La sobiranització de l'esquerra catalana

Publicat a Tribuna Catalana 10/12/2012. Un dels canvis de fons de les darreres eleccions ha estat el que hi ha hagut en el si de l'esquerra catalana. Just fins el passat 25N el PSC era el primer partit de l'esquerra en tot tipus d'eleccions.

Sent primer o segon partit del país, sempre de manera clara era el primer partit d'esquerra, com CiU ho ha estat sempre del centre-dreta. Ho era tant, que els altres partits d'esquerra sumats, mai arribaven a la quantitat de vots i escons que tenia el PSC tot sol.

El 25N el PSC va ser el partit més votat de l'esquerra, amb ERC a pocs vots però superant-lo simbòlicament per un diputat. La dada rellevant i absolutament històrica fou que la suma d'ERC, ICV i la CUP van aconseguir 981.000 vots enfront els 532.000 del PSC. Els tres partits de l'esquerra nacional, tots tres d'obediència catalana i partidaris de convocar una consulta si cal sense permís estatal, van fer el sorpasso als socialistes, tot pujant tots tres en vots absoluts i percentatge.

Aquesta diferencia es va donar arreu del país però va ser especialment sagnant a la ciutat de Barcelona on en molts barris ERC, ICV o tots dos alhora van superar als socialistes. En cinc districtes de la ciutat ICV va superar al PSC. Amb casos ben curiosos, al Poble Nou, per exemple, ICV gairebé va doblar als socialistes. El cas més extrem va ser el de vila de Gràcia, conegut pel seu potent associacionisme, tant de tall clàssic com alternatiu. Allí fins i tot la CUP va quedar per davant dels socialistes i la suma dels tres partits d'esquerra nacional va multiplicar per 5,5 el resultats del PSC.



GRÀFIC: Número de diputats al Parlament de Catalunya dels partits d'esquerra (1992-2012)

El vot socialista es desploma també a les zones rurals catalanistes i, en canvi, aguanta en nombre de vots, que no pas en percentatge, als feus de l'àrea metropolitana, com L'Hospitalet o el Baix Llobregat o al Carmel i Nou Barris a Barcelona. Al Baix Llobregat tot i que el PSC per molt pocs vots és primera força davant de CiU, també és superada per la suma dels tres altres partits d'esquerra de manera contundent: 26,3% contra 20,1%.

No sabem si aquesta recomposició de l'esquerra és una anomalia del moment de trasbals que viu el país o bé anuncia una recomposició de fons. Les dades de vot per edat ens mostren que en l'electorat jove i de mitjana edat, aquestes diferències entre l'esquerra nacional i el PSC encara són més grans i que, per recanvi generacional, podria ser que encara s'anessin eixamplant.

Cap a la independència amb lideratge plural i accent social

Publicat a Tribuna Catalana 26/11/2012

Les eleccions d'ahir diumenge han fet una fotografia de Catalunya. Agradi més o menys, sembla ser imatge que representa força bé moltes de les complexitats del país:

1) Un Parlament plural amb set forces polítiques. Des de fa tres legislatures que estan entrant noves forces al Parlament, fet molt poc habitual anteriorment. La societat canvia, noves formes de fer política i el Parlament ho reflecteix. 

2) El sobiranisme és contundent. Mai abans hi havia hagut tant diputats independentistes i sobiranistes al Parlament de Catalunya. Tant en vots, com en diputats existeix una majoria clara. 

3) El procés independentista no es liderarà per CiU en solitari. O hi ha lideratge plural o no hi ha procés. 

4) Hi ha hagut una recomposició històrica a l'esquerra catalana. Fins avui el PSC superava sempre la suma d'ICV i ERC. Des d'avui la suma d'aquestes dues forces més la CUP, gairebé dobla els resultats dels socialistes i ja frega el milió de vots. 

5) L'espanyolisme creix i es consolida sota diverses formes. L'alça de la participació ha engruixit directament a l'electorat de C's i PP en les zones de vot més espanyolista. El federalisme com a opció intermitja perd pistonada. 

6) Tot sembla indicar que una part de l'electorat de CiU de les zones on tenia menys vot i d'electorat nacionalista ha desertat del partit. En canvi, a les zones de votant sobiranista l'electorat ha premiat l'aposta de CiU. Tenim un país una mica més dual. Caldrà analitzar amb detall fins a quin punt els inputs mediàtics de les televisions espanyoles poden haver condicionat les actituds enfront del procés. 

En definitiva, molts experts deien que de cara a l'exterior era molt bo personalitzar l'envit independentista en un líder, i que Artur Mas, per les seves característiques era la persona idònia. Però el que podria ser el més "adient" per al "procés perfecte" potser desdibuixa la fotografia real del país. 

Un país enfangat amb la crisi, en vaga general contra les retallades, amb una tradició independentista que ve de lluny i que l'onze de setembre no es va manifestar a favor de Mas, sinó a favor de la independència. El mandat del poble és ben clar: un procés independentista més plural i amb més accent social.

Sobre la CUP, d'on venen qui són?

La CUP ha arribat al Parlament amb 3 diputats, però què és la CUP? d'on apareixen aquestes candidatures? Doncs existeixen avui com a mínim 3 llibres que en parlen, realitzats per militants o simpatitzants.

Un primer llibre personal del cantant Francesc Ribera (Titot) , actualment regidor per la CUP a Berga.
Entestat en la independència. Raons de la meva militància a la CUP (Ara llibres, 2008)

Un de recent de l'Albert Botran, historiador i membre del Secretariat Nacional de la CUP.
Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions El Jonc, 2012).

I encara un de més recent de l'escriptor De Julià de Jódar i del periodista David Fernandez acabat de ser elegit diputat al Parlament, com a independent encapçalant la llista de Barcelona.
Cop de CUP. Viatge a l'ànima i a les arrels de les Candidatures d'Unitat Popular (L'Arquer, 2012)
Bloc del llibre amb material inèdit:

A part d'aquests tres llibres el 2007 vaig escriure L'esquerra Independentista avui (Columna). Bloc del llibre. En el llibre dedico un capítol a la CUP i sobretot explico l'entorn de l'espai d'Esquerra Independentista d'on en va sortir. Vist uns anys més tard, cobra especial interès el capítol dedicat a la relació amb els moviments socials alternatius.

Lloc web de la CUP: http://www.unitatpopular.cat/

CUP, SI, el 3% i el vot útil a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 31/10/2012.En el nostre sistema electoral existeix la barrera del 3%. Això vol dir que només poden obtenir representació aquells partits que superen el 3% de vots vàlids en aquella circumscripció. En aquesta convocatòria, pel nombre d'escons en joc, aquesta barrera només afecta Barcelona, on s'elegeixen 85 dels 135 diputats al Parlament. 

En les eleccions de 2010 el cost del diputat en vots el va marcar el darrer diputat d'ICV, amb 24.193 vots. Això  vol dir que cada "pack" de 24.193 vots sumaria un diputat. Així, arrodonint a 25.000 vots, un partit amb 75.000 vots obtindria 3 diputats i un amb 200.000 vots, 8 diputats. Tal i com es pot veure a la taula (Resultats partits minoritaris Parlament circumscripció de Barcelona 2010) la barrera del 3% va tenir una única conseqüència el 2010: que Plataforma per Catalunya quedés a zero diputats en comptes de sumar-ne dos.

Dins el camp independentista alguns electors viuen amb un cert neguit la profusió de candidatures i la barrera del 3%. Molts d'aquests electors tenen el seu vot molt decidit però d'altres els agradaria assegurar-se que el seu vot tindrà "utilitat" i miraran amb lupa tots els sondejos. Les darreres enquestes pronostiquen que la CUP i Solidaritat podrien obtenir aproximadament un 2% a Barcelona.

Si això es confirma s'arribarien a "perdre" fins a 4 diputats independentistes. Uns dedueixen que cal deixar de votar aquests partits i concentrar el vot a ERC o a CiU. En canvi, per d'altres, cal donar una empenta a aquestes dues forces perquè, en cas que entrin al Parlament, aconseguirien de cop entre 4 i 6 diputats.

Si estiguéssim segurs que aquests partits estan ratllant el 2,9% i disposéssim d'una central de repartiment del vot independentista, podria ser una bona opció distribuir aquest vot racionalment. Però ─i sortosament─ el vot és lliure, i encara més sortosament: no sabrem què votarà la gent fins el 25 a la nit. 

Com que no sabem si aquestes forces estan gaire a prop del 3% o més aviat a prop del 2%, qualsevol apreciació sobre aquest debat estarà viciat d'entrada. Només cal veure qui fa la recomanació per a endevinar a qui se'ns suggereix votar. En campanya electoral, demanar el vot per a la pròpia candidatura amb arguments de política ficció és del tot legítim, només faltaria. 

Però potser no cal alarmar-se tant. Que Solidaritat i CUP es quedin amb 60.000 vots a Barcelona, a dia d'avui és un escenari força probable. Però, si això passés, seria un desastre de grans dimensions pel futur del país? Doncs no ho sabrem fins a la nit electoral. Haurem de mirar quins hauran estat els partits beneficiats. És a dir: a qui s'ha atorgat els quatre darrers escons assignats a la circumscripció de Barcelona. Seria molta casualitat que tres d'ells anessin a parar a C's, PP i PSC. El més probable és que dos o tres d'aquests escons els recuperin partits pro-referèndum.

L'independentisme davant les eleccions més transcendents

Publicat a Tribuna Catalana el 15/10/2012

Finalment ja sabem les candidatures que hi haurà en l'espai pròpiament independentista per al 25N: ERC, Solidaritat i CUP. Reagrupament dóna suport a CiU i Laporta recomana el vot per a CiU i ERC a la vegada.

Totes les enquestes publicades donen una recuperació per a Esquerra, després de la caiguda del 2010, però encara no se sap l'abast real d'aquests ascens. Junqueras té un partit pacificat i és el segon candidat al Parlament més valorat, només per darrera de Mas. Les fugues de vot cap a CiU quedaran cobertes per votants provinents d'altres forces i també de l'abstenció.

Molt més difícil de predir són els resultats de la CUP i Solidaritat. En el cas de la circumscripció de Barcelona l'escull important és superar la barrera del 3% per obtenir representació, que amb una participació alta seria superior als 70.000 vots del 2010.

Solidaritat tindrà espai als TN i presència en possible debats ja que té representació parlamentària i també compta amb un important activisme a les xarxes socials. La seva oferta, però, pot quedar atrapada entre CiU, ERC i la CUP. El 2010 CiU no defensava l'Estat propi, ERC estava dessagnada per escissions i la CUP no es presentava. Si fa uns mesos semblava segura la seva presència al Parlament, avui ja no es pot dir el mateix.

La CUP s'estrena a les eleccions al Parlament i no disposarà del ressò dels parlamentaris; haurà de suplir amb il·lusió i treball de carrer la seva campanya. La CUP intentarà buscar els vots de l'esquerra alternativa a l'abstenció però per més agitació i campanya de proximitat que facin, fins que no sigui detectada a les enquestes amb intenció de vot directe no tindran cap possibilitat.

En aquests moments a l'espai pròpiament independentista hi ha una altíssima mobilització i donada l'oferta existent, algunes desenes de milers d'electors estan esperant el desenvolupament de la campanya per acabar de triar el seu vot. Programa, il·lusió i possibilitats reals de presentació seran alguns motius per decantar-se.

Però el futur de Catalunya no dependrà d'aquests milers indecisos sinó sobretot d'altres espais de vot més poblats que s'enfronten a la decisió de donar suport als "partits del referèndum", on incloem també a CiU i a ICV. Les diferents enquestes publicades els darrers dies apunten traspassos de vot rellevants. Mentre la frontera PP-CiU sembla quedar bastant estancada, no és així en les altres.

El PSC podria perdre cap a l'abstenció, CiU, ICV i ERC. ICV en guanyaria del PSC però en perdria cap a ERC, i aquests en guanyarien d'ICV i el PSC i en perdrien cap a CiU. En resum, el traspàs de PSC a CiU, fent marrada sovint per ERC i ICV. L'altra gran protagonista de la nit electoral serà l'abstenció diferencial ja que la mobilització dels graners de vot catalanista serà realment extraordinària.

La CUP més enllà de les eleccions municipals

Publicat a Tribuna Catalana, 14/3/2012

Diumenge passat l'Assemblea Nacional de la CUP va decidir presentar-se" més d'hora que tard" a eleccions de caràcter supramunicipal. Tot i que l'organització vulgui donar més importància a altres decisions de l'Assemblea, és del tot normal que des de fora, els mitjans de comunicació vulguin ressaltar aquesta possibilitat.

Sobretot pensant en les properes eleccions al Parlament de Catalunya que s'haurien de fer al 2014, si és que no s'avancen. La presentació de les CUP a altres tipus d'eleccions, encara  que sigui una organització petita, podria alterar el sistema de partits català. 

Observant els diferents partits independentistes, com ERC i SI veiem que els projectes poden ser diferents i que pot tenir un cert sentit que es presentin per separat. En el cas de la CUP és clar que representen una cultura política, la de l'Esquerra Independentista (EI), que s'ha desenvolupat amb coherència en els darrers anys. Però si la cultura política i el projecte de la militància són diferents això no és exactament així amb l'electorat, una part del qual és totalment permeable entre els diferents partits. 

Així, hi deu haver milers de persones que van votar SI a les eleccions al Parlament (encara amb Laporta), que van votar CUP a les municipals, i que van (tornar) a votar ERC-RCAT-Catalunya Sí a les eleccions al Congrés. El fràgil equilibri entre les diferents forces pot veure's alterat de manera important per la decisió de presentar-se. Així per exemple, imaginem que a les properes eleccions CUP i SI obtinguessin vora 100.000 vots cadascun al Parlament de Catalunya. Podria significar 8 diputats en total. Però només que n'obtinguessin 80.000 cada un podria suposar 0 diputats, en no arribar al 3%. 

Tot i que la lògica de presentar-se en separat és coherent i respectable, l'independentisme en el seu conjunt en sortiria perjudicat. El més interessant serà saber si a part d'esgarrapar vots de l'apretat espai independentista la CUP tindria capacitat d'obtenir una part significativa de vots d'ICV i d'espais d'esquerra alternativa que ara es refugien en l'abstenció o en candidatures d'esquerra minoritàries.

L'altra alteració pot venir donada per les properes eleccions al Parlament Europeu que se celebraran el 2014. Degut a la circumscripció espanyola, els partits d'àmbit no estatal de diferents territoris tendeixen a coaligar-se entre ells per tal de maximitzar els vots. En aquest cas la cursa de SI, CUP i ERC per pactar amb Bildu/Amaiur pot obrir noves perspectives de col·laboració a l'independentisme català o bé, en cas de fracàs, engrandir encara més les diferències existents avui.

Les possibilitats de la CUP al Parlament

Publicat a Tribuna Catalana el 20/7/2011. La CUP es tornarà a plantejar la possibilitat de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya. En el moment que es prengui la decisió es tindran molt en compte les possibilitats reals d'assolir representació.

Perquè un partit entri al Parlament cal que obtingui o bé el 3% dels vots vàlids a la circumscripció de Barcelona o bé  un percentatge superior a les altres demarcacions, al voltant del 5%. Aquesta mateix pregunta ens la fèiem el gener de 2009. Curiosament l'anàlisi que vam fer és calcat al que va passar el 2010,  no amb la CUP que no es va presentar, sinó  amb Solidaritat.  Tot i que en aquestes darreres eleccions municipals la CUP no va presentar-se a gaires municipis, ja comencem a tenir més dades per una previsió. La primera és que comença a tenir un gruix de vots a Barcelona  (1,95%)  lluny de la marginalitat però que encara hauria de pujar una mica per compensar i poder arribar al 3% a tota la circumscripció.  La segona constatació és que a la circumscripció de Girona els resultats van ser molt bons. Així els resultats en cinc de les deu poblacions amb més cens on es va presentar superarien el mínim necessari:  Girona (9,28%), Figueres (6,28%), Blanes (4,5%), (6,28%) Salt (10%) i Banyoles (10,4%). La presència de tres regidors a Girona, i sent la ciutat un referent comunicatiu per tota la circumscripció, podria facilitar arribar al percentatge necessari per obtenir un diputat.

Però la clau és saber si l'electorat de la CUP, que valora la política de proximitat a les municipals, en unes eleccions nacionals pot preferir altres forces. Tots els partits convencionals juguen a potenciar la imatge del candidat que és la manera d'identificar-se més fàcilment amb la llista que vols votar. La CUP hauria d'optar o bé per presentar un candidat mínimament conegut que caldria buscar o bé arriscar-se a "revolucionar" la campanya i fer-ho sense cares visibles. Però l'electorat més allunyat del nucli militant poden sentir-se temptats de votar a, si fos el cas, partits encapçalats per López Tena o Junqueras, dos candidats no coneguts pel gruix de la població però molt valorats per les bases independentistes, que els han gaudit en "proximitat" durant anys de xerrades pel territori. En tot cas  els resultats dels partits, a part dels propis encerts, també depenen molt de l'estat de gràcia en que arribin els competidors de l'atapeït espai electoral independentista.

La irrupció de la CUP a les ciutats. On són els límits?

Publicat a Tribuna Catalana el 25/5/2011. El 2007 la CUP sortia a la televisió per primera vegada. Davant la pregunta de quin era el seu sostre electoral,  en les eleccions de diumenge passat el va trencar del tot, ja que va entrar a moltes ciutats, sovint fent fora Esquerra.

Dels 85 municipis de més de 15.000 habitants de Catalunya, la CUP s'ha presentat a 33 i d'aquests ha aconseguit obtenir regidors a 19 i no ha superat el tall del 5% en 14. Els resultats en municipis petits han estat encara més bons però només s'ha pogut presentar a un percentatge petit d'aquests.  En total han estat 75 candidatures, més que del doble de l'any 2007. La  CUP ha repetit la fórmula que li va funcionar fa 4 anys. Intenta presentar-se només en poblacions on té una base social organitzada i on pot acreditar mesos o anys de treball municipal de base.  Observant els resultat, en molts casos es tracta d'una pujada constant i de feina feta durant varies legislatures. Són casos com el de Vic i Manresa. El 2003 no van tenir representació, el 2007 entren i ara al 2011 augmenten  resultats.  Hi ha altres municipis on han entrat ara després d'una primer intent com Sant Cugat, de dos intents com Girona, o fins i tot, que han entrat al primer intent com a Reus. Hem vist també els primers estancaments en ciutats com Mataró o Vilafranca,  on havien tingut molt bons resultats el 2007.

La CUP ha topat a les grans ciutats del cinturó roig de Barcelona on queda molt lluny del 5% com a Terrassa, Badalona i L'Hospitalet.  A l'altra cara, la irrupció a Sant Cugat i la crescuda espectacular a Molins de Rei, municipis de l'àrea metropolitana amb sòlida trajectòria de vot catalanista.

Pel que fa a Barcelona, la militància de la CUP ha aconseguit, en l'època 2.0, encartellar tota la ciutat talment com si fóssim a la transició. S'ha arribat gairebé al 2% dels vots i s'han aconseguit el vot de moltes persones no directament implicades en el moviment socials  dels barris que la CUP sempre reivindica.  Els resultats de Barcelona permeten treure la calculadora per mirar si sense la proximitat que s'aconsegueix a les ciutats petites es podria arribar al 3% a les eleccions al Parlament a tot Catalunya. Probablement la CUP tornarà a debatre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions catalanes. No és només un debat sobre les possibilitats de reeixir. Sobretot caldrà veure com encaixa un model de democràcia directa, que convoca assemblees obertes per decidir els pactes municipals, en el marc d'un Parlament que representa milions de persones.

On és el límit de la CUP? Quin és el sostre d'una organització d'ànima horitzontal en un sistema pensat per partits amb lideratges mediàtics?  Pot sobreviure en el temps una organització que sovint amaga la cara dels caps de llista en benefici del col·lectiu i que afirma que la "professionalització" els mataria? Serà la CUP absorbida pel sistema o, més aviat, embalada pels aires assemblearis de les acampades, instaurarà una nova forma de fer política?

La dispersió del vot independentista s'acarnissa amb Esquerra a les grans ciutats

Publicat a Tribuna Catalana 23/5/2011. L'espai electoral de l'independentisme es manté lleugerament a la baixa i sobretot amb una proporció molt diferent de com el coneixíem fins ara. Esquerra continua sent el referent clar de l'independentisme però ha patit molt durament la recomposició que està tenint aquest espai que, tal i com apuntàvem, no ha seguit els patrons de les anteriors eleccions al Parlament.

La CUP ha tingut un creixement espectacular. En part en els municipis on ja tenia representació, que com a mínim sempre es manté, però sobretot en ciutats i caps de comarca on obté regidors per primera vegada, sovint fent el 'sorpasso' a Esquerra. L'entrada a Girona, Sant Cugat, Reus, Figueres o Banyoles en són els exemples més destacats. Són 101 regidors i més de 60.000 vots. La CUP, que per ara només es presenta a les municipals, ha sabut explotar la tasca d'oposició municipal feta durant tota la legislatura.

Els resultats d'ERC són ben contradictoris. Per primera vegada a la historia aconsegueix més vots en unes eleccions municipals que en unes catalanes. El que podria ser considerat com un inici de recuperació queda totalment tallat per la davallada que significa perdre la representació a totes les grans ciutats menys a Barcelona. Si el 2007 va ser L'Hospitalet, ara ERC s'ha quedat fora de Sabadell, Terrassa, Badalona, Girona, Tarragona, Lleida, Sant Cugat, Reus, Lleida, Sant Boi, El Prat, Cornellà, o Mataró. La majoria de vegades queda a prop del 5% o fins i tot molt però que molt a prop. Tot i que el creixement de la CUP en algunes d'aquestes ciutats és la causa directa de la pèrdua de representació, a tot arreu Solidaritat Catalana ha esgarrapat alguns vots. Molt poquets però suficients perquè Esquerra no entrés. En contrast, ERC es manté al global de Catalunya com a tercera força en regidors i alcaldes i quarta en vots, per damunt d'ICV, gràcies a una implantació homogènia a totes les comarques.

Per la seva banda, Solidaritat consolida 30.000 seguidors fidels i una cinquantena de regidors, al contrari que la CUP, la majoria d'ells en pobles petits. Si l'objectiu era assegurar un nucli fidel de seguidors per intentar aguantar fins a les properes eleccions catalanes tot debilitant al màxim Esquerra, l'èxit ha estat indiscutible.

Barcelona, la dificultat d'arribar al 5%

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/02/2011. A diferència de les eleccions al Congrés i al Parlament, als Ajuntaments és necessari obtenir un 5% dels vots vàlids per poder entrar-hi. A Barcelona, la xifra en vots absoluts que representa aquest 5% depèn de la participació. En les darreres tres convocatòries ha oscil·lat entre 30.000 i 38.000 vots. Arribar a superar aquesta xifra no és pas fàcil per als partits que no tenen representació i que no comptaran amb publicitat institucional.

Hi ha tres candidatures que, tot i intentar-ho, aparentment tindrien moltes dificultats per aconseguir-ho. En primer lloc, Ciutadans. En les darreres eleccions a l'Ajuntament va fregar el 4% i no va poder aprofitar l'empenta de les eleccions catalanes. Curiosament, a les darrers eleccions al Parlament, Ciutadans va millorar els seus percentatges al conjunt del país però va baixar a Barcelona, on va passar del 4,51 al 4,08%. No és pas un bon auguri per a ells. L'electorat percep Ciutadans com una bona marca per a les eleccions al Parlament però no per a altres eleccions. Són, però, els que més opcions tenen.

En segon lloc, avui mateix s'ha presentat la candidatura CUP Alternativa per Barcelona, fruit de la coalició entre la CUP i "Des de baix". A les darreres eleccions al Parlament la candidatura anticapitalista "Des de Baix" va obtenir 2.050 vots a Barcelona (0,29%), i a les eleccions al Parlament Europeu, Inciativa Internacionalista que comptava amb suports de l'Esquerra Independentista en va aconseguir 4.185 (0,9%). Tot fa preveure que la CUP, que té implantació a força barris, obtingui millors resultats que aquestes candidatures però situant-se encara lluny del 5%.

Pel que fa a Solidaritat Catalana, tot apunta a que podria tenir problemes fins i tot per arribar a l'1% que va aconseguir Pilar Rahola quan el 1999 es va presentar de cap de llista pel Partit per la Independència. Joan Laporta només va aconseguir un 2,9% al Parlament a la ciutat de Barcelona. Ara no només Laporta farà campanya amb ERC sinó que alguns dels qui van votar Solidaritat donaran suport a la CUP. De tota manera, encara que li vagin molt malament les municipals a Solidaritat, el seu futur es decidirà d'aquí a 4 anys a les properes eleccions al Parlament.

El creixement de la CUP, pendent de Barcelona i la participació

Publicat a Tribuna Catalana (12/1/11).Diumenge passat la CUP va aprovar en Assemblea Nacional el seu programa marc per a les eleccions municipals. Vol continuar, sense pressa però sense pausa, el creixement que va iniciar el 2003 i que va consolidar rotundament el 2007 plantant-se, més enllà de Vilafranca i Valls, en ciutats importants com Vilanova, Manresa, Vic o Mataró. La CUP és, i de lluny, el millor que ha creat l’independentisme revolucionari (Esquerra Independentista) en els darrers anys.

Podrà seguir la CUP creixent? En principi sí, presentar més llistes vol dir obtenir més vots i regidors. Però aquest possible creixement pot patir alguns sotracs. Una de les grans incògnites és què passarà en els municipis on ja té representació. Caldrà analitzar els resultats d’aquestes poblacions per veure on està el sostre de la CUP. Quin és el màxim percentatge que una candidatura anticapitalista i rupturista pot arribar a obtenir en municipis de mida mitjana? En segon lloc, cal veure si li pot perjudicar un possible augment de la participació. A les darreres municipals hi va haver un rècord de baixa participació, del que es va beneficiar. El cas de Mataró és significatiu. El 2007, amb 2.192 vots la CUP donava la campanada entrant en una gran ciutat de l’àrea metropolitana. Però si es donés enguany una participació del 60% com que la que hi hagué el 2003 a la capital del Maresme, caldria que la CUP obtingués més de 2.500 vots per continuar a l’Ajuntament.

I finalment tenim el cas de Barcelona. La decisió de crear CUP Barcelona i de presentar-se és coherent, però cal recordar a Barcelona són necessaris per entrar a l’Ajuntament, amb una participació baixa, un mínim 30.000 vots. Barcelona no és un espai amable per la CUP, no perquè no hi hagi potencials electors sinó perquè les grans ciutats beneficien a les candidatures mediàtiques, mentre que la CUP brilla més en la distància curta. No estem parlant d’eleccions a la Viles de Gràcia o Sants, barris amb un teixit associatiu de proximitat, sinó d’eleccions en una ciutat d’un cens electoral de més d’un milió cent-mil persones, on la possibilitat de reconèixer algun dels candidats de la CUP és mínima, fins i tot pels electors potencials. Per altra banda, un possible pacte amb ERC i Solidaritat a la capital catalana podria comportar les primeres esquerdes internes d’un moviment, que si alguna cosa ha aconseguit, és el consens i el respecte unànime dins del seu propi espai polític.

Partits nous, fórmules noves

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/12/2010. Estàvem acostumats a la política catalana a 5 partits polítics parlamentaris. Tots ells es presentaven a totes les convocatòries i tots ells obtenien representació normalment a les principals institucions: Parlament de Catalunya, Congrés, Parlament Europeu i els principals ajuntaments del país.

En els darrers anys, diversos partit polítics han aconseguit sacsejar un sistema de partits que semblava inamovible. Algunes d’aquestes organitzacions sembla que venen per quedar-se però, pel que sembla, no a substituir els 5 clàssics, sinó per intentar trobar el seu espai en determinades institucions.

El més interessant de l’anàlisi de les noves forces: (Ciutadans, CUP, Plataforma per Catalunya i Solidaritat i Reagrupament) és que són partits que, a diferencia dels 5 clàssics, només semblen moure’s bé en determinats tipus de convocatòries.

Ciutadans és un cas ben paradigmàtic. Neix amb representació al Parlament de Catalunya i fracassa estrepitosament en totes les altres convocatòries. En les municipals degut a la barrera del 5% però en les altres perquè només és percebut per l’electorat com un partit vàlid per les eleccions al Parlament. Cada nova convocatòria que no sigui el parc de la Ciutadella suposarà per al partit una pèrdua important de diners i fins i tot d’imatge, en quedar relegat a un extraparlamentarisme evident.

El cas de la CUP és també prou interessant. Naixent com una candidatura municipalista exclou expressament, no sense un intens debat intern, presentar-se en altres eleccions. Queda com experiència, el fracàs de presentar-se al Parlament Europeu el 2004. Podem tendir doncs cap a partits especialitzats en convocatòries i, precisament, els que s’acaben destrenar hauran de fer el càlcul de si els surt a compte presentar-se sempre o els és més útil concentrar-se en aquelles convocatòries on poden rendibilitzar millor els seus vots.

Podria la CUP obtenir diputats al Parlament?

Publicat a www.tribuna.cat 20/01/09. Fa pocs dies es va debatre a l’assemblea nacional de les CUP quin paper havia de tenir aquesta organització al si de l’Esquerra Independentista i, fet que va interessar més a l’opinió pública, la possibilitat que aquestes sigles municipalistes es presentessin a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Independentment del debat estratègic que encara ha de viure la formació en els properes mesos sobre aquest tema, ens podem preguntar quines són les possibilitats reals que la CUP assolís representació parlamentària amb l’actual sistema electoral.En principi, un partit extraparlamentari sempre ho té difícil per incorporar-se de nou a un Parlament, sobretot si no prové de l’escissió d’un partit parlamentari. Tots els sistemes electorals, amb menor o major grau, disposen de mecanismes per limitar el nombre dels partits. La barrera mínima percentual, les quotes als mitjans de comunicació públics en la campanya electoral o la remuneració econòmica pels vots obtinguts, beneficien sobretot als partits establerts. Però entrar no és pas impossible. L’any 2006, Ciutadans accedia al Parlament de Catalunya trencant el monopoli dels partits de tota la vida. Ciutadans va activar eficaçment uns pocs milers de fidels que van assistir als seus actes públics. Però l’èxit final li va arribar perquè també els van votar uns altres electors, no mobilitzats directament, que van ser captats per una campanya econòmicament generosa que va tenir ressò en alguns mitjans de comunicació privats.

Imaginem, doncs, que la CUP presentés llistes al Parlament de Catalunya, on hi ha 135 diputats repartits en quatre circumscripcions. Per una banda, a Lleida, Girona i Tarragona l’actual barrera mínima del 3% no fa efecte, ja que superar-la no significa automàticament l’obtenció de cap diputat. En les darreres eleccions els darrers diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. La CUP ho tindria força difícil ja que en aquestes demarcacions no té fins ara una presència consolidada. Així els resultats de les ciutats importants on es van presentar a les darreres municipals com Girona o Lleida, queden molt lluny d’aquests percentatges necessaris globalment.El feu de la CUP es situa avui a les comarques centrals (nord de la demarcació de Barcelona) i, en menor mesura al segon cinturó metropolità. Per aconseguir representació a Barcelona n’hi hauria prou superant la barrera del 3% de vots vàlids de la circumscripció, degut a l’alt nombre de diputats que s’hi disputen. L’obtenció d’aproximadament 70.000 vots suposaria automàticament 3 diputats. A primera vista, i imaginant que la CUP es presentés amb una campanya ambiciosa, caldria imaginar una diferència rellevant entre els resultats obtinguts en les diferents comarques de la demarcació. Així, situant-nos en un context favorable per a la CUP, a les comarques on té presència institucional i és agent polític reconegut per la premsa comarcal, especialment Osona, Berguedà i Bages, podria arribar a mantenir els bons resultats obtinguts als ajuntaments de les seves capitals. El principal obstacle de les CUP és que aquestes comarques suposen només una desena part del pes demogràfic del conjunt de la circumscripció. Tot i el comportament electoral no metropolità d’una part de la segona corona barcelonina, pensem en molts municipis del Maresme, de l’Alt Penedès o del Vallès Oriental, la major part del vot barceloní es concentra en els grans municipis del Barcelonès, del Baix Llobregat i del Vallès Occidental on la CUP hi té avui una presència testimonial. En definitiva, la dificultat més gran no estaria només en aconseguir percentatges propers al 8% a les comarques centrals, que ja suposaria un gran èxit en si mateix, sinó en no baixar d’un respectable 2,5% al conjunt de la ciutat de Barcelona i a tota la seva àrea metropolitana.

Les CUP , cap sorpresa.

Article publicat originalment a l'AVUI (25 /6/07)

Ha sigut per a molts una sorpresa la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) en les darreres eleccions municipals. Les CUP han assolit representació en 7 capitals de comarca i han obtingut un total de 30 regidors inclosos alguns que es presentaven en altres candidatures d’esquerra alternativa. El creixement de les CUP, però, era previsible perquè a les municipals de 2003 ja havien apuntat bons resultats com ho demostren els regidors obtinguts a Vilafranca del Penedès i a Valls i també que superessin el miler de vots a Manresa i Mataró. A més, el 2007 presentaven un major nombre de candidatures i aquestes no eren fruit de la improvització.

El 2003 el creixement de les CUP no va anar en detriment d’ERC però en canvi en aquesta ocasió la CUP ha esgarrapat vots a ERC a tot arreu i de manera molt considerable allí on la llista republicana estava tocada per conflictes interns. La CUP sovint ha aconseguit presentar-se com la candidatura dels “joves alternatius” contra la imatge institucional d’ERC i d’ICV percebuts ja com a partits del sistema. Les CUP han triomfat en ciutats petites i mitjanes, prou grans perquè hi hagi una vida associativa plural però prou petites per poder-s’hi sentir identificat i tenir-hi referències personals directes. En molts dels casos les CUP són liderades pels impulsors dels Casals Independentistes que darrerament han proliferat en moltes comarques catalanes.

Però, què hi ha darrera les CUP? Les Candidatures d’Unitat Popular venen a ser el front municipal d’un espai polític clarament diferenciat, situat a l’esquerra de republicans i ecosocialistes. És l’espai hereu del PSAN i del MDT, que es proclama en independentisme rupturista i anticapitalista. Des de fa anys, la CUP eren les sigles en què aquest sector anava presentant llistes en diferents municipis. Els referents més coneguts havien sigut la UM9 de Sant Pere de Ribes i la CUPA d’Arbúcies que durant força legislatures havien governat els municipis respectius.

Actualment, aquest és un sector atomitzat en diverses organitzacions presents al conjunt dels Països Catalans com ara Endavant, els grups juvenils Maulets i CAJEI o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Aquest espai polític té vitalitat perquè manté capacitat per atraure joves però pateix divisions internes i cíclics debats sobre com s’ha d’estructurar. Des del 27 de maig el front municipal de tot aquest sector, la CUP, és converteix en el referent més conegut, fet que pot condicionar la seva estratègia global. Aquest espai polític vol fer-se anomenar Esquerra Independentista (EI), però el nom no acaba de fer fortuna ja que els militants d’ERC i de les JERC també es consideren independentistes i d’esquerres. Fins i tot el darrer corrent intern creat a ERC es diu exactament Esquerra Independentista.

La CUP té reptes nous com és la possibilitat de decidir governs municipals. Ho acaba de fer a Vilafranca i a Sant Celoni i caldrà veure com això pot afectar un moviment assembleari i de tradició antiinstitucional. Entretant, el sector viu un moment d’eufòria: ja es prepara una CUP a Barcelona i es vol augmentar les llistes per a les municipals de 2011. La CUP no es presentarà a les eleccions estatals però pot plantejar-se si cal aprofitar aquest èxit per convertir la CUP en la marca externa de l’EI i presentar-se al Parlament el 2010. Les possibilitats hi són però també els dubtes. És present el record de l’experiment de fer llista per a les eleccions europees de 2004 quan només assoliren 6.000 vots a tot Catalunya. Per a molts dels seus militants, l’èxit de la CUP rau precisament en el treball local i qualsevol projecte extramunicipal seria desvirtuar el projecte i condemnar-lo al fracàs.

Roger Buch, politòleg, autor de L’esquerra independentista avui