La sobiranització de l'esquerra catalana

Publicat a Tribuna Catalana 10/12/2012. Un dels canvis de fons de les darreres eleccions ha estat el que hi ha hagut en el si de l'esquerra catalana. Just fins el passat 25N el PSC era el primer partit de l'esquerra en tot tipus d'eleccions.

Sent primer o segon partit del país, sempre de manera clara era el primer partit d'esquerra, com CiU ho ha estat sempre del centre-dreta. Ho era tant, que els altres partits d'esquerra sumats, mai arribaven a la quantitat de vots i escons que tenia el PSC tot sol.

El 25N el PSC va ser el partit més votat de l'esquerra, amb ERC a pocs vots però superant-lo simbòlicament per un diputat. La dada rellevant i absolutament històrica fou que la suma d'ERC, ICV i la CUP van aconseguir 981.000 vots enfront els 532.000 del PSC. Els tres partits de l'esquerra nacional, tots tres d'obediència catalana i partidaris de convocar una consulta si cal sense permís estatal, van fer el sorpasso als socialistes, tot pujant tots tres en vots absoluts i percentatge.

Aquesta diferencia es va donar arreu del país però va ser especialment sagnant a la ciutat de Barcelona on en molts barris ERC, ICV o tots dos alhora van superar als socialistes. En cinc districtes de la ciutat ICV va superar al PSC. Amb casos ben curiosos, al Poble Nou, per exemple, ICV gairebé va doblar als socialistes. El cas més extrem va ser el de vila de Gràcia, conegut pel seu potent associacionisme, tant de tall clàssic com alternatiu. Allí fins i tot la CUP va quedar per davant dels socialistes i la suma dels tres partits d'esquerra nacional va multiplicar per 5,5 el resultats del PSC.



GRÀFIC: Número de diputats al Parlament de Catalunya dels partits d'esquerra (1992-2012)

El vot socialista es desploma també a les zones rurals catalanistes i, en canvi, aguanta en nombre de vots, que no pas en percentatge, als feus de l'àrea metropolitana, com L'Hospitalet o el Baix Llobregat o al Carmel i Nou Barris a Barcelona. Al Baix Llobregat tot i que el PSC per molt pocs vots és primera força davant de CiU, també és superada per la suma dels tres altres partits d'esquerra de manera contundent: 26,3% contra 20,1%.

No sabem si aquesta recomposició de l'esquerra és una anomalia del moment de trasbals que viu el país o bé anuncia una recomposició de fons. Les dades de vot per edat ens mostren que en l'electorat jove i de mitjana edat, aquestes diferències entre l'esquerra nacional i el PSC encara són més grans i que, per recanvi generacional, podria ser que encara s'anessin eixamplant.

ERC i ICV ja tenen més expectativa de vot que el PSC

S'ha comentat els darrers dies que la intenció de vot d'ERC i ICV plegats ja sumaven més que el PSC.  S'ha recordat la dada del darrer Baròmetre del CEO arran de la celebració del Congrés del PSOE on el PSC sembla que queda totalment desdibuixat. Les enquestes no li donen signes de recuperació.

Tercera onada Barometre 2011
Barcelona · Font: 3a onada Baròmetre electoral  2011. Centre d'Estudis d'Opinió – Generalitat de Catalunya

Aquesta dada podria fer pensar la correlació de forces de  l'esquerra catalana, encara ara atordida per l'experiència del tripartit, podria canviar. ERC i ICV sembla que recuperen vot, mentre que el PSC obté els té expectatives més baixes que mai.

De fet, tot apunta que la davallada recent d'ERC no es va produir perquè el partit fos massa  d'esquerres sinó per haver pactat, en inferioritat de condicions, amb el PSC. La direcció actual dels independentistes té clar que no es tornarà a pactar amb el PSC ni a curt ni a mig termini. Una altra cosa és que ho hagués de fer amb igualtat de condicions, no pas sent el segon partit.

Les diferències entre la suma d'intenció de vot  d'ERC i ICV per una banda i el PSC  per l'altra, s'accentuen amb l'edat. Els socialistes tenen un electorat més envellit tal i en les dues franges d'edat més jove la diferència amb la suma d'ecosocialistes i independentistes és molt elevada.  Si és una diferència deguda a l'edat, amb els anys el PSC mantindria certa quota de vot. Si la diferència és de generació, el PSC amb el recanvi demogràfic natural, té els dies comptats.

Quin futur podria tenir una possible fusió entre ERC i iCV? Es convertiria en el partit hegemònic de l'esquerra catalana i deixaria el PSC en posició marginal o tindria tantes fugues per la banda sobiranista interclassista i per l'esquerra no sobiranista que es quedaria sense res?  Seria possible un partit d'esquerra transformadora, que tot i el seu sobiranisme desacomplexat  no hagués d'acabar obligatòriament tots els congressos picant de mans l'in-inde-independència?

Només el 13% de simpatitzants del PSC de Barcelona donen suport a Hereu

Tot i la victòria de Jordi Hereu a les primàries  de Barcelona, lluitant contra l’aparell del PSC i contra la mediàtica Montserrat Tura, aquest no ho té gens fàcil per revalidar l’alcaldia. Analitzar el resultat d’unes eleccions primàries és complex ja que no hi ha prou casos al nostre país com per poder treure conclusions. De tota manera, hi ha alguns elements que ens poden donar pistes per a la interpretació.

Una dada clau és el nivell de participació. Una participació alta voldrà dir que el partit està mobilitzat i, per contagi, serà més fàcil animar a l’electorat. En termes globals, la participació de militants del PSC de Barcelona ha estat prou alta, un 63,37 % del cens. Cal tenir en compte que es donaven tots els ingredients perquè passés: es  presentaven dues primeres espases , amb ampli ressò mediàtic i, a més, amb un resultat presumiblement igualat.  En total, un 39,1% dels militants amb dret a vot, han donat suport a Hereu. Els altres han votat per Tura o bé s’han abstingut. Per altra banda,  com era de suposar, els simpatitzantsparticipen menys que els militants. La participació dels simpatitzants ha estat només del 23,5%.  La dada en si no podem valorar-la com a baixa però sí que ho és més quan constatem que només un 13,2% dels simpatitzants registrats han  acabat votant Hereu. És aquest un indicador de les dificultats que podrà tenir el candidat a les properes eleccions. Si com diuen les enquestes,  els potencials electors preferien abans Tura que Hereu, en aquest cas els simpatitzants es trobarien en un punt intermig,sí  a favor d’Hereu però sense cap especial emoció.

Per a Hereu, millor haver fet primàries que no haver-ne fet. Ha aconseguit quota de pantalla,  cohesió dels seus seguidors i sensació de sortir-se’n  d’una tendència clarament negativa. Però la baixíssima mobilització dels simpatitzants a favor seu no és pas un bon presagi per al candidat.  Si la desmobilització que han mostrat els simpatitzants del PSC és una mostra de l’estat d’ànim del conjunt de l’electorat socialista, el canvi d’hegemonia a l’Ajuntament deBarcelona aviat serà un fet.

El sistema electoral de la Diputació de Barcelona beneficia al PSC i perjudica Esquerra

Publicat a Tribuna Catalana 16/2/2011. Una de les eleccions més desconegudes que hi ha són les de les Diputacions. Organismes amb un pressupost alt que tenen una característica peculiar. No són responsables de política d’atenció directa als ciutadans, fet que els evita el desgast popular en què estan sotmeses les altres administracions.

Diputats provincials a la Diputació de Barcelona:

	1995	1999	2003	2007
PSC	22	30	24	25
CIU	18	13	13	16
ICV	7	3	7	4
PP	3	4	5	4
ERC	1	1	2	2

Font: Diputació de Barcelona

El fet que la Diputació de Barcelona, feu socialista des de la transició, pugui caure en mans de CiU, ha motivat un cert interès per saber com s’elegeixen els seus diputats. Tal i com marca la Llei Orgànica de Règim Electoral Central, els diputats provincials s’elegiran a través dels partits judicials a partir dels resultats que obtinguin les diferents candidatures a les eleccions municipals. Aquest fet genera algunes paradoxes, com el fet que la majoria de circumscripcions electorals tenen molt pocs diputats, en alguns casos només un. D’aquesta manera estem més a prop d’un sistema electoral de tipus majoritari que no pas d’un de teòricament proporcional. En el cas de Barcelona, els partits judicials de Vic, Igualada, Vilanova i la Geltrú i Berga només elegien el 2007 un diputat provincial. En aquelles eleccions podem veure com el PSC, que a les eleccions al Parlament surt lleugerament perjudicat en el repartiment d’escons, es troba en una situació inversa. Els socialistes obtingueren el 2007 el 37 % dels vots que els donaren 25 diputats, que significa un 49 % del total. En l’altre extrem ERC, el gran perjudicat pel sistema, que obtenint un 10,8% dels vots només li pertocaren 2 diputats, el 3,9% del total.

Diferència % de vots i % de diputats. Eleccions a la Diputació de Barcelona (2007)

	Dip.	% dip.	% vots	Dif.
PSC	25	49,0	37,0	12,0
CIU	16	31,4	24,5	6,9
ICV	4	7,8	12,5	-4,6
PP	4	7,8	11,5	-3,7
ERC	2	3,9	10,8	-6,9

Font: Elaboració pròpia amb dades del Ministeri d’Interior

És una demostració més, contra el que creu molta gent, que els problemes de representació electoral no tenen a veure gaire amb la regla d’Hondt, sinó amb la mida de les circumscripcions i amb el repartiment d’escons dintre d’aquestes. És bo tenir present aquestes dades perquè quan els partits exigeixin lleis electorals que siguin justes, recordin de demanar-les per tot tipus d’eleccions, no només en aquelles on actualment surten perjudicats.

PSC: 15 anys de caiguda lliure a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana el 19/1/2011. La campanya de Barcelona s’ha animat amb la intenció de Montserrat Tura de presentar-se a les primàries del PSC. Les primeres enquestes d’urgència pronostiquen que Tura podria reactivar   el vot per al PSC si finalment fos candidata.  El  vot del PSC fa quinze anys que està en caiguda lliure a Barcelona si tenim en compte les eleccions municipals i les del Parlament. En el següent gràfic es poden veure les dades en vots absoluts de PSC i CiU dels darrers 15 anys a la ciutat de Barcelona en les eleccions a l’Ajuntament i al Parlament.  No hi hem inclòs els resultats de les eleccions al Congrés ni els de les Europees, que tenen uns nivells de participació molt diferents. La batalla de Barcelona fins ara s’ha decantat la majoria de vegades a favor del PSC. Fins ara ha guanyat sempre a les municipals i en dues ocasions, amb Pasqual Maragall com a cap de cartell, també les eleccions a la Generalitat (1999 contra Pujol i 2003 contra Mas). L’últim gran resultat socialista en unes municipals, més de 300.000 vots, va ser les primeres eleccions de Joan Clos el 1999.



Les xifres mostren clarament com la davallada dels resultats dels candidats socialistes és continuada i persistent. Els pitjors resultats els ha obtingut precisament en les darreres eleccions catalanes on CiU va guanyar a tots els districtes menys a Nou Barris. Mal presagi per als socialistes que no veuen com aturar la tendència a la baixa. No hi ajuda el context espanyol, amb un PSOE en hores baixes ni tampoc les enquestes que es publiquen. La mítica frase atribuïda a un dirigent del PSC de primera línia “fins i tot presentant un sofà guanyaríem igual” sembla que deixarà de convertir-se en profecia.

En definitiva, el canvi de candidat és el darrer recurs per intentar mobilitzar el propi electorat. Si Tura remunta i acaba guanyat, el PSC mantindrà la joia de la corona però a la vegada iniciarà una crisi interna d’imprevisibles conseqüències, tant a nivell de Barcelona, governant sense el suport de la Federació de Barcelona, com a nivell nacional, postulant-se com a candidata a liderar el PSC.

Indecisos. Tres criteris per triar el vot

Publicat a Tribuna Catalana el 17/11/2010. A l’hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l’acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s’ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se’ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport “als nostres”, com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l’hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d’un votant d’Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s’interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d’Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s’han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema, aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l’espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.

Eleccions al Parlament: cròniques estivals

Durant aquest mes d'agost he publicat a Tribuna Catalana un anàlisi de com afronten els partits parlamentaris les properes eleccions. Hi trobareu les expectaves i també l'evolució en nombre de diputats de les darreres legislatives.

1) Ciutadans, el darrer alè.

2) ICV, renovació generacional tot reivindicant el tripartit.

3) PP, el convidat de pedra.

4) ERC, els comicis més difícils.

5) PSC, perdent bous i esquelles.

6) CiU, a la tercera va la vençuda.

El PSC acumula tres eleccions municipals perden vots a Barcelona

Publicat a Tribuna Catalana 19/05/2010. El recent fracàs de la consulta de la Diagonal ha posat de manifest la incapacitat del PSC de mobilitzar el seu electorat a la ciutat de Barcelona, tot i el control dels òrgans de poder de manera ininterrompuda des de 1979. Des del restabliment dels ajuntaments democràtics, el PSC governa, bé en coalició o en solitari, a la capital catalana, com també ho fa a la majoria de municipis més poblats de Catalunya. Però perquè el PSC mantingués l’Ajuntament de Barcelona caldria capgirar una tendència acumulada a la baixa i, després del que va passar la setmana passada, les possibilitats de remuntada es difuminen cada vegada més.

El PSC pateix des de fa uns anys una davallada considerable en nombre de vots absoluts en les eleccions municipals a Barcelona, arribant a perdre més de la meitat dels vots dels que havia arribat a assolir. Si aquesta pèrdua constant de vots no ha comportat perdre el govern, és perquè ha vingut atenuada per una lleugera però constant minva dels ciutadans amb dret a vot, però sobretot per una baixada de la participació molt important que també ha afectat als altres partits, tot i que en menor mesura. En les darreres convocatòries, les eleccions municipals a Barcelona s’han convertit en les que els ciutadans voten menys. Així, en les eleccions de 2007 la participació no va arribar al 50%, uns punts per sota la mitjana catalana. Fins i tot en el referèndum de l’Estatut de 2006 la participació a la ciutat va superar el 50% mentre que en el conjunt de Catalunya la participació quedava per sota. No és que els barcelonins votin menys que els catalans, és que sobretot s’abstenen molt en les pròpies eleccions municipals.

Mentrestant, CiU ha anat mantenint aproximadament el mateix nombre de vots a les darreres convocatòries a Barcelona, però degut a la baixada de la participació, aconsegueix apropar-se al PSC en nombre de regidors. En un context de participacions tant baixes, la il·lusió i la mobilització del propi electorat serà l’element clau de les eleccions municipals del 2011.