Un Parlament amb més tensió nacional

Publicat a Tribuna Catalana, el 28N de 2010. Les eleccions al Parlament han suposat canvis importants al sistema de partits català. En primer lloc un canvi que significa un retorn al que havia estat la “normalitat” durant molts anys. Torna l’hegemonia de CiU com a partit dominant del Parlament. Però, per altra banda, ens trobem amb l’esberlament definitiu de l’ordre establert. D’un sistema molt estable de dos partits grans i 3 de petits s’ha passat en dos legislatures a un Parlament molt fragmentat. Una cambra amb més grups parlamentaris que mai i amb l’extrema dreta xenòfoba que es queda fora per molt pocs milers de vots.
Les tendències detectades per les enquestes s’han accentuat, especialment la derrota sense pal·liatius dels partits del govern. La victòria impecable de CiU fa retornar a la federació els millors resultats de les bones èpoques de Pujol. Guanya a tot arreu, amb solvència i superant amb placidesa el sostre del milió de vots.
La caiguda espectacular d’ERC, ja prevista, però no per això molt dolorosa. La fuga cap a SI, RCAT i CiU ja estava dibuixada a les enquestes que indicaven una baixíssima fidelització del vot. Els traspassos de vot cap a aquets tres partits són molt clars, si mirem els resultats municipi a municipi.
La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més.
Per altra banda cal destacar la caiguda espectacular del PSC que obté els resultats més baixos de la historia, i molt menors dels esperats. La derrota era prevista, però ha estat especialment dura, perquè ja es partia d’uns resultat molt dolents, tot i haver governat els darrers quatre anys. Baixar dels trenta diputats d’un Parlament de 135, dominant les principals institucions del país és,simplement, contundent.
Pel que fa al PP, la seva important crescuda havia estat detectada per alguna enquesta. Perquè ha passat? Ha estat en clau espanyola o en clau catalana? És a dir el PP ha crescut perquè té votants nacionalment espanyols que voten en clau espanyola esperant castigar Zapatero i animar a Rajoy ? O potser ha estat perquè tenen votants espanyolistes que es mobilitzen contra el pressumpte independentisme de CiU i la prohibició de les curses de braus? Caldrà analitzar-ho amb detall.
Finalment, el vot en blanc i l’abstenció que havien de ser històrics, han quedat en un bluf. Pujada minsa del vot en blanc i recuperació ferma de la participació. Tots els petits partits sectorials que semblaven que podien assumir vot protesta han acabat sent testimonials.
El país es tensa nacionalment, només cal mirar com queda el grup mixt. Tindrem més diputats contraris a l’Estatut que mai en les darreres legislatures. Menys diputats federalistes i, sobretot, una clara majoria de diputats sobiranistes catalans. Ens hem de remuntar a un llunyà 1992 perquè els diputats nacionalistes catalans sumessin més dels actuals 76 escons.

Vot en blanc

Donada l'interès que desperta el vot en blanc quan arriben eleccions, us poso els enllaços als diferents articles que he anat fent relacionats amb aquest tema. els darrers anys.

• Les llegendes urbanes. El vot en blanc, el vot nul i la llei d'Hondt (16/05/2007)
• Què en sabem del vot en blanc (13/02/2008)
• El vot en blanc, tercera força a Catalunya. (13/11/2010)

Independentisme: els reptes del 29N

Publicat a Tribuna Catalana el 24/11/2010. La llarga precampanya, la campanya i les eleccions del 28N han comportat una sacsejada brutal en el si de l’independentisme català. En poques hores sabrem els resultats i caldrà respirar i, amb calma, mirar cap endavant. Solidaritat i Reagrupament hauran de prendre moltes decisions. Tant si entren com si no. Quin serà el seu futur com a organitzacions? Es presentaran a les properes eleccions municipals i posteriorment al Congrés dels diputats? o faran com la CUP, que només es presenta, selectivament, en determinades convocatòries? Quines relacions tindran entre ells? Recordem que el 1999 EUiA va presentar-se per separat d’ICV i es va quedar sense representació al Parlament. Després, condicionat als resultats, va pactar a la baixa una coalició que encara dura. Hi ha ferides, però caldrà cicatritzar-les. No és normal ni eficient que en un espai ideològic idèntic hi hagi dues formacions de mida semblant.

Per la seva part, Esquerra té la seva complicada agenda de decisions. Unes d’externes, com el grau de suport que donarà a Artur Mas i fins a quin punt convé, al partit i al país, ser el soci preferent del proper govern de la Generalitat. Però tindrà més feina, com la de cosir ferides internes que no han acabat de cicatritzar.

Entre tots tres partits independentistes hi ha hagut trencadissa i retrets però caldrà crear, ara que es tindrà clar l’espai que ocupa cadascú, un marc mínim de relacions. Sortosament hi ha espais civils on aquests dies no s’ha jugat a aprofundir les diferencies. En aquest sentit, cal agrair la incansable paciència dels promotors de la campanya “votaindependencia” que han ajudat a crear un clima de complicitat entre els electors de les diferents candidatures.

Però probablement, la feina més important la tenen els independentistes que militen a CiU, partit oficialment no independentista tot i que partidari del dret a decidir. Hauran d’assegurar que no es torna repetir l’estratègia del “peix al cove” i que l’esperit del 10 de juliol condicionarà l’obra de govern. I així sabrem si tornar a la Generalitat significa alguna cosa més que recuperar la gestió d’una administració pública.

Indecisos. Tres criteris per triar el vot

Publicat a Tribuna Catalana el 17/11/2010. A l’hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l’acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s’ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se’ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport “als nostres”, com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l’hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d’un votant d’Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s’interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d’Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s’han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema, aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l’espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.

El vot blanc, tercera força a Catalunya

Publicat a Tribuna catalana, el 10/11/2010. Segons el darrer baròmetre electoral del CEO, publicat la setmana passada, el vot en blanc podria ser la tercera força a Catalunya. És a dir que darrera de CiU i PSC, seria l’opció que més suports tindria. Si això fos així, trencaria una tendència. Normalment el vot en blanc ha oscil·lat entre l’1% i el 4% dels votants segons els tipus d’eleccions. Una de les puntes de vot en blanc a Catalunya va ser a la ciutat de Barcelona a les municipals de 2007 (4,08 % ). Si el vot en blanc arribés, com diu el baròmetre, al 7,6% dels enquestats, significaria un percentatge encara més elevat entre els qui haurien anat a votar, i suposaria un toc d’atenció de dimensió considerable.

Però probablement, tot i que creixi, el vot en blanc no arribarà a aquestes xifres. Aquest tipus de vot és actualment un vot de prestigi i s’ha demostrat que molta de la gent que diu que votarà en blanc, finalment opta per l’abstenció o s’acaba decantant a darrera hora, i potser amb la pinça al nas, per una llista concreta.

En tot cas, els electors que segons el baròmetre afirmen que votaran en blanc el 28N, són el 9,2% dels antics votants d’Esquerra, el 7,7% dels d’ICV i el 6,5% dels del PSC . Els percentatge d’antics electors d’altres partits que afirmen que votaran en blanc són molt menors. En aquesta convocatòria, és clar que un augment de vot en blanc podria perjudicar els partits del govern sortint, que són els que tenen més problemes per fidelitzar el vot.

També s’ha especulat aquests dies sobre el possible efecte del vot en blanc en la possible entrada de nous partits al Parlament. Així, a la circumscripció de Barcelona, si un gran nombre de persones votessin en blanc en comptes de fer-ho per l’abstenció, encariria l’assoliment del 3%. Per poder concórrer al repartiment d’escons cal assolir més d’un 3% de vots vàlids i el vot blanc es considera vàlid. Més vots en blanc en comptes d’abstencions, voldrà dir més participació i, per tant, més vots absoluts necessaris per arribar al 3%. Però pensar en el vot en blanc estratègicament en l’actual context és ben complicat, tenint en compte l’enorme distància ideològica de les diferents candidatures que es troben, segons les enquestes, pendents de superar el llistó del 3%.

De Vic al món. Les claus de l'èxit

L’ independentisme de base no para de sorprendre’ns. D’entre les seves múltiples i boges iniciatives, de tant en tant en surt alguna que cau en gràcia a l’enorme sotabosc sobiranista. Des de fa pocs dies, el vídeo del Lipdub de Vic es “comentat”, “reenviat”, “agradat” i “retuitejat” per centenars d’internautes de tots els continents, esdevenint un autèntic fenomen de masses i una interessant eina d’internacionalització del fet català.

Però quin és el secret del seu èxit?. Evidentment l’esquer de rècord mundial ha estat rellevant, però sobretot el triomf ve de les bones sensacions que transmet. Un comentari a youtube exclamava l’alegria de veure que els catalans demanàvem la independència sense ràbia, sense agror, amb molt de bon rotllo.

Val la pena veure el vídeo vàries vegades vegades. Hi podem trobar un còctel concentrat de tota la cultura independentista que s’ha creat els darrers anys. Lluny de l’agressivitat i la crema de banderes, s’hi destil·la el bo i millor de l’independentisme. Comença amb la impactant imatge del diable amb la torxa recitant Estellés (Gran la semblança amb el cartell dels 20 anys de Maulets!). L’abast dels Països Catalans hi és present, amb la tria de “La Flama” dels valencians Obrint Pas, una cançó ben coneguda per joves independentistes. Durant el recorregut hi van sortint els elements simbòlics que han marcat l’independentisme recent. La cultura popular catalana, amb castells, gegants i capgrossos, danses, gralles, sardanes, bastoners i diables; les seleccions catalanes amb l’hoquei i el rugby, i sobretot l’extens repertori de marxandatge. Estelades de totes mides i colors, samarretes amb ocurrents eslògans i també mocadors. Tot plegat amanit de petits detalls com l’ús de la llengua de signes.

El vídeo desprèn alegria, frescor, obertura, participació ciutadana i gent normal. En el vídeo no hi surten líders, ni partits, ni escissions. Quan l’independentisme es presenta sense haver de concretar sigles, la seva capacitat de convocatòria és impactant. El moviment social independentista, al revés que als anys 90, fa temps que ha desbordat l’independentisme polític. Cal angoixar-se per trobar la fórmula exacte de concretar políticament l’enorme energia de les consultes, del 10J o del Lipdub? O potser hem de respirar una mica i admetre que moviments socials i els partits juguen a lligues diferents?

Joan Solà. L'orgull de disposar de referents

Publicat a Tribuna Catalana el 27/10/2010

L’any 2009, Òmnium Cultural lliurà el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que no se sabia en aquell moment, seria la darrera vegada que els socis d’Òmnium assistien al lliurament del Premi sense conèixer el nom del guardonat. El jurat reunit el dia abans, trucava al premiat, amb poques hores de marge, per informar-lo que havia estat seleccionat. Amb el Palau de la Música ple de gom a gom, només els periodistes i els més pròxims al guardonat sabien qui seria l’elegit. Enguany, amb un nou format, es perd el factor sorpresa tot i que es guanya en difusió i en el fet que es pugui preparar un autèntic homenatge al guardonat.

Així, en les antigues edicions, el públic rebia amb un oh! el nom del Premi d’Honor. Hem vist en els darrers anys Premis d’honor mediàtics i d’altres reconeguts sobretot pels especialistes literaris. Tothom està d’acord que el lliurament de 2009 es convertí en una vetllada molt especial. Sense ser una escriptor mediàtic, dels que surten a televisió, els dos mil assistents reberen amb un gran somriure l’anunci que el premiat seria el filòleg i lingüística Joan Solà. El sentiren i el reconeixen com a seu, com a alumnes, com a lectors dels seus articles i llibres. Solà s’havia fet familiar a molta gent. El discurs punyent del mestre, ple d’energia i esperança pel país i per la llengua, acabà posant unànimement el Palau dempeus amb una ovació històrica. El poble retornava al mestre part del que havia rebut. Avui, dolor per la pèrdua de Joan Solà, però sobretot reconfortats que el país disposi de referents del seu nivell.

PSAN, MDT i Estat Català. El manteniment de les sigles històriques

Publicat a Tribuna Catalana el 20/10/2010

Fa pocs dies es va conèixer que el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) donava suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Per a força gent, va ser una sorpresa comprovar que l’històric partit revolucionari continuava viu. El referent de l’independentisme dels anys 70, després de diverses escissions donà suport al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) als anys 80 i posteriorment a Catalunya Lliure. A mitjans dels anys 90 reaparegué amb les pròpies sigles amb presència sobretot al País Valencià i molt menor a Catalunya. A la pràctica actua com a grup d’opinió i destaca que continua organitzant l’Aplec del Puig i publicant Lluita, la revista degana de l’esquerra independentista, sense interrupcions des de 1969.

Altres partits que han estat referents de l’ independentisme català en el seu moment mantenen l’organització viva. És el cas de l’MDT, referent dels anys 80 que donà suport polític a Terra Lliure, que també ressorgí a mitjans dels anys 90. Forma part de l’Esquerra Independentista i donà suport a la CUP, on va defensar, sense èxit, la necessitat de presentar-se a les eleccions al Parlament. Fins i tot trobem dos petits grups (http://www.estat-catala.cat/ i http://www.estat-catala.net/ ) que es disputen legalment les històriques sigles de l’Estat Català dels anys 30. En canvi, ja no hi és el Front Nacional de Catalunya (FNC), referent independentista durant el franquisme que va dissoldre’s a finals dels 80 quan els seus militants van ingressar a la renovada ERC independentista.

El manteniment d’aquestes sigles històriques es ben legítim però també es planteja el dubte de fins a quin punt representen, actualment, el bagatge de les milers de persones que van arribar a militar en aquestes organitzacions en els seus moments de màxim esplendor.

El sistema electoral català perpetua la divisió provincial

Publicat a Tribuna Catalana el 13/10/2010. Ara que venen eleccions caldrà recordar un episodi d’aquesta darrera legislatura, que d’haver prosperat, hauria fet canviar moltes coses. El Departament de Governació va encarregar el 2007, amb el vist-i-plau dels grups parlamentaris, un informe a un grup d’experts amb l’objectiu de millorar el sistema electoral català. Els experts es van posar d’acord i van fer un informe per a la llei electoral molt complet on entraven de ple en temes calents. Circumscripcions noves, llistes obertes, mecanisme de transparència i de foment de la participació, elecció directa de diputats, entre d’altres. Tot plegat una música ben interessant per combatre la desafecció, tot i el neguit que el text generà en els aparells dels partits més grans.

La proposta havia d’inspirar una ponència del Parlament que havia de consensuar una nova llei electoral catalana. La llei havia de tenir, segons indica l’Estatut, una majoria de 2/3 per tirar endavant. Després d’uns mesos d’estira i arronsa, la ponència va acabar sense haver fet la feina encomanada, ja que l’acord no va ser possible.

Continuem, entretant, amb el sistema d’elecció previst en una disposició transitòria de l’Estatut de 1979 amb circumscripcions provincials que genera contradiccions com la següent. Quin sentit té, per exemple, que els vots de la Catalunya central amb comarques tant poc metropolitanes com Osona o el Berguedà tinguin menys pes que els vots de Girona o Tarragona? Seguint amb aquesta línia, quin sentit té que un vot urbà de la ciutat de Lleida o de Reus valgui més que un vot rural dels Prats de Rei (Anoia), d’Alpens (Osona) o de La Pobla de Lillet (Berguedà). Les actuals circumscripcions més que “donar veu al territori”, com defensaven alguns diputats que vetaren l’avanç de la ponència, aconsegueixen perpetuar la divisió provincial en l’imaginari col·lectiu, teòricament tant poc defensada pel catalanisme i pel propi Estatut.

Hi va haver una proposta de tècnics que es va posar sobre la taula i alguns grups parlamentaris van preferir dir que no. La proposta era aquí i fóra bo que ara que venen eleccions els partits ens recordessin quin model electoral defensen, independentment de si els beneficia més o menys. Com argumentava un dels politòlegs que van elaborar l’informe, no val la pena agafar la calculadora i mirar quin sistema t’és més favorable. El que et pot beneficiar més avui com a partit petit o gran que ets, et pot perjudicar el dia que canviï, per bé o per mal, la mida del teu partit o la localització dels teus electors.

Entrar o desaparèixer. Tres partits pendents d'una xifra

Publicat a Tribuna Catalana el 7 d'octubre de 2010. Les enquestes assenyalen que tres partits catalans -Ciutadans, Solidaritat i Reagrupament- estan al llindar d’obtenir representació parlamentària. Si es queden sense diputats, molt probablement desapareixeran en poc temps. El seu futur pot dependre de pocs milers de vots. Per entrar a la circumscripció de Barcelona fa falta superar la barrera del 3% dels vots vàlids. En canvi, superar aquest mínim no comporta representació automàtica a les altres tres circumscripcions.

Durant la nit electoral s’estarà pendent dels vots d’aquestes tres forces i també de quines seran finalment les xifres necessàries per assolir representació. Aquestes xifres dependran de dos factors. En primer lloc, dels canvis produïts al cens electoral, petits augments del cens a Girona i Tarragona i petits descensos a Lleida i Barcelona, que no resultaran rellevants. L’altre factor, molt més important, és la participació. Si aquesta fos baixa, es necessitarien menys vots per superar la barrera del 3%. Així, podem veure com en les darreres eleccions de 2006 els diputats van sortir més “barats” que en les altres convocatòries amb més participació. Amb una abstenció rècord, com la que preveuen algunes enquestes, es podria arribar al 3% amb menys de 65.000 vots.

Pel que fa concretament a Barcelona, normalment s’associa superar el 3% a assolir automàticament 3 diputats. Fou el cas d’ ICV el 1999 amb un 3,31% o el 2006 quan Ciutadans arribà al 3,53%. En canvi, en un llunyà 1980, el Partit Socialista d’Andalusia amb un justíssim 3,03% dels vots assolí 2 escons i amb només 2.000 vots més ja hauria aconseguit el tercer diputat. Existeix, per tant, una lleugeríssima franja per damunt del 3% que donaria 2 diputats, tot i que el més probable fóra aconseguir-ne tres directament si se supera la barrera mínima.