CUP, SI, el 3% i el vot útil a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 31/10/2012.En el nostre sistema electoral existeix la barrera del 3%. Això vol dir que només poden obtenir representació aquells partits que superen el 3% de vots vàlids en aquella circumscripció. En aquesta convocatòria, pel nombre d'escons en joc, aquesta barrera només afecta Barcelona, on s'elegeixen 85 dels 135 diputats al Parlament. 

En les eleccions de 2010 el cost del diputat en vots el va marcar el darrer diputat d'ICV, amb 24.193 vots. Això  vol dir que cada "pack" de 24.193 vots sumaria un diputat. Així, arrodonint a 25.000 vots, un partit amb 75.000 vots obtindria 3 diputats i un amb 200.000 vots, 8 diputats. Tal i com es pot veure a la taula (Resultats partits minoritaris Parlament circumscripció de Barcelona 2010) la barrera del 3% va tenir una única conseqüència el 2010: que Plataforma per Catalunya quedés a zero diputats en comptes de sumar-ne dos.

Dins el camp independentista alguns electors viuen amb un cert neguit la profusió de candidatures i la barrera del 3%. Molts d'aquests electors tenen el seu vot molt decidit però d'altres els agradaria assegurar-se que el seu vot tindrà "utilitat" i miraran amb lupa tots els sondejos. Les darreres enquestes pronostiquen que la CUP i Solidaritat podrien obtenir aproximadament un 2% a Barcelona.

Si això es confirma s'arribarien a "perdre" fins a 4 diputats independentistes. Uns dedueixen que cal deixar de votar aquests partits i concentrar el vot a ERC o a CiU. En canvi, per d'altres, cal donar una empenta a aquestes dues forces perquè, en cas que entrin al Parlament, aconseguirien de cop entre 4 i 6 diputats.

Si estiguéssim segurs que aquests partits estan ratllant el 2,9% i disposéssim d'una central de repartiment del vot independentista, podria ser una bona opció distribuir aquest vot racionalment. Però ─i sortosament─ el vot és lliure, i encara més sortosament: no sabrem què votarà la gent fins el 25 a la nit. 

Com que no sabem si aquestes forces estan gaire a prop del 3% o més aviat a prop del 2%, qualsevol apreciació sobre aquest debat estarà viciat d'entrada. Només cal veure qui fa la recomanació per a endevinar a qui se'ns suggereix votar. En campanya electoral, demanar el vot per a la pròpia candidatura amb arguments de política ficció és del tot legítim, només faltaria. 

Però potser no cal alarmar-se tant. Que Solidaritat i CUP es quedin amb 60.000 vots a Barcelona, a dia d'avui és un escenari força probable. Però, si això passés, seria un desastre de grans dimensions pel futur del país? Doncs no ho sabrem fins a la nit electoral. Haurem de mirar quins hauran estat els partits beneficiats. És a dir: a qui s'ha atorgat els quatre darrers escons assignats a la circumscripció de Barcelona. Seria molta casualitat que tres d'ells anessin a parar a C's, PP i PSC. El més probable és que dos o tres d'aquests escons els recuperin partits pro-referèndum.

L'independentisme davant les eleccions més transcendents

Publicat a Tribuna Catalana el 15/10/2012

Finalment ja sabem les candidatures que hi haurà en l'espai pròpiament independentista per al 25N: ERC, Solidaritat i CUP. Reagrupament dóna suport a CiU i Laporta recomana el vot per a CiU i ERC a la vegada.

Totes les enquestes publicades donen una recuperació per a Esquerra, després de la caiguda del 2010, però encara no se sap l'abast real d'aquests ascens. Junqueras té un partit pacificat i és el segon candidat al Parlament més valorat, només per darrera de Mas. Les fugues de vot cap a CiU quedaran cobertes per votants provinents d'altres forces i també de l'abstenció.

Molt més difícil de predir són els resultats de la CUP i Solidaritat. En el cas de la circumscripció de Barcelona l'escull important és superar la barrera del 3% per obtenir representació, que amb una participació alta seria superior als 70.000 vots del 2010.

Solidaritat tindrà espai als TN i presència en possible debats ja que té representació parlamentària i també compta amb un important activisme a les xarxes socials. La seva oferta, però, pot quedar atrapada entre CiU, ERC i la CUP. El 2010 CiU no defensava l'Estat propi, ERC estava dessagnada per escissions i la CUP no es presentava. Si fa uns mesos semblava segura la seva presència al Parlament, avui ja no es pot dir el mateix.

La CUP s'estrena a les eleccions al Parlament i no disposarà del ressò dels parlamentaris; haurà de suplir amb il·lusió i treball de carrer la seva campanya. La CUP intentarà buscar els vots de l'esquerra alternativa a l'abstenció però per més agitació i campanya de proximitat que facin, fins que no sigui detectada a les enquestes amb intenció de vot directe no tindran cap possibilitat.

En aquests moments a l'espai pròpiament independentista hi ha una altíssima mobilització i donada l'oferta existent, algunes desenes de milers d'electors estan esperant el desenvolupament de la campanya per acabar de triar el seu vot. Programa, il·lusió i possibilitats reals de presentació seran alguns motius per decantar-se.

Però el futur de Catalunya no dependrà d'aquests milers indecisos sinó sobretot d'altres espais de vot més poblats que s'enfronten a la decisió de donar suport als "partits del referèndum", on incloem també a CiU i a ICV. Les diferents enquestes publicades els darrers dies apunten traspassos de vot rellevants. Mentre la frontera PP-CiU sembla quedar bastant estancada, no és així en les altres.

El PSC podria perdre cap a l'abstenció, CiU, ICV i ERC. ICV en guanyaria del PSC però en perdria cap a ERC, i aquests en guanyarien d'ICV i el PSC i en perdrien cap a CiU. En resum, el traspàs de PSC a CiU, fent marrada sovint per ERC i ICV. L'altra gran protagonista de la nit electoral serà l'abstenció diferencial ja que la mobilització dels graners de vot catalanista serà realment extraordinària.

La dispersió del vot independentista s'acarnissa amb Esquerra a les grans ciutats

Publicat a Tribuna Catalana 23/5/2011. L'espai electoral de l'independentisme es manté lleugerament a la baixa i sobretot amb una proporció molt diferent de com el coneixíem fins ara. Esquerra continua sent el referent clar de l'independentisme però ha patit molt durament la recomposició que està tenint aquest espai que, tal i com apuntàvem, no ha seguit els patrons de les anteriors eleccions al Parlament.

La CUP ha tingut un creixement espectacular. En part en els municipis on ja tenia representació, que com a mínim sempre es manté, però sobretot en ciutats i caps de comarca on obté regidors per primera vegada, sovint fent el 'sorpasso' a Esquerra. L'entrada a Girona, Sant Cugat, Reus, Figueres o Banyoles en són els exemples més destacats. Són 101 regidors i més de 60.000 vots. La CUP, que per ara només es presenta a les municipals, ha sabut explotar la tasca d'oposició municipal feta durant tota la legislatura.

Els resultats d'ERC són ben contradictoris. Per primera vegada a la historia aconsegueix més vots en unes eleccions municipals que en unes catalanes. El que podria ser considerat com un inici de recuperació queda totalment tallat per la davallada que significa perdre la representació a totes les grans ciutats menys a Barcelona. Si el 2007 va ser L'Hospitalet, ara ERC s'ha quedat fora de Sabadell, Terrassa, Badalona, Girona, Tarragona, Lleida, Sant Cugat, Reus, Lleida, Sant Boi, El Prat, Cornellà, o Mataró. La majoria de vegades queda a prop del 5% o fins i tot molt però que molt a prop. Tot i que el creixement de la CUP en algunes d'aquestes ciutats és la causa directa de la pèrdua de representació, a tot arreu Solidaritat Catalana ha esgarrapat alguns vots. Molt poquets però suficients perquè Esquerra no entrés. En contrast, ERC es manté al global de Catalunya com a tercera força en regidors i alcaldes i quarta en vots, per damunt d'ICV, gràcies a una implantació homogènia a totes les comarques.

Per la seva banda, Solidaritat consolida 30.000 seguidors fidels i una cinquantena de regidors, al contrari que la CUP, la majoria d'ells en pobles petits. Si l'objectiu era assegurar un nucli fidel de seguidors per intentar aguantar fins a les properes eleccions catalanes tot debilitant al màxim Esquerra, l'èxit ha estat indiscutible.

Barcelona, la dificultat d'arribar al 5%

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/02/2011. A diferència de les eleccions al Congrés i al Parlament, als Ajuntaments és necessari obtenir un 5% dels vots vàlids per poder entrar-hi. A Barcelona, la xifra en vots absoluts que representa aquest 5% depèn de la participació. En les darreres tres convocatòries ha oscil·lat entre 30.000 i 38.000 vots. Arribar a superar aquesta xifra no és pas fàcil per als partits que no tenen representació i que no comptaran amb publicitat institucional.

Hi ha tres candidatures que, tot i intentar-ho, aparentment tindrien moltes dificultats per aconseguir-ho. En primer lloc, Ciutadans. En les darreres eleccions a l'Ajuntament va fregar el 4% i no va poder aprofitar l'empenta de les eleccions catalanes. Curiosament, a les darrers eleccions al Parlament, Ciutadans va millorar els seus percentatges al conjunt del país però va baixar a Barcelona, on va passar del 4,51 al 4,08%. No és pas un bon auguri per a ells. L'electorat percep Ciutadans com una bona marca per a les eleccions al Parlament però no per a altres eleccions. Són, però, els que més opcions tenen.

En segon lloc, avui mateix s'ha presentat la candidatura CUP Alternativa per Barcelona, fruit de la coalició entre la CUP i "Des de baix". A les darreres eleccions al Parlament la candidatura anticapitalista "Des de Baix" va obtenir 2.050 vots a Barcelona (0,29%), i a les eleccions al Parlament Europeu, Inciativa Internacionalista que comptava amb suports de l'Esquerra Independentista en va aconseguir 4.185 (0,9%). Tot fa preveure que la CUP, que té implantació a força barris, obtingui millors resultats que aquestes candidatures però situant-se encara lluny del 5%.

Pel que fa a Solidaritat Catalana, tot apunta a que podria tenir problemes fins i tot per arribar a l'1% que va aconseguir Pilar Rahola quan el 1999 es va presentar de cap de llista pel Partit per la Independència. Joan Laporta només va aconseguir un 2,9% al Parlament a la ciutat de Barcelona. Ara no només Laporta farà campanya amb ERC sinó que alguns dels qui van votar Solidaritat donaran suport a la CUP. De tota manera, encara que li vagin molt malament les municipals a Solidaritat, el seu futur es decidirà d'aquí a 4 anys a les properes eleccions al Parlament.

El cercle viciós de l'independentisme

Publicat a Tribuna Catalana 9/3/2011. L’independentisme català ha estat sempre molt procliu a les escissions. Des de la fractura del FNC que va donar lloc al PSAN l’any 1968 comptem més d’una dotzena de grans escissions. Moltes d’elles traumàtiques i que han marcat la trajectòria de molts dirigents i la cultura política del sector. La tendència escissionista és habitual en espais polítics extraparlamentaris. Per tant, les escissions de l’independentisme extraparlamentari no eren pas més habituals que les de l’extrema dreta, l’esquerra revolucionària o el moviment ecologista.

Les primeres escissions de l’independentisme modern passaven cada 3 anys. Excepte la primera, eren escissions dures, que acabaven amb la lluita per la propietat de les sigles i amb l’obertura de profundes ferides, fins i tot en algun cas reals, el rastre de les quals perdura en el temps. Després van venir una segona onada d’escissions totes elles al voltant d’Esquerra. Les primeres de grups que no es posaven d’acord sobre si havien d’integrar-s’hi, després de la marxa esperpèntica dels dirigents que veien perdre el control de l’organització i, posteriorment, de militants que en marxaven atribuint al partit republicà apoltronament i falta de contundència.

La tercera fase que hem entrat és l’escissió exprés. Abans les escissions es covaven durant mesos. Tenien un recorregut i un desenllaç més o menys previst. Amb Solidaritat i Laporta veiem que la velocitat s’ha desbocat. Escissions i reconciliacions exprés, ferides que s’obren i es tanquen ràpid. Tant sorprenent és la reconciliació de Carretero amb Esquerra com la trencadissa de Solidaritat en poques setmanes.

Quan ens pensàvem que ho havíem vist tot en el món de l’independentisme, ens trobem amb una nova versió de la modalitat “fugida del líder”. El qui aporta la immensa majoria dels vots de la coalició en marxa, mentre que els que es queden fan veure que no ha passat res, com si no sabessin la patacada que els espera a les municipals.

Tot plegat dibuixa un escenari de recomposició d’espais on probablement, tot i que les escissions no s’acabin, ja no obriran ferides tant profundes. Ja no es tracta de saber qui és més pur sinó de com s’aconsegueixen més vots i més diputats per arribar a la independència. Les eleccions fan de filtre i selecció, i en aquest context enfadar-se i desenfadar-se serà menys car i potser fins i tot menys traumàtic pels electors. 

Els electors de Solidaritat: homes, joves, informats i... molt infidels

Publicat a Tribuna Catalana 2/03/2011.S'està parlant molt aquests dies sobre les tensions entre els dirigents de Solidaritat. Però què en sabem del seus electors?. La publicació del primer baròmetre electoral del 2011 del CEO ens  permet observar quines són les característiques de les persones que a les darreres eleccions al Parlament van votar SI.


En primer lloc observem que els electors de SI tenen, i en algun cas de manera extrema,  característiques comunes de partits mitjans i petits com ICV, ERC i C's. Electorats joves, masculins, amb  alt  nivell d'estudis i amb una  inclinació per informar-se de política força superior a la mitjana. Els electors de Solidaritat són els més joves i de manera molt destacada, els que tenen una proporció més alta de vot masculí. Són també  els que més s'interessen per la política i els que es consideren més ben informats sobre aquesta temàtica. Destaca un altíssima audiència per RAC1 en detriment de Catalunya Ràdio i un alta audiència de mitjans digitals en català per informar-se sobre temes polítics. Aquestes característiques són comuns, en general, a l'electorat jove , masculí i catalanoparlant. També tenen un nivell  d'estudis superior a la mitjana tot i que inferior al de Ciutadans i ICV. En el terreny ideològic són els més favorables a la independència i els que parlen català més sovint i en més àmbits. En canvi, igual que a C's, tenen diversitat de posicionament  en l'eix dreta- esquerra i, com a promig, es situen al centre, a l'esquerra de CiU i a la dreta del PSC.


Potser la dada més destacable és el baixíssim nivell de fidelitat de vot que mostren. Tot i haver votat SI, molts d'ells afirmen que si es tornessin a fer ara les eleccions votarien CiU o ERC. En tot cas, i sempre segons el baròmetre, SI quedaria clarament fora del Parlament si es repetissin les eleccions. Això contrasta amb el que li va passar a C's l'any 2007. Després d'haver entrat per sorpresa al Parlament i enduts per l'eufòria inicial, les primeres enquestes postelectorals els auguraven un creixement considerable.

Partits nous, fórmules noves

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/12/2010. Estàvem acostumats a la política catalana a 5 partits polítics parlamentaris. Tots ells es presentaven a totes les convocatòries i tots ells obtenien representació normalment a les principals institucions: Parlament de Catalunya, Congrés, Parlament Europeu i els principals ajuntaments del país.

En els darrers anys, diversos partit polítics han aconseguit sacsejar un sistema de partits que semblava inamovible. Algunes d’aquestes organitzacions sembla que venen per quedar-se però, pel que sembla, no a substituir els 5 clàssics, sinó per intentar trobar el seu espai en determinades institucions.

El més interessant de l’anàlisi de les noves forces: (Ciutadans, CUP, Plataforma per Catalunya i Solidaritat i Reagrupament) és que són partits que, a diferencia dels 5 clàssics, només semblen moure’s bé en determinats tipus de convocatòries.

Ciutadans és un cas ben paradigmàtic. Neix amb representació al Parlament de Catalunya i fracassa estrepitosament en totes les altres convocatòries. En les municipals degut a la barrera del 5% però en les altres perquè només és percebut per l’electorat com un partit vàlid per les eleccions al Parlament. Cada nova convocatòria que no sigui el parc de la Ciutadella suposarà per al partit una pèrdua important de diners i fins i tot d’imatge, en quedar relegat a un extraparlamentarisme evident.

El cas de la CUP és també prou interessant. Naixent com una candidatura municipalista exclou expressament, no sense un intens debat intern, presentar-se en altres eleccions. Queda com experiència, el fracàs de presentar-se al Parlament Europeu el 2004. Podem tendir doncs cap a partits especialitzats en convocatòries i, precisament, els que s’acaben destrenar hauran de fer el càlcul de si els surt a compte presentar-se sempre o els és més útil concentrar-se en aquelles convocatòries on poden rendibilitzar millor els seus vots.

Les possibilitats de Solidaritat a les municipals

Publicat a Tribuna Catalana, el 15/12/2010.Tot i que no són mai extrapolables, els resultats de les eleccions nacionals del 28N ens donen pautes de com podrien ser els resultats de les Municipals. Solidaritat Catalana va anunciar ben aviat que els resultats del Parlament l’animaven a presentar-s’hi. Si per entrar al Parlament de Catalunya cal un 3% dels vots vàlids, aquesta xifra és del 5% per als Ajuntaments.

SI ha superat el 5% en centenars de municipis, alguns d’ells caps de comarca com Vic, Berga, Manresa , Vilafranca del Penedès, Igualada o Girona. Però on SI treu millors resultats és en municipis petits on es necessita un percentatge més elevat que el 5% per entrar, ja que només tenen 11 regidors o menys


Solidaritat té a favor l’empenta dels militants i la dinàmica positiva d’un partit que acaba d’entrar i que vol aprofitar la inèrcia optimista per crear seccions locals. D'altra banda, es parteix d’un programa molt atractiu per a les eleccions nacionals: la proclamació immediata de la independència i caldrà veure com es reformula per als ajuntaments. També caldrà tenir en compte que alguns d’aquests municipis, especialment diverses capitals de comarca, són els feus de la CUP. Tot i que s’hagi començat a especular amb pactes, és dubtós que la CUP, que ha estat tant temps preparant aquestes eleccions, es vulgui diluir en coalició amb SI, tenint en compte el fort component social de la seva proposta.

Pel que fa Barcelona, el 2,9% de SI és una xifra molt petita per intentar l’aventura d’anar en solitari però suficient per buscar un pacte amb Esquerra que només va obtenir un 6,5%, xifra massa propera al 5% per arriscar-se a tenir competència en un espai polític tant proper.

On van els vots d'Esquerra?

Publicat a Tribuna Catalana (9/12/2010). L’estrepitosa caiguda d’Esquerra a les eleccions del 28N dibuixa un mapa electoral amb el vot independentista fragmentat. Les enquestes preelectorals i també les primeres postelectorals ens diuen que molt de vot perdut per ERC va a CIU, per tant, vol dir que no tot el vot que perd ERC va a SI I RCAT i, que no tot el vot que va SI I RCAT prové d’ERC.

De tota manera, la correlació entre les caigudes d’Esquerra i els resultats de les dues noves candidatures són prou rellevants per analitzar-les conjuntament.

De cada 10 vots a grups independentistes, han anat 6 per Esquerra, 3 per SI i 1 per RCAT. Però depenent del territori aquestes proporcions han variat considerablement. Destaquen les comarques on SI s’ha apropat a Esquerra (Bages, Anoia) o fins i tot ha arribat a superar-los com el Berguedà o Osona. Reagrupament, que ha tingut millors percentatges a les comarques de Lleida i Girona, va superar Esquerra i SI a la Cerdanya.

En general a la majoria de municipis, els vots que perd ERC són superiors als que sumen els dos nous partits. De mitjana, els tres partits independentistes sumen el 86% del percentatge assolit per ERC el 2006. On aquesta diferencia és mes petita és en aquelles poblacions on SI o RCAT obtenen millors resultats i, on coincideix generalment, amb comarques on tradicionalment el vot nacionalista ha estat molt elevat. En aquests casos les pèrdues de vot globals dels partits independentistes són molt baixes o en algun cas superen, com és el cas del Berguedà, els resultats d’ERC de 2006.

Un cas invers serien aquelles poblacions, moltes de l’àrea metropolitana, on ERC també perd la meitat dels vots però en canvi SI i RCAT només en poden recollir una petita part. És el cas del Baix Llobregat, poblacions com Badalona, L’Hospitalet, el Districte de Nou Barris a Barcelona o també la ciutat de Tarragona. En aquestes poblacions, l’independentisme només suma al voltant del 70% del percentatge de vots obtingut el 2006 i és, en canvi, on s’han produït els ascensos més contundents de CiU.

Finalment, cal dir que en diverses zones de les circumscripcions de Lleida i de Tarragona les caigudes d’Esquerra no són tan grans com a la resta del país. Però només en municipis petits que tenen alcalde republicà, com Carme (Anoia) o Santa Maria d’Oló (Bages), Esquerra acapara gairebé tot el vot independentista.

La batalla de la part baixa de Barcelona. Quan pocs vots separen l'èxit del desastre.

Publicat a Tribuna Catalana l' 1/12/2010. Una de les incògnites més difícils de preveure de les eleccions del 28-N era la de saber com quedaria la distribució dels petits partits, especialment a la circumscripció de Barcelona. Si la nit electoral va ser plàcida en el recompte de la part alta de la classificació, fou d’autèntic infart en les posicions de sota. La pervivència de diferents projectes, tal com havíem previst en aquest article, podrien dependre de pocs milers de vots.

Finalment, el 3% de barrera mínima, va quedar marcat a 69.875 vots absoluts, xifra lleugerament més alta que en les darreres eleccions, degut a l’increment de la participació. El cost de l’escó a la circumscripció el va marcar el tercer diputat de Solidaritat, el darrer escollit, amb 24.030 vots. Per entendre’ns cada partit obtindria tants diputats com vegades pogués agrupar “24.030 vots”. Això sí, sempre que superés el 3%.

Ciutadans va superar aquest 3% sense problema i es va quedar a pocs vots del quart diputat, que hagués pogut sumar si hagués afegit els minsos 4.537 vots que va obtenir UPyD de Rosa Díez, que va quedar darrera de pirates, animalistes, la CORI o els Escons Insubmisos.

Solidaritat Catalana per la Independència va obtenir a Barcelona el 3,1% i superà per poc la barrera mínima. Automàticament entraren Laporta i López Tena. Però a més, assoleix el tercer diputat per molt pocs vots. Solidaritat va estar a un pas del fracàs. Si hagués obtingut 2.216 vots menys, amb un 2,99%, els tres diputats haurien quedat fora de Barcelona.

Per altra banda, a la Plataforma per Catalunya només li van faltar 12.500 vots per arribar al 3%. L’alta participació va ajudar a que la barrera fos més alta. Si no existís la barrera del 3%, el partit xenòfob hagués obtingut dos diputats.

En canvi Reagrupament, amb 23.299 vots no arribà ni a la xifra mínima per obtenir el primer diputat, que evidentment no hauria obtingut perquè només tenia l’1%. Si Rcat i SI haguessin anat junts i haguessin sumat tots els vots, els hi haurien faltat 800 vots per aconseguir el quart a Barcelona, tot i que segurament amb l’efecte suma l’haguessin aconseguit.

Paradoxes de la vida, impossibles de preveure amb anterioritat, la decisió de Rosa Díez de presentar-se separada de Ciutadans, podria haver estat la causa que el solidari Uriel Beltran, el darrer escó escollit a tota la circumscripció de Barcelona, sigui finalment diputat al Parlament de Catalunya.

Independentisme: els reptes del 29N

Publicat a Tribuna Catalana el 24/11/2010. La llarga precampanya, la campanya i les eleccions del 28N han comportat una sacsejada brutal en el si de l’independentisme català. En poques hores sabrem els resultats i caldrà respirar i, amb calma, mirar cap endavant. Solidaritat i Reagrupament hauran de prendre moltes decisions. Tant si entren com si no. Quin serà el seu futur com a organitzacions? Es presentaran a les properes eleccions municipals i posteriorment al Congrés dels diputats? o faran com la CUP, que només es presenta, selectivament, en determinades convocatòries? Quines relacions tindran entre ells? Recordem que el 1999 EUiA va presentar-se per separat d’ICV i es va quedar sense representació al Parlament. Després, condicionat als resultats, va pactar a la baixa una coalició que encara dura. Hi ha ferides, però caldrà cicatritzar-les. No és normal ni eficient que en un espai ideològic idèntic hi hagi dues formacions de mida semblant.

Per la seva part, Esquerra té la seva complicada agenda de decisions. Unes d’externes, com el grau de suport que donarà a Artur Mas i fins a quin punt convé, al partit i al país, ser el soci preferent del proper govern de la Generalitat. Però tindrà més feina, com la de cosir ferides internes que no han acabat de cicatritzar.

Entre tots tres partits independentistes hi ha hagut trencadissa i retrets però caldrà crear, ara que es tindrà clar l’espai que ocupa cadascú, un marc mínim de relacions. Sortosament hi ha espais civils on aquests dies no s’ha jugat a aprofundir les diferencies. En aquest sentit, cal agrair la incansable paciència dels promotors de la campanya “votaindependencia” que han ajudat a crear un clima de complicitat entre els electors de les diferents candidatures.

Però probablement, la feina més important la tenen els independentistes que militen a CiU, partit oficialment no independentista tot i que partidari del dret a decidir. Hauran d’assegurar que no es torna repetir l’estratègia del “peix al cove” i que l’esperit del 10 de juliol condicionarà l’obra de govern. I així sabrem si tornar a la Generalitat significa alguna cosa més que recuperar la gestió d’una administració pública.

I tu, independentista, a qui votaràs?

Publicat a Tribuna Catalana, el 15/9/2010

Una de les frases més escoltades durant les tertúlies i debats espontanis de la Diada fou: “I ara, els independentistes, a qui hem de votar?”. Ens estem referint sobretot a un perfil d'electors que van votar ERC el 2003 o el 2006 i que havien demostrat descontentament amb els republicans.

Alguns ja fa temps que han optat per votar CiU, però són molts els que encara es mouen en la disjuntiva. En el baròmetre del passat juliol, el percentatge d’indecisos era molt elevat entre els antics electors d’ERC. Molts d’aquests veuen que se’ls acaba el temps per decidir-se i mostren certa preocupació sobre la destinació final del seu vot. De l’ambient general de la Diada se’n desprenen tres idees.

Per una banda constatem que l’abstenció i el vot en blanc en aquest àmbit comencen a estar mal vistos. Hom tendeix a pensar que després de la demostració de força ciutadana del 10J, abstenir-se podria ser una mena de traïció. La visió de puresa “a mi no m’enganyaran” de moda fa pocs anys i de situar el vot en blanc moralment per sobre dels “polítics corruptes” està disminuint. A més, l’aparició de noves forces treu arguments als seus defensors.

Per altra banda, també es constata que els militants de Solidaritat i RCAT, molts d’ells antics electors d’ERC, estan molt il·lusionats. Recorden l’estat d’ànim dels republicans en les eleccions de 1992 o de 2003. Però a part de tenir militants motivats i simpatitzants, ben visibles a la diada, aquestes forces també han de tenir electors. Perquè Solidaritat o RCAT entressin al Parlament, caldria que algunes desenes de milers de persones que no han assistit mai a cap acte o manifestació seves, els votessin.

Hi ha força independentistes disposats a fer-ho, però sembla que una bona part d’ells només ho faran si perceben possibilitats reals d’entrar al Parlament. Molts d’ells asseguren que miraran amb detall les enquestes, per saber qui dels dos té més possibilitats. Les primeres que apareguin amb mostres properes als 2.000 ciutadans començaran a donar pistes fiables.

Finalment, la idea de “vot útil independentista” davant la fragmentació de propostes pot acabar beneficiant ERC. Alguns dels que fins ara afirmaven que no tornarien a votar Esquerra, diuen ara que potser caldrà fer-ho com a darrera opció, en part, perquè no els convenç cap de les alternatives que finalment s’han presentat. Aquesta tendència, que sembla creixent, és especialment significativa en persones que es consideren d’esquerres i que no veuen gens clar votar a forces que tenen un programa social poc definit.

RCat i Solidaritat: repetint el guió que van escriure NE i el BEAN fa 30 anys

Publicat a Tribuna catalana el 2/03/2010

Sovint la història ens remet a situacions ja viscudes. No sabem si en podem treure lliçons però, com a mínim, les semblances són ben curioses. L’any 1980 hi hagué les primeres eleccions al Parlament de Catalunya restaurat. Ja hi havia partits amb representació parlamentària a les Corts i als principals ajuntaments però l’independentisme català, aleshores només d’esquerres, era extraparlamentari i no volia desaprofitar l’ocasió. Dues candidatures es postularen exactament en el mateix espai polític: Nacionalistes d’Esquerra (NE) i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). La primera d’elles s’havia constituït feia poc, naixia amb energia i tenia un ampli suport en entorns intel·lectuals, ecologistes, i recollia una bona part del PSAN. El BEAN ja s’havia presentat amb Xirinacs el 1979 a les eleccions estatals sense aconseguir representació i s’havia dividit durant la mateixa nit electoral.

Davant la imminència de les eleccions foren molts els qui apostaren per la unitat entre les dues forces, degut a l’evidència que l’espai polític que volien ocupar era el mateix. Alguns milers signaren manifestos per la unitat i fins i tot s’anuncià una vaga de fam per assolir-ho. Les desavinences foren personals però també en la manera en què s’havien d’unir els dos grups. Per a NE, grup que naixia amb més empenta, calia una “unitat des de la base” i en canvi, per al BEAN, calia un pacte d’“igual a igual” entre els dos grups. Segons el BEAN, NE volia ocupar un espai on ja hi eren ells. Les semblances entre l’embolic entre RCat i Solidaritat són prou evidents. Els rumors digueren aleshores que aquesta divisió fou incentivada per altres partits que no els interessava massa competència al Parlament. NE omplí, en el seu míting final, el Palau d’Esports de Barcelona amb un concert de Lluís Llach que donà entusiasta suport al projecte. Però arribaren les eleccions i cap dels dos grups assolí diputats. El BEAN que no arribà als 15.000 vots es dissolgué poc després. NE , que triplicà els vots del BEAN però es quedà lluny del 3%, es constituí com a moviment però mai obtingué diputats si no fora pactant, més endavant, amb altres forces polítiques. Haurien de passar un parell de legislatures perquè diputats explícitament independentistes fessin sentir la seva veu al Parlament.

Els tres escenaris electorals de Solidaritat Catalana

Publicata Tribuna catalana 28/07/2010

Davant la decisió definitiva de la Solidaritat Catalana per la Independència de presentar-se a les eleccions al Parlament, comencen a esvair-se els primers dubtes i es perfilen tres possibles escenaris electorals per aquesta candidatura.

El primer escenari és que no aconsegueixen pactar amb Reagrupament o que ho facin després d’una baralla amb retrets mutus i personals per la confecció de les llistes que debilitessin la candidatura sortint. En cas que dues llistes es disputessin aquest espai, probablement el vot es dividiria i cap d’elles aconseguiria representació parlamentària.

El segon escenari és que Reagrupament s’incorporés a Solidaritat o que les dues forces pactessin, amb Joan Laporta de cap de llista i amb la maquinària de Reagrupament a darrera. És l’escenari que ha anat prenent força durant els darrers mesos i el més probable dels tres. La candidatura podria acabar rebent el vot de bona part dels antics electors d’Esquerra de 2006 i de 2003 que, farts de tripartit, en les enquestes apareixen refugiats en el vot en blanc o l’abstenció. En aquest cas, la llista podria arribar a obtenir un petit grup parlamentari proper als 7 diputats, sumant electors que ja s’havien abstingut en darreres convocatòries o que ho farien en la propera si no es presentés Solidaritat.

Finalment, el tercer escenari es donaria si la confirmació definitiva que Laporta es presenta al Parlament generés un espiral d’adhesions i que altres diputats, alcaldes, dirigents territorials de CiU i Esquerra abandonessin els seus partits s’incorporessin al projecte. En aquest cas, no només disputaria el vot descontent d’Esquerra sinó que s’atacaria la important bossa d’electorat sobiranista de CiU. Però, aquesta possibilitat és força improbable. El nivell d’adhesions de sectors intel·lectuals i polítics en la primera setmana ha estat més que limitada i l’electorat i la militància de CiU, a fregar d’una victòria electoral, sembla tancar files amb Artur Mas. Recordem, a més, que l’electorat independentista de CiU, fins al moment, no respon fàcilment a consignes abrandades. Tots ells, que són molts, votaren de manera unànime pel SÍ en el referèndum de l’Estatut del 2006, quan totes les plataformes sobiranistes del moment animaven a votar NO. En el cas, improbable, que es donés aquest tercer escenari, Solidaritat irrompria en força al Parlament amb més de 10 diputats provocant un terratrèmol en el tant estable sistema de partits català.

Laporta marca terreny

Publicat a Tribuna catalana el 21/07/2010
Des de fa mesos es parla de la possibilitat d’una candidatura al voltant de Laporta i Reagrupament. Aprofitant l’eufòria sobiranista dels darrers mesos han aparegut altres iniciatives, sobretot en forma de manifestos, que pretenen posicionar-se també dins d’aquest espai. Aprofitant l’empenta de l’èxit de la manifestació del 10J, la proposta de la Solidaritat Catalana independentista és un pas endavant que pot permetre a Laporta liderar amb comoditat aquest nou sector polític.

El canvi més rellevant no és tant la proposta de gran coalició, d’èxit molt poc probable en no sorgir dels partits majoritaris, sinó l’aparició d’Alfons López Tena i Uriel Beltran, militants destacats de CiU i ERC. Apel·lar a la unitat juntament amb López Tena i Beltran dóna certa credibilitat i és un canvi respecte a setmanes anteriors. No són pas dirigents de primera línia del partit, ni personatges mediàtics, però si persones molt reconegudes pels sectors sobiranistes militants, per la seva implicació activa en l’organització de les consultes. En tot cas, davant la previsible negativa dels seus dos partits, hauran d’aclarir aviat si van amb Laporta o tornen amb els seus.

La primera impressió és que la Solidaritat no ha arrencat amb prou força per sotragar les bases militants i electorals de CiU i ERC i no generarà en aquests partits corrents interns partidaris del projecte, que poguessin convertir-se en fuites o escissions d’importància. Potser no crea el terrabastall desitjat però sí que alinea favor seu i de manera apassionada als gladiadors (els militants més actius), tal i com es percebia ahir al vespre en els animats fòrums d’internet independentistes. Amb aquesta jugada, Laporta es posiciona de manera contundent dins del batibull de propostes del nou independentisme marcant el ritme, la confecció de llistes i el programa.

L’objectiu de Laporta és colossal i les dificultats moltes. Laporta apareix molt poc a les enquestes, la seva valoració és molt baixa entre els votants de tots els partits, inclòs ERC i CiU. A més, el sistema de partits català, tot i la seva riquesa i petites variacions, gaudeix d’una estabilitat molt gran i disposa de mecanismes per afavorir els partits que ja hi són. A favor seu, la desafecció amb els partits tradicionals i els alts índex d’abstenció previstos que faran que tot i les seves minses expectatives de les enquestes, no hagi de tenir problemes per assolir grup parlamentari.