diumenge, 13 de març de 2011

El cercle viciós de l'independentisme

Publicat a Tribuna Catalana 9/3/2011. L’independentisme català ha estat sempre molt procliu a les escissions. Des de la fractura del FNC que va donar lloc al PSAN l’any 1968 comptem més d’una dotzena de grans escissions. Moltes d’elles traumàtiques i que han marcat la trajectòria de molts dirigents i la cultura política del sector. La tendència escissionista és habitual en espais polítics extraparlamentaris. Per tant, les escissions de l’independentisme extraparlamentari no eren pas més habituals que les de l’extrema dreta, l’esquerra revolucionària o el moviment ecologista.

Les primeres escissions de l’independentisme modern passaven cada 3 anys. Excepte la primera, eren escissions dures, que acabaven amb la lluita per la propietat de les sigles i amb l’obertura de profundes ferides, fins i tot en algun cas reals, el rastre de les quals perdura en el temps. Després van venir una segona onada d’escissions totes elles al voltant d’Esquerra. Les primeres de grups que no es posaven d’acord sobre si havien d’integrar-s’hi, després de la marxa esperpèntica dels dirigents que veien perdre el control de l’organització i, posteriorment, de militants que en marxaven atribuint al partit republicà apoltronament i falta de contundència.

La tercera fase que hem entrat és l’escissió exprés. Abans les escissions es covaven durant mesos. Tenien un recorregut i un desenllaç més o menys previst. Amb Solidaritat i Laporta veiem que la velocitat s’ha desbocat. Escissions i reconciliacions exprés, ferides que s’obren i es tanquen ràpid. Tant sorprenent és la reconciliació de Carretero amb Esquerra com la trencadissa de Solidaritat en poques setmanes.

Quan ens pensàvem que ho havíem vist tot en el món de l’independentisme, ens trobem amb una nova versió de la modalitat “fugida del líder”. El qui aporta la immensa majoria dels vots de la coalició en marxa, mentre que els que es queden fan veure que no ha passat res, com si no sabessin la patacada que els espera a les municipals.

Tot plegat dibuixa un escenari de recomposició d’espais on probablement, tot i que les escissions no s’acabin, ja no obriran ferides tant profundes. Ja no es tracta de saber qui és més pur sinó de com s’aconsegueixen més vots i més diputats per arribar a la independència. Les eleccions fan de filtre i selecció, i en aquest context enfadar-se i desenfadar-se serà menys car i potser fins i tot menys traumàtic pels electors.