ERC també ha de triar com vol anar al Senat

Publicat a Tribuna Catalana el 27/7/2011. Esquerra, en una situació de canvi de direcció prevista per l'1 d'octubre, viu  pendent d'un possible avançament de les eleccions a les Corts Generals. Hi ha decisions importants que s'han de prendre aviat.

De la que se n'ha parlat més  és la de la tria del cap de llista del Congrés però també caldrà decidir, i no és un tema menor, la fórmula que triarà per concórrer al senat. En les darreres tres convocatòries (2000, 2004 i 2008) Esquerra s'ha presentat amb la coalició Entesa Catalana de Progrés juntament amb el PSC i  ICV. Aquesta coalició ha obtingut un rèdits electorals  indiscutibles. L'esquerra catalana guanyava a les quatre circumscripcions, quedant-se amb 12 senadors i deixant-ne només 4 per a CiU.  Per a ERC l'Entesa ha estat molt positiva  ja que li permetia obtenir 3 senadors  electes que anant sol no aconseguiria.  Actualment són Josep Maria  Esquerda per Lleida, Miquel Bofill per Girona i Pere Muñoz  per Tarragona. A nivell simbòlic la coalició també visualitza un èxit del catalanisme polític. El PSC no forma part del grup parlamentari del PSOE sinó que s'integra en el grup de l'Entesa, el tercer amb més senadors.

Optar per repetir el pacte d'esquerres amb el PSC després del fracàs electoral del tripartit és una decisió d'alt contingut simbòlic. La nova direcció, a qui constantment se li pregunta la seva futura relació amb CiU i PSC, haurà de decidir ben aviat. Si Esquerra decidís no revalidar l'Entesa, CiU en sortiria altament beneficiada ja que probablement recuperaria entre 2 i 6 senadors. Degut al sistema majoritari limitat d'elecció de senadors, és molt difícil que ERC anant en solitari pogués aconseguir representació. Si Esquerra abandonés la coalició també seria improbable fer-la amb CiU que es troba molt reforçada en aquests moments.

Si finalment ERC no pactés amb ningú,  una possibilitat seria presentar un sol candidat per circumscripció o fins i tot donar suport a un possible candidat independent. Tot i no sortir elegit, per una banda es concentrarien els vots en un candidat i, per l'altra, els electors republicans podrien,  amb les dos creuetes que els queden, optar per votar altres candidats.

Les possibilitats de la CUP al Parlament

Publicat a Tribuna Catalana el 20/7/2011. La CUP es tornarà a plantejar la possibilitat de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya. En el moment que es prengui la decisió es tindran molt en compte les possibilitats reals d'assolir representació.

Perquè un partit entri al Parlament cal que obtingui o bé el 3% dels vots vàlids a la circumscripció de Barcelona o bé  un percentatge superior a les altres demarcacions, al voltant del 5%. Aquesta mateix pregunta ens la fèiem el gener de 2009. Curiosament l'anàlisi que vam fer és calcat al que va passar el 2010,  no amb la CUP que no es va presentar, sinó  amb Solidaritat.  Tot i que en aquestes darreres eleccions municipals la CUP no va presentar-se a gaires municipis, ja comencem a tenir més dades per una previsió. La primera és que comença a tenir un gruix de vots a Barcelona  (1,95%)  lluny de la marginalitat però que encara hauria de pujar una mica per compensar i poder arribar al 3% a tota la circumscripció.  La segona constatació és que a la circumscripció de Girona els resultats van ser molt bons. Així els resultats en cinc de les deu poblacions amb més cens on es va presentar superarien el mínim necessari:  Girona (9,28%), Figueres (6,28%), Blanes (4,5%), (6,28%) Salt (10%) i Banyoles (10,4%). La presència de tres regidors a Girona, i sent la ciutat un referent comunicatiu per tota la circumscripció, podria facilitar arribar al percentatge necessari per obtenir un diputat.

Però la clau és saber si l'electorat de la CUP, que valora la política de proximitat a les municipals, en unes eleccions nacionals pot preferir altres forces. Tots els partits convencionals juguen a potenciar la imatge del candidat que és la manera d'identificar-se més fàcilment amb la llista que vols votar. La CUP hauria d'optar o bé per presentar un candidat mínimament conegut que caldria buscar o bé arriscar-se a "revolucionar" la campanya i fer-ho sense cares visibles. Però l'electorat més allunyat del nucli militant poden sentir-se temptats de votar a, si fos el cas, partits encapçalats per López Tena o Junqueras, dos candidats no coneguts pel gruix de la població però molt valorats per les bases independentistes, que els han gaudit en "proximitat" durant anys de xerrades pel territori. En tot cas  els resultats dels partits, a part dels propis encerts, també depenen molt de l'estat de gràcia en que arribin els competidors de l'atapeït espai electoral independentista.

Balanç del curs 2010-2011

Publicat a Tribuna Catalana el 13/7/2011. El  curs polític anterior a l'actual (2009-2010) va començar Arenys de Munt i va acabar al Passeig de Gràcia. El sobiranisme civil, amb l'organització de les diferents onades de consultes i la manifestació massiva va aconseguir mantenir l' independentisme a l'agenda política catalana durant molts mesos.

El curs actual (2010-2011) ha estat aparentment marcat per la dinàmica electoral. Llargues campanyes i també constitució de nous governs, amb noves dinàmiques i pactes.  Es podria tenir la sensació que l'embranzida civil del curs anterior podia quedar eclipsada per la lògica partidista i que s'estigués implantant un període de cansament en les reivindicacions nacionals. Però no, la societat continua demanant més. A l'abril, uns mesos després de les eleccions al Parlament, vam tenir l'èxit esclatant de la consulta de Barcelona. Una campanya de la que se'n poden treure moltes conclusions de cara a les futures mobilitzacions que podem  entreveure en un futur proper. Milers de persones treballant alineades i ben coordinades. Bon precedent.

Dies després, hi hagué la constitució de l'Assemblea per la Independència, amb la incorporació de força cares noves i amb la intenció de fer un pas més en la definició del full de ruta cap a la independència. Després arribaren les eleccions municipals i uns pactes posteriors que sembla que tornin a adormir el país. Però res no s'atura.

Es publica, amb gran repercussió mediàtica, l'enquesta del CEO que marca com els partidaris de la independència superen amb escreix els contraris. Finalment les darreres setmanes  ens permeten constatar que totes les iniciatives sobiranistes desperten importants suports. Per exemple, una manifestació convocada gairebé espontàniament el dissabte passat, sense suport de plataformes sobiranistes conegudes, va reunir tants milers de persones com la manifestació de la Diada. Paral·lelament l'alcalde de Vic,  Vila d'Abadal, insta a crear una coordinadora de municipis independentistes que promoguin consultes oficials. I finalment la traca final. Òmnium anuncia amb gran pompa l'hora de fer un salt endavant i l'aposta per l'objecció fiscal, és a dir, per l'enfrontament amb la legalitat espanyola. La resposta a l'agosarament, augment de socis i la creació d'una grandíssima expectació i debat social.

L'excusa que el país no seguiria un increment de la reivindicació nacional ja no val. Una any més tard de la manifestació, ni adormits ni resignats. Cal que els dirigents dels polítics tinguin opcions valentes. El poble seguirà, que ningú no ho dubti.

Consolidem posicions. 50 anys d'Òmnium

Publicat a Tribuna Catalana el 6/7/2011. Dins la societat civil catalanista tenim una llarga trajectòria d'entitats. Existeixen sovint organitzacions llampec, que neixen i moren ràpidament. Són fugisseres, no consoliden però tenen la virtut de la flexibilitat i d'expressar amb rapidesa i claredat les necessitats del moment. Parlem, per exemple,  de plataformes creades en reacció a algun fet, que poden tenir puntualment una alta capacitat de mobilització.

Hi ha també altres entitats que no tindran la virtut de l'agilitat però que en tenen d'altres. I aquí és on sobresurt Òmnium amb els seus 50 anys de trajectòria que se celebren dilluns vinent. La virtut d'Òmnium és la seva potència, la seva transversalitat i la seva regularitat.

Potència perquè ha aconseguit una força important com ho demostren el lideratge d'un munt de projectes de referència, dotzenes de seus territorials actives o milers de socis que l'han posicionat com un referent.

Transversalitat perquè ha aconseguit, i no sempre ha estat fàcil, representar una sensibilitat comuna del conjunt del catalanisme. Mantenir la centralitat del país, avui cada vegada més sobiranista, tot vigilant de no quedar segrestat per les estratègies dels partits polítics.

I finalment regularitat, perquè Òmnium, a diferència d'altres entitats, no depèn d'una persona, ni de dos, ni de tres. Els presidents i membres de la junta pleguen, en vénen d'altres i l'entitat continua amb la seva acció constant de consolidar la consciència nacional.

Aquestes virtuts són el que va permetre que el 10 de juliol de l'estiu passat tinguéssim la històrica manifestació. Una mobilització que va servir de molt, igual que les consultes, perquè va demostrar que en la qüestió nacional el poble va un pas endavant de la classe política, quan molts pensaven el  contrari. Sembla fàcil pensar que sense Òmnium la manifestació hagués anat igual de bé, però cal recordar que ara fa un any alguns sectors independentistes, potser els mateixos que ara diuen que el 10J no va servir de res, van estar-se molt dies dient que no s'hi havia d'anar perquè defensava l'Estatut i la volia encapçalar un president autonomista.

Òmnium no lidera el procés d'alliberament nacional però sí que l'apuntala i ho fa donant el seu suport a aquelles iniciatives que tenen un mínim de solidesa i transversalitat. Per aconseguir-ho cal tenir una estratègia i no apuntar-se acríticament a qualsevol dels centenars d'iniciatives que apareixen cada setmana, independent del seu grau d'aportació final.

Quan hi va haver les consultes independentistes a la ciutat de Barcelona, per exemple, Òmnium va fer suar molt als organitzadors la seva adhesió. Quan aquests van poder demostrar que la consulta de la capital afavoriria la causa sobiranista perquè hi hauria un alt grau de participació, Òmnium es va mullar i, fent-ho, va afavorir, a la vegada, el seu èxit.

La independència fractura la societat. I la independència?

Publicat a Tribuna Catalana el 29/6/2011. Aquest matí el Centre d'Estudis d'Opinió ha publicat el 2n baròmetre de 2011 i per primera vegada s'ha preguntat directament per la independència de Catalunya. La pregunta exacta no és sobre sentiments sinó sobre "Si demà es fes un referèndum  per decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?".

Els resultats, en la línia de les enquestes de finals del curs passat,  han donat un resultats favorables a la independència. Així un 42,9% dels enquestats afirmen que votarien a favor, un 28,2% que ho farien en contra i un 23,3% que s'abstindrien. Durant bastants anys la resposta a aquesta pregunta donava un empat tècnic  a 33,3% entre les tres opcions. Estem davant del desempat de l'opció independentista.

L'opció favorable al sí és majoritària a totes quatre demarcacions electorals catalanes. També és majoritària tant en homes com en dones. Per edats, el sí a la independència és l'opció preferida per tots els segments d'edat, tot i que en el tram de 64 anys i més, no supera el 40%. On les diferències són abismals, com era de preveure, és per record de vot. Així els partits molt posicionats en el tema nacional SI i ERC per una banda i Cs i PP per l'altra, tenen els votants totalment alineats amb les consignes oficials del partit.

Més interessant és observar el comportament dels electors de CiU, PSC i ICV. Un contundent 54,9% dels qui van votar CiU a les darreres eleccions del Parlament votarien a favor de la independència i només un 21% votarien en contra. També una majoria, més tímida, dels votants d'ICV votarien Sí. I finalment els votants del PSC són els que tenen més fractura interna, ja que l'opció majoritària, el no a la independència, nomé recull un 40%. El sí a la independència també és l'opció majoritària entre els que van votar altres partits, en blanc o nul. En canvi, els que no van votar, majoritàriament diuen que tampoc votarien en el referèndum.

En definitiva, la idea de la independència produeix una fractura en la societat catalana. Els que hi estan a favor no superen la suma dels qui estan en contra i dels que no anirien a votar. Cal obrir un procés que no compta amb un consens ampli a la societat? Mentre ens ho continuem pensant, l'opció de l'status quo, defensada només per un 28,2% dels catalans, és la que acaba definint la nostra realitat

30 anys de la Crida! Entre la nostàlgia i la feina feta

Publicat a Tribuna Catalana, 15/06/2011. Els joves independentistes veuen perplexos com els seus correligionaris d'entre 35 i 50 anys bavegen aquests dies amb el 30è aniversari de la Crida a la Solidaritat.

Va ser un referent de primer nivell i la seva petjada sempre ha estat recordada. La Crida va escriure una pàgina d'or, amb mèrits propis, en la memòria històrica de l'independentisme català.

Originalitat, frescor, desobediència civil, contundència i sentit de l'oportunitat podrien ser les primeres paraules que venen al cap.  Els qui formaven la Crida eren pocs però audaços. Un dels seus mèrits principals fou el de teixir complicitats i aconseguir el suport i la simpatia en l'ampli món del catalanisme, que aleshores encara no era decididament sobiranista. Només cal veure el baix percentatge d'estelades que hi havia fa 30 anys al Camp Nou.

També era original la seva amplitud temàtica que tot i centrar-se inicialment en la llengua, va abraçar l'ecologia, la solidaritat internacional, el pacifisme i el sobiranisme explícit. Difícilment  avui dia una entitat apartidista s'atreveix amb tants temes alhora! A més, es tractava d' una organització tan propositiva com reactiva quan calia. La seva relació amb partits polítics era evidentment complexa. La Crida va durar prou anys com per poder veure-li pujades i baixades. Era la Crida el braç armat del pujolisme?  El contrapunt a l'agror violentista del MDT i Terra Lliure? Una expressió  que calia amplificar o silenciar des del govern català segons toqués uns o altres temes?

La Crida va saber plegar a temps i després, de manera cíclica, sempre ha sortit qui l'ha volgut ressuscitar quan venien maldades. Necessitem una altra Crida! Deien.  I mentre alguns es lamentaven altres aprofitaven el temps i, tenint present encerts i errors del passat,  aprofitaven l'energia cridaire per transformar partits polítics,  per crear altres estructures sectorials (Plataforma per la Llengua o les plataformes sobiranistes) o fins i tot per modernitzar organitzacions històriques (Òmnium). Fer política apartidista des del catalanisme és un dels aprenentatges de la Crida que continua de plena actualitat.

Dimarts ens veiem a Molins!

El PP a Catalunya, d'anomalia a àrbitre

Publicat a Tribuna Catalana el 8/6/2011. L'anomalia del PP a Catalunya era que tenint una quantitat de vots important a les municipals, quedava fins ara fora de tots els governs. A diferència d'ERC i ICV, que obtenien un nombre de vots semblant, ni tenia alcaldies ni participava en governs de coalició.

Aquesta raresa  s'ha trencat per primera vegada en aquestes eleccions.  La sensació és que el PP governarà i decidirà.  Això és així perquè els populars han tret uns bons resultats, però si mirem amb detall és només a Badalona on aquests resultats són excepcionals. A la resta  de grans ciutats, que és on el PP a Catalunya té habitualment més percentatge, els resultats no són gaire diferents a d'altres ocasions.  De fet el PP, descomptant les eleccions a les Corts Generals on treu més bons resultats, té una gran estabilitat en el seu nombre de vots a les locals i al Parlament, movent-se els darrers anys entre el 10% i el 12% del vot.

Les eleccions del 22 de maig són les municipals en que el PP ha obtingut més bons resultats a Catalunya en percentatge. En canvi, en nombres absoluts, l'any 1995 va ser quan el PP va obtenir més vots. Les dues vegades coincideix en moments d'alta mobilització popular a tot l'Estat. Són les darreres alenades de govern socialista on l'electorat del PP està més mobilitzat per foragitar el PSOE del govern central.  En aquesta ocasió destaca per la seva excepcional pujada a Badalona, on treu uns registres que gairebé doblen els de les eleccions de fa uns mesos al Parlament. A la resta de ciutats treu percentatges superiors a les anteriors municipals però no pas gaire més alts dels que va treure en convocatòries municipals més llunyanes o al Parlament el novembre passat. Es tracta d'un electorat fidel i constant amb un nivell d'oscil·lació molt petit.

Resultats a part, el motiu principal que ha fet que el PP hagi guanyat centralitat és perquè queda com a soci natural de CiU en moltes ciutats on la federació  per primera vegada en anys ha desbancat al PSC al primer lloc. La voluntat de fer un govern alternatiu a l'anterior i la minimització o desaparició d'Esquerra, l'altre soci natural de CiU, fa que amb no gaires vots més, el PP s'hagi trobat amb un poder decisió que fins ara no tenia.

Curs sobre política per a mestres i professors [juliol 2011- Rosa Sensat]

En el marc de la propera escola d’estiu de Rosa Sensat impartiré un curs amb el títol “Arriben les eleccions. Eines per entendre el procés polític”. El curs està pensat per a professors de secundària i per a mestres de darrer cicle d’educació primària. Proposem una introducció de la política a les aules a partir de les eleccions.

Durant el curs tractarem cada dia un tema diferent:

1) Institucions democràtiques i participació política
2) Ideologies i partits
3) Les campanyes electorals.
4) El funcionament del sistema electoral.
5) Participació ciutadana i processos participatius més enllà de les eleccions.

Per tractar cada tema, farem una introducció inicial als conceptes més basic. Després realitzarem exercicis pràctics i activitats i finalment  explorarem recursos ja existents per poder aprofitar-los a les aules

Data: 11 al 15 de juliol de 2011
Horari:  matins de 10.00 a 13.00
Durada: 15 hores
Lloc: Campus Mundet, Pg. De la Vall d’Hebron 171, Barcelona.
Preu: 75 Euros
Professor: Roger Buch [rogerbloc@buch.cat - twitter.com/rogerbuch]
Inscripcions: Seleccionar curs de la llista 

El sistema català de partits, un fet diferencial de pes

Publicat a Tribuna Catalana el 1/6/2011. Diuen que a l'acampada de la plaça Catalunya s'hi va veure una pancarta que demanava la fi del bipartidisme. Qui la va escriure deuria viure mentalment força lluny de la plaça, ja que Barcelona és la capital d'un país amb un sistema de partits polítics força més complex. Barcelona • A Catalunya hem passat en pocs anys d'un sistema de 5 partits a un sistema de 9. El sistema català de partits polítics es va consolidar a mitjans dels anys 80. Dos partits grans que s'intercanviaven victòries (CiU i PSC) depenent del tipus de convocatòria, i tres partits mitjans (ERC, PP i ICV) que també s'intercanviaven les posicions del 3 al 5. Tots cinc partits tenien representació a les Corts Generals, al Parlament i també als principals ajuntaments.

S'havia especulat mot sobre com podria ser un nou sistema de partits català i fins i tot s'havia arribat a pronosticar la simplificació del sistema quan a mitjans dels 90 ERC i ICV van tenir les dures escissions del PI i d'EUiA. Però el sistema no només va continuar plural sinó que ha augmentat la seva complexitat. En les darreres convocatòries hem vist com als dos models de partit existents (gran i mitjà) s'hi ha afegit un tercer model, el partit petit, que només sobresurt en un tipus de convocatòria electoral i que amb això ja en té prou per sobreviure. A les municipals, i fa tres convocatòries que creixen, tenim la CUP i la PxC. A les eleccions al Parlament tenim Ciutadans i SI que no han reeixit a les municipals, celebrades només pocs mesos després de les catalanes.

Aquests quatre partits brillen en la seva convocatòria estrella i pateixen, si és que es presenten, en totes les altres. També tenen en comú que cap d'ells (només SI en part) prové d'escissions en bloc d'altres partits. L'augment d'aquests partits coincideix amb creixement del vot blanc i del vot nul i, per tant, tot plegat fa que el suport global als 5 partits "tradicionals" vagi baixant convocatòria rere convocatòria. L'explicació de tot plegat va relacionada amb l'augment de la desafecció i sobretot en el fet que les franges de vot més jove presenten una baixíssima fidelitat de vot a qualsevol partit.

En tot cas, i més enllà dels canvis interns, si per una cosa es caracteritza el sistema partits català és pel seu fet diferencial respecte de l'espanyol, com es va demostrant tossudament convocatòria a convocatòria