dijous, 15 de juliol de 2010

Òmnium: la independència de la societat civil

Publicat a Tribuna Catalana el 7/07/2010.
Arran de la polèmica sobre l’encapçalament de la manifestació del 10 de juliol, cal recordar que hi ha diverses maneres de relacionar-se entre els partits polítics i la societat civil. Per una banda molts dirigents dels partits tendeixen a veure la societat civil com un apèndix. Són entitats a les que cal engreixar o frenar, premiar o castigar, segons es portin més o menys bé. Aquest model portat a l’extrem du a una societat civil fragmentada on cada partit polític té el control sobre determinades organitzacions que consolida o fins i tot crea expressament. Són simples corretges de transmissió. Hi ha una altra visió més alternativa que defensa una societat civil allunyada dels partits polítics, de qui no vol saber-ne res, amb l’evident risc de perdre capacitat d’influència i centralitat.
Una tercera opció son les entitats com Òmnium que miren de tenir bones relacions amb els partits, ser-ne equidistants i garantint alhora la independència gràcies a tenir milers de socis cotitzants. Durant uns anys de fractura nacionalista arran de la creació dels governs tripartits, Òmnium ha optat per mantenir relacions amb tots els partits catalanistes. Els partits han entès, en general, que Òmnium els és proper però que perdria tota la seva força si acabés sent corretja de transmissió d’algú en concret. Òmnium vol influir als partits al mateix temps que els partits volen influir a l’Òmnium. És normal i comprensible. El fet que siguin més de dos, i de tres, i de quatre partits, que ho facin al mateix temps, és el que a la pràctica garanteix aquesta independència.
I és aquí on rau l’explicació del que hem viscut durant les darreres hores. La massa social d’Òmnium ha percebut que amb la polèmica sobre l’encapçalament, renunciar a l’eslògan era plegar-se a una voluntat externa. No tant a un president o a un partit concret sinó a una ingerència que trencava els equilibris aconseguits. Cal recordar que si Òmnium té la paella pel mànec en l’organització de la manifestació és, simplement, perquè portava més d’un any organitzant- la. Preparant l’argumentari contra qualsevol sentència, teixint complicitats civils i polítiques en múltiples reunions i, sobretot, pensant i repensant un eslògan on tothom si sentís còmode: independentistes, federalistes i autonomistes. D’altres alertaven que no calia posar-se la bena abans de la ferida. I ara corren.