dijous, 15 de juliol de 2010

El sobiranisme perd la por a les manifestacions

Publicat a Tribuna Catalana el 30/06/2010.
En el catalanisme les manifestacions han tingut durant molt temps mala premsa. En els anys 80 la Crida patia molt per omplir-les i en les del MDT, l’important no era quanta gent hi anava, sinó amb quants detinguts acabaven. Els anys 90 i bona part dels 2000 els independentistes tenien poques ocasions per manifestar-se, apart de la desfilada rutinària per la ronda de Sant Pere de la Diada. Els principatins més bregats agafaven l’autocar per baixar el 25 d’abril cap a València. El nacionalisme governant no alenà les reivindicacions populars massives. La darrera que impulsà fou la manifestació anti-LOAPA, en un llunyà 1982.

Va ser el 2006 i el 2007 que l’independentisme desperta de cop i amb una inusitada força demostra que les grans avingudes de Barcelona no només les omplen les repulses al terrorisme i a la invasió d’Iraq sinó també la causa catalana.

La primera va ser el febrer de 2006 convocada per la PDD i amb el suport explícit i entusiasta d’Esquerra. Va sorprendre per la seva enorme magnitud i va ser considerada històrica, perquè ni els més optimistes havien somiat omplir la Gran Via amb el lema ‘Som una nació i tenim el dret a decidir’ contra les rebaixes a l’Estatut i els atacs contra Catalunya. La segona, el desembre de 2007, ‘Som un nació i diem PROU!’ va baixar per la Via Laietana i el detonant va ser la crisi d’infraestructures i de rodalies. Fou convocada també per la PDD i comptà amb el suport d’ERC, CDC, ICV i la CUP. Va ser massiva també tot i que l’èxit ja no fou una sorpresa. El més destacat és que per a molts simpatitzants de CiU va ser la seva primera manifestació independentista. Més endavant arribaren manifestacions originals com la de Brussel·les 2009 que demostraven que s’havia perdut la por.

La tercera gran manifestació serà el proper 10 de juliol convocada per Òmnium i seguint l’estela de les anteriors porta per lema ‘Nosaltres decidim. Som una nació’. Té en comú amb les altres dues que són reactives i volen ser una resposta a un malestar concret. No són explícitament independentistes en el programa però sí en la simbologia i el missatge majoritari dels assistents.

Observant l’evolució de les tres manifestacions, el més rellevant és que cada vegada hi ha més sectors del catalanisme que s’hi van afegint. En aquesta ocasió, per primera vegada convoquen els grans sindicats i també el PSC i altres entitats d’àmbits no habituals d’aquestes convocatòries. La manifestació visualitzarà la força del catalanisme i la seva constant i creixent sobiranització. La convocatòria pot trencar alguns límits i també internacionalitzar el cas català. Els observadors estrangers arran de les consultes han començat a veure que l’idíl·lic encaix Catalunya-Espanya no és tal. Aquesta vegada sí que estaran a l’aguait