Recomposició de l'espai independentista. Del 6-3-1 al 7-2-1.

Publicat a Tribuna Catalana, l'11/5/2011.En les passades eleccions de 2010, l'independentisme electoral va rebre una forta sacsejada. SI i RCAT van esventrar la bossa electoral d'Esquerra. De manera esquemàtica, de cada 10 vots independentistes, 6 van anar a Esquerra, 3 a Solidaritat i 1 a RCAT. Què passarà el 22M?

Esquerra va patir els seus pitjors resultats en molts anys, especialment dolorós en tractar-se de la convocatòria que habitualment treia millor percentatge de vots. Ara la incògnita és si Esquerra continuarà la davallada o bé es refarà del cop i iniciarà, encara que sigui lleument, una remuntada. L'objectiu d'Esquerra és superar els resultats de les catalanes i aproximar-se tant com pugui a les de les municipals de fa quatre anys. El 22M no tindrà la competència de RCAT, però en canvi sí de la CUP que aspira a consolidar-se definitivament. Si Esquerra manté o augmenta els 4 regidors per Barcelona, amb la coalició Unitat, donarà una imatge d'haver aturat l'hemorràgia. També serà important mantenir a l'alça la presència als grans municipis de l'àrea metropolitana com Sabadell o Badalona, ciutats on s'ha reforçat amb la presència d'independents i RCAT.

Per la seva banda, Solidaritat es presenta a en una vuitantena de municipis amb sigles pròpies. SI aspira a arreplegar algunes desenes de milers de vots que el permetin visualitzar com a partit nacional i sobretot aprofitar les eleccions per cohesionar les seccions locals. El que no sabem és quin serà el municipi més gran on obtingui regidors, ja que per ara no apareix a les enquestes i la barrera del 5% li serà molt letal. Un fracàs a les municipals no ha de comportar la desaparició del partit, ja que la seva visibilitat la té al Parlament.

Pel que fa a la CUP dobla candidatures presentades i s'enfronta per primera vegada a la incògnita de Barcelona, fet que li farà augmentar el total de vots. Si obtingués al cap i casal resultats propers al 3% tornaran a sortir veus per debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. També ha d'estar preparada per patir els primers estancaments o bé per pensar què cal fer en municipis on per segona o tercera vegada es quedi a les portes del 5%. La campanada la vol donar a Girona on compta amb el suport de RCAT.

En tot cas, el que s'ensuma és que la proporció del vot independentista més enllà del 6-3-1 de les eleccions al Parlament podria aproximar-se més a un 7- 2- 1; de cada 10 vots independentistes, 7 per Esquerra, 2 per la CUP i 1 per SI.

Tendències, crisi i la barrera del 5%: les incògnites del 22-M

Publicat a Tribuna catalana el 4/5/2011. Les properes eleccions municipals del 22M es presenten de manera molt diferent pels partits catalans. Fent un repàs de les expectatives de cada un d'ells, són diverses les qüestions que hi ha sobre la taula.

Les bones perspectives de CiU quedaran truncades després de la seva arribada al poder? Aconseguirà el PSC mantenir Barcelona? Els pactes d'ERC seran suficients per tornar a atreure els electors? Per una banda, el PSC ambiciona mantenir la primera posició que ocupa a 25 de les 30 ciutats més poblades de Catalunya. La seva posició centrada li dóna marge per pactar i mantenir alcaldies però no les té totes. La tendència catalana i espanyola dels socialistes és totalment a la baixa. Barcelona i Girona són les ciutats emblemàtiques on la derrota els pot fer més mal. El PSC s'aferra a les darreres enquestes on Hereu, després de les primàries, retalla distàncies amb Xavier Trias.

En segon lloc, CiU apareix envalentonada per haver guanyat a gairebé tots els municipis a les darreres eleccions catalanes, incloent moltes grans ciutats de l'àrea metropolitana. La crisi i les retallades del govern de la Generalitat han frenat l'eufòria inicial però les expectatives continuen sent força bones. Si es confirma el tomb a Barcelona, amb conseqüències per als resultats de la Diputació, suposarien els seus millors resultats a les municipals. Per la seva banda, el PPC es veu acompanyat pels bons aires que bufen pels populars a nivell estatal. El problema, com sempre, és que ningú vol pactar amb ells. Obtindrà molt bons resultats a la majoria de grans ciutats però continuarà sent un partit que aconseguint un elevat percentatge no tindrà pràcticament accés als governs municipals. Entretant, ICV continua acumulant gran poder municipal, sobretot en coalicions, però li és molt difícil accedir a alcaldies i les metropolitanes que manté cada cop són menys. La seva extensió comarcal dels darrers anys ha pal·liat els seus retrocessos metropolitans. Caldrà veure si els ecosocialistes es podran beneficiar del malestar per les retallades socials.

Però la incògnita més gran probablement és saber què farà Esquerra. Com reaccionarà el seu electorat després de la patacada de les eleccions catalanes? Podran els pactes amb RCAT i Laporta capgirar la tendència i oferir una visió d'unitat de l'independentisme? L'engrescament de moltes seccions locals que han treballat coalicions estan pendents de quina serà la tendència general del partit. Ja se sap, que independentment de la bona feina de les seccions locals, tant en ciutats mitjanes com grans, les tendències nacionals continuen comptant molt.

Pel que fa als partits petits haurem de veure si CUP i Ciutadans, les sorpreses de les darreres municipals, consoliden el seu creixement. Un manteniment de resultats, força possible, podria ser interpretat com un estancament a la baixa davant les pròpies expectatives de creixement. I finalment, caldrà veure si a Solidaritat li passarà el mateix que a Ciutadans el 2007, que tot i recollir força vots, el seu accés als ajuntaments va quedar escapçat per la barrera del 5%. Amb una participació normal, la de 2007 va ser especialment baixa, aquest 5% costarà encara més d'assolir.

Barcelona: la batalla dels districrtes

Publicat a Tribuna Catalana el 27/4/2011. A Barcelona, els resultats electorals varien moltíssim depenent de cada districte. Aquestes diferències passen a totes les grans ciutats on la distribució de la població segueix criteris de renda econòmica, només cal veure la diferència de preus dels habitatges i també de  llengua, relacionat amb els moments fundacionals de cada barri.

Font: www.bcn.cat/estadistica

Si aquestes diferències són elevades en districtes encara ho són més si baixem als barris o a les zones censals. El 2007 CiU es va imposar a les eleccions municipals en els districtes de Gràcia, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i L'Eixample. En canvi es va quedar molt lluny del PSC en els altres 6 districtes de la ciutat, quedant en segona posició o fins i tot tercer al districte de Nou Barris.

Com és habitual CiU obté els seus millors resultats als districtes de més nivell adquisitiu i on la participació és més alta. El PSC va quedar primer en sis districtes, segon en tres i tercer al districte de Sarrià-Sant Gervasi, el de més alt poder adquisitiu de la ciutat.  Allí on el PSC treu millors resultats, és on CiU els obté més baixos i viceversa. Pel que fa al PP queda en segona posició en dos districtes, a Sarrià -Sant Gervasi i a Nou Barris, precisament els dos amb més disparitat econòmica i amb un alt nivell de població castellanoparlant. Pel que fa a ICV i ERC, obtenen els seus millors resultats als barris de classe mitjana amb predomini de catalanoparlants. Existeix una correlació negativa entre els barris de vot favorable al PP i els barris de vot favorable a ERC i a ICV. Per exemple al districte de Gràcia, ICV queda en tercer lloc, ERC en quart i el PP en cinquena posició, el pitjor resultat en tota la ciutat.











A les darrers eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la victòria de CiU fou molt gran respecte al PSC. La coalició nacionalista es va imposar a nou dels deu districtes, només va quedar Nou Barris, tot i que en algun dels seus barris, com la Guineueta, sí que va poder quedar en primera posició. Les enquestes de les properes eleccions municipals ens mostren un estancament del PSC i un ascens de CiU i PP que farà que en alguns districtes la combinació de 1r PSC, 2n CiU i 3r PP que ha estat habitual en moltes eleccions, pugui acabar patint canvis importants.

Què hauria sortit si el 10A hagués votat un 70%?

Publicat a Tribuna Catalana, el 13/4/2011. Després de l'èxit de participació de la consulta de diumenge, han estat molts els que ens recorden que "només" va votar un de cada cinc ciutadans. Venen a dir que els que no han votat estan en contra de la independència. Fins i tot alguns han dit que la consulta "simplement" ha constatat el que diuen les enquestes, que a Catalunya hi ha un 20% d'independentistes.

Els motius pels quals molts ciutadans no han anat a votar són diversos. Molts no se'n van assabentar. Els informadors dels col·legis electorals van constatar que molt ciutadans no sabien que hi havia consultes. La diferència de bombardeig informatiu respecte a les convocatòries electorals oficials ha estat abismal. N'hi ha d'altres que no han votat perquè el tema no els interessa prou. Molts d'aquests, si haguessin trobat un col·legi electoral davant de casa o algun amic els hagués animat a anar a votar, ho hagueren fet. Estem parlant del segment de ciutadans poc interessat en la política. En cap cas podem aventurar quina opció haguessin triat en cas d'haver anat a votar. Uns altres no han anat a votar perquè no estaven còmodes amb la pregunta i, com defensaven alguns dirigents polítics, preferirien un referèndum multiresposta amb opció federal. No és clar que aquests fossin molts. Almenys, els pocs vots nuls i blancs de la consulta no apunten en aquesta direcció. Finalment tenim els que no volien votar perquè estan en contra de la independència i, per tant, no volien legitimar la consulta votant que no. Els voluntaris saben que aquests existeixen i n'han vist i sentit molts, però també constaten que no eren el perfil majoritari dels vianants.

Si es fes una consulta oficial amb més participació, baixaria el percentatge a favor del Sí, però això no vol dir que tots els que votessin de nou, ho fessin pel NO. Ni molt menys. Imaginem que haguessin votat 250.000 barcelonins més. Si aquests ho fessin pel Si el 40% i pel No el 60%, el resultat continuaria sent àmpliament favorable al Sí.

La consulta no ha constatat que un 20% de la societat dóna suport a l'estat català, sinó que hi ha un 20% altament mobilitzat per l'independentisme. Recordem, a risc de fer-nos pesats, que les enquestes on es pregunta per la independència de Catalunya amb resposta Sí/No, ja fa bastants mesos que donen majories favorables al Sí. La consulta ha estat un baròmetre per demostrar l'alt grau de mobilització de l'independentisme i, amb permís de Duran i Lleida, la definitiva sobiranització del catalanisme polític.

La consulta de Barcelona. Baròmetre de motivació sobiranista

Publicat a Tribuna.cat el 6/4/2011

Quan diumenge al vespre es facin oficials els resultats de participació de la consulta de Barcelona, els organitzadors parlaran d'èxit i els detractors insistiran en què no s'arriba, ni de lluny, a la participació de les eleccions normals. Una manera de saber si ha estat un èxit és comparar la consulta amb altres mobilitzacions cíviques com la consulta de la Diagonal, o la recollida de signatures per la prohibició de les curses de braus. Una altra possibilitat és la de comparar el percentatge en relació al nombre de vots que van obtenir el passat 28-N els partits que anomenarem "sobiranistes".

En el gràfic podem veure el percentatge de vots sobre nombre d'electors totals (cridats a votar, ho fessin o no) que van aconseguir els quatre partits parlamentaris sobiranistes. Incloem tant els que han donat suport explícit i continuat a la consulta com també aquells que no han donat suport oficial però sí que ho han fet públicament alguns dels seus dirigents. És evident que els electors d'ERC i SI aniran a votar amb més percentatge que els de CiU I ICV. Tenint en compte que els dos primers partits només van sumar al voltant d'un 6%, incloent els vots de RCAT, preveiem que la consulta queixalarà de manera important en la bossa de l'electorat de CIU, d'ICV, així com també en la de l'abstenció.

Un de cada 3 barcelonins amb dret a vot en les darrers eleccions al Parlament va votar CiU, ICV, Esquerra o Solidaritat. Aquest percentatge és semblant al de la mitjana catalana. Per districtes, a la part baixa se situa Nou Barris on només 1 de cada 5 electors convocats va votar al novembre un dels quatre partits. La diferències entre zones és força gran, ja que en els districtes amb més participació hi ha tendència a haver-hi més vots a partits sobiranistes. On els quatre partits van obtenir més vots va ser a Sarrià-Sant Gervasi, amb un altíssim percentatge de vot per a CiU i també a Gràcia, que és on ICV,ERC i SI obtenen els millors resultats de la ciutat.

Si la consulta acabés mobilitzant la meitat dels vots dels que van obtenir els partits sobiranistes, al voltant d'un 15% del cens, i tenint en compte l'escàs suport dels mitjans de comunicació i la poca presencia mediàtica real en relació a les campanyes electorals normals, es podrà considerar un èxit rotund. Significaria que la independència i el dret a decidir motiven altament a l'electorat de CiU i ICV, encara que una part dels seus líders s'hagin desentès d'anar a votar.

L'hora de la veritat de Barcelona Decideix

Publicat a Tribuna Catalana, el 30/3/2011.

La campanya de Barcelona Decideix va cremant etapes. Els primers objectius de mobilització dels entorns més actius i de recollida de vot anticipat s’estan complint de manera molt satisfactòria. Independentment del percentatge de participació final el procés de Barcelona Decideix està constituint un revulsiu ciutadà molt rellevant.
El suport de les entitats ha estat espectacular. Fora molt difícil d’imaginar només fa uns anys que la UGT i el FC Barcelona, per exemple, donessin suport a una consulta per la independència. També fa sensació la el llarguíssim llistat d’associacions de barri de tot tipus. Ens consta que sovint moltes entitats petites, poc acostumades als posicionaments polítics, han hagut de debatre a les seves juntes i fins i tot assemblees el seu suport a Barcelona Decideix. Debat democràtic sa que passa la mà per la cara a totes les teories sobre participació ciutadana dels darrers anys. No es tracta de decidir el nom d’una plaça ni el color de les façanes, les entitats demanen que es pugui decidir sobre les fronteres del nostre país. Ni més ni menys.
També cal destacar d’aquestes setmanes l’engrescament dels voluntaris que han fet autèntiques demostracions de força, sobretot durant els darrers caps de setmana. Els tendals blancs de Barcelona Decideix han estat esquitxant contínuament cantonades i sortides de boques de metro. Els “Ja he votat”, “m’espero al 10 d’abril” o “és que no sóc de Barcelona” són entomats sempre amb un somriure pels incombustibles voluntaris. Vot a vot es va omplint l’urna de la dignitat.
Els percentatges de vot anticipat permeten augurar que com a mínim ja estem parlant d’una de les iniciatives de mobilització ciutadana més reeixides de la història de la ciutat. Res a envejar a consultes municipals de cost milionari o a campanyes mediàtiques que només mobilitzen a la pràctica a minories molt actives.
Però ara ve el més difícil i que, de fet, només es va arribar a aconseguir en alguns municipis. Que el 10 d’abril sigui considerat per molts ciutadans com un dia electoral, en que la famílies, per exemple, compleixen el ritual democràtic de sortir plegades de casa per anar a votar. Per què això passi no només falta que voluntaris i entitats apretin aquests darrers dies engalanant els balcons de banderoles blanques, sinó que també des dels mitjans de comunicació, i amb això els partits polítics hi poden ajudar molt, se’n parli de manera constant i continuada. La implicació en gestos simbòlics dels partits polítics, que haurien de fer un parèntesi en les seves campanyes pre-electorals, mitjans de comunicació i personalitats pot ser el que acabi de decantar la creació d’aquest clima ciutadà.

Barcelona, la dificultat d'arribar al 5%

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/02/2011. A diferència de les eleccions al Congrés i al Parlament, als Ajuntaments és necessari obtenir un 5% dels vots vàlids per poder entrar-hi. A Barcelona, la xifra en vots absoluts que representa aquest 5% depèn de la participació. En les darreres tres convocatòries ha oscil·lat entre 30.000 i 38.000 vots. Arribar a superar aquesta xifra no és pas fàcil per als partits que no tenen representació i que no comptaran amb publicitat institucional.

Hi ha tres candidatures que, tot i intentar-ho, aparentment tindrien moltes dificultats per aconseguir-ho. En primer lloc, Ciutadans. En les darreres eleccions a l'Ajuntament va fregar el 4% i no va poder aprofitar l'empenta de les eleccions catalanes. Curiosament, a les darrers eleccions al Parlament, Ciutadans va millorar els seus percentatges al conjunt del país però va baixar a Barcelona, on va passar del 4,51 al 4,08%. No és pas un bon auguri per a ells. L'electorat percep Ciutadans com una bona marca per a les eleccions al Parlament però no per a altres eleccions. Són, però, els que més opcions tenen.

En segon lloc, avui mateix s'ha presentat la candidatura CUP Alternativa per Barcelona, fruit de la coalició entre la CUP i "Des de baix". A les darreres eleccions al Parlament la candidatura anticapitalista "Des de Baix" va obtenir 2.050 vots a Barcelona (0,29%), i a les eleccions al Parlament Europeu, Inciativa Internacionalista que comptava amb suports de l'Esquerra Independentista en va aconseguir 4.185 (0,9%). Tot fa preveure que la CUP, que té implantació a força barris, obtingui millors resultats que aquestes candidatures però situant-se encara lluny del 5%.

Pel que fa a Solidaritat Catalana, tot apunta a que podria tenir problemes fins i tot per arribar a l'1% que va aconseguir Pilar Rahola quan el 1999 es va presentar de cap de llista pel Partit per la Independència. Joan Laporta només va aconseguir un 2,9% al Parlament a la ciutat de Barcelona. Ara no només Laporta farà campanya amb ERC sinó que alguns dels qui van votar Solidaritat donaran suport a la CUP. De tota manera, encara que li vagin molt malament les municipals a Solidaritat, el seu futur es decidirà d'aquí a 4 anys a les properes eleccions al Parlament.

El cercle viciós de l'independentisme

Publicat a Tribuna Catalana 9/3/2011. L’independentisme català ha estat sempre molt procliu a les escissions. Des de la fractura del FNC que va donar lloc al PSAN l’any 1968 comptem més d’una dotzena de grans escissions. Moltes d’elles traumàtiques i que han marcat la trajectòria de molts dirigents i la cultura política del sector. La tendència escissionista és habitual en espais polítics extraparlamentaris. Per tant, les escissions de l’independentisme extraparlamentari no eren pas més habituals que les de l’extrema dreta, l’esquerra revolucionària o el moviment ecologista.

Les primeres escissions de l’independentisme modern passaven cada 3 anys. Excepte la primera, eren escissions dures, que acabaven amb la lluita per la propietat de les sigles i amb l’obertura de profundes ferides, fins i tot en algun cas reals, el rastre de les quals perdura en el temps. Després van venir una segona onada d’escissions totes elles al voltant d’Esquerra. Les primeres de grups que no es posaven d’acord sobre si havien d’integrar-s’hi, després de la marxa esperpèntica dels dirigents que veien perdre el control de l’organització i, posteriorment, de militants que en marxaven atribuint al partit republicà apoltronament i falta de contundència.

La tercera fase que hem entrat és l’escissió exprés. Abans les escissions es covaven durant mesos. Tenien un recorregut i un desenllaç més o menys previst. Amb Solidaritat i Laporta veiem que la velocitat s’ha desbocat. Escissions i reconciliacions exprés, ferides que s’obren i es tanquen ràpid. Tant sorprenent és la reconciliació de Carretero amb Esquerra com la trencadissa de Solidaritat en poques setmanes.

Quan ens pensàvem que ho havíem vist tot en el món de l’independentisme, ens trobem amb una nova versió de la modalitat “fugida del líder”. El qui aporta la immensa majoria dels vots de la coalició en marxa, mentre que els que es queden fan veure que no ha passat res, com si no sabessin la patacada que els espera a les municipals.

Tot plegat dibuixa un escenari de recomposició d’espais on probablement, tot i que les escissions no s’acabin, ja no obriran ferides tant profundes. Ja no es tracta de saber qui és més pur sinó de com s’aconsegueixen més vots i més diputats per arribar a la independència. Les eleccions fan de filtre i selecció, i en aquest context enfadar-se i desenfadar-se serà menys car i potser fins i tot menys traumàtic pels electors. 

Els electors de Solidaritat: homes, joves, informats i... molt infidels

Publicat a Tribuna Catalana 2/03/2011.S'està parlant molt aquests dies sobre les tensions entre els dirigents de Solidaritat. Però què en sabem del seus electors?. La publicació del primer baròmetre electoral del 2011 del CEO ens  permet observar quines són les característiques de les persones que a les darreres eleccions al Parlament van votar SI.


En primer lloc observem que els electors de SI tenen, i en algun cas de manera extrema,  característiques comunes de partits mitjans i petits com ICV, ERC i C's. Electorats joves, masculins, amb  alt  nivell d'estudis i amb una  inclinació per informar-se de política força superior a la mitjana. Els electors de Solidaritat són els més joves i de manera molt destacada, els que tenen una proporció més alta de vot masculí. Són també  els que més s'interessen per la política i els que es consideren més ben informats sobre aquesta temàtica. Destaca un altíssima audiència per RAC1 en detriment de Catalunya Ràdio i un alta audiència de mitjans digitals en català per informar-se sobre temes polítics. Aquestes característiques són comuns, en general, a l'electorat jove , masculí i catalanoparlant. També tenen un nivell  d'estudis superior a la mitjana tot i que inferior al de Ciutadans i ICV. En el terreny ideològic són els més favorables a la independència i els que parlen català més sovint i en més àmbits. En canvi, igual que a C's, tenen diversitat de posicionament  en l'eix dreta- esquerra i, com a promig, es situen al centre, a l'esquerra de CiU i a la dreta del PSC.


Potser la dada més destacable és el baixíssim nivell de fidelitat de vot que mostren. Tot i haver votat SI, molts d'ells afirmen que si es tornessin a fer ara les eleccions votarien CiU o ERC. En tot cas, i sempre segons el baròmetre, SI quedaria clarament fora del Parlament si es repetissin les eleccions. Això contrasta amb el que li va passar a C's l'any 2007. Després d'haver entrat per sorpresa al Parlament i enduts per l'eufòria inicial, les primeres enquestes postelectorals els auguraven un creixement considerable.

El sistema electoral de la Diputació de Barcelona beneficia al PSC i perjudica Esquerra

Publicat a Tribuna Catalana 16/2/2011. Una de les eleccions més desconegudes que hi ha són les de les Diputacions. Organismes amb un pressupost alt que tenen una característica peculiar. No són responsables de política d’atenció directa als ciutadans, fet que els evita el desgast popular en què estan sotmeses les altres administracions.

Diputats provincials a la Diputació de Barcelona:

	1995	1999	2003	2007
PSC	22	30	24	25
CIU	18	13	13	16
ICV	7	3	7	4
PP	3	4	5	4
ERC	1	1	2	2

Font: Diputació de Barcelona

El fet que la Diputació de Barcelona, feu socialista des de la transició, pugui caure en mans de CiU, ha motivat un cert interès per saber com s’elegeixen els seus diputats. Tal i com marca la Llei Orgànica de Règim Electoral Central, els diputats provincials s’elegiran a través dels partits judicials a partir dels resultats que obtinguin les diferents candidatures a les eleccions municipals. Aquest fet genera algunes paradoxes, com el fet que la majoria de circumscripcions electorals tenen molt pocs diputats, en alguns casos només un. D’aquesta manera estem més a prop d’un sistema electoral de tipus majoritari que no pas d’un de teòricament proporcional. En el cas de Barcelona, els partits judicials de Vic, Igualada, Vilanova i la Geltrú i Berga només elegien el 2007 un diputat provincial. En aquelles eleccions podem veure com el PSC, que a les eleccions al Parlament surt lleugerament perjudicat en el repartiment d’escons, es troba en una situació inversa. Els socialistes obtingueren el 2007 el 37 % dels vots que els donaren 25 diputats, que significa un 49 % del total. En l’altre extrem ERC, el gran perjudicat pel sistema, que obtenint un 10,8% dels vots només li pertocaren 2 diputats, el 3,9% del total.

Diferència % de vots i % de diputats. Eleccions a la Diputació de Barcelona (2007)

	Dip.	% dip.	% vots	Dif.
PSC	25	49,0	37,0	12,0
CIU	16	31,4	24,5	6,9
ICV	4	7,8	12,5	-4,6
PP	4	7,8	11,5	-3,7
ERC	2	3,9	10,8	-6,9

Font: Elaboració pròpia amb dades del Ministeri d’Interior

És una demostració més, contra el que creu molta gent, que els problemes de representació electoral no tenen a veure gaire amb la regla d’Hondt, sinó amb la mida de les circumscripcions i amb el repartiment d’escons dintre d’aquestes. És bo tenir present aquestes dades perquè quan els partits exigeixin lleis electorals que siguin justes, recordin de demanar-les per tot tipus d’eleccions, no només en aquelles on actualment surten perjudicats.

Barcelona es llança al carrer pensant en el 10 d’abril

Publicat a Tribuna Catalana el 9/02/2011. La consulta independentista a Barcelona que se celebrarà el 10 d’abril s’ha posat en marxa fa setmanes a la recerca del vot anticipat. Una consulta d’aquestes característiques en una ciutat tan gran comporta un munt de dificultats, ja que la vinculació dels ciutadans amb el teixit associatiu i amb els mitjans de comunicació locals és sempre més feble. Però Barcelona té a favor que, tot i la seva magnitud, té un percentatge de vot sobiranista superior al de ciutats metropolitanes com Sabadell, Mataró, Mollet, Cornellà o Terrassa on ja s’ha fet la consulta. També té a favor que si la consulta aconsegueix esdevenir notícia d’interès nacional, els ciutadans de Barcelona en sentiran a parlar força.

No hauria de ser gaire difícil superar els nivells de participació de ciutats com Lleida, Tarragona o altres metropolitanes. Però una primera fita seria igualar la participació de la consulta que va fer l’Ajuntament barceloní sobre la Diagonal(12,17,%). Aquest fet tindria un doble valor ja que per una banda, en aquella consulta s’hi van destinar uns recursos públics molt més grans que els que s’utilitzaran. A més, la meitat dels votants van fer-ho per internet. En les consultes independentistes, per garantir una rigorositat que precisament la de la Diagonal no va aconseguir, no es pot votar per internet, fet que dificulta més la participació.

En tot cas, constatada la dificultat d’apropar-se a les participacions de les convocatòries electorals, la consulta de Barcelona Decideix es pot arribar a convertir en la més multitudinària de les iniciatives cíviques fetes mai a la capital de Catalunya. Des de l’organització hi ha hermetisme sobre el nombre de vots anticipats ja recollits però es traspua optimisme per la gran implicació de voluntaris, fedataris i l’enorme suport d’entitats de tot tipus i, des d’avui, també personalitats. Una part de l’èxit dependrà de la capacitat per produir un crescendo continuat de mobilització des d’ara fins al mateix 10 d’abril.

Font: www.decidim.cat i www.bcn.cat/diagonal.
Nota: Tot i que les dades de participació de Diagonal-BCN no responen a un mateix criteri respecte el cens electoral, s’ha cregut interessant posar-les en una mateixa gràfica a nivell comparatiu.

Esquerra necessita remuntar a les municipals

Publicat a Tribuna Catalana, 2/02/2011. Esquerra fins ara sempre ha tret més vots a les eleccions al Parlament que a les Municipals. Si això tornés a passar suposaria un desastre de grans dimensions per als independentistes. És a dir, si Esquerra baixa a les properes municipals en la mateixa proporció que ho ha fet a les del Parlament, els resultats serien pèssims. En principi hi hauria motius per pensar que ERC pot iniciar una remuntada, encara que sigui lleu, i que les passades eleccions van ser les que va tocar fons. Els resultats d’Esquerra s’hauran de comparar amb els resultats de les darreres municipals, però també, i això és el més nou, amb les catalanes del novembre passat. Els cal millorar resultats en percentatge i en vots absoluts per poder encarar el futur amb certes perspectives.

Les eleccions municipals de 2007 van ser contradictòries per Esquerra. Per una banda en moltes comarques interiors aconseguia els seus millors resultats, amb percentatges superiors al 20% i un augment considerable de regidors i alcaldes, gràcies a presentar més llistes. Per altra banda, en altres comarques i sobretot en les grans ciutats, més sensibles als corrents de fons, ja iniciava molt clarament el descens pronunciat dels darrers anys. Fou simptomàtic el cas de Barcelona on perdé gairebé la meitat dels vots, tot i que degut al descens de participació, només un regidor. La recent reedició del segon tripartit a la Generalitat començava a passar factura.

De cara a les properes els resultats d’ERC, dependran en part del comportament dels partits més propers. En un primer nivell de competència els partits que li van prendre més vots directament al novembre: Reagrupament i Solidaritat. Els primers ja han renunciat a plantar cara als republicans i han facilitat pactes de gran pes simbòlic com Puigcerdà o Barcelona. Pel que fa a SI, hi ha un gran interrogant. Tot i que volen presentar fins a 100 llistes són pocs els municipis mitjans i grans on, a part de coixí electoral, tenen un projecte municipal consolidat. En canvi, una llista a Barcelona encapçalada per Laporta sí que podria arribar a restar-los força vots. En un segon nivell de competència trobem per una banda una CiU a l’alça i per altra banda, una CUP que presenta noves llistes i que el 2007 va créixer a costa d’ERC, sobretot en aquells municipis on els republicans (Vic o Berga per exemple) havien patit crisis internes. 

Davant de la incertesa dels resultats de les candidatures que ocupen espais propers, Esquerra s’aferra a la seva implantació regular arreu del territori. El partit s’ha dessagnat electoralment però no s’ha esberlat. Aprofitant la seva presència a les institucions va aconseguir fer-se present el 2007 en molts municipis on fins ara no s’hi presentava. La recuperació d’Esquerra dependrà de la capacitat que tingui per mantenir el gran nombre de llistes en municipis petits i mitjans i, a la vegada, de recuperar la centralitat en l’espai independentista nivell nacional,  que li faria treure bons resultats en els municipis grans.

Pujol independentista: ocupats però no vençuts

Publicat a Tribuna Catalana (26/1/11).Ja fa uns anys que els cercles del catalanisme i del sobiranisme estan més a prop. És a dir, cada vegada el percentatge de catalanistes que són sobiranistes s’apropa més al 100%. Quan s’analitzi en la distància els diferents esglaons que ha anat pujant l’independentisme els darrers anys, se citaran les declaracions d’ahir de Jordi Pujol com un pas important. En aquesta línia ascendent, el posicionament representa el pas clau en la sobiranització de CiU i en concret de CDC. Les declaracions tenen un abast qualitatiu rellevant. Tot i que s’havia anat apropant i mostrant-se comprensiu, mai s’havia declarat independentista. Pujol, defugint el seu to conciliador, ens evoca el mític eslògan Maulet “Ocupats, però no vençuts”, quan apel·la a la no rendició dels catalans.

Fins ara Artur Mas havia aconseguit trobar un cert equilibri on se sent raonablement còmode. A Convergència hi ha independentistes però Convergència no demana la independència, “tot i que” els líders “personalment” hi votarien a favor. Catalunya té dret a decidir el que vulgui i no s’ha de posar cap límit extern, referint-se, es clar, a la Constitució “tot i que” la cohesió interna és un valor absolut. Però ara precisament Pujol ja diu que fins i tot això ja no és excusa. Potser ja s’acaba el “tot i que”?

En els inicis, es podia ser independentista a CDC només en l’etapa de la JNC, on s’emborratxaven d’estelada a mode de catarsi juvenil. Però des de ja fa alguns anys els “joves grans” de CDC es mantingueren independentistes amb el pas dels anys. Així, per un procés generacional anaren augmentant els independentistes a CDC que en pocs anys, i amplificat per la sentència del TC, provocà que les generacions més grans s’apuntessin a la causa, sent avui àmpliament majoritari en el partit i també en bona part de l’electorat. El bateig independentista de molts electors de CiU es va donar en la manifestació del passat 10 juliol, assistint-hi directament o estant-hi emocionalment propers. Entretant a Unió l’equilibri independentista és més complicat. Els seus militants independentistes encara s’han d’empassar gripaus força sovint quan escolten els seus dirigents. Com que Unió sempre ha estat també molt “pujolista”, haurem de veure com els afecten aquestes declaracions.

La importància de les declaracions de Pujol no només són perquè ha estat el gran líder del nacionalisme català durant 30 anys, sinó perquè ningú millor que ell per aproximar-se i detectar la centralitat dels catalans defugint extremismes de tot tipus. En un context d’atacs constants a la identitat catalana, (sentència català a l’escola, atacs contra les caixes, avisos de recentralització de l’Estat... ) el posicionament clar i contundent de Jordi Pujol ha de servir per plantar cara i fer un salt endavant.

PSC: 15 anys de caiguda lliure a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 19/1/2011. La campanya de Barcelona s’ha animat amb la intenció de Montserrat Tura de presentar-se a les primàries del PSC. Les primeres enquestes d’urgència pronostiquen que Tura podria reactivar   el vot per al PSC si finalment fos candidata.  El  vot del PSC fa quinze anys que està en caiguda lliure a Barcelona si tenim en compte les eleccions municipals i les del Parlament. En el següent gràfic es poden veure les dades en vots absoluts de PSC i CiU dels darrers 15 anys a la ciutat de Barcelona en les eleccions a l’Ajuntament i al Parlament.  No hi hem inclòs els resultats de les eleccions al Congrés ni els de les Europees, que tenen uns nivells de participació molt diferents. La batalla de Barcelona fins ara s’ha decantat la majoria de vegades a favor del PSC. Fins ara ha guanyat sempre a les municipals i en dues ocasions, amb Pasqual Maragall com a cap de cartell, també les eleccions a la Generalitat (1999 contra Pujol i 2003 contra Mas). L’últim gran resultat socialista en unes municipals, més de 300.000 vots, va ser les primeres eleccions de Joan Clos el 1999.



Les xifres mostren clarament com la davallada dels resultats dels candidats socialistes és continuada i persistent. Els pitjors resultats els ha obtingut precisament en les darreres eleccions catalanes on CiU va guanyar a tots els districtes menys a Nou Barris. Mal presagi per als socialistes que no veuen com aturar la tendència a la baixa. No hi ajuda el context espanyol, amb un PSOE en hores baixes ni tampoc les enquestes que es publiquen. La mítica frase atribuïda a un dirigent del PSC de primera línia “fins i tot presentant un sofà guanyaríem igual” sembla que deixarà de convertir-se en profecia.

En definitiva, el canvi de candidat és el darrer recurs per intentar mobilitzar el propi electorat. Si Tura remunta i acaba guanyat, el PSC mantindrà la joia de la corona però a la vegada iniciarà una crisi interna d’imprevisibles conseqüències, tant a nivell de Barcelona, governant sense el suport de la Federació de Barcelona, com a nivell nacional, postulant-se com a candidata a liderar el PSC.

Partits nous, fórmules noves

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/12/2010. Estàvem acostumats a la política catalana a 5 partits polítics parlamentaris. Tots ells es presentaven a totes les convocatòries i tots ells obtenien representació normalment a les principals institucions: Parlament de Catalunya, Congrés, Parlament Europeu i els principals ajuntaments del país.

En els darrers anys, diversos partit polítics han aconseguit sacsejar un sistema de partits que semblava inamovible. Algunes d’aquestes organitzacions sembla que venen per quedar-se però, pel que sembla, no a substituir els 5 clàssics, sinó per intentar trobar el seu espai en determinades institucions.

El més interessant de l’anàlisi de les noves forces: (Ciutadans, CUP, Plataforma per Catalunya i Solidaritat i Reagrupament) és que són partits que, a diferencia dels 5 clàssics, només semblen moure’s bé en determinats tipus de convocatòries.

Ciutadans és un cas ben paradigmàtic. Neix amb representació al Parlament de Catalunya i fracassa estrepitosament en totes les altres convocatòries. En les municipals degut a la barrera del 5% però en les altres perquè només és percebut per l’electorat com un partit vàlid per les eleccions al Parlament. Cada nova convocatòria que no sigui el parc de la Ciutadella suposarà per al partit una pèrdua important de diners i fins i tot d’imatge, en quedar relegat a un extraparlamentarisme evident.

El cas de la CUP és també prou interessant. Naixent com una candidatura municipalista exclou expressament, no sense un intens debat intern, presentar-se en altres eleccions. Queda com experiència, el fracàs de presentar-se al Parlament Europeu el 2004. Podem tendir doncs cap a partits especialitzats en convocatòries i, precisament, els que s’acaben destrenar hauran de fer el càlcul de si els surt a compte presentar-se sempre o els és més útil concentrar-se en aquelles convocatòries on poden rendibilitzar millor els seus vots.

Les possibilitats de Solidaritat a les municipals

Publicat a Tribuna Catalana, el 15/12/2010.Tot i que no són mai extrapolables, els resultats de les eleccions nacionals del 28N ens donen pautes de com podrien ser els resultats de les Municipals. Solidaritat Catalana va anunciar ben aviat que els resultats del Parlament l’animaven a presentar-s’hi. Si per entrar al Parlament de Catalunya cal un 3% dels vots vàlids, aquesta xifra és del 5% per als Ajuntaments.

SI ha superat el 5% en centenars de municipis, alguns d’ells caps de comarca com Vic, Berga, Manresa , Vilafranca del Penedès, Igualada o Girona. Però on SI treu millors resultats és en municipis petits on es necessita un percentatge més elevat que el 5% per entrar, ja que només tenen 11 regidors o menys


Solidaritat té a favor l’empenta dels militants i la dinàmica positiva d’un partit que acaba d’entrar i que vol aprofitar la inèrcia optimista per crear seccions locals. D'altra banda, es parteix d’un programa molt atractiu per a les eleccions nacionals: la proclamació immediata de la independència i caldrà veure com es reformula per als ajuntaments. També caldrà tenir en compte que alguns d’aquests municipis, especialment diverses capitals de comarca, són els feus de la CUP. Tot i que s’hagi començat a especular amb pactes, és dubtós que la CUP, que ha estat tant temps preparant aquestes eleccions, es vulgui diluir en coalició amb SI, tenint en compte el fort component social de la seva proposta.

Pel que fa Barcelona, el 2,9% de SI és una xifra molt petita per intentar l’aventura d’anar en solitari però suficient per buscar un pacte amb Esquerra que només va obtenir un 6,5%, xifra massa propera al 5% per arriscar-se a tenir competència en un espai polític tant proper.

On van els vots d'Esquerra?

Publicat a Tribuna Catalana (9/12/2010). L’estrepitosa caiguda d’Esquerra a les eleccions del 28N dibuixa un mapa electoral amb el vot independentista fragmentat. Les enquestes preelectorals i també les primeres postelectorals ens diuen que molt de vot perdut per ERC va a CIU, per tant, vol dir que no tot el vot que perd ERC va a SI I RCAT i, que no tot el vot que va SI I RCAT prové d’ERC.

De tota manera, la correlació entre les caigudes d’Esquerra i els resultats de les dues noves candidatures són prou rellevants per analitzar-les conjuntament.

De cada 10 vots a grups independentistes, han anat 6 per Esquerra, 3 per SI i 1 per RCAT. Però depenent del territori aquestes proporcions han variat considerablement. Destaquen les comarques on SI s’ha apropat a Esquerra (Bages, Anoia) o fins i tot ha arribat a superar-los com el Berguedà o Osona. Reagrupament, que ha tingut millors percentatges a les comarques de Lleida i Girona, va superar Esquerra i SI a la Cerdanya.

En general a la majoria de municipis, els vots que perd ERC són superiors als que sumen els dos nous partits. De mitjana, els tres partits independentistes sumen el 86% del percentatge assolit per ERC el 2006. On aquesta diferencia és mes petita és en aquelles poblacions on SI o RCAT obtenen millors resultats i, on coincideix generalment, amb comarques on tradicionalment el vot nacionalista ha estat molt elevat. En aquests casos les pèrdues de vot globals dels partits independentistes són molt baixes o en algun cas superen, com és el cas del Berguedà, els resultats d’ERC de 2006.

Un cas invers serien aquelles poblacions, moltes de l’àrea metropolitana, on ERC també perd la meitat dels vots però en canvi SI i RCAT només en poden recollir una petita part. És el cas del Baix Llobregat, poblacions com Badalona, L’Hospitalet, el Districte de Nou Barris a Barcelona o també la ciutat de Tarragona. En aquestes poblacions, l’independentisme només suma al voltant del 70% del percentatge de vots obtingut el 2006 i és, en canvi, on s’han produït els ascensos més contundents de CiU.

Finalment, cal dir que en diverses zones de les circumscripcions de Lleida i de Tarragona les caigudes d’Esquerra no són tan grans com a la resta del país. Però només en municipis petits que tenen alcalde republicà, com Carme (Anoia) o Santa Maria d’Oló (Bages), Esquerra acapara gairebé tot el vot independentista.

La batalla de la part baixa de Barcelona. Quan pocs vots separen l'èxit del desastre.

Publicat a Tribuna Catalana l' 1/12/2010. Una de les incògnites més difícils de preveure de les eleccions del 28-N era la de saber com quedaria la distribució dels petits partits, especialment a la circumscripció de Barcelona. Si la nit electoral va ser plàcida en el recompte de la part alta de la classificació, fou d’autèntic infart en les posicions de sota. La pervivència de diferents projectes, tal com havíem previst en aquest article, podrien dependre de pocs milers de vots.

Finalment, el 3% de barrera mínima, va quedar marcat a 69.875 vots absoluts, xifra lleugerament més alta que en les darreres eleccions, degut a l’increment de la participació. El cost de l’escó a la circumscripció el va marcar el tercer diputat de Solidaritat, el darrer escollit, amb 24.030 vots. Per entendre’ns cada partit obtindria tants diputats com vegades pogués agrupar “24.030 vots”. Això sí, sempre que superés el 3%.

Ciutadans va superar aquest 3% sense problema i es va quedar a pocs vots del quart diputat, que hagués pogut sumar si hagués afegit els minsos 4.537 vots que va obtenir UPyD de Rosa Díez, que va quedar darrera de pirates, animalistes, la CORI o els Escons Insubmisos.

Solidaritat Catalana per la Independència va obtenir a Barcelona el 3,1% i superà per poc la barrera mínima. Automàticament entraren Laporta i López Tena. Però a més, assoleix el tercer diputat per molt pocs vots. Solidaritat va estar a un pas del fracàs. Si hagués obtingut 2.216 vots menys, amb un 2,99%, els tres diputats haurien quedat fora de Barcelona.

Per altra banda, a la Plataforma per Catalunya només li van faltar 12.500 vots per arribar al 3%. L’alta participació va ajudar a que la barrera fos més alta. Si no existís la barrera del 3%, el partit xenòfob hagués obtingut dos diputats.

En canvi Reagrupament, amb 23.299 vots no arribà ni a la xifra mínima per obtenir el primer diputat, que evidentment no hauria obtingut perquè només tenia l’1%. Si Rcat i SI haguessin anat junts i haguessin sumat tots els vots, els hi haurien faltat 800 vots per aconseguir el quart a Barcelona, tot i que segurament amb l’efecte suma l’haguessin aconseguit.

Paradoxes de la vida, impossibles de preveure amb anterioritat, la decisió de Rosa Díez de presentar-se separada de Ciutadans, podria haver estat la causa que el solidari Uriel Beltran, el darrer escó escollit a tota la circumscripció de Barcelona, sigui finalment diputat al Parlament de Catalunya.

Un Parlament amb més tensió nacional

Publicat a Tribuna Catalana, el 28N de 2010. Les eleccions al Parlament han suposat canvis importants al sistema de partits català. En primer lloc un canvi que significa un retorn al que havia estat la “normalitat” durant molts anys. Torna l’hegemonia de CiU com a partit dominant del Parlament. Però, per altra banda, ens trobem amb l’esberlament definitiu de l’ordre establert. D’un sistema molt estable de dos partits grans i 3 de petits s’ha passat en dos legislatures a un Parlament molt fragmentat. Una cambra amb més grups parlamentaris que mai i amb l’extrema dreta xenòfoba que es queda fora per molt pocs milers de vots.
Les tendències detectades per les enquestes s’han accentuat, especialment la derrota sense pal·liatius dels partits del govern. La victòria impecable de CiU fa retornar a la federació els millors resultats de les bones èpoques de Pujol. Guanya a tot arreu, amb solvència i superant amb placidesa el sostre del milió de vots.
La caiguda espectacular d’ERC, ja prevista, però no per això molt dolorosa. La fuga cap a SI, RCAT i CiU ja estava dibuixada a les enquestes que indicaven una baixíssima fidelització del vot. Els traspassos de vot cap a aquets tres partits són molt clars, si mirem els resultats municipi a municipi.
La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més.
Per altra banda cal destacar la caiguda espectacular del PSC que obté els resultats més baixos de la historia, i molt menors dels esperats. La derrota era prevista, però ha estat especialment dura, perquè ja es partia d’uns resultat molt dolents, tot i haver governat els darrers quatre anys. Baixar dels trenta diputats d’un Parlament de 135, dominant les principals institucions del país és,simplement, contundent.
Pel que fa al PP, la seva important crescuda havia estat detectada per alguna enquesta. Perquè ha passat? Ha estat en clau espanyola o en clau catalana? És a dir el PP ha crescut perquè té votants nacionalment espanyols que voten en clau espanyola esperant castigar Zapatero i animar a Rajoy ? O potser ha estat perquè tenen votants espanyolistes que es mobilitzen contra el pressumpte independentisme de CiU i la prohibició de les curses de braus? Caldrà analitzar-ho amb detall.
Finalment, el vot en blanc i l’abstenció que havien de ser històrics, han quedat en un bluf. Pujada minsa del vot en blanc i recuperació ferma de la participació. Tots els petits partits sectorials que semblaven que podien assumir vot protesta han acabat sent testimonials.
El país es tensa nacionalment, només cal mirar com queda el grup mixt. Tindrem més diputats contraris a l’Estatut que mai en les darreres legislatures. Menys diputats federalistes i, sobretot, una clara majoria de diputats sobiranistes catalans. Ens hem de remuntar a un llunyà 1992 perquè els diputats nacionalistes catalans sumessin més dels actuals 76 escons.

Indecisos. Tres criteris per triar el vot

Publicat a Tribuna Catalana el 17/11/2010. A l’hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l’acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s’ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se’ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport “als nostres”, com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l’hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d’un votant d’Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s’interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d’Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s’han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema, aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l’espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.