dimecres, 6 de febrer de 2008

El senat (2) La importància del cognom i el dia de glòria dels extraparlamentaris

senatbuch














06/02/2008 · Publicat a Tribuna Catalana

En la crònica d'aquesta setmana seguim parlant del particular sistema d'elecció dels senadors. A cada circumscripció s'imprimeix una sola papereta, de color salmó, on hi ha impresos els noms de tots els candidats. Aquests estan agrupats per les sigles, collocats un sota l'altre, sota el seu símbol respectiu. La llei orgànica del Règim Electoral General indica que s'han de situar els candidats d'una mateixa entitat (partit, coalició, federació...) per ordre alfabètic del primer cognom. Aquest petit detall té conseqüències, si més no curioses, en els resultats finals. El fet que un candidat estigui situat gràficament per damunt dels altres fa que tingui més possibilitats de ser elegit, per un simple efecte visual. Gairebé sempre els candidats situats més amunt tenen més vots que els segons i aquests que els tercers. Podem veure-ho amb els resultats del 2004 les quatre circumscripcions catalanes.

Imaginem que un ciutadà vol votar candidats de dos partits o coalicions diferents. Si no els coneix, que és el que passa més sovint, instintivament opta per votar el primer de cada llista o els dos primers d'una, i el primer de la segona. Tot i que hi ha electors que si que trien candidats a partir del coneixement, amb la inèrcia d'uns quants milers d'electors n'hi ha prou per que el primer candidat agafi avantatge.

Normalment en cada província surten elegits els tres candidats del partit que treu més vots i el primer del segon. I qui és que queda primer d'aquest segon partit? Gairebé sempre el candidat que té el cognom amb una lletra més alta. És el cas de les últimes eleccions generals, quan van ser escollits als Països Catalans el següents senadors en el darrer lloc de la seva circumscripció: els socialistes Cardona (Castelló), Azorin (Alacant), Bru (València), Bellon (Mallorca) i els nacionalistes de CiU, Gasòliba (Barcelona), Aleixandre (Girona), Badia (Tarragona) i Companys ( Lleida). Tots ells estaven situats, degut a la lletra del cognom, per sobre de companys de partit que no van ser elegits senadors.

Seguint aquesta lògica ja podem deduir quins seran els 16 senadors escollits a Catalunya: els 12 de l'entesa i els quatre primers de CIU. Si no hi ha cap sorpresa, i en cas que CiU torni a quedar darrera l'Entesa a les quatre circumscripcions, sortiran elegits els nacionalistes Montse Candini (Barcelona), Rosa Núria Aleixandre (Girona), Ramon Alturo (Lleida) i Josep Maldonado (Tarragona). Els partits són plenament conscients d'aquest comportament i quan volen assegurar-se que un candidat sigui senador, busquen candidats amb cognoms més baixos.

En comptades ocasions alguns senadors situats en segona o tercera posició han obtingut més vots que els seus companys de partit, però això només passa si són molt coneguts i apreciats pel seu electorat. Va ser el cas de Ramon Trias Fargas (+1989), que el 1986 va aconseguir la quarta acta de senador de Barcelona "passant per davant" d'altres candidats del seu partit situats "per sobre" d'ell.

El PPC ho intenta per Barcelona

El PPC ha tingut des de sempre l'esperança d'obtenir el quart senador per Barcelona. En algunes eleccions al Congrés s'ha acostat a CiU en aquesta circumscripció. Per exemple, el 2000, el PP va ser segona força a moltes ciutats de la circumscripció i al Cap i casal es va quedar a molts pocs milers de vots dels nacionalistes. El PP ha collocat candidats coneguts en la primera de les tres posicions, el 2004 Alberto Fernández Díaz o Santiago Fisas el 2000, però mai fins ara ha aconseguit el seu objectiu. A més, els candidats de CiU sempre tenen alguns vots més que la seva llista al Congrés, com vam veure en la crònica anterior, circumstància que no passa habitualment amb els candidats del PP ni a Catalunya, ni tampoc a les altres circumscripcions.

grficbuch11

El dia de glòria dels extraparlamentaris

El fet que al senat es pugui votar a candidats de diferents partits, impulsa a alguns electors a votar a candidats de partits extraparlamentaris, que aquell dia veuen com milers de ciutadans es recorden d'ells. Això s'ha vist augmentat a Catalunya des de que hi ha la coalició de l'Entesa Catalana de Progrés i, especialment, a Barcelona on els republicans no hi presenten candidats.

Això provoca que els primers candidats d'aquests partits obtinguin molts més vots que la seva llista al Congrés. A Barcelona el 2004, Josep Lluís Berdonces d'Els Vers- Alternativa Ecologista va obtenir més de 110.000 vots, quan la llista al Congrés d'els Verds no arribava als 27.000. Molts senadors espanyols, elegits en altres circumscripcions, ho són amb molts menys vots. Altres candidats, sense tenir resultats tant espectaculars, multipliquen per 8 o per 9 els vots que el seu partit ha tingut al Congrés. Alguns només presenten un candidat al senat, per maximitzar els vots i d'altres, fins i tot, desisteixen de presentar-se al Congrés.

La crònica de la propera setmana: a qui beneficien l'abstenció i el vot en blanc?

2 comentaris:

Rafael del Barco Carreras ha dit...

Si Maragall pide el voto en blanco...
los Fernández repiten...

ELECCIONES 2008

Los Fernández Díaz

El PP en Barcelona



Rafael del Barco Carreras



En equipo con Joseph Piqué Camps, hombre políticamente creado por Pujol, y colaborador (empleado) de Javier de la Rosa. Con esos antecedentes cualquier equipo político debiera desaparecer y dedicarse a anexas empresas, o en las de Lara de Planeta, otra estrella. En Madrid, Jorge Fernández Díaz, en Barcelona Alberto Fernández Díaz, y con Enrique Lacalle Coll, financiado por De la Rosa, quizá por conocer con exactitud por sus cargos en el Ayuntamiento y Consorcio de la Zona Franca el destino, forma y maneras, del Gran Desfalco. No en vano se sentaba en las mismas asambleas que los otros financiados, los socialistas de Serra y Maragall. Un amigo de De la Rosa que la ironía de la vida coloca en la Jefatura del Consorcio y que leyendo sus "negocios" en Internet me resucita los "30 años de la Gran Corrupción"... nada ha cambiado...

Me equivoqué al escribir sobre el mayor, Jorge. Yo le tenía por abogado. Él ni lo recordará, y menos a mí, de ordenanza (preso por el Caso Consorcio), cuando visitaba el locutorio de “jueces y abogados” por los 80 en La Modelo, por el caso Seguros Sociales, y resulta que es ingeniero, y era, inspector del Ministerio de Trabajo. ¿Qué hacía allí un Inspector de Trabajo presentado como abogado en un caso donde con absoluta seguridad habían inspectores de Trabajo involucrados?. Un caso que de darle la publicidad que merece entra de lleno en la Gran Corrupción, www.lagrancorrupcion.com. Cien importantes empresarios involucrados, cuarenta detenidos, todos en libertad con fianza a los máximo cuatro meses, y Juan Piqué Vidal, defensor de la mayoría, y de uno o dos, Pascual Estevill, unos detenidos y otros, curiosamente, no, y juzgados diez años después sin ingresos en prisión. Liquidaciones falsas, no ingresadas, con sellos y registro. Cobraban en efectivo el 10 % de la deuda, y liquidada. Nunca jamás se detuvo en Barcelona a tanto empresario, ni después con los cientos involucrados en algo parecido, las liquidaciones por IVA, también en manos de Piqué Vidal y Pascual Estevill (una de las operaciones de sus extorsiones). Lo viví, y lo cuenta Antoni Piñol, secretario de Juan Piqué Vidal (que entró en la Fiscalía a denunciar a su Jefe y salió como denunciado), en su escaso libro “La toga manchada de Piqué Vidal”, Ediciones de la Tempestad, 1998, con Vicens Cardellach Marsá y su gestoría, presidente casi vitalicio del Colegio de Graduados Sociales. ¡Otra víctima, Antoni Piñol!.

Diego Zamora ha dit...

Hola Roger, aprofito aquest escrit per entrar al teu blog. Vaig trobar-me la Maria Gol que em va dir que tenies un blog. Hi hagués hagut de caure jo solet...

T'afegiré un comentari més. El PSC és, sistemàticamet, el partit guanyador en les eleccions en les que la participació és alta. Arrassa quan és molt alta. Aquesta qüestió em sembla molt significativa. Quin és el "veritable" mapa electoral català? Gran pregunta de difícil resposta. Pero sembla lògic pensar que s'apropa més al mapa "veritable", és una manera de parlar, el que surt de les eleccions amb més participació.