Catalunya i els símbols espanyols: entre el rebuig i la indiferència

Publicat a Tribuna Catalana el 15/1/2012

Sembla ser que quan el president Tarradellas va arribar a la Plaça Sant Jaume l'any 1977 va proposar acabar el seu parlament amb un "Visca Catalunya i Visca Espanya" però li van aconsellar que escurcés la frase.

Ell deuria recordar la naturalitat en què als anys 30 es cridava "Visca Catalunya i Visca la República". No calia dir Espanya, dient República tothom content. Però al 1977, és clar, no es podia dir República. I és que l'ús dels símbols espanyols o del propi nom d'Espanya a Catalunya, des de la transició es mou en un terreny pantanós.

Himne, bandera bicolor i monarquia són tres símbols de l'Estat directament heretats del franquisme. Aquests símbols, els dos darrers tunejats, són acceptats plenament com a propis en l'esport pels seguidors de la selecció espanyola, però no pas en el conjunt de la societat. Així l'esquerra política d'arreu de l'Estat, tres dècades després, tot i acceptar-los teòricament, no els ha assumit mai com a propis i les seves bases no els usen pràcticament mai en públic. El catalanisme tampoc. El radical els detesta i el moderat ignora himne i bandera, tot i que utilitza la monarquia quan li convé. El rebuig a aquests símbols supera l'independentisme ja que sovint s'associen al passat franquista.

Fa pocs dies s'ha sabut que hi tornarà a haver una final de copa entre el Barça i l'Athletic Club. Es preveu que la xiulada des de les dues aficions, sobretot per part catalana, serà considerable. Però a qui es xiularà? a la marxa reial o al rei? Probablement a tots dos, però més a l'himne que a la figura de Joan Carles I. La xiulada serà tant grossa com previsible. En els desplaçaments del FC Barcelona, l'accent reivindicatiu catalanista sempre puja de to. Molt més que al Camp Nou, probablement perquè baixa força anys la mitjana d'edat . Per a un catalanista en una situació de clímax esportiu, xiular la marxa reial, més que un insult, sembla que sigui un acte reflex. No ho consideren faltar el respecte a l'himne d'un país veí, com fan els seguidors de la Roja quan xiulen la Marsellesa en jugar contra França, o alguns culers i pericos quan s'insulten mútuament. No és tant "no m'agrada el teu símbol" sinó més aviat "has de saber que aquest símbol que m'imposes, que tu assegures que també és el meu, a mi no em representa!".

El moment escocés de l'independentisme català

Publicat a Tribuna Catalana el 25/1/2012.

Històricament l'independentisme català s'ha emmirallat en molts països que han lluitat per la seva llibertat. La influència d'aquestes experiències s'ha notat en les estratègies però també en les nomenclatures de les organitzacions.

Així el PSAN ens recorda el Front d'Alliberament Nacional d'Algèria, el PSAN provisional i Nosaltres Sols! ens remeten a Irlanda o també el concepte "sobiranisme" que va venir fa poques dècades importat des del Quebec. Entremig influències bàltiques, balcàniques i sobretot basques. I el dilema de fins a quin punt fixar-nos tant en les altres experiències ens pot fer  oblidar la creació d'un full de ruta autènticament propi. En aquest sentit, la crítica al "mimetisme basc" ha portat a la creació de conceptes pejoratius com "basquitis" dit d'aquell que copia acríticament la lluita abertzale i que sovint dedica més temps a la solidaritat amb Euskadi que a la pròpia lluita per la independència.  Fins i tot posar massa il·lusions en altres processos pot ser contraproduent, com el resultat negatiu del darrer referèndum sobiranista al Quebec (1995) que va caure com un gerro d'aigua freda en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya.

Ara però, és el moment d'Escòcia. Si bé les coincidències sociolingüístiques eren mes properes amb el Quebec, amb el escocesos les semblances són molt més grans que en cap altre procés. És un país de la Unió Europea que no arrossega cap conflicte nacional amb centenars de víctimes, com Irlanda o Euskadi, i que es planteja la secessió unilateral d'un territori petit respecte a un conjunt més gran. A Flandes, en canvi, la independència vindria del divorci amb Valònia, un territori semblant pel que fa a població.

Un dels punts d'interès del cas escocès és la integració automàtica del possible nou Estat independent a la Unió Europea, el que es coneix com "ampliació interior". Així la possibilitat que el govern espanyol faci xantatge amb l'amenaça d'expulsió de la Unió és un element de gran rellevància. És per això que a mesura que s'apropi el referèndum impulsat per Àlex Salmond l'interès català per Escòcia anirà en augment. Un referèndum que coincidiria, en el cas que Artur Mas no avancés les eleccions, amb les properes eleccions al Parlament de Catalunya, a la tardor de 2014.

Respondre les agressions i molt més

Publicat a Tribuna Catalana, el 18 de gener de 2012.

El catalanisme en els darrers anys ha reaccionat de manera contundent quan ha rebut agressions. En les sentències judicials o en els atacs a la llengua el catalanisme ha actuat unit i s'ha vigoritzat.

Podem recordar la manifestació "Som una nació" (2006), la manifestació contra la crisi de les infraestructures (2007) i sobretot la manifestació contra la sentencia de l'estatut (2010). Cada agressió és percebuda com una provocació que engrandeix, cohesiona i fins i tot radicalitza el cos social català. Ara mateix estem veient com a Mallorca hi ha respostes contundents mai vistes abans contra politiques d'agressivitat contra el català. La xiulada que rebé el president Bauzà a Sa Pobla fa pocs dies fou antològica.

El centralisme espanyol no s'arriscarà a provocar Catalunya de manera frontal sabent que cada vegada que ho fa creix l'independentisme. Per entendre'ns, el govern del PP no convocarà cap desfilada de l'exèrcit espanyol a Barcelona com quan va tenir la seva primera majoria absoluta. Fins i tot ja hi ha qui proposa cedir en tema fiscal a canvi de rebaixar la política lingüística. No seria gaire intel·ligent pel catalanisme esperar noves agressions directes i caldrà prendre la iniciativa i ser capaços de marcar l'agenda. Si bé a València i a les Balears l'espanyolisme actuarà de manera directa, contra Catalunya s'actuarà de manera més subtil.

El catalanisme, però, també sap preparar-se per actuar per iniciativa pròpia i ho està començant a fer. L'onada de consultes, tot i l'ajuda inicial de la Falange i fiscalia de l'estat, fou un clar exemple d'iniciativa pròpia. En aquesta línia, aquests dies la societat civil avança de manera ferma per consolidar les posicions que va aconseguir en el darrer cicle de mobilitzacions i ho exemplifiquem amb tres iniciatives d'abast ben diferent: La primera és la caravana per l'Estat propi de diumenge passat al Maresme que assaja amb gran èxit formes de mobilització adaptades al segle XXI: fent participar a l'assistent  de forma original. La segona, la contundent campanya "Amb Independència" que fa pedagogia de la sobirania mitjançant interessants vídeos pedagògics. I, finalment, la decisió dels Lluïsos de Gràcia, una de les entitats més arrelades de Barcelona, de penjar l'estelada al balcó de manera permanent com a símbol de compromís amb els nous temps.

Vols dir que vindrà gent? Afinant la mobilització!

Publicat a Tribuna catalana el 14/9/2011. Qualsevol moviment social com el catalanisme ha de decidir en cada moment quines accions tira endavant per mostrar la seva força. Hi ha accions d'agitació clàssiques, algunes de les quals van desapareixent i d'altres que es mantenen. Recordem les mítiques encartellades amb cola, les manifestacions, els manifestos amb signatures de suport, les concentracions o les rodes de premsa.

Un dels dubtes que tenen els organitzadors és el grau d'agosarament i d'ambició que han de tenir. I si no ve prou gent? T'imagines que no omplim la sala, o que la plaça de l'ajuntament es queda a mig omplir? L'important no és fer l'acció sinó que aquesta compleixi l'objectiu de demostrar un ampli suport. Més val una sala petita plena que una de gran buida.

L'èxit d'una acció que pretén reunir gent dependrà bàsicament de tres aspectes. Per una banda cal captar bé el xup-xup existent a la societat. És a dir de les ganes que hi ha de mobilitzar-se per un tema concret. En el cas del catalanisme, tot i l'excepció de les consultes, tenim tendència a les mobilitzacions reactives. Sovint criticades perquè demostren la incapacitat de marcar l'agenda però que proporcionen sonors èxits. Cal saber captar el nivell d'enfebrament de la ciutadania i fins a quin punt l'empipamenta que avui mesurem fent una ullada a les xarxes socials es pot vehicular en energia ciutadana.

En segon lloc es tracta que el públic potencial se n'assabenti. A nivell de comunicació, abans es depenia també molt dels diners i de la possibilitat de poder pagar anuncis caríssims als diaris, fet que avui amb les xarxes socials ha disminuït considerablement. Tot i així, és indispensable una bona estratègia de comunicació.

I finalment, dependrà del format de l'acte. La ciutadania agraeix el canvi i la innovació. Assistir una convocatòria també depèn del grau d'atractiu que pugui tenir aquesta. Només cal veure noves propostes de mobilització que han sortit en els darrers temps, algunes de les quals de tant innovadores com els lipdubs reivindicatius, si les mantinguéssim molt temps perdrien la gràcia. Algunes d'aquestes han trobat el seu èxit en la participació activa dels assistents marxes de torxes, les caminades populars, fins i tot passejades de motards. També la innovació, per exemple, en la tria d'espais nous per fer actes tancats és molt agraïda pels assistents.

En tot cas, el sobiranisme català està vivint un moment d'efervescència molt gran en comparació amb dècades anteriors. La combinació de propostes originals de convocatòria i les ganes de mobilitzar-se troben sovint un encaix positiu. La clau és innovar i saber moure's bé entre la prudència, per no fer el ridícul, i l'ambició necessària per fer un pas endavant. Una altra tema és fins a quin punt la mobilització esgota, però d'això en parlarem en un altre article!