Joan Solà. L'orgull de disposar de referents

Publicat a Tribuna Catalana el 27/10/2010

L’any 2009, Òmnium Cultural lliurà el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que no se sabia en aquell moment, seria la darrera vegada que els socis d’Òmnium assistien al lliurament del Premi sense conèixer el nom del guardonat. El jurat reunit el dia abans, trucava al premiat, amb poques hores de marge, per informar-lo que havia estat seleccionat. Amb el Palau de la Música ple de gom a gom, només els periodistes i els més pròxims al guardonat sabien qui seria l’elegit. Enguany, amb un nou format, es perd el factor sorpresa tot i que es guanya en difusió i en el fet que es pugui preparar un autèntic homenatge al guardonat.

Així, en les antigues edicions, el públic rebia amb un oh! el nom del Premi d’Honor. Hem vist en els darrers anys Premis d’honor mediàtics i d’altres reconeguts sobretot pels especialistes literaris. Tothom està d’acord que el lliurament de 2009 es convertí en una vetllada molt especial. Sense ser una escriptor mediàtic, dels que surten a televisió, els dos mil assistents reberen amb un gran somriure l’anunci que el premiat seria el filòleg i lingüística Joan Solà. El sentiren i el reconeixen com a seu, com a alumnes, com a lectors dels seus articles i llibres. Solà s’havia fet familiar a molta gent. El discurs punyent del mestre, ple d’energia i esperança pel país i per la llengua, acabà posant unànimement el Palau dempeus amb una ovació històrica. El poble retornava al mestre part del que havia rebut. Avui, dolor per la pèrdua de Joan Solà, però sobretot reconfortats que el país disposi de referents del seu nivell.