
Aquest dimecres presento "Vine al sud.Guia lúdica del País Valencià" a la seu nacional d'Òmnium, a les set del vespre amb la periodista Pepa Ferrer i l'autora, la Núria Cadenes. Us hi esperem.
Més info
Anàlisi política, independentisme, associacionisme, tercer sector, participació i el que doni l'actualitat
En els quadres següents es mostren els resultats de 2004, aplicant la regla d'Hondt, que és el que s'aplica en les eleccions al Congrés. Es divideix la xifra de vots assolida per cada candidatura pel nombre de diputats que hi ha en joc en aquella circumscripció, de manera successiva. Les xifres més altes de la taula resultant, són les que serveixen per assignar els respectius diputats. Els quadres de color taronja mostren els diputats elegits: 6 per Girona i Tarragona i 4 per Lleida. En cursiva senyalem l'últim diputat, el que marca el límit. Mirant les xifres de les caselles en groc, podem veure si els partits van estar gaire lluny d'assignar-se aquest darrer diputat.
Tarragona, la ressaca de la batalla de l'Ebre
El 2004 a Tarragona, degut al PHN i al comportament electoral de les comarques de les Terres de l'Ebre (Terra Alta, Ribera d'Ebre, Montsià i Baix Ebre) va accentuar les tendències catalanes: creixement espectacular d'ERC i menor del PSC, i baixada de CiU i del PP. Les terres de l'Ebre aporten aproximadament un 25% de l'electorat de Tarragona i va ser decisiu fa quatre anys. ERC, encara que baixés, té força assegurat el seu diputat i la principal incògnita és el si el PSC podrà mantenir el seu tercer, que es podria escapar a CiU, per poc que la federació nacionalista es recomposés de la davallada de fa quatre anys. Sembla difícil que el PP recuperi el segon diputat que va obtenir l'any 2000.
Girona, tots volen ser vots útils contra el PP
Girona va ser la sorpresa del 2004. ERC va entrar per primera vegada, i ho va fer amb tanta força que va aconseguir de cop dos diputats, i es va endur per davant, per només 782 vots, el diputat que tant li havia costat aconseguir el PP el 2000. De fet està bastant segur que CIU i PSC s'emportaran dos diputats i ERC un. El sisè diputat se'l disputen ERC, el PSC, el PP però també CiU en cas que repuntés. Tots es postulen com a vot útil contra el PP. Volen seguir mantenint-se com la província "lliure" dels conservadors, juntament amb Lleida.
Lleida, emoció fins el darrer minut
Una de les circumscripcions més emocionants de tot l'Estat serà Lleida. Hi ha quatre diputats en joc i quatre partits amb possibilitats. Dos partits PSC i CIU tenen un diputat assegurat i lluiten per quedar en primera posició. Un d'ells pot endur-se dos diputats si queda primer i a la vegada dobla en vots al quart partit. Els altres dos, PP i ERC, lluiten entre ells per quedar tercers, tot i que si cap dels altres partits els doblés tindríem un inèdit 1-1-1-1. El més probable, però, és que qui quedi primer (CiU o PSC) s'emporti dos diputats i qui quedi en quarta posició (ERC o PP) es quedi sense. El vot útil contra el PP a Lleida és independentista. Emoció assegurada fins al darrer moment. Fa quatre anys, el PSC es va emportar el segon diputat per només 236 vots del segon de CiU i per 370 del primer del PP.
Al 2004, Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) aconseguí que Isaura Navarro sortís elegida diputada. Era l'únic diputat del grup parlamentari IU-ICV no elegit per Madrid ni per Barcelona. Aquest diputat, que és el que evità un bipartidisme pur al País Valencià, va ser elegit per un marge molt escàs de vots: va ser el darrer escó dels assignats a València.
Font: Ministeri de l'Interior.
ENTESA, és el nom amb que es va presentar EUPV.
En les eleccions del 9 de març, precisament el fet que algun partit que no sigui PP i el PSOE assoleixi algun diputat és més difícil que mai, degut a la crisi que hi ha hagut a EUPV. Un important corrent d'EUPV, que compta amb dos diputats a les Corts Valencianes, ha creat Iniciativa del País Valencià que concorrerà a les eleccions amb el Bloc Nacionalista Valencià. La competència entre les dues llistes d'esquerra podria fer que cap d'elles entrés però també podria ser que ho fes una d'elles, o tot i que improbable, totes dues. Per aconseguir un diputat per València caldria assolir aproximadament un poc més de 75.000 vots, depenent de la participació. El darrer diputat per la circumscripció es va assolir el 2004 amb 78.515, i el 2.000 amb 74.388.
EUPV té el suport, després de diversos dubtes, de la direcció federal d'Izquierda Unida, però la coalició Bloc-Iniciativa-Verds presenta de cap de llista a l'actual diputada per València, Isaura Navarro. Existeix la incògnita de quants vots podrà arrossegar Iniciativa, que compta amb dos diputats a les Corts Valencianes (per tres dels oficialistes d'EUPV i dos del Bloc) i també de com respondrà l'electorat nacionalista. El Bloc fins ara mai ha obtingut bons resultats a les eleccions estatals, on els seus votants de les autonòmiques i municipals (el rècord del Bloc el té a les locals de 2003 amb 139.307 vots a tot el País Valencià) ha optat majoritàriament per altres opcions. En aquesta ocasió es compta amb un cap de llista conegut però la clau està en què els electors que només voten nacionalista a les eleccions locals i autonòmiques apostin ara per la nova coalició.
La pugna entre les dues llistes d'esquerres no s'acaba amb l'assoliment del diputat. Encara que no sortissin elegits, es mirarà molt quina de les dues llistes obté més vots ja que a les Corts Valencianes, dins de la coalició "Compromís pel PV", els diputats que ara van amb Bloc-Iniciativa-Verds, són majoria respecte als que ara es presenten per EUPV.
Una de les altres incògnites al País Valencià és qui s'emportarà el nou diputat que s'elegirà per Alacant, degut a l'augment de la població. I, finalment, pel que fa als cinc diputats de Castelló, emoció garantida. Com que socialistes i populars estan bastant igualats, el que guanyi se n'emportarà 3 i l'altre 2. El 2004 el PP tant sols va guanyar per poc més de 3.000 vots. Un diputat de més, a la vegada de menys per a l'adversari, pot ser clau en el recompte general. El PSOE vol guanyar a Castelló i per tant apellarà al vot útil de l'esquerra.
El vot en blanc habitualment guarda relació inversa amb la participació. Quant hi ha motivació per anar a votar, també hi ha més motivació per votar a candidatures. Així a les darreres eleccions municipals la participació va ser molt baixa i el vot en blanc va ser molt elevat. A Barcelona, per exemple, la participació no va arribar al 50% i el vot en blanc va superar un històric 4%. En canvi, a les eleccions legislatives de 2004, quan hi va haver el tsunami anti-PP, i molta gent volia castigar els popular, els nivells de vot en blanc a Catalunya van baixar fins a percentatges de la dècada passada.
Com són els electors que voten en blanc?
El vot en blanc gaudeix actualment d'un cert prestigi social. Així a les enquestes postelectorals, els qui afirmen haver pres aquesta opció representen un percentatge molt més elevat del que hi va haver realment. Així mateix, en les enquestes informals que fem els professors a les universitats i instituts, el vot en blanc també acostuma a tenir uns resultats absolutament sobredimensionats. En canvi, l'abstencionisme no sembla que tingui prestigi perquè en totes es enquestes apareix un percentatge d'abstencionistes més baix del què realment ha existit.
Si mirem els resultats de les enquestes, podem veure que els que afirmen haver votat en blanc a les passades eleccions al Parlament (2006) són persones que se situen en l'eix dreta-esquerra seguint els mateixos paràmetres que el conjunt de l'electorat. Els qui afirmen votar en blanc es consideren moderadament més catalanistes que la mitjana de la població, però en el seu conjunt menys nacionalistes que els electorats de CiU i d'ERC Tenen un nivell d'estudis superiors bastant més elevat que la mitjana i molt més elevat que els abstencionistes. Finalment, la dada més rellevant, és que si bé hi ha electors blancs de totes les edats, les dones doblen els homes que trien aquesta opció.
Com cal interpretar el vot en blanc?
El vot en blanc, tot i que no tant com l'abstenció, és difícil d'interpretar. Les crides públiques al vot en blanc parteixen del supòsit de què un increment del vot en blanc s'haurà d'interpretar segons la pròpia conveniència, com si tothom hagués tingut les mateixes motivacions per exercir-lo. És el crit del "ara se n'adonaran!" dirigit als polítics. I la resposta és: sí, però, que se n'adonaran?. De què els nacionalistes haurien d'haver fet coalició al govern de la Generalitat?, de què hem de demostrar que no som espanyols? de què ERC hauria de passar a l'oposició?, de què ja n'hi ha prou de llistes tancades?, de què no es vol més democràcia representativa? de què els socialistes haurien d'haver fet dimitir Magdalena Alvárez?, de què Zapatero és un embustero? de què tots són iguals i que fins que no canviïn, ja s'ho faran? de què cal solidaritzar-se amb el defenestrat Piqué? de què els partits s'haurien d'adonar de la importància que té Europa?, tal com diu Maragall, de què Duran i Lleida no hauria de ser el candidat de CiU perquè esbiaixa massa cap a la dreta?. Aquests arguments i molts més els hem escoltat aquests dies. Tot i que alguns no són pas incoherents entre ells, tampoc podem dir que responguin a un mateix patró.
Ara bé, existeix un vot en blanc causat per una desafecció a la classe política en general, que pot criticar un allunyament entre polítics i ciutadans. Podria ser un elector que se sentiria més còmode votant llistes obertes o participant en unes primàries i que ha perdut confiança amb els partits actuals. Però existeix una altra motivació important, de crítica al propi partit. És el vot d'aquells que estan disconformes amb l'estratègia del partit més proper a les seves idees, que normalment han votat, i que volen castigar-lo perquè no ha actuat tal com esperaven. No s'atreveixen a votar-ne un de més allunyat ideològicament i el castiguen.
Qui en surt beneficiat? Lògicament els adversaris polítics que veuen com els competidors perden suport. Aquells partits amb un percentatge d'electors més polititzats i formats, com ERC i ICV, probablement tenen més perill de perdre electors cap al blanc, mentre que d'altres partits potser els perdran directament cap a l'abstenció.
Propera setmana: perspectives del vot al País Valencià
Normalment en cada província surten elegits els tres candidats del partit que treu més vots i el primer del segon. I qui és que queda primer d'aquest segon partit? Gairebé sempre el candidat que té el cognom amb una lletra més alta. És el cas de les últimes eleccions generals, quan van ser escollits als Països Catalans el següents senadors en el darrer lloc de la seva circumscripció: els socialistes Cardona (Castelló), Azorin (Alacant), Bru (València), Bellon (Mallorca) i els nacionalistes de CiU, Gasòliba (Barcelona), Aleixandre (Girona), Badia (Tarragona) i Companys ( Lleida). Tots ells estaven situats, degut a la lletra del cognom, per sobre de companys de partit que no van ser elegits senadors.
Seguint aquesta lògica ja podem deduir quins seran els 16 senadors escollits a Catalunya: els 12 de l'entesa i els quatre primers de CIU. Si no hi ha cap sorpresa, i en cas que CiU torni a quedar darrera l'Entesa a les quatre circumscripcions, sortiran elegits els nacionalistes Montse Candini (Barcelona), Rosa Núria Aleixandre (Girona), Ramon Alturo (Lleida) i Josep Maldonado (Tarragona). Els partits són plenament conscients d'aquest comportament i quan volen assegurar-se que un candidat sigui senador, busquen candidats amb cognoms més baixos.
En comptades ocasions alguns senadors situats en segona o tercera posició han obtingut més vots que els seus companys de partit, però això només passa si són molt coneguts i apreciats pel seu electorat. Va ser el cas de Ramon Trias Fargas (+1989), que el 1986 va aconseguir la quarta acta de senador de Barcelona "passant per davant" d'altres candidats del seu partit situats "per sobre" d'ell.
El PPC ho intenta per Barcelona
El PPC ha tingut des de sempre l'esperança d'obtenir el quart senador per Barcelona. En algunes eleccions al Congrés s'ha acostat a CiU en aquesta circumscripció. Per exemple, el 2000, el PP va ser segona força a moltes ciutats de la circumscripció i al Cap i casal es va quedar a molts pocs milers de vots dels nacionalistes. El PP ha collocat candidats coneguts en la primera de les tres posicions, el 2004 Alberto Fernández Díaz o Santiago Fisas el 2000, però mai fins ara ha aconseguit el seu objectiu. A més, els candidats de CiU sempre tenen alguns vots més que la seva llista al Congrés, com vam veure en la crònica anterior, circumstància que no passa habitualment amb els candidats del PP ni a Catalunya, ni tampoc a les altres circumscripcions.
El dia de glòria dels extraparlamentaris
El fet que al senat es pugui votar a candidats de diferents partits, impulsa a alguns electors a votar a candidats de partits extraparlamentaris, que aquell dia veuen com milers de ciutadans es recorden d'ells. Això s'ha vist augmentat a Catalunya des de que hi ha la coalició de l'Entesa Catalana de Progrés i, especialment, a Barcelona on els republicans no hi presenten candidats.
Això provoca que els primers candidats d'aquests partits obtinguin molts més vots que la seva llista al Congrés. A Barcelona el 2004, Josep Lluís Berdonces d'Els Vers- Alternativa Ecologista va obtenir més de 110.000 vots, quan la llista al Congrés d'els Verds no arribava als 27.000. Molts senadors espanyols, elegits en altres circumscripcions, ho són amb molts menys vots. Altres candidats, sense tenir resultats tant espectaculars, multipliquen per 8 o per 9 els vots que el seu partit ha tingut al Congrés. Alguns només presenten un candidat al senat, per maximitzar els vots i d'altres, fins i tot, desisteixen de presentar-se al Congrés.
La crònica de la propera setmana: a qui beneficien l'abstenció i el vot en blanc?
La iniciativa de l'Entesa tenia l'objectiu de marcar l'hegemonia de l'esquerra enfront de CiU, que era qui s'emportava habitualment els tres senadors de Lleida i Girona i, ocasionalment, també els de Tarragona i ja va ser vista en el seu moment com un antecedent clar del futur govern tripartit.
L'Entesa ha estat un èxit des de la seva fundació i s'ha emportat 12 dels 16 senadors catalans, el màxim possible per una sola candidatura. A més, el 2004 els va assolir amb una distància molt gran respecte al quart senador elegit, ja que tots tres partits d'esquerres van créixer en nombre de vots. De fet, els guanys són per a ERC i ICV que sumen un total de 4 senadors "robats" directament a CiU. El PSC, quan es presentava en solitari, ja n'obtenia directament 8.
El vot al senat es un vot obert i per tant els electors poden triar fins a tres candidats de diferents llistes i, lògicament, no tenen perquè votar el mateix què han votat al Congrés. No són pas la majoria els electors que voten candidats de diferents partits però si suficients per marcar algunes tendències. Així podem preguntar-nos fins a quin punt els votants dels partits d'esquerres al Congrés segueixen les consignes i voten als candidats de l'Entesa. A Barcelona, per exemple, els votants d'ERC no poden votar directament cap candidat independentista de l'Entesa i podria ser que no votessin els candidats del PSC.
Però veiem que el grau de "fidelitat" és prou alt. Es a dir que vora el 85% dels votants dels partits d'esquerres voten als candidats de l'Entesa, sense fixar-se majoritàriament de quin partit és cada candidat. En aquest cas si que veiem que a Girona, Lleida i Tarragona, és on l'Entesa aconsegueix un percentatge més alt de fidelitat. Cal dir que ERC fins ara no ha fet campanya per l'Entesa a Barcelona. De fet, tampoc els és necessari, ja que la victòria de les esquerres a Barcelona ha estat en totes les ocasions molt clara des de 1977.
Pel que fa als candidats de CiU, normalment obtenen més vots que la llista del Congrés. Probablement es pot explicar pel comportament d'alguns electors d'ERC que no volen votar els candidats socialistes. En concret, Carles Gasòliba el 2004 va obtenir un 115% dels vots en relació als que CiU va obtenir al Congrés, mentre que Mercedes Aroz (PSC) va obtenir un 85% dels vots de la suma dels tres partits d'esquerres al Congrés. Però de tota manera, Aroz va treure més de 900.000 vots de diferència a Gasòliba. En definitiva les eleccions al Senat al 9 de març a Catalunya ja semblen resoltes d'entrada: si no hi ha cap sorpresa, altra vegada 12 senadors per l'Entesa i 4 per CiU.
La crònica de la propera setmana: El vot al senat (2). La importància del cognom i el dia de glòria dels extraparlamentaris.
Publicat a Tribuna Catalana 23/01/2008
Des de la transició democràtica, els partits estatals han copat les actes de diputats elegits al Congrés per les Illes Balears. Per l'esquerra el PSOE i per la dreta, la UCD i posteriorment AP i el PP, partits hegemònics a l'Estat. Tot i que sempre ha guanyat la dreta, es pot veure en el gràfic com el PSOE, en diverses ocasions, ha aconseguit empatar en nombre de diputats, però no pas en nombre de vots. També es pot observar que el progressiu augment de població de les Illes ha comportat que en dues ocasions hagi augmentat el nombre de diputats que s'elegeixen en la circumscripció.
Font: Ministeri de l'Interior
La única vegada que es va estar a punt de trencar aquest bipartidisme va ser en les passades eleccions de 2004. La coalició Progressistes per les Illes Balears formada per PSM, EU, Els Verds i ERC li van faltar només 6.000 vots per fer-se amb un diputat.
En aquesta ocasió es farà una coalició inèdita amb l'objectiu també d'acabar amb el bipartidisme. Unitat per les Illes és una coalició nacionalista que agrupa a partits sense dependència estatal: PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina (UM), Entesa per Mallorca, Els Verds de Menorca i ERC.
La pregunta és ben clara, té aquesta coalició alguna possibilitat d'aconseguir un diputat? Per fer-ho caldria que arribessin a aconseguir entre 43 i 47 mil vots, depenent del nivell de participació, xifra vots en què s'ha assignat l'últim diputat en les anterior convocatòries.
Històricament, el vot nacionalista ha estat força baix en les eleccions a les Corts Generals i mai fins ara s'han sumat aquests 45.000 vots, que són els que podrien fer falta el 9-M per aconseguir representació. En canvi, si que ho han fet sempre en les eleccions al Parlament Balear.
UM ha obtingut sempre resultats molt fluixos a les eleccions al Congrés, ja que mai ha tingut cap possibilitat de sortir elegida. Caldrà veure què faran la majoria d'electors d'UM de les autonòmiques, que fins ara votaven a partits estatals a les eleccions al Congrés. Serà atractiu per aquests votant una coalició nacionalista amb partits d'esquerra?
Línia: 45.000 vots
E: Legislatives Estatals
B: Parlament Balear
L2004: La coalició Progressistes per les Illes Balears incorpora PSM-EN, Els verds, EU i ERC
A2007: El Bloc per Mallorca incorpora PSM, Els Verds, EU i ERC. PSM-EN, suma només vots del PSM de Menorca.
Font: .Elaboració pròpia amb dades de la Junta electoral de les Illes balears i Ministeri de l'Interior
Les xifres de les dues darreres convocatòries de la gràfica no són massa representatives ja que no es pot saber quants vots de les coalicions "pertanyien" a EU i a Els Verds de Mallorca, forces que ara no es presenten amb Unitat per les Illes. En sentit contrari, però amb menor incidència, tampoc estan comptats els vots nacionalistes d'Eivissa i Formentera del 2003 i 2007, ja que es van presentar en coalicions progressistes globals on eren minoria.
En aquesta ocasió, a part de l'aritmètica, caldrà veure què passa amb la suma d'electorats diferents, ja que és habitual que les noves coalicions sumin menys que els partits per separat. És el que va passar amb el Bloc per Mallorca en les darreres eleccions al Parlament Balear, que es va quedar lluny dels resultats anteriors del PSM i EU. Cal dir, però, que si no s'hagués fet la coalició, probablement EU hauria quedat per sota el 3% i en no obtenir participació, no s'hagués pogut fer el canvi de govern.
Però d'altra banda també pot passar que la coalició sigui un revulsiu per als militants i els simpatitzants i que es pugui arribar a sumar més que per separat. Les possibilitats reals d'aconseguir el diputat podrien impulsar als electors nacionalistes a una mobilització més gran. En aquest sentit, un fet positiu per Unitat per les Illes és que el candidat sigui Pere Sampol, reconegut per tots els partits i que va tenir una important projecció pública quan va ser vice-president del govern balear. A més, ha estat el dirigent nacionalista que millors resultats ha obtingut en tota la història electoral balear: precisament 45.000 vots, encapçalant la llista del PSM-EN l'any 1995.
La crònica de la propera setmana: El vot català al senat. Tots els electors del PSC, ERC i ICV al Congrés, votaran els candidats de l'Entesa Catalana de Progrés?
Però com ja s'ha dit en altres ocasions, els partits nacionalistes, especialment els catalans, estan més aviat infrarepresentats al Congrés. Si hi hagués una llei absolutament proporcional, que fes que els partits tinguessin el mateix percentatge de vots que d'escons, les coses canviarien en una direcció precisament oposada a les tesis dels centralistes.
Sí que és cert que IU és el partit que queda més malparat, però no és pas per culpa dels resultats dels partits nacionalistes, sinó pel fet que la província sigui la circumscripció electoral, fet que no assegura la proporcionalitat en aquelles amb pocs diputats en joc. A València, per exemple, amb el 5,4%, EU té un diputat però a Còrdova amb el 9,7% no n'obté cap, degut a que només hi ha 7 diputats a repartir. Si les circumscripcions fossin, per exemple, les Comunitats Autònomes, IU obtindria 3 diputats per Andalusia, a diferència dels zero que té ara.
Precisament el PP és el partit que té una diferència favorable més gran entre el percentatge de vots obtingut i el percentatge d'escons. Això és així pels bons resultats que té a les Castelles, que a diferència d'Andalusia o de Catalunya, està formada per províncies poc poblades i aconsegueix més diputats amb menys quantitat de vots.
Una de les possibilitats d'acostar-nos a una major proporcionalitat, seria aplicar la Llei d'Hondt en una única circumscripció per tot l'Estat, com ja es fa en les eleccions al Parlament Europeu. D'aquesta manera el percentatge dels vots recollits s'acostaria més que ara al percentatge d'escons obtinguts per tots els partits.
Simulació de repartiment d'escons amb una circumscripció única, amb els resultats Congrés 2004)
En aquesta simulació CiU i ERC assolirien un diputat més cada un, però en perdria un el PNB i Nafarroa Bai. El Partit Andalusista n'obtindria dos, ara no en té cap. En definitiva, IU pujaria, el PSOE, i sobretot el PP, baixarien i el conjunt de partits d'àmbit no estatal guanyarien dos diputats. Cal tenir en compte que un canvi de circumscripció també faria variar les estratègies dels partits. Així, partits com el PSM o el BNV podrien pactar amb d'altres forces nacionalistes per poder sumar, igual que ja fan a les eleccions europees.
Com es podria fer per disminuir el pes dels partits d'àmbit no estatal? Les propostes que suggereixen van en la línia d'instaurar una barrera mínima a nivell estatal. Alguns parlen de l'1% però d'altres, tal com va arribar a proposar fa uns anys Rodriguez-Ibarra, estarien per elevar-la al 5%. Aleshores només tindríem PP i PSOE al Congrés, ja que en les darreres eleccions fins i tot IU va quedar-se fregant el 5%. Realment no hi hauria cap maldecaps pels pactes, bipartidisme perfecte, i sempre el primer partit tindria majoria absoluta. Així sí que no caldria pactar ni cedir res als nacionalistes!
La propera setmana: Què ha de passar perquè el nacionalisme illenc faci història entrant per primera vegada al Congrés?
Durant les properes setmanes analitzarem per a Tribuna Catalana les claus d’aquestes properes eleccions a les Corts Espanyoles. Els efectes de la llei electoral, les possibilitats dels nacionalistes a les Balears i al País Valencià, el comportament electoral al senat i molts altres temes seran tractats en aquesta secció cada dimecres fins el 9 de març.
Les eleccions al Congrés de 2004 van realitzar-se sota els efectes del recent atemptat de l’11-M, que en el cas de Catalunya van acabar d’engrandir el tsunami anti PP. Però la reacció, revolta democràtica per alguns, per la gestió de la informació sobre l’atemptat només va ser la gota que va fer vessar el got. El projecte del transvasament de l’Ebre, la campanya contra Carod-Rovira per la reunió amb ETA, les accions del govern en clau centralista, la intervenció a la guerra d’Iraq, van provocar a Catalunya una mobilització sense precedents que va donar un plus de vots d’habituals abstencionistes al PSC i sobretot a ERC.
Evolució diputats Eleccions al Congrés a Catalunya
A Catalunya la participació va ser molt alta, sobretot tenint en compte que normalment és bastant més baixa que la mitjana estatal. Es diu que al migdia del dia 14-D, Anna Botella van veure la participació a Catalunya ja van saber que perdrien.
El PSC va tenir un creixement important en percentatge i vots, sobretot perquè desbancaren CiU per primera vegada com a primera força en les quatre circumscripcions. A la majoria de municipis de Catalunya amb fort component nacionalista, on habitualment guanyava amb cert avantatge es donà un inèdit triple empat entre CiU, ERC i PSC. A l’àrea metropolitana, els socialistes arrasen amb percentatges al voltant del 50%.
CiU perd vots en nombres absoluts i degut al creixement de la participació, la davallada en percentatge és més acusada. CiU deixa de ser la primera força a les circumscripcions de Girona i Lleida, tot i que en aquest darrera, per pocs centenars de vots.
Nombre de vots i percentatge. Catalunya (Congrés 2004)
| vots 00 | vots 04 | % 00 | %04 |
PSC-PSOE | 1.150.533 | 1.586.748 | 34,1% | 39,5% |
CIU | 970.421 | 835.471 | 28,8% | 20,8% |
ERC | 190.292 | 638.902 | 5,6% | 15,9% |
PP | 768.318 | 626.107 | 22,8% | 15,6% |
ICV-EUIA | 119.290 | 234.790 | 3,5% | 5,8% |
EUIA | 75.091 | | 2,2% | |
| | | | |
| | | | |
Participació 2000 | 64,1% | | | |
Participació 2004 | 75,7% | | | |
Font: Ministeri de l’Interior
El cas més rellevant de la jornada fou el creixement espectacular dels independentistes que passen d’1 a 8 diputats beneficiant-se de la mateixa llei electoral que quatre anys abans tant els havia perjudicat. Multiplicant per tres els vots, multipliquen per vuit els diputats. ERC fa el sorpasso a CiU a més de cent municipis de Catalunya, fins i tot en alguns barris de Barcelona, com Ciutat Vella. ERC aconsegueix en aquestes eleccions els resultats absoluts més alts de la seva història moderna, tot i que com s’ha vist posteriorment, no els podrà consolidar en successives convocatòries. Alguns electors d’ERC provenen de CiU però molts de l’abstenció i de nous votants: el creixement republicà és superior a la davallada dels nacionalistes tant en vots com en percentatge.
Pel que fa als ecosocialistes, aconsegueixen 2 diputats, un més que el 2.000. De fet els guanys són modestos ja que es limiten a recuperar els 75.000 vots que EUiA havia aconseguit en solitari, en les eleccions del 2.000 i s’havien “perdut” sense obtenir cap diputat. Només són dos diputats però els donaran molt de joc, degut a l’esfondrament d’IU a nivell estatal: seran el 40% del grup parlamentari que formen amb IU.
Distribució de diputats per circumscripcions. Congrés 2004
| Barcelona | Girona | Tarragona | Lleida | Total |
PSC | 14 | 2 | 3 | 2 | 21 |
CiU | 6 | 2 | 1 | 1 | 10 |
ERC | 4 | 2 | 1 | 1 | 8 |
PP | 5 | 0 | 1 | 0 | 6 |
ICV | 2 | 0 | 0 | 0 | 2 |
Total | 31 | 6 | 6 | 4 | 47 |
La caiguda del PP és espectacular degut a que tot i l’increment de participació, baixa en vots absoluts a totes quatre demarcacions i perd la representació a Girona i Lleida. El cas més sorprenent és el de Girona. El PP confiava en retenir el seu diputat, que tant esforç li havia costat obtenir el 2.000, gràcies a que la demarcació s’elegia un diputat més. Però ERC va doblar per molt poc els vots dels conservadors i va entrar de cop amb dos diputats deixant els populars a zero.
El creixement d’ERC i el PSC és especialment notori a les Terres de l’Ebre on, després de les campanyes contra el transvasament, retallen distàncies o superen CiU i PP que eren els partits tradicionalment forts a la zona. A les comarques de l’Ebre, els republicans guanyen la “batalla”, multiplicant per cinc els vots que havien aconseguit quatre anys abans.
El PP ha perdut la batalla de Catalunya de manera estrepitosa. D’una diferència de 5 diputats amb els socialistes el 2000, ha passat a 15. De fet, la victòria socialista global es centra en Catalunya i Andalusia on el PSOE també li treu 15 diputats de diferència als conservadors. En total, el PSOE només avança en el conjunt de l’Estat al PP per 16 diputats. A més, el PP ha alimentat la bèstia i dimonitzant Carod-Rovira ha provocat que una part del vot d’esquerres habitualment abstencionista, es mobilitzés per ell.
Roger Buch, politòleg