Barrera i la Constitució. Contra la legalitat, legitimitat democràtica

Publicat a Tribuna Catalana  el 1/09/2011. A finals del franquisme i durant la transició, l'independentisme era minoritari a la societat catalana. Així, quan va arribar la Constitució, per molts va suposar una porta oberta  a la democràcia i a l'autogovern. Oposar-s'hi era anar contra el corrent majoritari esperançat en la nova etapa i acabar amb el franquisme.

La Constitució Espanyola, a diferencia d'Euskadi, va tenir un ampli suport als Països Catalans tant a nivell dels partits que hi van donar suport, com també ciutadà en el referèndum del 1978.  Entre votar Constitució democràtica o retorn al franquisme la majoria no va dubtar gaire. Però no tothom hi estava a favor: per una banda l'independentisme d'esquerra no es va cansar de denunciar-la, però era un sector petit i incapaç de deixar d'escindir-se.

Tot i això, dues veus van sonar clares a Madrid per denunciar la Constitució. Una, la d'Heribert Barrera que ens ha deixat aquesta setmana i que va ser diputat al Congrés per ERC. L'altra, la de Lluís Maria Xirinachs que ens va deixar l'any 2007 i que va ser senador independent per Barcelona. Els dos, amb seient parlamentari, van advertir durant el procés constituent que la Constitució, a part de perpetrar la monarquia, limitava de manera clara les aspiracions nacionals de Catalunya. La van denunciar des de les cambres i després i van demanar, sense èxit, que el poble català no li donés suport.

Més de 30 anys després, i sobretot després de la sentència del Tribunal Constitucional amb l'Estatut, hi ha un corrent majoritari a Catalunya que ha vist clares les limitacions de la Constitució. L'any 1979 CDC, UDC, el PSUC i PSC van demanar el vot afirmatiu a la Constitució. La pregunta és si ho tornarien a fer avui els seus successors. Aquesta setmana hem tingut un nou exemple de veure que Catalunya no compta per tots aquells temes relacionats amb la Constitució, veient com els dos partits majoritaris han impulsat una reforma exprés sense consultar. Com va dir el president Barrera, caldrà anar pensant en vies de desobediència de la legalitat espanyola. Contra la legalitat, legitimitat democràtica.

Constitució i Estatut: legalitat versus legitimitat.

Publicat a Tribuna.cat (14 abril de 2010)

En vigílies d’una possible sentencia sobre l’Estatut, alguns recorden que en un Estat de Dret les sentències cal acatar-les i que cal obeir normes i sentències que s’hagin elaborat seguint el procediment establert, agradi o no agradi el seu contingut. Així, el respecte a les normes de joc “que entre tots ens hem dotat” és la base de la convivència democràtica. I un dels principis bàsics és que cap norma pot contradir la norma suprema. La Constitució Espanyola va ser votada en referèndum el 6 de desembre de 1978 i, excepte al País Basc, va ser referendada per una majoria molt amplia arreu de l’Estat. La Constitució Espanyola va ser fruit del consens entre exfranquistes i antifranquistes i ha estat lloada tants des de l’Estat com des de l’estranger com una eina útil a l’hora d’implantar un Estat social Democràtic i de Dret en un país sotmès a un règim autoritari. Ja aleshores algunes veus van demanar el vot negatiu al text adduint les enormes limitacions que hi havia per al fet nacional. La majoria, però, volia passar pàgina ràpid a la dictadura i aprovant el text constitucional, creia apuntalar el nou sistema democràtic.

La pregunta clau és saber quin suport rebria avui la Constitució a Catalunya, si fos votada lliurement i sense el xantatge d’un possible retorn del franquisme. Han passat els anys i les posicions que aleshores eren minoritàries avui ja no ho són tant. Per exemple, alguns joves que l’any 1978 militaven en grups extraparlamentaris independentistes, són avui al capdavant de les institucions del país i, quan han de prometre la norma suprema, ho fan “per imperatiu legal”. A més, durant aquests anys s’ha renovat més de la meitat del cos electoral català. Els qui ara tenen menys de 49 anys no van ser convocats a les urnes, bé perquè encara no tenien la majoria d’edat, bé perquè encara no havien nascut. Quan es debati el conflicte de legitimitats entre els dos textos, cal tenir en compte que cada generació ha de tenir dret a referendar les seves normes supremes, sense les limitacions històriques que van tenir les generacions anteriors.

Cada generació, una constitució

Publicat a l'observatori de l'Estatut - 06.05.2009

Per tal que els sistemes polítics democràtics gaudeixin d’una bona salut, és important que cada generació tingui l’oportunitat de votar la principal norma que regula el propi règim polític. L’estat de dret es basa en el principi de jerarquia i en la submissió de totes les normes a una de principal. És per això, que cap de les lleis que es facin pot contradir la Constitució, la mare de totes les lleis.

Els catalans, ara fa trenta anys, van votar favorablement la Constitució i, un any més tard, l’Estatut d’autonomia. Ha passat una generació, s’ha renovat la meitat del cos electoral i els catalans han tornat a votar un Estatut d’autonomia. Sembla possible que el Tribunal Constitucional retalli alguns articles d’aquest nou Estatut, argumentant precisament que contradiuen la Constitució. No entro a discutir la composició del Tribunal i ni la seva ideologia esbiaixada, ja que ja ho han fet altres persones d’aquest Observatori. Però sí que voldria preguntar-me fins a quin punt aquesta llei votada ara fa 30 anys té legitimitat avui. Aleshores, els catalans van votar amb una majoria molt confortable una Constitució que segellava el franquisme i que, per a molts, semblava que era la única opció per començar un nou camí democràtic. Com ja s’ha dit en nombroses ocasions, aquell 6 de desembre de l’any 1978 calia triar entre l’actual Constitució o el retorn a la tenebrosa dictadura franquista. Semblava fàcil triar. La papereta de la República Catalana en aquell referèndum ni tan sols es va arribar a imprimir.

No seria lògic, doncs, tornar a posar a votació la Constitució? Som molts els que tenim curiositat per saber què votarien avui centenars de milers de catalans davant de la “pàtria comuna i indivisible” que proclama l’article 2 de la Constitució i que anul·la el “dret a decidir”, o davant de la perpetuació de la Corona en ple segle XXI. No dubto que la Constitució podria tornar a treure un aprovat al conjunt de l’Estat, però sembla cada cop més difícil que un percentatge significatiu del cos electoral català donés suport avui, tal com han anat les coses i s’ha desenvolupat l’Estat de les autonomies, a aquest text constitucional.

Cada generació una Constitució

Publicat a l'Observatori de l'Estatut (6/5/2009)

Per tal que els sistemes polítics democràtics gaudeixin d’una bona salut, és important que cada generació tingui l’oportunitat de votar la principal norma que regula el propi règim polític. L’estat de dret es basa en el principi de jerarquia i en la submissió de totes les normes a una de principal. És per això, que cap de les lleis que es facin pot contradir la Constitució, la mare de totes les lleis.


Els catalans, ara fa trenta anys, van votar favorablement la Constitució i, un any més tard, l’Estatut d’autonomia. Ha passat una generació, s’ha renovat la meitat del cos electoral i els catalans han tornat a votar un Estatut d’autonomia. Sembla possible que el Tribunal Constitucional retalli alguns articles d’aquest nou Estatut, argumentant precisament que contradiuen la Constitució. No entro a discutir la composició del Tribunal i ni la seva ideologia esbiaixada, ja que ja ho han fet altres persones d’aquest Observatori. Però sí que voldria preguntar-me fins a quin punt aquesta llei votada ara fa 30 anys té legitimitat avui. Aleshores, els catalans van votar amb una majoria molt confortable una Constitució que segellava el franquisme i que, per a molts, semblava que era la única opció per començar un nou camí democràtic. Com ja s’ha dit en nombroses ocasions, aquell 6 de desembre de l’any 1978 calia triar entre l’actual Constitució o el retorn a la tenebrosa dictadura franquista. Semblava fàcil triar. La papereta de la República Catalana en aquell referèndum ni tan sols es va arribar a imprimir.
No seria lògic, doncs, tornar a posar a votació la Constitució? Som molts els que tenim curiositat per saber què votarien avui centenars de milers de catalans davant de la “pàtria comuna i indivisible” que proclama l’article 2 de la Constitució i que anul·la el “dret a decidir”, o davant de la perpetuació de la Corona en ple segle XXI. No dubto que la Constitució podria tornar a treure un aprovat al conjunt de l’Estat, però sembla cada cop més difícil que un percentatge significatiu del cos electoral català donés suport avui, tal com han anat les coses i s’ha desenvolupat l’Estat de les autonomies, a aquest text constitucional.