Barcelona no és Catalunya

30/05/2007 · Crònica electoral · Roger Buch, politòleg
En aquestes eleccions tothom es resisteix a proclamar-se perdedor. Ja s’ha dit que “resistir és vèncer”. De fet, la gran novetat destacada és la caiguda en picat d’ICV i sobretot d’ERC a la ciutat de Barcelona i en part a altres poblacions metropolitanes. Però, de fet, els cinc partits grans, tot i perdre vots absoluts, argumenten motius per estar contents. El PSC, tot i baixar del milió de vots, continua sent el partit més votat i acumula cada vegada més poder. Guanya diputats provincials, consellers comarcals i regidors, tot i que baixa en percentatge de vot al conjunt de Catalunya.

Per la seva banda, CiU, gràcies a l'estirada de Barcelona, recupera posicions al conjunt del país, on de tota manera aguanta molt bé en moltes poblacions mitjanes. Perd regidors i consellers comarcals a la Catalunya interior però atura, per primera vegada en moltes legislatures, una tendència constant a la baixa, que d'haver continuat, hagués posat la federació en molts problemes. CiU, a més, guanya diputats provincials a Barcelona.

Per la part d'ERC, la sagnia de vots a Barcelona ciutat ha estat espectacular, així com també simbòlicament li ha fet molt mal les poblacions on ha patit en la pròpia pell l'ascens de la CUP. Però ERC ha guanyat regidors, diputats provincials i, sobretot un bon grapat de consellers comarcals. A més, si descomptem els resultats de la ciutat de Barcelona, els independentistes en percentatge de vots en el global del país, ja que les noves llistes i en general els resultats de poblacions de les comarques de ponent, de Girona i de camp de Tarragona compensen amb escreix les pèrdues a la majoria de ciutats de la circumscripció de Barcelona. En definitiva, ERC té un problema sobretot a Barcelona, ciutat on el comportament global ha estat estrany i on l'abstenció ha batut rècords.

ICV guanya en regidors al conjunt de Catalunya però perd 3 diputats provincials a Barcelona. En percentatge de vots baixa lleument a tot Catalunya, però de manera contundent al cap i casal. De fet ICV, perd a tot Catalunya més percentatge de vot del que perd ERC.

Per la seva banda, el PP baixa en nombre total de regidors i també en percentatge de vots. El fet que es mantingui a Barcelona i al cinturó no amaga l'erosió en moltes comarques que ni la presentació de llistes fantasma ha pogut aturar.

Finalment cal dir que la suma d'ERC i CIU davalla una mica respecte el 2003 però és més alta que del 1999. En les eleccions de 2003, ERC va pujar més del que va baixar CiU i en aquesta ocasió, CiU ha pujat una mica menys del que ha baixat ERC.

Publicat a www.tribuna.cat

Comentari d'urgència: CiU resisteix a la centrifugadora catalana

27/05/2007 · Roger Buch, politòleg
La política catalana ha patit un procés de centrifugació pels extrems: augment del vot blanc, del vot nul, de l’abstenció, de Ciudadanos, de la CUP i de la Plataforma per Catalunya. Els grans perjudicats: PP, ERC, ICV i, en menor mesura, el PSC. CiU aguanta i creix en percentatge al conjunt de Catalunya, gràcies a perdre a Barcelona molts menys vots que els seus rivals. Les dues forces centrals de Catalunya, PSC i CiU, aguanten prou bé la força centrifugadora, tot i que cal recordar que el 2003 ja havien patit una davallada important respecte el 1999.

Els partits que donen suport al govern d'entesa -PSC, ERC i ICV- baixen entre un i dos punts percentuals absoluts a tot Catalunya, fet que perjudica més als dos socis minoritaris. Aquest descens es veu compensat per l'augment global de regidors de tots tres degut a que van presentar més candidatures. La fotografia de Barcelona és prou representativa de Catalunya quant a les forces d'esquerres: la lleugera davallada en percentatge de tots tres no amaga que són ERC i ICV els que s'enduen la pitjor part. La sagnia de vots dels dos socis al cap i casal és espectacular: ERC perd més del 45% dels vots absoluts obtinguts el 2003 i ICV el 38%. És interessant veure com el vot en blanc, al feu republicano-ecosocialista del districte de Gràcia s'eleva fins un inèdit 5%, xifra elevadíssima fora de referèndums. Caldrà interpretar-ho amb calma.

ERC, per la seva banda, perd molts regidors en capitals de comarca, on els esgarrapa la CUP que aconsegueix, amb els mínims vots possibles, la màxima repercussió pel fet de presentar-se en municipis de mida mitjana on té una bona implantació.

Exactament el contrari que Ciudadanos, que tot i treure molts més milers vots, no els rendibilitza perquè no supera el 5% gairebé enlloc, però sí que n'obté prou per restar regidors al PP en molts municipis. El PP és a Catalunya, tot i el miratge de Barcelona on manté els 7 regidors, el perdedor absolut, ja que davalla lleument en molts municipis on perd representació i és la única força que baixa tant en nombre absolut de regidors com en percentatge.

Pel que fa a CiU, el seu ascens a la capital de Catalunya en percentatge arrossega una crescuda a tot Catalunya, però els nacionalistes davallen lleument a les circumscripcions de Girona, Tarragona i Lleida. Com ja estava previst, l'augment de llistes de les tres forces d'esquerres ha fet que la coalició nacionalista acabi perdent alguns centenars de regidors.

A part de les grans tendències, les alegries també són per als grans: CiU obté la majoria absoluta a Sant Cugat i el PSC la majoria absoluta a Lleida i la victòria a Tarragona. Per a ERC i ICV, la imatge que queda és la patacada de quedar-se fora dels consistoris, per molt poc, de L'Hospitalet i Tarragona respectivament.

Publicat orginalment a www.tribuna.cat

Em podria dir si diumenge guanyaré les eleccions?

23/05/2007 · Roger Buch, politòleg
Acabarem aquesta sèrie de cròniques preelectorals fent-nos la següent pregunta: Seria possible, sense disposar d'enquestes, preveure els resultats d'una candidatura en un municipi determinat? Predir el comportament electoral és impossible, perquè depèn de la suma de voluntats individuals que en darrera instància sempre són lliures. Mai podem preveure res al 100%, però com més dades i informacions disposem, més fàcil serà endevinar les tendències de vot.

Exposem a continuació alguns elements, que més enllà de presentar un bon programa que normalment es mira poca gent, ens poden servir per preveure-ho. La combinació dels punts forts i de punts febles de cada candidatura ens pot permetre fer una mica de futorologia.

Haver guanyat les darreres eleccionsEls electors són conservadors i normalment acostumen a repetir el seu vot. Conèixer els resultats de les eleccions anteriors és la millor manera de predir el futur. Hi ha molts electors que sempre voten el mateix partit o, en tot cas, varien entre poques opcions.

Haver fet una bona obra de governLes candidatures que han estat governant ja tenen la campanya feta: només cal que ensenyin els canvis que hi hagut al municipi: els parcs nous, els jocs infantils que casualment es renoven cada quatre primaveres o les millores en equipaments són la carta de presentació del partit que ha governat. Si la percepció es que s'ha fet una bona feina des de l'ajuntament, és fàcil que es torni a repetir. En algunes convocatòries, els canvis d'alcaldies importants a Catalunya han estat ben pocs.

Que el partit vagi bé a nivell nacionalTotes les candidatures es ressenten poc o molt de les tendències dels partits a nivell nacional. En principi si un partit va generalment a l'alça o a la baixa, es reflecteix en tots els municipis, sobretot en els grans. Per exemple, en les eleccions de 2003 el PSC va baixar a la majoria de municipis de l'àrea metropolitana i ERC va pujar també a tots, seguint la tendència general de tot Catalunya.

Fer una bona campanya electoralUna bona campanya amb recursos sempre ajuda, sobretot perquè si no es fa, els altres sí que la faran. Però una campanya amb finançament però sense cap bon contingut a oferir no serveix per a gaire: la inversió econòmica en una campanya electoral no sempre és proporcional amb els vots que s'obtindran. En algunes ocasions el PP gasta tant diners en la campanya a Catalunya com CiU o el PSC per acabar obtenint resultats semblants a ERC i ICV, que se'n gasten molts menys.

Despendre una imatge engrescadoraLa percepció que tenen els ciutadans de cada candidatura depèn de diversos factors. Els partits que han estat fora del govern poden haver fet una oposició més o menys seriosa, però la majoria de ciutadans no fa un seguiment minuciós de la vida política municipal. Es més important el lideratge que exerceix el cap de llista tant a nivell extern com intern. És un bon líder extern aquell candidat capaç de connectar amb els electors i que genera als ciutadans la percepció de que podria ser un bon alcalde perquè inspira confiança i transmet il·lusió per treballar. Però també és necessari un lideratge intern per motivar els militants del propi partit que, en definitiva, seran els que faran campanya i en municipis petits ajudaran a crear un estat d'opinió ciutadà favorable al projecte.

La bona imatge d'una candidatura també depèn de que no hi hagi hagut baralles internes. Són molt habituals els conflictes per decidir el cap de llista i la imatge de desunió pot acabar passant factura.

Una candidatura plural i il·lusionadaLa tria dels candidats també és un element que pot aportar vots. Si en un extrem trobaríem les candidatures fantasma com les que el PP té en molts pobles de Catalunya, en un altre extrem trobaríem llistes amb candidats il·lusionats amb el propi projecte, fet que comportarà la seva implicació activa en la campanya electoral. En pobles petits i mitjans és recomanable que els candidats pertanyin a diferents famílies i colles d'amics, perquè si són molt endogàmiques, acaben anant a buscar els vots en els mateixos ambients.

Uns competidors en baixa formaEls propis resultats evidentment també depenen de l'estat dels competidors. No té el mateix mèrit treure un resultat semblant en municipis amb uns contrincants en estat de gràcia, que fer-ho contra candidatures en baixa forma. Competir amb adversaris que han fet una bona obra de govern des de l'ajuntament és molt complicat. Haver d'enfrontar-se fa uns anys contra alcaldes emblemàtics com Joaquim Nadal a Girona o Antoni Farrés a Sabadell, per exemple, no era pas una tasca senzilla.


En definitiva, si heu governat bé, teniu una candidatura il·lusionada amb un candidat que té un bon lideratge intern i extern, el vostre partit creix a nivell nacional, teniu diners i imaginació per fer una bona campanya, vau guanyar les darreres eleccions i els vostres rivals estan en baixa forma..., no en dubteu pas: segur que guanyarem les eleccions de carrer!

Ens retrobem aquest diumenge a la nit a www.tribuna.cat per comentar els resultats!

Les llegendes urbanes del vot en blanc, el vot nul i la llei d'Hondt

16/05/2007 · Roger Buch, politòleg
Existeix una llegenda urbana que assegura que votar en blanc és exactament el mateix que votar la llista que té més vots. És a dir, molta gent pensa que efectivament el votar en blanc significa votar el mateix partit que guanya. Res més lluny de la realitat, un vot en blanc és simplement un vot en blanc i no se suma a cap altra llista. Les candidatures tenen més o menys regidors a partir dels vots que obtinguin, i prou. Votar en blanc es pot interpretar de moltes maneres i és un tipus de vot que actualment gaudeix de cert prestigi: per exemple, i al revés que l’abstenció, les enquestes sempre donen un nivell més alt de vots en blanc del que hi acaba havent en realitat.

Podem veure a la taula com són precisament les eleccions municipals aquelles que, històricament, recullen més vots en blanc. Precisament la sorpresa del passat 1-N va ser que es va arribar a un 2% del vot en blanc, fet inèdit per unes eleccions al Parlament però que ja s'havia donat a Catalunya en les eleccions locals de 1999.
El vot nul no és un vot vàlid
Per la seva banda, els vots nuls són aquells on es vota alguna papereta de candidatures no autoritzades, s'hi fa alguna anotació o s'hi ratllen o subratllen alguns candidats. Els vots nuls no compten com a vots vàlids. Una dada curiosa: en les eleccions municipals, les llistes només poden participar en la distribució de regidors si superen el 5% dels vots vàlids emesos, és a dir, la suma de vots a candidatures més vots en blanc. En aquest sentit, des d'alguns sectors independentistes alternatius que prediquen normalment l'abstenció s'ha arribat a demanar que, per evitar que Ciudadanos entrin a l'Ajuntament de Barcelona, es voti a algun partit minoritari o en blanc, ja que d'aquesta manera augmentaria el nombre de vots necessaris per arribar al 5%, fet que no succeiria si s'optés per l'abstenció o el vot nul.
Precisament del vot nul se'n va parlar força quan ERC va proposar-se imprimir paperetes amb alguna consigna pròpia per al referèndum de l'Estatut. Finalment, tot i que els republicans van optar pel No, més d'un elector es va quedar amb la idea i, segons expliquen els interventors, el 18-J aparegueren força paperetes nul·les (0,9% al conjunt de Catalunya, que fou xifra rècord) moltes d'elles amb proclames independentistes.
La llei d'Hondt, la culpable de tots els mals
Una altra idea força estesa és que tots els mals del sistema electoral són culpa de la Llei d'Hondt. Aquesta Llei s'utilitza en tot tipus d'eleccions a l'Estat Espanyol excepte en les eleccions al Senat, que precisament són les úniques que, d'entrada, ja no pretenen ser proporcionals. Es una llei que s'usa per repartir els escons en un sistema de representació proporcional [simulador electoral] i, comparat amb altres mètodes, garanteix una proporcionalitat prou alta. Els problemes dels nostres sistema electoral són bàsicament uns altres. D'una banda, si el nombre de diputats o regidors a elegir en una circumscripció és petit, la proporcionalitat no és gaire efectiva. Ho podem comprovar en circumscripcions amb menys de 6 diputats o, precisament ara, en les eleccions a ajuntaments molt petits.
Per altra banda, la majoria de disfuncions del sistema electoral tenen a veure amb el fet d'assignar més diputats del que tocaria proporcionalment per població en circumscripcions demogràficament febles. D'aquesta manera, si el comportament electoral de la circumscripció és diferent que el global (casos de Girona, Lleida i Tarragona a les eleccions al Parlament) poden tergiversar la proporcionalitat global. Com és sabut, en dues ocasions a Catalunya (1999, 2003), el partit que havia obtingut més vots no fou el que va obtenir més diputats.
Ni les barreres electorals -com el famós 5% de les Corts Valencianes-, ni les circumscripcions massa petites, ni la sobrerepresentació territorial tenen a veure amb la Llei d'Hondt, que és una eina prou efectiva per aconseguir que la proporció dels vots obtinguts per cada partit s'assembli a la proporció d'escons/regidors que acaben tenint. El cas de la diferència entre proporció de vots i diputats a la Diputació de Barcelona, no tenia pas res a veure amb la Llei d'Hondt, sinó amb el fet que els partits judicials fossin la circumscripció electoral.
En les properes eleccions, els municipis seran directament les circumscripcions. En els municipis mitjans i grans hi haurà una gran proporcionalitat en l'assignació d'escons. Podem observar en les següents taules que com més alt és el nombre de regidors a elegir, més proporcional resulta l'assignació d'escons. La columna de la dreta de la taula ens mostra la diferència entre el percentatge de vots i el percentatge d'escons obtinguts. Com més s'aproximi a 0 en totes les candidatures, més alta serà la proporcionalitat:


Sí que és cert que, en aquests tres municipis, les dues candidatures amb millors resultats sempre estan sobrerepresentades, però les diferències, excepte a Carme, on només es juguen 7 regidors, són gairebé irrellevants.

Poble a poble: la batalla de la Catalunya interior

La majoria de catalans viuen en poblacions de més de 15.000 habitants on impera una lògica bastant semblant: els 5 principals partits no tenen problemes per presentar llistes electorals. Si bé tothom estarà pendent de les tendències de les capitals i sobretot de Barcelona, una gran batalla es lliura a la Catalunya interior i la segona àrea metropolitana. Vegem-ne alguns dels seus trets diferencials.
L'augment del nombre de candidatures
La primera batalla és la de poder presentar un nombre més elevat de candidatures. En aquestes eleccions municipals a Catalunya, el PP, ERC, PSC i ICV augmenten les llistes presentades als municipis catalans. El creixement de les candidatures dels tres partits d'esquerres és prou espectacular i provocarà que en molts municipis petits es passi de dues candidatures a tres o quatre. Però potser CiU podria sortir beneficiada d'aquesta fragmentació del vot d'esquerres en municipis mitjans, ja que la presentació de més candidatures podria dividir el vot progressista.

Paral·lelament, en els darrers anys hi hagut un descens continuat del nombre de regidors independents electes. També han anat a la baixa un tipus de candidatures independents d'esquerres que en algunes comarques es presentaven agrupades sota el paraigua d'una denominació genèrica. Ens estem referint a grups com Independents pel Progrés Municipal d'Osona (IPMO), a Progrés del Berguedà, Plataforma progressista de les comarques gironines o l'Agrupació d'Independents Progressistes i Nacionalistes (AIPN) a Ponent.

Tant el PSC com ERC han aconseguit en alguns casos que antics candidats de CiU de petits pobles es passessin a les seves llistes. Tot i les queixes de CiU, aquests candidats no deixen de fer el que estaven fent abans: apropar-se al partit que governa la Generalitat.

Les marques blanques de l'esquerra
PSC , ERC i ICV des de 2003 patrocinen llistes independents en molts municipis. Els paguen la campanya a canvi que els seus vots comptin per al propi partit a les eleccions a Consells Comarcals i a les Diputacions. Així, tenim Acord Municipal (ERC), l'Entesa pel Progrés Municipal (ICV) i Progrés Municipal (PSC). De fet, algunes de les llistes que es presenten ara per AM, EPM o EM ja existien com a agrupacions d'electors i el que s'ha fet és integrar-les; altres s'han creat de nou. Hi ha doncs molts municipis on no apareix el nom del partit sinó només la sigla de la marca blanca junt amb el nom que prenen els independents en aquella població. Per exemple: Cellera Acció Municipal -AM; Espinelves un Poble-PM o Nou Maçanet-EPM.

CiU ha criticat als tres partits d'esquerres de no donar la cara i amagar quin partit està darrera d'unes sigles tan genèriques. Ha impugnat aquestes llistes perquè considera que no s'haurien de poder comptabilitzar conjuntament si no duen el mateix nom. Tot i que el litigi encara no està tancat, en principi la Junta Electoral no els ha donat la raó. Els d'ICV es defensen dient que en el seu cas es tracta d'un pacte amb un partit diferent d'ICV i registrat que es diu EPM.

Les llistes fantasma del PP
En alguns municipis petits apareixen les llistes fantasma del PP formades per candidats d'altres poblacions. En molts casos els militants forans acaben d'omplir la llista quan no hi ha prou voluntaris, però fins i tot en alguna ocasió són de fora tots els candidats, com ja s'ha denunciat a Tribuna. Els electors del PP en eleccions autonòmiques o estatals, abans voten a altres llistes que les del seu partit quan perceben que són llistes fantasma. Així podem veure els resultats d'alguns municipis on el PP no passà de l'1%. Què porta al PP a presentar aquestes llistes? Encara que no obtinguin regidors, els pocs vots els serveixen per sumar per al Consell Comarcal i la Diputació, i també compten en el recompte final simbòlic entre PP i PSOE a nivell estatal on es veu quin és el partit que ha "guanyat" les eleccions municipals. Però sobretot els serveix per poder dir que s'han presentat més llistes que en d'altres ocasions i no aparentar debilitat.

Els nous veïns de casa: buscant metres quadrats
Un fenomen dels darrers anys ha estat el creixement demogràfic espectacular de municipis residencials situats entre 30 i 50 quilòmetres de Barcelona. Moltes ciutats de l'àrea metropolitana, no només Barcelona, expulsen als joves que comencen una nova vida en una altra població amb més metres quadrats dels que tindrien si es quedessin a la població d'origen. Això provoca que en municipis del Vallès, del Maresme, de l'Anoia o del Garraf hagi crescut el cens electoral i augmentat el nombre de regidors del consistori. Els nous veïns fins que no tenen fills no acostumen a arrelar-se a la població i per tant a l'hora de votar són més abstencionistes i no coneixen les dinàmiques locals. Si, tal com diu el tòpic, als municipis petits i mitjans "es vota la persona" quan no es coneix "la persona", per desesperació dels candidats, els nouvinguts voten ideològicament sense conèixer la solidesa dels diferents projectes.

Els nous veïns comunitaris: buscant feina
És sabut que a Catalunya ha augmentat el nombre d'estrangers de manera espectacular en els darrers anys. La majoria dels estrangers, a diferència d'algunes poblacions d'Alacant o de Mallorca, són extracomunitaris (senegalesos, marroquins, gambians, bolivians, peruans, equatorians...) i per tant no poden votar en cap cas. Si que poden votar i ser votats els ciutadans de la Unió Europea, precisament només a les eleccions municipals tal com indica la Constitució. Això afecta des del passat 1 de gener a la nombrosa comunitat romanesa que a Catalunya es concentra sobretot a les àrees rurals de l'Ebre i del Camp de Tarragona. Incipientment, alguns milers de romanesos, no pas la majoria, s'han registrat per votar i alguns ja s'han integrat en llistes municipals de partits catalans. Caldrà estar atents al seu comportament electoral.

En definitiva, les eleccions en municipis petits són les que mobilitzen més els ciutadans i és on hi ha més participació, i també més nervis per als milers de candidats. Sovint en municipis petits pot venir d'una dotzena de vots obtenir un regidor més o fins i tot l'alcaldia.


09/05/2007 · Roger Buch, politòleg (www.tribuna.cat)

Digue'm on vius i et diré què votes!

02/05/2007 · Crònica electoral · Roger Buch, politòleg
La crònica electoral d’aquesta setmana no pretén preveure resultats futurs sinó veure la distribució geogràfica del comportament electoral dels barcelonins. En el cas del Cap i Casal, les diferències econòmiques per districtes són prou manifestes. Així, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris se situen en els extrems de major i menor poder adquisitiu. Això es nota en el preu dels pisos i també, lògicament, en el comportament electoral. Els partits conservador i liberals tendiran a treure més bons resultats als barris benestants, mentre que els partits d’esquerra ho faran als barris més humils. A Barcelona, el nivell adquisitiu no és l’única variable explicativa del diferent comportament electoral. Els percentatges d’ús del català i la personalitat de cada barri (moment de formació, història recent, estructura associativa...) és un element tant o més important per explicar aquestes diferències.

Aquestes importants variacions del comportament electoral ja es noten en els districtes i encara són més rellevants si analitzem els resultats per àrees més petites, com ara les zones estadístiques o les zones de recerca.

Fent un cop d'ull als vuit mapes electorals publicats al lloc web d'Estadística de l'Ajuntament de Barcelona (percentatges obtinguts dels sis partits parlamentaris més el de la participació i el de l'abstenció) podem agrupar-los en quatre, que ens dibuixen quatre models de distribució del vot, dos dels quals són el negatiu dels altres dos.

En primer lloc trobem el mapa de distribució de vot de CiU, que és pràcticament el mateix que el mapa de la participació electoral. Allà on es vota més, és on CiU treu millors resultats. Aquesta coincidència és rellevant sobretot en les eleccions al Parlament, però també en totes les altres convocatòries. És la Barcelona catalanoparlant amb poder adquisitiu alt. CiU i la participació obtenen els seus màxims resultats als districtes de Sarrià-Sant Gervasi i també a l'Eixample i Les Corts.

Si girem com un mitjó el mapa d’aquesta Barcelona benestant ens sortirà el mapa dels resultats que obté el PSC i també l’abstenció. Els socialistes treuen els seus millors resultats en els barris on es vota menys, al nord est de la ciutat, a Nou Barris, i zones amb característiques semblants com Horta-Carmel, Vall d’Hebró o La Verneda. Els seus pitjors resultats, òbviament, a Sarrià Sant Gervasi.

En tercer lloc, trobem el mapa de percentatge de vots del PP que s’assembla molt al de Ciudadanos, formació que obtingué els seus màxims resultats a Pedralbes. El vot espanyolista és present a tota la ciutat però les seves puntes les trobem en els barris amb més i menys poder econòmic: Sarrià Sant Gervasi i Nou Barris, i a d’altres zones amb important presència castellanoparlant com Vall d’Hebró o La Sagrera.

Finalment veiem el mapa de la Barcelona menestral, el negatiu exacte de la Barcelona espanyolista i que té l’epicentre a la Plaça del Sol de la vila de Gràcia. És la Barcelona d’ERC i, cada vegada més, també la d’ICV. Des de fa uns deu anys l’electorat d’ICV a Barcelona s’assembla molt a l’electorat d’ERC per localització geogràfica, però també per edat i nivell d’estudis. ERC i ICV tenen els seus punts forts al centres històrics de Gràcia i Sants, i també a altres barris de nivell adquisitiu mitjà i amb forta presència catalanoparlant (Poble Nou, Clot Guinardó...). Els seus pitjors registres allà on millor els va al PP i a Ciudadanos. La única diferència rellevant entre ERC i ICV és que els ecosocialistes tenen bons resultats a Ciutat Vella.

En definitiva, no podem preveure el vot d’una persona perquè visqui en un barri o en un altre, però sí que coneixent les característiques globals d’una població (llengua i poder adquisitiu) podem deduir quins són els partits que hi obtindran millors resultats