Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PP. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PP. Mostrar tots els missatges
dimecres, 26 de març del 2014
dissabte, 3 de març del 2012
L'Alicia saneja els comptes d'Òmnium
La polèmica que ha generat Alicia Sanchez Camacho amb les seves declaracions sobre les subvencions a Òmnium Cultural estan sent positives en el sentit de demanar transparència al que es fa amb els diners públics.
Així, tot i que no era cap secret, ja tothom sap quants diners dóna la Generalitat a l'Òmnium per al foment de la llengua i la cultura, i també l'important nivell de retallada que hi ha hagut respecte l'any anterior, d'acord amb els temps que estem vivint i com coneix perfectament qualsevol entitat que rep subvencions.
La polèmica també ha generat un allau de peticions de socis des de dilluns passat. Aquest fet va en la línia dels augments de socis dels darrers anys de l'entitat. Arran de la modernització de l'associació, de la manifestació del 10 de juliol del 2010 i pels posicionaments arran de la sentència contra el català a l'escola, els socis no paren de créixer i actualitzar les seves quotes.
La polèmica també constata que quan parlem d'Òmnium estem parlant d'una entitat singular, no comparable a cap altra. En primer lloc per la seva centralitat política i el consens que genera. Tot i tenir posicionaments polítics propis, gaudeix de la complicitat més o menys intensa amb un ampli espai del catalanisme polític que pot anar del PSC fins a la CUP. D'aquí el suport de tots els governs de la Generalitat independentment dels partits que governessin. Un consens que, com és evident, el PP n'és fora voluntàriament.
En segon lloc per la seva solidesa en els anys, fet que li permet potser menys capacitat de reacció en determinats moments però garanteix continuïtat i sobretot incidència a mig i llarg termini en l'execució dels seus projectes. També és única per la seva excepcionalitat territorial. Òmnium és una entitat cultural d'àmbit català federada amb Acció Cultural del País Valencià i l'Obra Cultural Balear. En aquest país les entitats culturals, d'estudi, ateneus o cultura popular n'hi ha a milers però són sobretot locals. Moltes d'elles federades però no són nacionals, ni comarcals sinó locals, circumscrites al seu municipi.
Un altre element que fa l'entitat interessant és precisament la gran quantitat d'ingressos privats que rep, fruit del compromís dels 27.000 socis i de manera creixent també d'empreses i altres entitats. Així en el conegut Tercer Sector no lucratiu fa anys que es proposa diversificar les fonts de finançament i que les ajudes públiques han de ser una part reduïda del seu finançament. Així, segons dades de l'entitat en pocs anys els ingressos privats han passat del 48% al 67% del seu pressupost. Uns ingressos que serveixen per desenvolupar tot un seguit de projectes arreu de les comarques. Projectes de cohesió social, foment de la llengua i la cultura, encapçalats per centenars de dirigents que té l'associació a les seves seus territorials.
dimecres, 31 d’agost del 2011
El sistema de partits espanyol, aliè a la desafecció: bipartidisme i alta participació
Publicat a Tribuna Catalana el 17/08/2011. Sembla clar que el PP serà el proper guanyador de les eleccions a les Corts Generals. Observant els darrers resultats podem veure quines característiques s'han de donar perquè el PP pogués tenir majoria absoluta en un sistema de partits espanyol que poc té a veure amb el català.
El PP, com es veu a les dades, té un votant molt fidel a les eleccions al Congrés. Tan és la participació que hi hagi, que sempre es mou vora els 10 milions de votants. Els seus electors no són sensibles al context i actuen a la una. En canvi, com ja s'ha dit sovint, els votants del PSOE són molt més sensibles al moment i al candidat que presenten. Són molt més infidels però quan tots acudeixen a les urnes, sempre sumen més que el PP. Senzillament, n'hi ha més.
L'única vegada que el PP ha aconseguit la majoria absoluta ha coincidit amb un molt baix moment del PSOE i, sobretot, amb un rècord de baixa participació. L'any 2000 van votar només el 68,7% del cens, quan en els darrers anys la participació es mou sempre a la vora del 75%. Si el PSOE ha guanyat les dues darrers convocatòries és degut, clarament, a l'enfonsada espectacular d'Izquierda Unida arreu de l'Estat. Mentre ICV aguantava dignament a Catalunya, IU s'enfonsava i el PSOE recollia, sense gaires eufòries, el vot de l'esquerra.
Si no hi hagut més majories absolutes al Congrés és gràcies a la trentena o quarantena de diputats que aconsegueix cada legislatura els partits nacionalistes i regionalistes. De fet, a nivell estatal els darrers anys s'ha accentuat el bipartidisme. Es pot veure en el gràfic, que el percentatge de vots que aconsegueixen PP i PSOE plegats va en augment. En la majoria de circumscripcions de l'Espanya castellana només PP i PSOE aconsegueixen diputats.
Contràriament, el sistema de partits català dels darrers anys s'ha caracteritzat per l'augment de la desafecció i el càstig als partits grans. El percentatge sumat dels dos principals partits es redueix, baixa la participació, augmenta el vot blanc i el nul, augmenta el vot a partits extarparlamentaris i noves forces entren en un Parlament més fragmentat. Però fins al moment, aquesta tendència catalana no la segueix el sistema de partits espanyol que continua amb un fort bipartidisme i amb uns percentatges de participació molt alts.
A part de la incògnita sobre la possible majoria absoluta del PP, també s'estarà pendent de si aquestes tendències relacionades amb la desafecció, ajudades per l'onada dels indignats, tenen alguna repercussió en un sistema de partits fins ara inalterable a l'entrada de noves formacions.
El PP, com es veu a les dades, té un votant molt fidel a les eleccions al Congrés. Tan és la participació que hi hagi, que sempre es mou vora els 10 milions de votants. Els seus electors no són sensibles al context i actuen a la una. En canvi, com ja s'ha dit sovint, els votants del PSOE són molt més sensibles al moment i al candidat que presenten. Són molt més infidels però quan tots acudeixen a les urnes, sempre sumen més que el PP. Senzillament, n'hi ha més.
L'única vegada que el PP ha aconseguit la majoria absoluta ha coincidit amb un molt baix moment del PSOE i, sobretot, amb un rècord de baixa participació. L'any 2000 van votar només el 68,7% del cens, quan en els darrers anys la participació es mou sempre a la vora del 75%. Si el PSOE ha guanyat les dues darrers convocatòries és degut, clarament, a l'enfonsada espectacular d'Izquierda Unida arreu de l'Estat. Mentre ICV aguantava dignament a Catalunya, IU s'enfonsava i el PSOE recollia, sense gaires eufòries, el vot de l'esquerra.
Si no hi hagut més majories absolutes al Congrés és gràcies a la trentena o quarantena de diputats que aconsegueix cada legislatura els partits nacionalistes i regionalistes. De fet, a nivell estatal els darrers anys s'ha accentuat el bipartidisme. Es pot veure en el gràfic, que el percentatge de vots que aconsegueixen PP i PSOE plegats va en augment. En la majoria de circumscripcions de l'Espanya castellana només PP i PSOE aconsegueixen diputats.
Contràriament, el sistema de partits català dels darrers anys s'ha caracteritzat per l'augment de la desafecció i el càstig als partits grans. El percentatge sumat dels dos principals partits es redueix, baixa la participació, augmenta el vot blanc i el nul, augmenta el vot a partits extarparlamentaris i noves forces entren en un Parlament més fragmentat. Però fins al moment, aquesta tendència catalana no la segueix el sistema de partits espanyol que continua amb un fort bipartidisme i amb uns percentatges de participació molt alts.
A part de la incògnita sobre la possible majoria absoluta del PP, també s'estarà pendent de si aquestes tendències relacionades amb la desafecció, ajudades per l'onada dels indignats, tenen alguna repercussió en un sistema de partits fins ara inalterable a l'entrada de noves formacions.
dimecres, 15 de juny del 2011
El PP a Catalunya, d'anomalia a àrbitre
Publicat a Tribuna Catalana el 8/6/2011. L'anomalia del PP a Catalunya era que tenint una quantitat de vots important a les municipals, quedava fins ara fora de tots els governs. A diferència d'ERC i ICV, que obtenien un nombre de vots semblant, ni tenia alcaldies ni participava en governs de coalició.
Aquesta raresa s'ha trencat per primera vegada en aquestes eleccions. La sensació és que el PP governarà i decidirà. Això és així perquè els populars han tret uns bons resultats, però si mirem amb detall és només a Badalona on aquests resultats són excepcionals. A la resta de grans ciutats, que és on el PP a Catalunya té habitualment més percentatge, els resultats no són gaire diferents a d'altres ocasions. De fet el PP, descomptant les eleccions a les Corts Generals on treu més bons resultats, té una gran estabilitat en el seu nombre de vots a les locals i al Parlament, movent-se els darrers anys entre el 10% i el 12% del vot.
Les eleccions del 22 de maig són les municipals en que el PP ha obtingut més bons resultats a Catalunya en percentatge. En canvi, en nombres absoluts, l'any 1995 va ser quan el PP va obtenir més vots. Les dues vegades coincideix en moments d'alta mobilització popular a tot l'Estat. Són les darreres alenades de govern socialista on l'electorat del PP està més mobilitzat per foragitar el PSOE del govern central. En aquesta ocasió destaca per la seva excepcional pujada a Badalona, on treu uns registres que gairebé doblen els de les eleccions de fa uns mesos al Parlament. A la resta de ciutats treu percentatges superiors a les anteriors municipals però no pas gaire més alts dels que va treure en convocatòries municipals més llunyanes o al Parlament el novembre passat. Es tracta d'un electorat fidel i constant amb un nivell d'oscil·lació molt petit.
Resultats a part, el motiu principal que ha fet que el PP hagi guanyat centralitat és perquè queda com a soci natural de CiU en moltes ciutats on la federació per primera vegada en anys ha desbancat al PSC al primer lloc. La voluntat de fer un govern alternatiu a l'anterior i la minimització o desaparició d'Esquerra, l'altre soci natural de CiU, fa que amb no gaires vots més, el PP s'hagi trobat amb un poder decisió que fins ara no tenia.
Aquesta raresa s'ha trencat per primera vegada en aquestes eleccions. La sensació és que el PP governarà i decidirà. Això és així perquè els populars han tret uns bons resultats, però si mirem amb detall és només a Badalona on aquests resultats són excepcionals. A la resta de grans ciutats, que és on el PP a Catalunya té habitualment més percentatge, els resultats no són gaire diferents a d'altres ocasions. De fet el PP, descomptant les eleccions a les Corts Generals on treu més bons resultats, té una gran estabilitat en el seu nombre de vots a les locals i al Parlament, movent-se els darrers anys entre el 10% i el 12% del vot.
Les eleccions del 22 de maig són les municipals en que el PP ha obtingut més bons resultats a Catalunya en percentatge. En canvi, en nombres absoluts, l'any 1995 va ser quan el PP va obtenir més vots. Les dues vegades coincideix en moments d'alta mobilització popular a tot l'Estat. Són les darreres alenades de govern socialista on l'electorat del PP està més mobilitzat per foragitar el PSOE del govern central. En aquesta ocasió destaca per la seva excepcional pujada a Badalona, on treu uns registres que gairebé doblen els de les eleccions de fa uns mesos al Parlament. A la resta de ciutats treu percentatges superiors a les anteriors municipals però no pas gaire més alts dels que va treure en convocatòries municipals més llunyanes o al Parlament el novembre passat. Es tracta d'un electorat fidel i constant amb un nivell d'oscil·lació molt petit.
Resultats a part, el motiu principal que ha fet que el PP hagi guanyat centralitat és perquè queda com a soci natural de CiU en moltes ciutats on la federació per primera vegada en anys ha desbancat al PSC al primer lloc. La voluntat de fer un govern alternatiu a l'anterior i la minimització o desaparició d'Esquerra, l'altre soci natural de CiU, fa que amb no gaires vots més, el PP s'hagi trobat amb un poder decisió que fins ara no tenia.
dimecres, 1 de setembre del 2010
Eleccions al Parlament: cròniques estivals
Durant aquest mes d'agost he publicat a Tribuna Catalana un anàlisi de com afronten els partits parlamentaris les properes eleccions. Hi trobareu les expectaves i també l'evolució en nombre de diputats de les darreres legislatives.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)