arribaren manifestacions originals com la de Brussel·les 2009 que demostraven que s’havia perdut la por.
La tercera gran manifestació serà el proper 10 de juliol convocada per Òmnium i seguint l’estela de les anteriors porta per lema ‘Nosaltres decidim. Som una nació’. Té en comú amb les altres dues que són reactives i volen ser una resposta a un malestar concret. No són explícitament independentistes en el programa però sí en la simbologia i el missatge majoritari dels assistents.
Observant l’evolució de les tres manifestacions, el més rellevant és que cada vegada hi ha més sectors del catalanisme que s’hi van afegint. En aquesta ocasió, per primera vegada convoquen els grans sindicats i també el PSC i altres entitats d’àmbits no habituals d’aquestes convocatòries. La manifestació visualitzarà la força del catalanisme i la seva constant i creixent sobiranització. La convocatòria pot trencar alguns límits i també internacionalitzar el cas català. Els observadors estrangers arran de les consultes han començat a veure que l’idíl·lic encaix Catalunya-Espanya no és tal. Aquesta vegada sí que estaran a l’aguait
En el catalanisme les manifestacions han tingut durant molt temps mala premsa. En els anys 80 la Crida patia molt per omplir-les i en les del MDT, l’important no era quanta gent hi anava, sinó amb quants detinguts acabaven. Els anys 90 i bona part dels 2000 els independentistes tenien poques ocasions per manifestar-se, apart de la desfilada rutinària per la ronda de Sant Pere de la Diada. Els principatins més bregats agafaven l’autocar per baixar el 25 d’abril cap a València. El nacionalisme governant no alenà les reivindicacions populars massives. La darrera que impulsà fou la manifestació anti-LOAPA, en un llunyà 1982.
Va ser el 2006 i el 2007 que l’independentisme desperta de cop i amb una inusitada força demostra que les grans avingudes de Barcelona no només les omplen les repulses al terrorisme i a la invasió d’Iraq sinó també la causa catalana.
La primera va ser el febrer de 2006 convocada per la PDD i amb el suport explícit i entusiasta d’Esquerra. Va sorprendre per la seva enorme magnitud i va ser considerada històrica, perquè ni els més optimistes havien somiat omplir la Gran Via amb el lema ‘Som una nació i tenim el dret a decidir’ contra les rebaixes a l’Estatut i els atacs contra Catalunya. La segona, el desembre de 2007, ‘Som un nació i diem PROU!’ va baixar per la Via Laietana i el detonant va ser la crisi d’infraestructures i de rodalies. Fou convocada també per la PDD i comptà amb el suport d’ERC, CDC, ICV i la CUP. Va ser massiva també tot i que l’èxit ja no fou una sorpresa. El més destacat és que per a molts simpatitzants de CiU va ser la seva primera manifestació independentista. Més endavant arribaren manifestacions originals com la de Brussel·les 2009 que demostraven que s’havia perdut la por.
La tercera gran manifestació serà el proper 10 de juliol convocada per Òmnium i seguint l’estela de les anteriors porta per lema ‘Nosaltres decidim. Som una nació’. Té en comú amb les altres dues que són reactives i volen ser una resposta a un malestar concret. No són explícitament independentistes en el programa però sí en la simbologia i el missatge majoritari dels assistents.
Observant l’evolució de les tres manifestacions, el més rellevant és que cada vegada hi ha més sectors del catalanisme que s’hi van afegint. En aquesta ocasió, per primera vegada convoquen els grans sindicats i també el PSC i altres entitats d’àmbits no habituals d’aquestes convocatòries. La manifestació visualitzarà la força del catalanisme i la seva constant i creixent sobiranització. La convocatòria pot trencar alguns límits i també internacionalitzar el cas català. Els observadors estrangers arran de les consultes han començat a veure que l’idíl·lic encaix Catalunya-Espanya no és tal. Aquesta vegada sí que estaran a l’aguait
La flama de les consultes es manté viva
Publicat a Tribuna Catalana el 23/06/2010
En un article anterior, comentàvem que per valorar la participació a les consultes cal tenir en compte la composició sociopolítica del municipi. No és el mateix aconseguir la mateixa participació en poblacions de majoria nacionalista que, per exemple, en feus socialistes.
Actualitzem en aquesta crònica el quadre de poblacions amb més de 25.000 empadronats on s’ha celebrat la consulta. Compararem els vots assolits pels “Sí” amb la suma dels vots aconseguits per CiU i ERC en les eleccions al Parlament de 2006. D’aquesta manera, podem comparar la mobilització dels municipis per la independència, sense el biaix que representa el diferent comportament polític de cada un d’ells.
Veure gràfic aquí
D’entrada podem veure diferències substancials entre municipis. Mentre que alguns només aconsegueixen mobilitzar el 30% dels vots d’ERC i CIU, altres superen els que aconseguiren els dos partits conjuntament. L’observació de la taula ens permet constatar com en aquesta darrera onada, si bé hi ha hagut municipis que han punxat, n’hi ha d’altres que tot i ser “feus socialistes”, com Cerdanyola o Cornellà, han aconseguit mobilitzar molt bona part de l’electorat de CiU i ERC. El suport a les consultes, contra el que pugui fer semblar, no davalla sinó que es manté de manera ferma. El nivell de vots del Sí en relació als vots aconseguits pels partits nacionalistes no depèn de en quina onada s’ha fet la consulta sinó de com s’ha organitzat.
En un article anterior, comentàvem que per valorar la participació a les consultes cal tenir en compte la composició sociopolítica del municipi. No és el mateix aconseguir la mateixa participació en poblacions de majoria nacionalista que, per exemple, en feus socialistes.
Actualitzem en aquesta crònica el quadre de poblacions amb més de 25.000 empadronats on s’ha celebrat la consulta. Compararem els vots assolits pels “Sí” amb la suma dels vots aconseguits per CiU i ERC en les eleccions al Parlament de 2006. D’aquesta manera, podem comparar la mobilització dels municipis per la independència, sense el biaix que representa el diferent comportament polític de cada un d’ells.
Veure gràfic aquí
D’entrada podem veure diferències substancials entre municipis. Mentre que alguns només aconsegueixen mobilitzar el 30% dels vots d’ERC i CIU, altres superen els que aconseguiren els dos partits conjuntament. L’observació de la taula ens permet constatar com en aquesta darrera onada, si bé hi ha hagut municipis que han punxat, n’hi ha d’altres que tot i ser “feus socialistes”, com Cerdanyola o Cornellà, han aconseguit mobilitzar molt bona part de l’electorat de CiU i ERC. El suport a les consultes, contra el que pugui fer semblar, no davalla sinó que es manté de manera ferma. El nivell de vots del Sí en relació als vots aconseguits pels partits nacionalistes no depèn de en quina onada s’ha fet la consulta sinó de com s’ha organitzat.
Setmana de vertígen. El dret a decidir marca l'agenda
Publicat a Tribuna Catalana 16/06/2010.
L’independentisme està arribant a final de curs exhibint múscul i sense donar mostres de cansament. Ara fa una setmana, la mesa del Parlament aprovà la IP per fer un referèndum oficial per la independència en una decisió que obliga tothom a posicionar-se.
Dissabte passat al matí la direcció d’ERC exhibeix la implicació total d’ERC en la recollida de signatures de la IP. A la mateixa tarda, Manifestació de la PDD, que tot i estar lluny de les massives, supera amb nota l’examen de convocatòria tenint en compte que no compta amb el suport entusiasta dels partits ni dels mitjans de comunicació. Comença la setmana amb el vibrant discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, que felicita al Parlament per apostar per la consulta oficial. Probablement, l’únic assistent dels que omplien el Palau de la Música que no arrencà en aplaudiments (7’ 20’’) fou el president Montilla. Ahir dimarts, fou el torn la Docsession sobre Nació d’Artur Mas. Tot i que marca distàncies amb el referèndum immediat, aposta pel “Dret a decidir” com a democràcia en “estat pur”. L’imaginari independentista, estelades, seleccions catalanes, Arenys de Munt i les manifestacions sobiranistes, és assumit com a propi, com es pot comprovar en el vídeo de presentació de l’acte. La setmana s’acabarà diumenge, 20-J, amb una nova onada de consultes per la independència amb aire metropolità i amb la vista posada a Mataró, on sota la direcció de López Tena, el vot anticipat està fent estralls i s’espera una elevada participació.
El sobiranisme marca l’agenda dels partits i aguanta el nivell de mobilització. Si hi ha sentència abans de l’estiu, com vol la presidenta del TC i com no volen els partits catalans majoritaris, hi haurà una manifestació massiva just abans de marxar de vacances. Una manifestació d’elevada temperatura, en tots els sentits de la paraula. Just tornant de l’agost, un probable inici de recollida de signatures per la IP que marcaria la Diada i que enganxaria amb la campanya electoral pel Parlament. D’aquesta manera, l’independentisme haurà estat capaç d’aguantar tot un curs la tensió i condicionar les properes eleccions catalanes.
L’independentisme està arribant a final de curs exhibint múscul i sense donar mostres de cansament. Ara fa una setmana, la mesa del Parlament aprovà la IP per fer un referèndum oficial per la independència en una decisió que obliga tothom a posicionar-se.
Dissabte passat al matí la direcció d’ERC exhibeix la implicació total d’ERC en la recollida de signatures de la IP. A la mateixa tarda, Manifestació de la PDD, que tot i estar lluny de les massives, supera amb nota l’examen de convocatòria tenint en compte que no compta amb el suport entusiasta dels partits ni dels mitjans de comunicació. Comença la setmana amb el vibrant discurs del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, que felicita al Parlament per apostar per la consulta oficial. Probablement, l’únic assistent dels que omplien el Palau de la Música que no arrencà en aplaudiments (7’ 20’’) fou el president Montilla. Ahir dimarts, fou el torn la Docsession sobre Nació d’Artur Mas. Tot i que marca distàncies amb el referèndum immediat, aposta pel “Dret a decidir” com a democràcia en “estat pur”. L’imaginari independentista, estelades, seleccions catalanes, Arenys de Munt i les manifestacions sobiranistes, és assumit com a propi, com es pot comprovar en el vídeo de presentació de l’acte. La setmana s’acabarà diumenge, 20-J, amb una nova onada de consultes per la independència amb aire metropolità i amb la vista posada a Mataró, on sota la direcció de López Tena, el vot anticipat està fent estralls i s’espera una elevada participació.
El sobiranisme marca l’agenda dels partits i aguanta el nivell de mobilització. Si hi ha sentència abans de l’estiu, com vol la presidenta del TC i com no volen els partits catalans majoritaris, hi haurà una manifestació massiva just abans de marxar de vacances. Una manifestació d’elevada temperatura, en tots els sentits de la paraula. Just tornant de l’agost, un probable inici de recollida de signatures per la IP que marcaria la Diada i que enganxaria amb la campanya electoral pel Parlament. D’aquesta manera, l’independentisme haurà estat capaç d’aguantar tot un curs la tensió i condicionar les properes eleccions catalanes.
Independentisme ingovernable. Una llum al final del túnel?
Publicat a Tribuna Catalana 9/06/10
En els darrers mesos constatem que l’enorme creixement de l’independentisme català va lligat a una manca absoluta de lideratge. Només cal veure Mas evitant el debat per assegurar-se una victòria electoral, Carod desconcertat i distant tant de les consultes com del seu partit, Puigcercós que no sap com mirar-se les enquestes, Carretero que només aglutina una minsa part del descontentament amb ERC o Laporta amb un nivell de valoració política encara més baix que tots els dirigents als quals vol reemplaçar.
Al mateix temps una societat civil que multiplica plataformes, coordinadores i que accelera els ja normals processos de discussió i escissió entre elles. En són exemples l’intent fracassat de fer una coordinadora nacional amb capacitat executiva i amb la complicitat dels partits o la feblesa de l’actual coordinadora que és incapaç d’imposar una data per la consulta a Barcelona. La manca de sintonia entre partits i societat civil sembla absoluta i en tenim un nou exemple aquest proper dissabte amb la PDD que pretén tornar a omplir Barcelona prescindint dels partits i exposant-se a un gran fracàs de convocatòria. Si això succeeix, sempre podrà recriminar que la culpa és dels mateixos partits que exclou.
Una societat civil catalanista atomitzada on tothom és capaç de proposar noves iniciatives, aparentment esbojarrades. Si tenen èxit s’entronitza a l’organitzador durant unes setmanes que intentarà aprofitar per erigir-se com el líder que falta. I si no en té, ningú no se n’assabenta. Entretant els partits, desesperats, intentant esbrinar quines de les múltiples propostes acabaran reeixint. Si s’hi apunten i fracassen, temen el ridícul. Si no s’hi apunten i acaben triomfant, temen ser crucificats per traïdors.
Tot i aquest panorama d’independentisme ingovernable, en pocs dies, iniciatives que provenen “de dalt”, previstes en algun un full de ruta a mig o llarg termini elaborat per la classe política, han obtingut el suport i l’aplaudiment popular. Estem parlant, en primer lloc, de la IP aprovada ahir per la mesa del Parlament que vol promoure la celebració d’un referèndum oficial per la independència. Si tira endavant haurà estat possible per la coincidència entre l’opció institucional d’aprovar una llei de consultes populars i l’empenta popular, tant imparable com ingovernable, del moviment nascut a Arenys de Munt. En segon lloc, parlem de l’enorme audiència d’ “Adéu Espanya” emès recentment per TV3, fet molt excepcional, per audàcia i oportunitat, de la història de la televisió pública catalana. Qui va decidir fer el documental sabia que se la jugava però el salt no ha estat al buit i la xarxa ha funcionat. Amb aquesta audiència i suport ciutadà, es pot anar amb el cap alt i ben alt. Caldrà estar atents per veure si es tracta d’excepcions o bé d’un canvi de tendència que permeti aprofitar al màxim totes les energies sobiranistes.
En els darrers mesos constatem que l’enorme creixement de l’independentisme català va lligat a una manca absoluta de lideratge. Només cal veure Mas evitant el debat per assegurar-se una victòria electoral, Carod desconcertat i distant tant de les consultes com del seu partit, Puigcercós que no sap com mirar-se les enquestes, Carretero que només aglutina una minsa part del descontentament amb ERC o Laporta amb un nivell de valoració política encara més baix que tots els dirigents als quals vol reemplaçar.
Al mateix temps una societat civil que multiplica plataformes, coordinadores i que accelera els ja normals processos de discussió i escissió entre elles. En són exemples l’intent fracassat de fer una coordinadora nacional amb capacitat executiva i amb la complicitat dels partits o la feblesa de l’actual coordinadora que és incapaç d’imposar una data per la consulta a Barcelona. La manca de sintonia entre partits i societat civil sembla absoluta i en tenim un nou exemple aquest proper dissabte amb la PDD que pretén tornar a omplir Barcelona prescindint dels partits i exposant-se a un gran fracàs de convocatòria. Si això succeeix, sempre podrà recriminar que la culpa és dels mateixos partits que exclou.
Una societat civil catalanista atomitzada on tothom és capaç de proposar noves iniciatives, aparentment esbojarrades. Si tenen èxit s’entronitza a l’organitzador durant unes setmanes que intentarà aprofitar per erigir-se com el líder que falta. I si no en té, ningú no se n’assabenta. Entretant els partits, desesperats, intentant esbrinar quines de les múltiples propostes acabaran reeixint. Si s’hi apunten i fracassen, temen el ridícul. Si no s’hi apunten i acaben triomfant, temen ser crucificats per traïdors.
Tot i aquest panorama d’independentisme ingovernable, en pocs dies, iniciatives que provenen “de dalt”, previstes en algun un full de ruta a mig o llarg termini elaborat per la classe política, han obtingut el suport i l’aplaudiment popular. Estem parlant, en primer lloc, de la IP aprovada ahir per la mesa del Parlament que vol promoure la celebració d’un referèndum oficial per la independència. Si tira endavant haurà estat possible per la coincidència entre l’opció institucional d’aprovar una llei de consultes populars i l’empenta popular, tant imparable com ingovernable, del moviment nascut a Arenys de Munt. En segon lloc, parlem de l’enorme audiència d’ “Adéu Espanya” emès recentment per TV3, fet molt excepcional, per audàcia i oportunitat, de la història de la televisió pública catalana. Qui va decidir fer el documental sabia que se la jugava però el salt no ha estat al buit i la xarxa ha funcionat. Amb aquesta audiència i suport ciutadà, es pot anar amb el cap alt i ben alt. Caldrà estar atents per veure si es tracta d’excepcions o bé d’un canvi de tendència que permeti aprofitar al màxim totes les energies sobiranistes.
dijous, 1 de juliol del 2010
divendres, 4 de juny del 2010
És possible un pacte CiU + ERC a Barcelona?
Publicat a Tribuna Catalana (02/06/2010).
El diumenge passat La Vanguardia publicavauna enquesta molt favorable als interessos de CiU a la ciutat de Barcelona. Després de l’embolic de la Diagonal, Trias no només guanyava sinó que prenia un avantatge molt considerable als socialistes. Així CiU obtenia 17 regidors, el PSC 11, el PP 6, ICV 4 i ERC 3. És un dels millors escenaris en què es podria trobar la coalició nacionalista i, si es donés el cas, capgiraria tots els resultats de la ciutat des de 1979.
Aquests resultats tan bons per a CiU, en cas que es fessin realitat, generarien un problema per a Trias, ja que l’opció “fàcil” seria un pacte amb el PP amb qui superaria còmodament la majoria absoluta de 21 regidors. El PP obté sempre a Barcelona uns resultats molt estables i superiors a la mitjana catalana. La seva disponibilitat per fer perdre la segona ciutat de l’Estat als socialistes seria immediata. Però per a CiU la visualització d’un possible pacte amb el PP no seria gens ben vista per als propis electors i de ben segur que tal possibilitat serà recordada pels adversaris com a argument de campanya de manera insistent. Per altra banda, un govern de CiU en solitari seria molt perillós ja que els vots de l’esquerra units el deixarien en minoria i hauria d’acabar pactant, a la pràctica, també amb el PP.
Total d’escons: 41 · Majoria absoluta: 21 regidors
Possibles coalicions. Elaboració pròpia a partir de dades enquesta La Vanguardia, 30 maig 2010.
L’opció idònia per CiU podria ser un govern de coalició amb ERC. Tot i que no arribés a la majoria absoluta, com l’actual bipartit PSC-ICV, podria arribar a esdevenir una majoria prou estable, ja que superaria amb escreix els vots de PSC i ICV que difícilment s’ajuntarien amb els del PP. Per tal que aquest escenari fos possible caldria tant que CiU confirmés els seus bons pronòstics com que ERC mantingués uns resultats semblants als que té actualment.
Aquests resultats tan bons per a CiU, en cas que es fessin realitat, generarien un problema per a Trias, ja que l’opció “fàcil” seria un pacte amb el PP amb qui superaria còmodament la majoria absoluta de 21 regidors. El PP obté sempre a Barcelona uns resultats molt estables i superiors a la mitjana catalana. La seva disponibilitat per fer perdre la segona ciutat de l’Estat als socialistes seria immediata. Però per a CiU la visualització d’un possible pacte amb el PP no seria gens ben vista per als propis electors i de ben segur que tal possibilitat serà recordada pels adversaris com a argument de campanya de manera insistent. Per altra banda, un govern de CiU en solitari seria molt perillós ja que els vots de l’esquerra units el deixarien en minoria i hauria d’acabar pactant, a la pràctica, també amb el PP.
Total d’escons: 41 · Majoria absoluta: 21 regidors
Possibles coalicions. Elaboració pròpia a partir de dades enquesta La Vanguardia, 30 maig 2010.
L’opció idònia per CiU podria ser un govern de coalició amb ERC. Tot i que no arribés a la majoria absoluta, com l’actual bipartit PSC-ICV, podria arribar a esdevenir una majoria prou estable, ja que superaria amb escreix els vots de PSC i ICV que difícilment s’ajuntarien amb els del PP. Per tal que aquest escenari fos possible caldria tant que CiU confirmés els seus bons pronòstics com que ERC mantingués uns resultats semblants als que té actualment.
Reagrupament al baròmetre. Una de freda i una de calenta
De tota manera, la dada no és pas dolenta per a Reagrupament. Perquè un nou partit tingui alguna possibilitat d’assolir representació, cal que abans hagi aparegut a les enquestes com a opció diferenciada i aquesta ja és la segona onada del baròmetre on hi apareix.
Però hi ha una altra dada que no els és tant positiva. L’associació encapçalada per Carretero és incapaç de recollir els fruits de la important davallada que l’enquesta preveu per a ERC. Així, segons el baròmetre, de cada 100 persones que van votar ERC el 2006, només el 43,9% ho tornarien a fer, dada que suposa l’índex de fidelització de vot més baix de tots els partits parlamentaris, només superat per Ciudadanos. Els vots d’ERC, sempre segons aquesta recent baròmetre, no els recull Carretero ni Laporta, sinó que ho fa sobretot CiU, que aplega un substancial 19,4% dels exvotants republicans, i també el vot en blanc amb un espectacular 10,1%. Reagrupament només recull un 4,1% dels antics votants d’ERC, fins i tot per sota del 4,4% d’antics votants d’ERC que ara votarien al PSC.
Reagrupament aconsegueix esgarrapar alguns vots dels qui el 2006 havien votat en blanc o s’havien abstingut però, en canvi, pràcticament cap dels que havien votat CiU el 2006. Reagrupament pot tenir opcions d’entrar al Parlament però no capitalitza el descontent dels republicans. Com ja ha passat en altres ocasions, el relat dels exmilitatns d’ERC, la majoria adherits a Reagrupament, no coincideix amb el relat, més complex i divers, dels seus antics electors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)