Publicat a Tribuna Catalana el 4 de febrer.
Joan Carretero ha volgut adoptar un estil de lideratge que ja coneixem a la política catalana. El lideratge del tot o res, el lideratge de “seguir el líder” en totes les conseqüències. Aquest estil l’hem conegut durant molts anys i pot donar molt bons resultats si qui l’exerceix té projecte i autoritat moral sobre els membres del grup. Són els casos, entre d’altres, de Jordi Pujol, Felipe González o Joan Laporta.
O estàs amb ell o estàs contra ell. La gent que forma part dels grups que aquests líders encapçalen donen per entès que si qüestiones el líder has de plegar, per no esdevenir un obstacle pels resultats finals. El líder també ho té clar i així ho deixa entendre directa o indirectament. Els discrepants marxen o callen. Qui s’apunta a un grup amb un lideratge fort, ho fa per donar suport al líder, no pas per contradir-lo.
A Esquerra sempre s’ha entès el contrari. Qui té una opinió contra el màxim dirigent, habitualment l’expressa ben alt, encara que això perjudiqui la formació. En canvi, els militants de CDC durant molts anys podien ser molt diferents entre ells, però els unia el respecte pel lideratge moral i polític de Pujol. Els discrepants de Joan Laporta a la junta del Barça han plegat, com hem anat veient. O el cas de Felipe González quan al Congrés extraordinari del PSOE de 1979 va deixar molt clar que o el partit abandonava el marxisme o ell plegava. I el partit va deixar de dir-se marxista i, uns anys després, van obtenir majoria absoluta.
Però hi ha una diferència important. Carretero ha posat per davant el concepte de “regeneració democràtica”, de transparència, de participació de les bases i això no lliga amb aquest estil de lideratge. I aquí ve el problema. Líders com Pujol, González, Laporta o fins i tot en un altre nivell Alfons López Tena en la direcció de les consultes sobiranistes a Osona, ja avisen per avançat. Expliquen que el seu objectiu és l’eficàcia, els resultats, la transformació social i no pas “l’entre tots ho farem tots” o el foment de la “participació interna” dels afiliats que li donen suport.
El problema no és l’estil de lideratge, tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, sinó la coherència entre el que es diu i el que es fa. El projecte Reagrupament ha perdut la pota de la “regeneració democràtica” en un sol cap de setmana. Laporta ho observa, ell no tindrà aquest problema perquè la seva opció per un estil de lideratge fort és evident. Qui s’hi apunti ja sap que hi va per afermar un lideratge, no per qüestionar-lo.
4 comentaris:
T'equivoques incloent-me en la mena de lideratge que descrius, si així fos no hagués estat possible en 9 setmanes organitzar i coordinar 34 pobles i més de 2.000 voluntaris, que no cobraven ni tenien expectatives de carrera en una organització estable, sinó només un objectiu comú: alta participació el 13D, eficàcia, resultats. Em van cridar per fer això. Sense no ja "participació interna" sinó "implicació activa" no hagués funcionat, un lideratge carismàtic no era possible bastir-lo en tan poc temps, i no calien fans, sinó individus motivats. No ho feiem tot entre tots, sinó cada equip i microequip per cada àrea i subàrea, a la comarca i a cada poble, entre ells. Treballava qui volia i fins on volia, la feina de la direcció executiva era mantenir i esperonar la motivació, mantenir una línia clara (exercir d'Estat, campanya grass roots), treballar en els temes globals, i prestar assistència específica al poble i/o sector que ho necessitava. Cada dia hi havia un munt de discrepàncies, i es resolien en dotzenes de petites o grans reunions però no de tothom, sinó de les persones que hi treballaven en aquella àrea. T'adjunto un article meu sobre el tema, ja em diràs que té que veure tot això amb els estils Carretero o Laporta.
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/12/referendum_a_osona_82314.php
Tens raó Alfons, una cosa és un lideratge de tipus carismàtic i l'altre un lideratge executiu, fort igualment en aquest cas, i que va donar molt bons resultats. Precisament quan deia "en un altre nivell" no em referia a un nivell territorial sinó a aquest nivell executiu.
Salutacions,
No pas per criticar el que s'hi diu sobre el J. Carretero, sinó sobre ERC. L'autor de l'article diu que a ERC hi ha total llibertat per a la crítica. No s'ho creu ni ell. Justament allò que retreu a J. Carretero, "Estàs amb mi o contra mi", és el que havia dit el J. Puigcercós a dues patriotes que conec. En una reunió de la secció local d'ERC a Manresa, debatent la legislatura del tripartit municipal (el 1r que van fer va ser apujar-se el sou escandalosament), vaig dir dues vegades (però sense assenyalar ningú ni dir noms, i això que hi havia un regidor amb el sou apujat) que no estava bé que s'haguessin apujat el sou. La 2a vegada que ho vaig dir, la presidenta de la secció local va cridar: "Prou. Ja estic tipa de parlar de sous!"
Benvolgut Jordi,
si comparem ERC amb altres partits com CDC o PSC, podem veure que en aquests altres partits, no hi ha hagut històricament corrents internes que critiquin públicament l'estratègia oficial del partit. A ERC, en canvi, ha estat habitual la crítica amb les aventatges i els inconvenients que això suposa. Evidenement, no entrarem al detall de la vida interna de cada partit, fet que se m'escapa i del qual és difíci fer comparacions. Sí que podem comparar, per exemple, el nombre de candidats a president i secretari general que hi ha hagut històricament en els congressos de cada formació.
Salutacions,
Publica un comentari a l'entrada