Publicat a Tribuna catalana 30/01/2008
Les eleccions al senat son la germaneta pobra de les eleccions al Congrés. Es fan el mateix dia però no aconsegueixen fer gaire forat en la campanya electoral. Tenen un sistema d'elecció que les fa diferents de totes les altres convocatòries electorals del nostres país i val la pena que ens hi aturem. Es tracta d'un sistema majoritari limitat en el què, normalment, el partit més votat al Congrés en cada circumscripció s'emporta tres actes de senadors, i el segon més votat, una. Com que només s'elegeixen quatre senadors per província, els partits que mai queden primers o segons en cap circumscripció, com ERC, ICV o PP a Catalunya, no tenen gaires possibilitats d'accedir al senat. Però des de l'any 2000 existeix la coalició Entesa Catalana de Progrés que presenta candidats conjunts entre ICV, ERC i PSC i, a més, conforma grup parlamentari propi separat del PSOE. En la darrera convocatòria i en la propera del 9 de març, el PSC presenta dos candidats a cada demarcació, ICV un per Barcelona i ERC un per Girona, un per Lleida i un per Tarragona.
La iniciativa de l'Entesa tenia l'objectiu de marcar l'hegemonia de l'esquerra enfront de CiU, que era qui s'emportava habitualment els tres senadors de Lleida i Girona i, ocasionalment, també els de Tarragona i ja va ser vista en el seu moment com un antecedent clar del futur govern tripartit.
L'Entesa ha estat un èxit des de la seva fundació i s'ha emportat 12 dels 16 senadors catalans, el màxim possible per una sola candidatura. A més, el 2004 els va assolir amb una distància molt gran respecte al quart senador elegit, ja que tots tres partits d'esquerres van créixer en nombre de vots. De fet, els guanys són per a ERC i ICV que sumen un total de 4 senadors "robats" directament a CiU. El PSC, quan es presentava en solitari, ja n'obtenia directament 8.
El vot al senat es un vot obert i per tant els electors poden triar fins a tres candidats de diferents llistes i, lògicament, no tenen perquè votar el mateix què han votat al Congrés. No són pas la majoria els electors que voten candidats de diferents partits però si suficients per marcar algunes tendències. Així podem preguntar-nos fins a quin punt els votants dels partits d'esquerres al Congrés segueixen les consignes i voten als candidats de l'Entesa. A Barcelona, per exemple, els votants d'ERC no poden votar directament cap candidat independentista de l'Entesa i podria ser que no votessin els candidats del PSC.
Però veiem que el grau de "fidelitat" és prou alt. Es a dir que vora el 85% dels votants dels partits d'esquerres voten als candidats de l'Entesa, sense fixar-se majoritàriament de quin partit és cada candidat. En aquest cas si que veiem que a Girona, Lleida i Tarragona, és on l'Entesa aconsegueix un percentatge més alt de fidelitat. Cal dir que ERC fins ara no ha fet campanya per l'Entesa a Barcelona. De fet, tampoc els és necessari, ja que la victòria de les esquerres a Barcelona ha estat en totes les ocasions molt clara des de 1977.
Pel que fa als candidats de CiU, normalment obtenen més vots que la llista del Congrés. Probablement es pot explicar pel comportament d'alguns electors d'ERC que no volen votar els candidats socialistes. En concret, Carles Gasòliba el 2004 va obtenir un 115% dels vots en relació als que CiU va obtenir al Congrés, mentre que Mercedes Aroz (PSC) va obtenir un 85% dels vots de la suma dels tres partits d'esquerres al Congrés. Però de tota manera, Aroz va treure més de 900.000 vots de diferència a Gasòliba. En definitiva les eleccions al Senat al 9 de març a Catalunya ja semblen resoltes d'entrada: si no hi ha cap sorpresa, altra vegada 12 senadors per l'Entesa i 4 per CiU.
La crònica de la propera setmana: El vot al senat (2). La importància del cognom i el dia de glòria dels extraparlamentaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada