dijous, 22 de setembre del 2011

Oriol Junqueras, el repte d'arribar a l'electorat mitjà



Publicat a Tribuna Catalana 22/9/2011.Oriol Junqueras ja és president d'ERC amb un fort suport de les bases i, pel que sembla, dels simpatitzants propers al partit. Junqueras és molt conegut en el món de l'independentisme. Durant molts anys ha corregut per viles i barris parlant sobre el passat i el futur del país.

S'ha guanyat una reputació de persona culte i de bon orador que impregna els assistents d'una sensació d'èpica i optimisme per l'alliberament nacional. El mateix  Junqueras calcula, en el recomanable llibre de converses amb Bernat Ferrer, que unes 50.000 o 60.000 persones l'han vist "actuar" en els darrers anys en directe. Sopars, taules rodones, conferències, mítings... La majoria dels assistents n'han tret una bona impressió.  

També ha tingut vora 5.000 alumnes a la universitat. Tot plegat molta gent,  però només una part de l'electorat potencial d'Esquerra. Ser cap de llista a les europees li va donar cert reconeixement, públic però limitat pel tipus d'eleccions de tercer ordre que són. Per a molts, Junqueras, com a màxim, és l'historiador simpàtic d'En guàrdia (Catalunya Ràdio) i d'El Favorit (TV3), però no li coneixen aquesta vessant de política de proximitat que ha cultivat aquests darrers anys i amb la que tant ha seduït. Ni l'han conegut ni la coneixeran. En tot cas, a partir d'ara el veuran a la televisió, el sentiran a la ràdio o en llegiran entrevistes que li facin a la premsa.

El nou president d'ERC, una vegada ha connectat amb l'independentisme militant en el cos a cos personal, i després d'haver pacificat el partit en temps rècord, li queda aquesta tercera part, que no sabem si serà la més difícil. És la de convèncer a un electorat, que cada vegada és més escèptic amb sigles, polítics, càrrecs i lideratges de qualsevol tipus.  Les primeres aparicions mediàtiques a les principals ràdios del país i a la televisió, acabat d'estrenar el càrrec, sembla que han causat bona impressió. Apareix un polític que transmet  confiança i que a la vegada toca de peus a terra, no oferint receptes fàcils a problemes complexos. Junqueras té moltes possibilitats d'esdevenir el líder del sobiranisme català;  però el camí tot just ha començat.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Vols dir que vindrà gent? Afinant la mobilització!

Publicat a Tribuna catalana el 14/9/2011. Qualsevol moviment social com el catalanisme ha de decidir en cada moment quines accions tira endavant per mostrar la seva força. Hi ha accions d'agitació clàssiques, algunes de les quals van desapareixent i d'altres que es mantenen. Recordem les mítiques encartellades amb cola, les manifestacions, els manifestos amb signatures de suport, les concentracions o les rodes de premsa.

Un dels dubtes que tenen els organitzadors és el grau d'agosarament i d'ambició que han de tenir. I si no ve prou gent? T'imagines que no omplim la sala, o que la plaça de l'ajuntament es queda a mig omplir? L'important no és fer l'acció sinó que aquesta compleixi l'objectiu de demostrar un ampli suport. Més val una sala petita plena que una de gran buida.

L'èxit d'una acció que pretén reunir gent dependrà bàsicament de tres aspectes. Per una banda cal captar bé el xup-xup existent a la societat. És a dir de les ganes que hi ha de mobilitzar-se per un tema concret. En el cas del catalanisme, tot i l'excepció de les consultes, tenim tendència a les mobilitzacions reactives. Sovint criticades perquè demostren la incapacitat de marcar l'agenda però que proporcionen sonors èxits. Cal saber captar el nivell d'enfebrament de la ciutadania i fins a quin punt l'empipamenta que avui mesurem fent una ullada a les xarxes socials es pot vehicular en energia ciutadana.

En segon lloc es tracta que el públic potencial se n'assabenti. A nivell de comunicació, abans es depenia també molt dels diners i de la possibilitat de poder pagar anuncis caríssims als diaris, fet que avui amb les xarxes socials ha disminuït considerablement. Tot i així, és indispensable una bona estratègia de comunicació.

I finalment, dependrà del format de l'acte. La ciutadania agraeix el canvi i la innovació. Assistir una convocatòria també depèn del grau d'atractiu que pugui tenir aquesta. Només cal veure noves propostes de mobilització que han sortit en els darrers temps, algunes de les quals de tant innovadores com els lipdubs reivindicatius, si les mantinguéssim molt temps perdrien la gràcia. Algunes d'aquestes han trobat el seu èxit en la participació activa dels assistents marxes de torxes, les caminades populars, fins i tot passejades de motards. També la innovació, per exemple, en la tria d'espais nous per fer actes tancats és molt agraïda pels assistents.

En tot cas, el sobiranisme català està vivint un moment d'efervescència molt gran en comparació amb dècades anteriors. La combinació de propostes originals de convocatòria i les ganes de mobilitzar-se troben sovint un encaix positiu. La clau és innovar i saber moure's bé entre la prudència, per no fer el ridícul, i l'ambició necessària per fer un pas endavant. Una altra tema és fins a quin punt la mobilització esgota, però d'això en parlarem en un altre article!

dijous, 15 de setembre del 2011

Per una diada popular i tranversal.#ensensortim

Publicat a Tribuna Catalana el 7/9/2011. Imaginem un ciutadà català, amb bregada militància independentista que ha passat 10 o 12 anys fora del país. Torna puntualment per la l'onze de setembre d'enguany. S'espera trobar una Diada com les d'abans. Amb un gran protagonisme mediàtic dels polítics i amb una manifestació a la tarda on els diferents grups independentistes, abans que comencin els aldarulls, es compten per si són més que l'any anterior. També creu no hi haurà senyeres als balcons. Si des de la transició la premsa diu que "cada any n'hi ha menys", per pura lògica matemàtica ja no en pot quedar ni una.

Si el nostre amic arriba diumenge vinent veurà que, efectivament, els polítics continuen copant amb les seves declaracions els mitjans. A més, també veurà la manifestació de la tarda, amb el mateix recorregut que fa 30 anys. Que poc innovadors! Alguna cosa, però, ha canviat una mica.  A la manifestació  hi ha un bloc format per les plataformes sobiranistes, i així, si no vols, no cal que et posis darrera la pancarta de cap partit, que per cert, n'hi ha de nous i amb sigles ben curioses!

També ha vist un canvi al matí. Una celebració institucional al Parc de la Ciutadella, que es veu que ja han presidit tres presidents de la Generalitat i dos presidents del Parlament diferents. Sembla que gràcies a això la xiulada als partits al monument a Casanova ja no hegemonitza titulars. Continua caminant i veu una monumental Mostra d'entitats cíviques repleta de famílies durant tot el dia. Se n'adona que està al bell mig de la Festa de la Llibertat organitzada per Òmnium que al vespre es clourà amb desenes de milers de joves escoltant música del país.

Tot prenent-se una cervesa etiquetada en català, amb antics companys, se sorprèn que molts d'ells, que viuen en diferents capitals de comarca, la nit abans havien participat en marxes de torxes on hi havien anat més de dues mil persones en cada una d'elles. Com és que no ho sabia? Això no canviava, els mitjans tradicionals van preferir fer el seguiment de les recepcions oficials de la Diada a les "capitals de província". Però la gent ja ho sap pels diaris digitals, el twitter, i el facebook li van dir!

Les marxes, com va saber aviat, acaben reunint més gent que cap altra concentració sobiranista celebrada a la població al llarg de l'any i, en la majoria de casos, són un grandíssim exemple de transversalitat. Aquesta unitat tan difícil d'aconseguir a nivell nacional sí que tenia èxit a nivell local en molts casos. Mentre hi reflexiona se n'adona que al llarg del dia ha vist moltes estelades als balcons. Pregunta si tot plegat és circumstancial. Si és només aquest any amb l'enrenou del català a l'escola. I la resposta és que no, que el cicle de mobilitzacions que fa anys que ha començat i que tot i que molts el voldrien enterrat, no hi ha qui el pari.

dimecres, 7 de setembre del 2011

dimarts, 6 de setembre del 2011

Barrera i la Constitució. Contra la legalitat, legitimitat democràtica

Publicat a Tribuna Catalana  el 1/09/2011. A finals del franquisme i durant la transició, l'independentisme era minoritari a la societat catalana. Així, quan va arribar la Constitució, per molts va suposar una porta oberta  a la democràcia i a l'autogovern. Oposar-s'hi era anar contra el corrent majoritari esperançat en la nova etapa i acabar amb el franquisme.

La Constitució Espanyola, a diferencia d'Euskadi, va tenir un ampli suport als Països Catalans tant a nivell dels partits que hi van donar suport, com també ciutadà en el referèndum del 1978.  Entre votar Constitució democràtica o retorn al franquisme la majoria no va dubtar gaire. Però no tothom hi estava a favor: per una banda l'independentisme d'esquerra no es va cansar de denunciar-la, però era un sector petit i incapaç de deixar d'escindir-se.

Tot i això, dues veus van sonar clares a Madrid per denunciar la Constitució. Una, la d'Heribert Barrera que ens ha deixat aquesta setmana i que va ser diputat al Congrés per ERC. L'altra, la de Lluís Maria Xirinachs que ens va deixar l'any 2007 i que va ser senador independent per Barcelona. Els dos, amb seient parlamentari, van advertir durant el procés constituent que la Constitució, a part de perpetrar la monarquia, limitava de manera clara les aspiracions nacionals de Catalunya. La van denunciar des de les cambres i després i van demanar, sense èxit, que el poble català no li donés suport.

Més de 30 anys després, i sobretot després de la sentència del Tribunal Constitucional amb l'Estatut, hi ha un corrent majoritari a Catalunya que ha vist clares les limitacions de la Constitució. L'any 1979 CDC, UDC, el PSUC i PSC van demanar el vot afirmatiu a la Constitució. La pregunta és si ho tornarien a fer avui els seus successors. Aquesta setmana hem tingut un nou exemple de veure que Catalunya no compta per tots aquells temes relacionats amb la Constitució, veient com els dos partits majoritaris han impulsat una reforma exprés sense consultar. Com va dir el president Barrera, caldrà anar pensant en vies de desobediència de la legalitat espanyola. Contra la legalitat, legitimitat democràtica.