dijous, 15 de juliol del 2010

10-J Algunes claus

Publicat a Tribuna Catalana l'11/07/2010.
La manifestació del dia 10 ha esta un gran èxit de participació que ha superat totes les expectatives. S’ha fet història. Ja des de fa anys es constatava el que n’hem dit sobiranització del catalanisme. És a dir que l’independentisme català, històricament minoritari, era cada vegada més important en el conjunt del catalanisme polític. Aquesta reflexió venia acompanyada de certa preocupació pel possible estancament del catalanisme. Es a dir el perímetre del sobiranisme creixia i s’acostava al perímetre del catalanisme que semblava inamovible. La manifestació ha constatant que els perímetres son ja gairebé coincidents però que no s’han estancat. Mai abans, el catalanisme havia reunit tanta gent. Més enllà de les declaracions dels dirigents dels partits, el 99% de les expressions populars de la manifestació (eslògans, pancartes i declaracions espontànies als mitjans) posàvem èmfasi clarament en la independència.
Tot això ha estat possible gràcies a l’entitat convocant, Òmnium Cultural, que ha aconseguit fer una manifestació unitària. Si la manifestació l’hagués convocat el govern o el Parlament no hauria tingut, ni de lluny tanta participació. SI ho haguessin fet les plataformes sobiranistes sense els partits, no haguessin tingut l’enorme ressò previ que n’ha facilitat l’assistència. Òmnium ha trencat el tòpic que radicalitat i unitat són incompatibles. Picant l’ullet al sobiranisme creixent però a la vegada amb un discurs impecablement unitari ha quadrat el cercle, tot i les pressions evidents per les quals ha passat. Cal dir, finalment, que durant la manifestació s’ha percebut un aire de desafecció cap als partits. No cap a la política, si fos així no hi hagués anat ningú, sinó contra els partits i la classe política. Gestionar aquesta realitat no és pas fàcil. Regeneració? Donar pas als nous partits? En tot cas, la societat civil ja està fent la seva feina i ho ha fet amb nota. Ara toca l’hora de la política, ja no val a dir allò de que el “país no segueix”.