Cap a la independència amb lideratge plural i accent social

Publicat a Tribuna Catalana 26/11/2012

Les eleccions d'ahir diumenge han fet una fotografia de Catalunya. Agradi més o menys, sembla ser imatge que representa força bé moltes de les complexitats del país:

1) Un Parlament plural amb set forces polítiques. Des de fa tres legislatures que estan entrant noves forces al Parlament, fet molt poc habitual anteriorment. La societat canvia, noves formes de fer política i el Parlament ho reflecteix. 

2) El sobiranisme és contundent. Mai abans hi havia hagut tant diputats independentistes i sobiranistes al Parlament de Catalunya. Tant en vots, com en diputats existeix una majoria clara. 

3) El procés independentista no es liderarà per CiU en solitari. O hi ha lideratge plural o no hi ha procés. 

4) Hi ha hagut una recomposició històrica a l'esquerra catalana. Fins avui el PSC superava sempre la suma d'ICV i ERC. Des d'avui la suma d'aquestes dues forces més la CUP, gairebé dobla els resultats dels socialistes i ja frega el milió de vots. 

5) L'espanyolisme creix i es consolida sota diverses formes. L'alça de la participació ha engruixit directament a l'electorat de C's i PP en les zones de vot més espanyolista. El federalisme com a opció intermitja perd pistonada. 

6) Tot sembla indicar que una part de l'electorat de CiU de les zones on tenia menys vot i d'electorat nacionalista ha desertat del partit. En canvi, a les zones de votant sobiranista l'electorat ha premiat l'aposta de CiU. Tenim un país una mica més dual. Caldrà analitzar amb detall fins a quin punt els inputs mediàtics de les televisions espanyoles poden haver condicionat les actituds enfront del procés. 

En definitiva, molts experts deien que de cara a l'exterior era molt bo personalitzar l'envit independentista en un líder, i que Artur Mas, per les seves característiques era la persona idònia. Però el que podria ser el més "adient" per al "procés perfecte" potser desdibuixa la fotografia real del país. 

Un país enfangat amb la crisi, en vaga general contra les retallades, amb una tradició independentista que ve de lluny i que l'onze de setembre no es va manifestar a favor de Mas, sinó a favor de la independència. El mandat del poble és ben clar: un procés independentista més plural i amb més accent social.

Quatre claus electorals per accelerar el procés independentista

Publicat a Tribuna Catalana 7/11/12

El proper Parlament català pot escriure una de les pàgines més vibrants de la història del nostre país. Els resultats poden desencadenar, molt més aviat del que molts preveien, un procés independentista. La nit del 25 de novembre hi ha quatre claus electorals que poden ser decisives per a l'acceleració d'un procés que serà observat amb lupa per tot el món. La primera és el nivell de participació.

En unes eleccions tant transcendents és important que la participació sigui alta, que superi com a mínim la de les darreres convocatòries, situada al voltant del 60%. Una participació baixa afebliria la legitimitat del Parlament tant internament com a l'exterior. 

La segona és el resultat de CiU, que ha fet una aposta molt forta per liderar el procés amb el president Mas al capdavant. L'amenaça de no anar fins al final si no té majoria absoluta es podria girar en contra si tot i obtenint un gran resultat es quedés a les portes dels 68 diputats tal com assenyalen la majoria d'enquestes. En tot cas, el creixement de CiU, per sobre dels 62 diputats actuals esdevé molt rellevant. 

La tercera clau és l'existència d'una còmoda majoria sobiranista. Això és el nombre de diputats partidaris de convocar un referèndum per l'autodeterminació per la propera legislatura, encara que sigui sense permís estatal. És una xifra molt rellevant, sobretot si s'aconsegueix augmentar els 84 vots que va registrar la resolució del Parlament del 27 de setembre a favor del referèndum. De cara a l'exterior és important superar els 81 diputats (3/5 parts) i encara millor els 90 diputats (2/3 parts) majories que s'utilitzen a molts Parlaments per a les votacions més rellevants. Les darreres enquestes donen a la suma de CiU, ERC i ICV xifres entre els 90 i els 95 diputats. 

Finalment, la darrera clau és saber qui ocuparà el segon lloc. Està molt disputat entre PSC, PP i ERC. Fins i tot ICV podria acostar-s'hi. Les darreres enquestes donen PSC en segona posició però reculant cada setmana, i ja el situen per sota els 20 diputats. ERC, defensarà en campanya la necessitat de ser segon jugant amb la imatge de l'acord entre el president i el cap de l'oposició per convocar el referèndum. Els republicans confien en que les enquestes els donen una "intenció directa de vot" molt més alta que al PP i PSC. 

Hi ha també altres factors ben interessants en aquestes eleccions com són els canvis històrics que es preveuen en la correlació de forces d'esquerra o la possible irrupció o consolidació de petits partits que dibuixarien un Parlament encara més representatiu de les diferents tendències socials. Aquests altres factors probablement seran més rellevants com a indicis de com podria ser el futur sistema de partits de la República Catalana, que no pas per frenar o accelerar el procés de crear-la.

CiU clar guanyador del cicle electoral 2010-2011 a Catalunya

Publicat a Tribuna Catalana, el 7/12/2011.

Des de fa uns anys i degut a diversos avançaments electorals, eleccions municipals, del Parlament i les Corts se celebren en pocs mesos de diferència.

Per aquest motiu cada vegada es parla més de cicle electoral. Durant el mateix cicle els partits acostumen a repetir tendències en les diferents convocatòries, encara que unes eleccions els siguin més propícies que les altres. En aquest cicle CiU i PP pugen en totes les eleccions, ICV té un comportament variant i el PSC i ERC baixen. Deixem per un proper article una novetat d'aquest cicle: la consolidació de quatre petits partits especialitzats en convocatòries concretes.

El PSC s'ha enfonsat en totes tres convocatòries. No només perd molts vots sinó que ha perdut el control de les principals institucions (Govern Central, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona). ERC ha tingut tendència pronunciada a la baixa a les catalanes i a les municipals. La caiguda s'ha frenat al Congrés, i caldrà veure si és degut al canvi de direcció o a la incompareixença de SI i CUP, competidors directes. L'únic partit que té comportament diferent en les eleccions del cicle és ICV que baixa a les municipals i a les catalanes, mentre puja al Congrés.

Pel que fa a les victòries, el PP ha pujat lleugerament en les tres eleccions, seguint com sempre la tendència del PP espanyol però sense trencar el seu sostre a Catalunya.  I finalment CiU, el gran vencedor. No només obté uns molt bons resultats sinó que a més aconsegueix la primera posició a les municipals i a les Corts, fet que mai abans havia passat. CiU s'acosta als millors resultats de la segona meitat dels 80 quan el tàndem Pujol-Roca donava majories absolutes al Parlament i 18 diputats (1986 i 1989) al Congrés. Ara "només" han estat 62 diputats al Parlament i 16 al Congrés però cal tenir present que en aquells anys, CiU tenia el monopoli absolut de l'espai nacionalista català, amb una ERC molt dèbil al Parlament i extraparlamentària a Madrid i als principals ajuntaments.

Les claus: resultats històrics per CiU, augment de la fragmentació i també de la tensió social

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/5/2011


a)  Primera clau. eleccions històriques per a CiU. La federació és primera força  per primera vegada a tot Catalunya en unes eleccions municipals. És el mateix que dir que els socialistes queden segons per primer cop trencant la tendència des de  1979.

El canvi de color no només es produeix a Barcelona i Girona sinó també a moltes altres ciutats catalanes. Les tendències generals han estat clares amb algunes excepcions com la d' Àngel Ros a Lleida, que han obtingut bons resultats. L'altra dada rellevant és el creixement del PP arreu,  que s'ofereix ràpidament a CiU com aliat natural per governar. Aquest és el gran repte que té la federació nacionalista ara. El de decidir si és compatible el gir sobiranista dels darrers anys amb acceptar el recurs de pactar amb els espanyolistes conservadors per assegurar governabilitats còmodes.

b)  Segona clau:  la fragmentació. L'augment de l'oferta de partits a les ciutats ha generat molta dispersió del vot. Les majories absolutes cada cop més cares i sovint el partit que guanya no arriba ni al 30% dels sufragis. Paradoxalment no sempre la fragmentació de vot queda reflectida als ajuntaments ja que la barrera del 5% ha fet de les seves en molts municipis on es presentaven un gran nombre de candidatures.  Per exemple a Lleida ICV, ERC i CUP sumen juntes el  12% de vots, però no obtenen cap d'ells cap regidor.  Amb tantes candidatures, cada vegada l'elector ho té més difícil per fer un vot estratègic o fins i tot un vot útil.

c) Tercera  clau: la tensió social. Els resultats reflecteixen una societat que està vivint de manera contradictòria una profunda crisi social. Per una banda trobem que, paral·lelament a l'eclosió  de les acampades, hi ha hagut rècord de vot en blanc,  creixement del vot nul sovint amb missatges contra la classe política, la consolidació de l'anticapitalisme de les CUP i l'augment de vots a extraparlamentaris.  Però al mateix temps també hem tingut, en sentit invers,  resultats històrics del PP i consolidació del discurs xenòfob de la PxC. Caldrà molta til·la.

Pujol independentista: ocupats però no vençuts

Publicat a Tribuna Catalana (26/1/11).Ja fa uns anys que els cercles del catalanisme i del sobiranisme estan més a prop. És a dir, cada vegada el percentatge de catalanistes que són sobiranistes s’apropa més al 100%. Quan s’analitzi en la distància els diferents esglaons que ha anat pujant l’independentisme els darrers anys, se citaran les declaracions d’ahir de Jordi Pujol com un pas important. En aquesta línia ascendent, el posicionament representa el pas clau en la sobiranització de CiU i en concret de CDC. Les declaracions tenen un abast qualitatiu rellevant. Tot i que s’havia anat apropant i mostrant-se comprensiu, mai s’havia declarat independentista. Pujol, defugint el seu to conciliador, ens evoca el mític eslògan Maulet “Ocupats, però no vençuts”, quan apel·la a la no rendició dels catalans.

Fins ara Artur Mas havia aconseguit trobar un cert equilibri on se sent raonablement còmode. A Convergència hi ha independentistes però Convergència no demana la independència, “tot i que” els líders “personalment” hi votarien a favor. Catalunya té dret a decidir el que vulgui i no s’ha de posar cap límit extern, referint-se, es clar, a la Constitució “tot i que” la cohesió interna és un valor absolut. Però ara precisament Pujol ja diu que fins i tot això ja no és excusa. Potser ja s’acaba el “tot i que”?

En els inicis, es podia ser independentista a CDC només en l’etapa de la JNC, on s’emborratxaven d’estelada a mode de catarsi juvenil. Però des de ja fa alguns anys els “joves grans” de CDC es mantingueren independentistes amb el pas dels anys. Així, per un procés generacional anaren augmentant els independentistes a CDC que en pocs anys, i amplificat per la sentència del TC, provocà que les generacions més grans s’apuntessin a la causa, sent avui àmpliament majoritari en el partit i també en bona part de l’electorat. El bateig independentista de molts electors de CiU es va donar en la manifestació del passat 10 juliol, assistint-hi directament o estant-hi emocionalment propers. Entretant a Unió l’equilibri independentista és més complicat. Els seus militants independentistes encara s’han d’empassar gripaus força sovint quan escolten els seus dirigents. Com que Unió sempre ha estat també molt “pujolista”, haurem de veure com els afecten aquestes declaracions.

La importància de les declaracions de Pujol no només són perquè ha estat el gran líder del nacionalisme català durant 30 anys, sinó perquè ningú millor que ell per aproximar-se i detectar la centralitat dels catalans defugint extremismes de tot tipus. En un context d’atacs constants a la identitat catalana, (sentència català a l’escola, atacs contra les caixes, avisos de recentralització de l’Estat... ) el posicionament clar i contundent de Jordi Pujol ha de servir per plantar cara i fer un salt endavant.

Indecisos. Tres criteris per triar el vot

Publicat a Tribuna Catalana el 17/11/2010. A l’hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l’acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s’ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se’ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport “als nostres”, com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l’hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d’un votant d’Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s’interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d’Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s’han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema, aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l’espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.

Eleccions al Parlament: cròniques estivals

Durant aquest mes d'agost he publicat a Tribuna Catalana un anàlisi de com afronten els partits parlamentaris les properes eleccions. Hi trobareu les expectaves i també l'evolució en nombre de diputats de les darreres legislatives.

1) Ciutadans, el darrer alè.

2) ICV, renovació generacional tot reivindicant el tripartit.

3) PP, el convidat de pedra.

4) ERC, els comicis més difícils.

5) PSC, perdent bous i esquelles.

6) CiU, a la tercera va la vençuda.

És possible un pacte CiU + ERC a Barcelona?

Publicat a Tribuna Catalana (02/06/2010).

El diumenge passat La Vanguardia publicavauna enquesta molt favorable als interessos de CiU a la ciutat de Barcelona. Després de l’embolic de la Diagonal, Trias no només guanyava sinó que prenia un avantatge molt considerable als socialistes. Així CiU obtenia 17 regidors, el PSC 11, el PP 6, ICV 4 i ERC 3. És un dels millors escenaris en què es podria trobar la coalició nacionalista i, si es donés el cas, capgiraria tots els resultats de la ciutat des de 1979.

Aquests resultats tan bons per a CiU, en cas que es fessin realitat, generarien un problema per a Trias, ja que l’opció “fàcil” seria un pacte amb el PP amb qui superaria còmodament la majoria absoluta de 21 regidors. El PP obté sempre a Barcelona uns resultats molt estables i superiors a la mitjana catalana. La seva disponibilitat per fer perdre la segona ciutat de l’Estat als socialistes seria immediata. Però per a CiU la visualització d’un possible pacte amb el PP no seria gens ben vista per als propis electors i de ben segur que tal possibilitat serà recordada pels adversaris com a argument de campanya de manera insistent. Per altra banda, un govern de CiU en solitari seria molt perillós ja que els vots de l’esquerra units el deixarien en minoria i hauria d’acabar pactant, a la pràctica, també amb el PP.


Total d’escons: 41 · Majoria absoluta: 21 regidors


Possibles coalicions. Elaboració pròpia a partir de dades enquesta La Vanguardia, 30 maig 2010.


L’opció idònia per CiU podria ser un govern de coalició amb ERC. Tot i que no arribés a la majoria absoluta, com l’actual bipartit PSC-ICV, podria arribar a esdevenir una majoria prou estable, ja que superaria amb escreix els vots de PSC i ICV que difícilment s’ajuntarien amb els del PP. Per tal que aquest escenari fos possible caldria tant que CiU confirmés els seus bons pronòstics com que ERC mantingués uns resultats semblants als que té actualment.