Lleida, Girona i Tarragona; front obert contra el bipartidisme

Publicat a Tribuna Catalana 27/02/2008
En una setmana que embafa bipartidisme per tot arreu, ens fixem en les tres circumscripcions de Catalunya, sense Barcelona, on es juguen interessants partits a quatre bandes. Si bé el PSC parteix amb avantatge, té tres contrincants de pes. Són les demarcacions de l'Estat on hi ha més pluralitat, on tot està més obert i on pocs centenars de vots poden significar el tot o res per algunes formacions. En la majoria de circumscripcions espanyoles es cosa de dos però aquí no. Això si, ICV-EUiA no té possibilitats en aquestes tres circumscripcions i els seus vots previsiblement no comptaran a l'hora de repartir els diputats.

En els quadres següents es mostren els resultats de 2004, aplicant la regla d'Hondt, que és el que s'aplica en les eleccions al Congrés. Es divideix la xifra de vots assolida per cada candidatura pel nombre de diputats que hi ha en joc en aquella circumscripció, de manera successiva. Les xifres més altes de la taula resultant, són les que serveixen per assignar els respectius diputats. Els quadres de color taronja mostren els diputats elegits: 6 per Girona i Tarragona i 4 per Lleida. En cursiva senyalem l'últim diputat, el que marca el límit. Mirant les xifres de les caselles en groc, podem veure si els partits van estar gaire lluny d'assignar-se aquest darrer diputat.

Tarragona, la ressaca de la batalla de l'Ebre

El 2004 a Tarragona, degut al PHN i al comportament electoral de les comarques de les Terres de l'Ebre (Terra Alta, Ribera d'Ebre, Montsià i Baix Ebre) va accentuar les tendències catalanes: creixement espectacular d'ERC i menor del PSC, i baixada de CiU i del PP. Les terres de l'Ebre aporten aproximadament un 25% de l'electorat de Tarragona i va ser decisiu fa quatre anys. ERC, encara que baixés, té força assegurat el seu diputat i la principal incògnita és el si el PSC podrà mantenir el seu tercer, que es podria escapar a CiU, per poc que la federació nacionalista es recomposés de la davallada de fa quatre anys. Sembla difícil que el PP recuperi el segon diputat que va obtenir l'any 2000.

Girona, tots volen ser vots útils contra el PP

Girona va ser la sorpresa del 2004. ERC va entrar per primera vegada, i ho va fer amb tanta força que va aconseguir de cop dos diputats, i es va endur per davant, per només 782 vots, el diputat que tant li havia costat aconseguir el PP el 2000. De fet està bastant segur que CIU i PSC s'emportaran dos diputats i ERC un. El sisè diputat se'l disputen ERC, el PSC, el PP però també CiU en cas que repuntés. Tots es postulen com a vot útil contra el PP. Volen seguir mantenint-se com la província "lliure" dels conservadors, juntament amb Lleida.

Lleida, emoció fins el darrer minut

Una de les circumscripcions més emocionants de tot l'Estat serà Lleida. Hi ha quatre diputats en joc i quatre partits amb possibilitats. Dos partits PSC i CIU tenen un diputat assegurat i lluiten per quedar en primera posició. Un d'ells pot endur-se dos diputats si queda primer i a la vegada dobla en vots al quart partit. Els altres dos, PP i ERC, lluiten entre ells per quedar tercers, tot i que si cap dels altres partits els doblés tindríem un inèdit 1-1-1-1. El més probable, però, és que qui quedi primer (CiU o PSC) s'emporti dos diputats i qui quedi en quarta posició (ERC o PP) es quedi sense. El vot útil contra el PP a Lleida és independentista. Emoció assegurada fins al darrer moment. Fa quatre anys, el PSC es va emportar el segon diputat per només 236 vots del segon de CiU i per 370 del primer del PP.

Les incògnites de les eleccions al País Valencià

Publicat a Tribuna Catalana el 20/02/2008 ·
Des de l'any 1993, el Partit Popular venç en totes les eleccions celebrades al País Valencià. En les eleccions legislatives espanyoles de 2004 el PSPV-PSOE va aconseguir apropar-se bastant al PP, però en les recents autonòmiques i locals de 2007 els socialistes i tota l'esquerra van obtenir uns pèssims resultats. Les incògnites del 9 de març se centren en si els socialistes podran mantenir les petites diferències amb el PP del 2004 i també en si EUPV o la coalició Bloc-Iniciativa-Verds podran aconseguir un diputat per València.

Al 2004, Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) aconseguí que Isaura Navarro sortís elegida diputada. Era l'únic diputat del grup parlamentari IU-ICV no elegit per Madrid ni per Barcelona. Aquest diputat, que és el que evità un bipartidisme pur al País Valencià, va ser elegit per un marge molt escàs de vots: va ser el darrer escó dels assignats a València.

Font: Ministeri de l'Interior.
ENTESA, és el nom amb que es va presentar EUPV.

En les eleccions del 9 de març, precisament el fet que algun partit que no sigui PP i el PSOE assoleixi algun diputat és més difícil que mai, degut a la crisi que hi ha hagut a EUPV. Un important corrent d'EUPV, que compta amb dos diputats a les Corts Valencianes, ha creat Iniciativa del País Valencià que concorrerà a les eleccions amb el Bloc Nacionalista Valencià. La competència entre les dues llistes d'esquerra podria fer que cap d'elles entrés però també podria ser que ho fes una d'elles, o tot i que improbable, totes dues. Per aconseguir un diputat per València caldria assolir aproximadament un poc més de 75.000 vots, depenent de la participació. El darrer diputat per la circumscripció es va assolir el 2004 amb 78.515, i el 2.000 amb 74.388.

EUPV té el suport, després de diversos dubtes, de la direcció federal d'Izquierda Unida, però la coalició Bloc-Iniciativa-Verds presenta de cap de llista a l'actual diputada per València, Isaura Navarro. Existeix la incògnita de quants vots podrà arrossegar Iniciativa, que compta amb dos diputats a les Corts Valencianes (per tres dels oficialistes d'EUPV i dos del Bloc) i també de com respondrà l'electorat nacionalista. El Bloc fins ara mai ha obtingut bons resultats a les eleccions estatals, on els seus votants de les autonòmiques i municipals (el rècord del Bloc el té a les locals de 2003 amb 139.307 vots a tot el País Valencià) ha optat majoritàriament per altres opcions. En aquesta ocasió es compta amb un cap de llista conegut però la clau està en què els electors que només voten nacionalista a les eleccions locals i autonòmiques apostin ara per la nova coalició.

La pugna entre les dues llistes d'esquerres no s'acaba amb l'assoliment del diputat. Encara que no sortissin elegits, es mirarà molt quina de les dues llistes obté més vots ja que a les Corts Valencianes, dins de la coalició "Compromís pel PV", els diputats que ara van amb Bloc-Iniciativa-Verds, són majoria respecte als que ara es presenten per EUPV.

Una de les altres incògnites al País Valencià és qui s'emportarà el nou diputat que s'elegirà per Alacant, degut a l'augment de la població. I, finalment, pel que fa als cinc diputats de Castelló, emoció garantida. Com que socialistes i populars estan bastant igualats, el que guanyi se n'emportarà 3 i l'altre 2. El 2004 el PP tant sols va guanyar per poc més de 3.000 vots. Un diputat de més, a la vegada de menys per a l'adversari, pot ser clau en el recompte general. El PSOE vol guanyar a Castelló i per tant apellarà al vot útil de l'esquerra.

Què en sabem del vot en blanc?

13/02/2008 · Crònica publicada a Tribuna catalanaEn aquestes eleccions s'està parlant força del vot en blanc. Diversos grups i persones el pregonen i hi ha un cert debat sobre la seva utilitat. Ja vam parlar en una crònica de l'any passat, sobre les llegendes urbanes del vot en blanc. Però què és el que sabem d'aquest vot? En els darrers anys a Catalunya hi ha hagut un increment del vot en blanc. Normalment es movia entre el 0,5% i el 2% dels vots emesos, però en les dues darreres convocatòries (Parlament 06 i Municipals 07) ha trencat tots els rècords. Aquest repunt ha sigut propi de Catalunya, ja que fins aleshores les oscillacions del vot blanc eren semblants a Catalunya i al conjunt de l'Estat. Fins ara, també s'ha pogut comprovar que el vot en blanc sempre ha estat més alt a les eleccions municipals, sobretot a les grans ciutats com Barcelona.

El vot en blanc habitualment guarda relació inversa amb la participació. Quant hi ha motivació per anar a votar, també hi ha més motivació per votar a candidatures. Així a les darreres eleccions municipals la participació va ser molt baixa i el vot en blanc va ser molt elevat. A Barcelona, per exemple, la participació no va arribar al 50% i el vot en blanc va superar un històric 4%. En canvi, a les eleccions legislatives de 2004, quan hi va haver el tsunami anti-PP, i molta gent volia castigar els popular, els nivells de vot en blanc a Catalunya van baixar fins a percentatges de la dècada passada.

Com són els electors que voten en blanc?
El vot en blanc gaudeix actualment d'un cert prestigi social. Així a les enquestes postelectorals, els qui afirmen haver pres aquesta opció representen un percentatge molt més elevat del que hi va haver realment. Així mateix, en les enquestes informals que fem els professors a les universitats i instituts, el vot en blanc també acostuma a tenir uns resultats absolutament sobredimensionats. En canvi, l'abstencionisme no sembla que tingui prestigi perquè en totes es enquestes apareix un percentatge d'abstencionistes més baix del què realment ha existit.

Si mirem els resultats de les enquestes, podem veure que els que afirmen haver votat en blanc a les passades eleccions al Parlament (2006) són persones que se situen en l'eix dreta-esquerra seguint els mateixos paràmetres que el conjunt de l'electorat. Els qui afirmen votar en blanc es consideren moderadament més catalanistes que la mitjana de la població, però en el seu conjunt menys nacionalistes que els electorats de CiU i d'ERC Tenen un nivell d'estudis superiors bastant més elevat que la mitjana i molt més elevat que els abstencionistes. Finalment, la dada més rellevant, és que si bé hi ha electors blancs de totes les edats, les dones doblen els homes que trien aquesta opció.

Com cal interpretar el vot en blanc?
El vot en blanc, tot i que no tant com l'abstenció, és difícil d'interpretar. Les crides públiques al vot en blanc parteixen del supòsit de què un increment del vot en blanc s'haurà d'interpretar segons la pròpia conveniència, com si tothom hagués tingut les mateixes motivacions per exercir-lo. És el crit del "ara se n'adonaran!" dirigit als polítics. I la resposta és: sí, però, que se n'adonaran?. De què els nacionalistes haurien d'haver fet coalició al govern de la Generalitat?, de què hem de demostrar que no som espanyols? de què ERC hauria de passar a l'oposició?, de què ja n'hi ha prou de llistes tancades?, de què no es vol més democràcia representativa? de què els socialistes haurien d'haver fet dimitir Magdalena Alvárez?, de què Zapatero és un embustero? de què tots són iguals i que fins que no canviïn, ja s'ho faran? de què cal solidaritzar-se amb el defenestrat Piqué? de què els partits s'haurien d'adonar de la importància que té Europa?, tal com diu Maragall, de què Duran i Lleida no hauria de ser el candidat de CiU perquè esbiaixa massa cap a la dreta?. Aquests arguments i molts més els hem escoltat aquests dies. Tot i que alguns no són pas incoherents entre ells, tampoc podem dir que responguin a un mateix patró.

Ara bé, existeix un vot en blanc causat per una desafecció a la classe política en general, que pot criticar un allunyament entre polítics i ciutadans. Podria ser un elector que se sentiria més còmode votant llistes obertes o participant en unes primàries i que ha perdut confiança amb els partits actuals. Però existeix una altra motivació important, de crítica al propi partit. És el vot d'aquells que estan disconformes amb l'estratègia del partit més proper a les seves idees, que normalment han votat, i que volen castigar-lo perquè no ha actuat tal com esperaven. No s'atreveixen a votar-ne un de més allunyat ideològicament i el castiguen.

Qui en surt beneficiat? Lògicament els adversaris polítics que veuen com els competidors perden suport. Aquells partits amb un percentatge d'electors més polititzats i formats, com ERC i ICV, probablement tenen més perill de perdre electors cap al blanc, mentre que d'altres partits potser els perdran directament cap a l'abstenció.

Propera setmana: perspectives del vot al País Valencià

El senat (2) La importància del cognom i el dia de glòria dels extraparlamentaris

06/02/2008 · Publicat a Tribuna Catalana
En la crònica d'aquesta setmana seguim parlant del particular sistema d'elecció dels senadors. A cada circumscripció s'imprimeix una sola papereta, de color salmó, on hi ha impresos els noms de tots els candidats. Aquests estan agrupats per les sigles, collocats un sota l'altre, sota el seu símbol respectiu. La llei orgànica del Règim Electoral General indica que s'han de situar els candidats d'una mateixa entitat (partit, coalició, federació...) per ordre alfabètic del primer cognom. Aquest petit detall té conseqüències, si més no curioses, en els resultats finals. El fet que un candidat estigui situat gràficament per damunt dels altres fa que tingui més possibilitats de ser elegit, per un simple efecte visual. Gairebé sempre els candidats situats més amunt tenen més vots que els segons i aquests que els tercers. Podem veure-ho amb els resultats del 2004 les quatre circumscripcions catalanes.

Imaginem que un ciutadà vol votar candidats de dos partits o coalicions diferents. Si no els coneix, que és el que passa més sovint, instintivament opta per votar el primer de cada llista o els dos primers d'una, i el primer de la segona. Tot i que hi ha electors que si que trien candidats a partir del coneixement, amb la inèrcia d'uns quants milers d'electors n'hi ha prou per que el primer candidat agafi avantatge.

Normalment en cada província surten elegits els tres candidats del partit que treu més vots i el primer del segon. I qui és que queda primer d'aquest segon partit? Gairebé sempre el candidat que té el cognom amb una lletra més alta. És el cas de les últimes eleccions generals, quan van ser escollits als Països Catalans el següents senadors en el darrer lloc de la seva circumscripció: els socialistes Cardona (Castelló), Azorin (Alacant), Bru (València), Bellon (Mallorca) i els nacionalistes de CiU, Gasòliba (Barcelona), Aleixandre (Girona), Badia (Tarragona) i Companys ( Lleida). Tots ells estaven situats, degut a la lletra del cognom, per sobre de companys de partit que no van ser elegits senadors.

Seguint aquesta lògica ja podem deduir quins seran els 16 senadors escollits a Catalunya: els 12 de l'entesa i els quatre primers de CIU. Si no hi ha cap sorpresa, i en cas que CiU torni a quedar darrera l'Entesa a les quatre circumscripcions, sortiran elegits els nacionalistes Montse Candini (Barcelona), Rosa Núria Aleixandre (Girona), Ramon Alturo (Lleida) i Josep Maldonado (Tarragona). Els partits són plenament conscients d'aquest comportament i quan volen assegurar-se que un candidat sigui senador, busquen candidats amb cognoms més baixos.

En comptades ocasions alguns senadors situats en segona o tercera posició han obtingut més vots que els seus companys de partit, però això només passa si són molt coneguts i apreciats pel seu electorat. Va ser el cas de Ramon Trias Fargas (+1989), que el 1986 va aconseguir la quarta acta de senador de Barcelona "passant per davant" d'altres candidats del seu partit situats "per sobre" d'ell.

El PPC ho intenta per Barcelona

El PPC ha tingut des de sempre l'esperança d'obtenir el quart senador per Barcelona. En algunes eleccions al Congrés s'ha acostat a CiU en aquesta circumscripció. Per exemple, el 2000, el PP va ser segona força a moltes ciutats de la circumscripció i al Cap i casal es va quedar a molts pocs milers de vots dels nacionalistes. El PP ha collocat candidats coneguts en la primera de les tres posicions, el 2004 Alberto Fernández Díaz o Santiago Fisas el 2000, però mai fins ara ha aconseguit el seu objectiu. A més, els candidats de CiU sempre tenen alguns vots més que la seva llista al Congrés, com vam veure en la crònica anterior, circumstància que no passa habitualment amb els candidats del PP ni a Catalunya, ni tampoc a les altres circumscripcions.

El dia de glòria dels extraparlamentaris

El fet que al senat es pugui votar a candidats de diferents partits, impulsa a alguns electors a votar a candidats de partits extraparlamentaris, que aquell dia veuen com milers de ciutadans es recorden d'ells. Això s'ha vist augmentat a Catalunya des de que hi ha la coalició de l'Entesa Catalana de Progrés i, especialment, a Barcelona on els republicans no hi presenten candidats.

Això provoca que els primers candidats d'aquests partits obtinguin molts més vots que la seva llista al Congrés. A Barcelona el 2004, Josep Lluís Berdonces d'Els Vers- Alternativa Ecologista va obtenir més de 110.000 vots, quan la llista al Congrés d'els Verds no arribava als 27.000. Molts senadors espanyols, elegits en altres circumscripcions, ho són amb molts menys vots. Altres candidats, sense tenir resultats tant espectaculars, multipliquen per 8 o per 9 els vots que el seu partit ha tingut al Congrés. Alguns només presenten un candidat al senat, per maximitzar els vots i d'altres, fins i tot, desisteixen de presentar-se al Congrés.

La crònica de la propera setmana: a qui beneficien l'abstenció i el vot en blanc?