Maulets, punt final

Publicat a Tribuna Catalana, 4/7/2012. 

Recentment s'ha anunciat la creació de l'organització juvenil Arran, fruit de la fusió, després d'un llarg procés de confluència, de Maulets i la CAJEI. Aquest fet, de retruc, suposa la desaparició de Maulets, organització que durant vint-i-cinc anys ha escrit moltes pàgines de la història de l'independentisme català.

Maulets va néixer a finals dels 80 a redós de la fracció de l'MDT controlada pel PSAN i en els primers anys va fer pinya amb el projecte Catalunya Lliure. Quan aquest es va dissoldre, Maulets va desfer-se de la tutela del PSAN i va continuar com a organització juvenil.  Durant molts anys quan els joves es feien grans i abandonaven Maulets, no tenien cap organització de referència on afiliar-se.  

El mèrit de Maulets, que va fusionar-se amb les JIR el 1998, rau en haver pogut mantenir-se molt de temps sense referent adult. Després de la llarga travessa del desert, provocada per les escissions dels 80 i per les fuges cap a ERC, Maulets es va anar trobant que dins l'espai de l'Esquerra Independentista (o independentisme revolucionari) s'anaven consolidant altres organitzacions. Així, en els darrers anys, molts maulets dels 90 i 2000 són avui les ànimes de la CUP als seus municipis.

Durant la seva trajectòria l'organització juvenil ha estat un referent important de l'independentisme i ho ha sigut a través de dotzenes d'assemblees locals escampades arreu dels Països Catalans. Maulets va ser el corcó de bastants ajuntaments que no sabien com desfer-se d'aquells activistes omnipresents. Militants que combinaven una certa agressivitat contra les institucions amb una frescor comunicativa ben constatable en els nombrosos cartells i adhesius que van editar. 

Així, durant una bona colla d'anys, les imaginatives campanyes ecologistes i de defensa de la cultura popular s'alternaven amb les habituals referències antirepressives i d'apologia al combat. Aquesta imatgeria maulet tant prolífica ha format part de la socialització política de milers de joves catalans. L'independentisme, avui majoritari, deu molt a la feina de base que al llarg dels anys han fet organitzacions com la que aquesta setmana s'ha refundat.

De Vic al món. Les claus de l'èxit

L’ independentisme de base no para de sorprendre’ns. D’entre les seves múltiples i boges iniciatives, de tant en tant en surt alguna que cau en gràcia a l’enorme sotabosc sobiranista. Des de fa pocs dies, el vídeo del Lipdub de Vic es “comentat”, “reenviat”, “agradat” i “retuitejat” per centenars d’internautes de tots els continents, esdevenint un autèntic fenomen de masses i una interessant eina d’internacionalització del fet català.

Però quin és el secret del seu èxit?. Evidentment l’esquer de rècord mundial ha estat rellevant, però sobretot el triomf ve de les bones sensacions que transmet. Un comentari a youtube exclamava l’alegria de veure que els catalans demanàvem la independència sense ràbia, sense agror, amb molt de bon rotllo.

Val la pena veure el vídeo vàries vegades vegades. Hi podem trobar un còctel concentrat de tota la cultura independentista que s’ha creat els darrers anys. Lluny de l’agressivitat i la crema de banderes, s’hi destil·la el bo i millor de l’independentisme. Comença amb la impactant imatge del diable amb la torxa recitant Estellés (Gran la semblança amb el cartell dels 20 anys de Maulets!). L’abast dels Països Catalans hi és present, amb la tria de “La Flama” dels valencians Obrint Pas, una cançó ben coneguda per joves independentistes. Durant el recorregut hi van sortint els elements simbòlics que han marcat l’independentisme recent. La cultura popular catalana, amb castells, gegants i capgrossos, danses, gralles, sardanes, bastoners i diables; les seleccions catalanes amb l’hoquei i el rugby, i sobretot l’extens repertori de marxandatge. Estelades de totes mides i colors, samarretes amb ocurrents eslògans i també mocadors. Tot plegat amanit de petits detalls com l’ús de la llengua de signes.

El vídeo desprèn alegria, frescor, obertura, participació ciutadana i gent normal. En el vídeo no hi surten líders, ni partits, ni escissions. Quan l’independentisme es presenta sense haver de concretar sigles, la seva capacitat de convocatòria és impactant. El moviment social independentista, al revés que als anys 90, fa temps que ha desbordat l’independentisme polític. Cal angoixar-se per trobar la fórmula exacte de concretar políticament l’enorme energia de les consultes, del 10J o del Lipdub? O potser hem de respirar una mica i admetre que moviments socials i els partits juguen a lligues diferents?