Cap a la independència amb lideratge plural i accent social

Publicat a Tribuna Catalana 26/11/2012

Les eleccions d'ahir diumenge han fet una fotografia de Catalunya. Agradi més o menys, sembla ser imatge que representa força bé moltes de les complexitats del país:

1) Un Parlament plural amb set forces polítiques. Des de fa tres legislatures que estan entrant noves forces al Parlament, fet molt poc habitual anteriorment. La societat canvia, noves formes de fer política i el Parlament ho reflecteix. 

2) El sobiranisme és contundent. Mai abans hi havia hagut tant diputats independentistes i sobiranistes al Parlament de Catalunya. Tant en vots, com en diputats existeix una majoria clara. 

3) El procés independentista no es liderarà per CiU en solitari. O hi ha lideratge plural o no hi ha procés. 

4) Hi ha hagut una recomposició històrica a l'esquerra catalana. Fins avui el PSC superava sempre la suma d'ICV i ERC. Des d'avui la suma d'aquestes dues forces més la CUP, gairebé dobla els resultats dels socialistes i ja frega el milió de vots. 

5) L'espanyolisme creix i es consolida sota diverses formes. L'alça de la participació ha engruixit directament a l'electorat de C's i PP en les zones de vot més espanyolista. El federalisme com a opció intermitja perd pistonada. 

6) Tot sembla indicar que una part de l'electorat de CiU de les zones on tenia menys vot i d'electorat nacionalista ha desertat del partit. En canvi, a les zones de votant sobiranista l'electorat ha premiat l'aposta de CiU. Tenim un país una mica més dual. Caldrà analitzar amb detall fins a quin punt els inputs mediàtics de les televisions espanyoles poden haver condicionat les actituds enfront del procés. 

En definitiva, molts experts deien que de cara a l'exterior era molt bo personalitzar l'envit independentista en un líder, i que Artur Mas, per les seves característiques era la persona idònia. Però el que podria ser el més "adient" per al "procés perfecte" potser desdibuixa la fotografia real del país. 

Un país enfangat amb la crisi, en vaga general contra les retallades, amb una tradició independentista que ve de lluny i que l'onze de setembre no es va manifestar a favor de Mas, sinó a favor de la independència. El mandat del poble és ben clar: un procés independentista més plural i amb més accent social.

Barcelona, la dificultat d'arribar al 5%

Publicat a Tribuna Catalana, el 23/02/2011. A diferència de les eleccions al Congrés i al Parlament, als Ajuntaments és necessari obtenir un 5% dels vots vàlids per poder entrar-hi. A Barcelona, la xifra en vots absoluts que representa aquest 5% depèn de la participació. En les darreres tres convocatòries ha oscil·lat entre 30.000 i 38.000 vots. Arribar a superar aquesta xifra no és pas fàcil per als partits que no tenen representació i que no comptaran amb publicitat institucional.

Hi ha tres candidatures que, tot i intentar-ho, aparentment tindrien moltes dificultats per aconseguir-ho. En primer lloc, Ciutadans. En les darreres eleccions a l'Ajuntament va fregar el 4% i no va poder aprofitar l'empenta de les eleccions catalanes. Curiosament, a les darrers eleccions al Parlament, Ciutadans va millorar els seus percentatges al conjunt del país però va baixar a Barcelona, on va passar del 4,51 al 4,08%. No és pas un bon auguri per a ells. L'electorat percep Ciutadans com una bona marca per a les eleccions al Parlament però no per a altres eleccions. Són, però, els que més opcions tenen.

En segon lloc, avui mateix s'ha presentat la candidatura CUP Alternativa per Barcelona, fruit de la coalició entre la CUP i "Des de baix". A les darreres eleccions al Parlament la candidatura anticapitalista "Des de Baix" va obtenir 2.050 vots a Barcelona (0,29%), i a les eleccions al Parlament Europeu, Inciativa Internacionalista que comptava amb suports de l'Esquerra Independentista en va aconseguir 4.185 (0,9%). Tot fa preveure que la CUP, que té implantació a força barris, obtingui millors resultats que aquestes candidatures però situant-se encara lluny del 5%.

Pel que fa a Solidaritat Catalana, tot apunta a que podria tenir problemes fins i tot per arribar a l'1% que va aconseguir Pilar Rahola quan el 1999 es va presentar de cap de llista pel Partit per la Independència. Joan Laporta només va aconseguir un 2,9% al Parlament a la ciutat de Barcelona. Ara no només Laporta farà campanya amb ERC sinó que alguns dels qui van votar Solidaritat donaran suport a la CUP. De tota manera, encara que li vagin molt malament les municipals a Solidaritat, el seu futur es decidirà d'aquí a 4 anys a les properes eleccions al Parlament.

Partits nous, fórmules noves

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/12/2010. Estàvem acostumats a la política catalana a 5 partits polítics parlamentaris. Tots ells es presentaven a totes les convocatòries i tots ells obtenien representació normalment a les principals institucions: Parlament de Catalunya, Congrés, Parlament Europeu i els principals ajuntaments del país.

En els darrers anys, diversos partit polítics han aconseguit sacsejar un sistema de partits que semblava inamovible. Algunes d’aquestes organitzacions sembla que venen per quedar-se però, pel que sembla, no a substituir els 5 clàssics, sinó per intentar trobar el seu espai en determinades institucions.

El més interessant de l’anàlisi de les noves forces: (Ciutadans, CUP, Plataforma per Catalunya i Solidaritat i Reagrupament) és que són partits que, a diferencia dels 5 clàssics, només semblen moure’s bé en determinats tipus de convocatòries.

Ciutadans és un cas ben paradigmàtic. Neix amb representació al Parlament de Catalunya i fracassa estrepitosament en totes les altres convocatòries. En les municipals degut a la barrera del 5% però en les altres perquè només és percebut per l’electorat com un partit vàlid per les eleccions al Parlament. Cada nova convocatòria que no sigui el parc de la Ciutadella suposarà per al partit una pèrdua important de diners i fins i tot d’imatge, en quedar relegat a un extraparlamentarisme evident.

El cas de la CUP és també prou interessant. Naixent com una candidatura municipalista exclou expressament, no sense un intens debat intern, presentar-se en altres eleccions. Queda com experiència, el fracàs de presentar-se al Parlament Europeu el 2004. Podem tendir doncs cap a partits especialitzats en convocatòries i, precisament, els que s’acaben destrenar hauran de fer el càlcul de si els surt a compte presentar-se sempre o els és més útil concentrar-se en aquelles convocatòries on poden rendibilitzar millor els seus vots.

La batalla de la part baixa de Barcelona. Quan pocs vots separen l'èxit del desastre.

Publicat a Tribuna Catalana l' 1/12/2010. Una de les incògnites més difícils de preveure de les eleccions del 28-N era la de saber com quedaria la distribució dels petits partits, especialment a la circumscripció de Barcelona. Si la nit electoral va ser plàcida en el recompte de la part alta de la classificació, fou d’autèntic infart en les posicions de sota. La pervivència de diferents projectes, tal com havíem previst en aquest article, podrien dependre de pocs milers de vots.

Finalment, el 3% de barrera mínima, va quedar marcat a 69.875 vots absoluts, xifra lleugerament més alta que en les darreres eleccions, degut a l’increment de la participació. El cost de l’escó a la circumscripció el va marcar el tercer diputat de Solidaritat, el darrer escollit, amb 24.030 vots. Per entendre’ns cada partit obtindria tants diputats com vegades pogués agrupar “24.030 vots”. Això sí, sempre que superés el 3%.

Ciutadans va superar aquest 3% sense problema i es va quedar a pocs vots del quart diputat, que hagués pogut sumar si hagués afegit els minsos 4.537 vots que va obtenir UPyD de Rosa Díez, que va quedar darrera de pirates, animalistes, la CORI o els Escons Insubmisos.

Solidaritat Catalana per la Independència va obtenir a Barcelona el 3,1% i superà per poc la barrera mínima. Automàticament entraren Laporta i López Tena. Però a més, assoleix el tercer diputat per molt pocs vots. Solidaritat va estar a un pas del fracàs. Si hagués obtingut 2.216 vots menys, amb un 2,99%, els tres diputats haurien quedat fora de Barcelona.

Per altra banda, a la Plataforma per Catalunya només li van faltar 12.500 vots per arribar al 3%. L’alta participació va ajudar a que la barrera fos més alta. Si no existís la barrera del 3%, el partit xenòfob hagués obtingut dos diputats.

En canvi Reagrupament, amb 23.299 vots no arribà ni a la xifra mínima per obtenir el primer diputat, que evidentment no hauria obtingut perquè només tenia l’1%. Si Rcat i SI haguessin anat junts i haguessin sumat tots els vots, els hi haurien faltat 800 vots per aconseguir el quart a Barcelona, tot i que segurament amb l’efecte suma l’haguessin aconseguit.

Paradoxes de la vida, impossibles de preveure amb anterioritat, la decisió de Rosa Díez de presentar-se separada de Ciutadans, podria haver estat la causa que el solidari Uriel Beltran, el darrer escó escollit a tota la circumscripció de Barcelona, sigui finalment diputat al Parlament de Catalunya.

Eleccions al Parlament: cròniques estivals

Durant aquest mes d'agost he publicat a Tribuna Catalana un anàlisi de com afronten els partits parlamentaris les properes eleccions. Hi trobareu les expectaves i també l'evolució en nombre de diputats de les darreres legislatives.

1) Ciutadans, el darrer alè.

2) ICV, renovació generacional tot reivindicant el tripartit.

3) PP, el convidat de pedra.

4) ERC, els comicis més difícils.

5) PSC, perdent bous i esquelles.

6) CiU, a la tercera va la vençuda.