Independentisme ingovernable. Una llum al final del túnel?

Publicat a Tribuna Catalana 9/06/10
En els darrers mesos constatem que l’enorme creixement de l’independentisme català va lligat a una manca absoluta de lideratge. Només cal veure Mas evitant el debat per assegurar-se una victòria electoral, Carod desconcertat i distant tant de les consultes com del seu partit, Puigcercós que no sap com mirar-se les enquestes, Carretero que només aglutina una minsa part del descontentament amb ERC o Laporta amb un nivell de valoració política encara més baix que tots els dirigents als quals vol reemplaçar.
Al mateix temps una societat civil que multiplica plataformes, coordinadores i que accelera els ja normals processos de discussió i escissió entre elles. En són exemples l’intent fracassat de fer una coordinadora nacional amb capacitat executiva i amb la complicitat dels partits o la feblesa de l’actual coordinadora que és incapaç d’imposar una data per la consulta a Barcelona. La manca de sintonia entre partits i societat civil sembla absoluta i en tenim un nou exemple aquest proper dissabte amb la PDD que pretén tornar a omplir Barcelona prescindint dels partits i exposant-se a un gran fracàs de convocatòria. Si això succeeix, sempre podrà recriminar que la culpa és dels mateixos partits que exclou.
Una societat civil catalanista atomitzada on tothom és capaç de proposar noves iniciatives, aparentment esbojarrades. Si tenen èxit s’entronitza a l’organitzador durant unes setmanes que intentarà aprofitar per erigir-se com el líder que falta. I si no en té, ningú no se n’assabenta. Entretant els partits, desesperats, intentant esbrinar quines de les múltiples propostes acabaran reeixint. Si s’hi apunten i fracassen, temen el ridícul. Si no s’hi apunten i acaben triomfant, temen ser crucificats per traïdors.
Tot i aquest panorama d’independentisme ingovernable, en pocs dies, iniciatives que provenen “de dalt”, previstes en algun un full de ruta a mig o llarg termini elaborat per la classe política, han obtingut el suport i l’aplaudiment popular. Estem parlant, en primer lloc, de la IP aprovada ahir per la mesa del Parlament que vol promoure la celebració d’un referèndum oficial per la independència. Si tira endavant haurà estat possible per la coincidència entre l’opció institucional d’aprovar una llei de consultes populars i l’empenta popular, tant imparable com ingovernable, del moviment nascut a Arenys de Munt. En segon lloc, parlem de l’enorme audiència d’ “Adéu Espanya” emès recentment per TV3, fet molt excepcional, per audàcia i oportunitat, de la història de la televisió pública catalana. Qui va decidir fer el documental sabia que se la jugava però el salt no ha estat al buit i la xarxa ha funcionat. Amb aquesta audiència i suport ciutadà, es pot anar amb el cap alt i ben alt. Caldrà estar atents per veure si es tracta d’excepcions o bé d’un canvi de tendència que permeti aprofitar al màxim totes les energies sobiranistes.