Partits nous, fórmules noves

Publicat a Tribuna Catalana, el 22/12/2010. Estàvem acostumats a la política catalana a 5 partits polítics parlamentaris. Tots ells es presentaven a totes les convocatòries i tots ells obtenien representació normalment a les principals institucions: Parlament de Catalunya, Congrés, Parlament Europeu i els principals ajuntaments del país.

En els darrers anys, diversos partit polítics han aconseguit sacsejar un sistema de partits que semblava inamovible. Algunes d’aquestes organitzacions sembla que venen per quedar-se però, pel que sembla, no a substituir els 5 clàssics, sinó per intentar trobar el seu espai en determinades institucions.

El més interessant de l’anàlisi de les noves forces: (Ciutadans, CUP, Plataforma per Catalunya i Solidaritat i Reagrupament) és que són partits que, a diferencia dels 5 clàssics, només semblen moure’s bé en determinats tipus de convocatòries.

Ciutadans és un cas ben paradigmàtic. Neix amb representació al Parlament de Catalunya i fracassa estrepitosament en totes les altres convocatòries. En les municipals degut a la barrera del 5% però en les altres perquè només és percebut per l’electorat com un partit vàlid per les eleccions al Parlament. Cada nova convocatòria que no sigui el parc de la Ciutadella suposarà per al partit una pèrdua important de diners i fins i tot d’imatge, en quedar relegat a un extraparlamentarisme evident.

El cas de la CUP és també prou interessant. Naixent com una candidatura municipalista exclou expressament, no sense un intens debat intern, presentar-se en altres eleccions. Queda com experiència, el fracàs de presentar-se al Parlament Europeu el 2004. Podem tendir doncs cap a partits especialitzats en convocatòries i, precisament, els que s’acaben destrenar hauran de fer el càlcul de si els surt a compte presentar-se sempre o els és més útil concentrar-se en aquelles convocatòries on poden rendibilitzar millor els seus vots.

Les possibilitats de Solidaritat a les municipals

Publicat a Tribuna Catalana, el 15/12/2010.Tot i que no són mai extrapolables, els resultats de les eleccions nacionals del 28N ens donen pautes de com podrien ser els resultats de les Municipals. Solidaritat Catalana va anunciar ben aviat que els resultats del Parlament l’animaven a presentar-s’hi. Si per entrar al Parlament de Catalunya cal un 3% dels vots vàlids, aquesta xifra és del 5% per als Ajuntaments.

SI ha superat el 5% en centenars de municipis, alguns d’ells caps de comarca com Vic, Berga, Manresa , Vilafranca del Penedès, Igualada o Girona. Però on SI treu millors resultats és en municipis petits on es necessita un percentatge més elevat que el 5% per entrar, ja que només tenen 11 regidors o menys


Solidaritat té a favor l’empenta dels militants i la dinàmica positiva d’un partit que acaba d’entrar i que vol aprofitar la inèrcia optimista per crear seccions locals. D'altra banda, es parteix d’un programa molt atractiu per a les eleccions nacionals: la proclamació immediata de la independència i caldrà veure com es reformula per als ajuntaments. També caldrà tenir en compte que alguns d’aquests municipis, especialment diverses capitals de comarca, són els feus de la CUP. Tot i que s’hagi començat a especular amb pactes, és dubtós que la CUP, que ha estat tant temps preparant aquestes eleccions, es vulgui diluir en coalició amb SI, tenint en compte el fort component social de la seva proposta.

Pel que fa Barcelona, el 2,9% de SI és una xifra molt petita per intentar l’aventura d’anar en solitari però suficient per buscar un pacte amb Esquerra que només va obtenir un 6,5%, xifra massa propera al 5% per arriscar-se a tenir competència en un espai polític tant proper.

Fes córrer la veu! Energia voluntària

On van els vots d'Esquerra?

Publicat a Tribuna Catalana (9/12/2010). L’estrepitosa caiguda d’Esquerra a les eleccions del 28N dibuixa un mapa electoral amb el vot independentista fragmentat. Les enquestes preelectorals i també les primeres postelectorals ens diuen que molt de vot perdut per ERC va a CIU, per tant, vol dir que no tot el vot que perd ERC va a SI I RCAT i, que no tot el vot que va SI I RCAT prové d’ERC.

De tota manera, la correlació entre les caigudes d’Esquerra i els resultats de les dues noves candidatures són prou rellevants per analitzar-les conjuntament.

De cada 10 vots a grups independentistes, han anat 6 per Esquerra, 3 per SI i 1 per RCAT. Però depenent del territori aquestes proporcions han variat considerablement. Destaquen les comarques on SI s’ha apropat a Esquerra (Bages, Anoia) o fins i tot ha arribat a superar-los com el Berguedà o Osona. Reagrupament, que ha tingut millors percentatges a les comarques de Lleida i Girona, va superar Esquerra i SI a la Cerdanya.

En general a la majoria de municipis, els vots que perd ERC són superiors als que sumen els dos nous partits. De mitjana, els tres partits independentistes sumen el 86% del percentatge assolit per ERC el 2006. On aquesta diferencia és mes petita és en aquelles poblacions on SI o RCAT obtenen millors resultats i, on coincideix generalment, amb comarques on tradicionalment el vot nacionalista ha estat molt elevat. En aquests casos les pèrdues de vot globals dels partits independentistes són molt baixes o en algun cas superen, com és el cas del Berguedà, els resultats d’ERC de 2006.

Un cas invers serien aquelles poblacions, moltes de l’àrea metropolitana, on ERC també perd la meitat dels vots però en canvi SI i RCAT només en poden recollir una petita part. És el cas del Baix Llobregat, poblacions com Badalona, L’Hospitalet, el Districte de Nou Barris a Barcelona o també la ciutat de Tarragona. En aquestes poblacions, l’independentisme només suma al voltant del 70% del percentatge de vots obtingut el 2006 i és, en canvi, on s’han produït els ascensos més contundents de CiU.

Finalment, cal dir que en diverses zones de les circumscripcions de Lleida i de Tarragona les caigudes d’Esquerra no són tan grans com a la resta del país. Però només en municipis petits que tenen alcalde republicà, com Carme (Anoia) o Santa Maria d’Oló (Bages), Esquerra acapara gairebé tot el vot independentista.

Ajuda'ns a transmetre #energiavoluntaria

Del 9 al 19 de desembre xarxanet.org impulsa la setmana de l'energia voluntària, per donar a conèixer el voluntariat i tot el que representa a la societat. Vols transmetre energia voluntària?

- Experiències de voluntariat!
- Energia voluntària per als projectes socials

La batalla de la part baixa de Barcelona. Quan pocs vots separen l'èxit del desastre.

Publicat a Tribuna Catalana l' 1/12/2010. Una de les incògnites més difícils de preveure de les eleccions del 28-N era la de saber com quedaria la distribució dels petits partits, especialment a la circumscripció de Barcelona. Si la nit electoral va ser plàcida en el recompte de la part alta de la classificació, fou d’autèntic infart en les posicions de sota. La pervivència de diferents projectes, tal com havíem previst en aquest article, podrien dependre de pocs milers de vots.

Finalment, el 3% de barrera mínima, va quedar marcat a 69.875 vots absoluts, xifra lleugerament més alta que en les darreres eleccions, degut a l’increment de la participació. El cost de l’escó a la circumscripció el va marcar el tercer diputat de Solidaritat, el darrer escollit, amb 24.030 vots. Per entendre’ns cada partit obtindria tants diputats com vegades pogués agrupar “24.030 vots”. Això sí, sempre que superés el 3%.

Ciutadans va superar aquest 3% sense problema i es va quedar a pocs vots del quart diputat, que hagués pogut sumar si hagués afegit els minsos 4.537 vots que va obtenir UPyD de Rosa Díez, que va quedar darrera de pirates, animalistes, la CORI o els Escons Insubmisos.

Solidaritat Catalana per la Independència va obtenir a Barcelona el 3,1% i superà per poc la barrera mínima. Automàticament entraren Laporta i López Tena. Però a més, assoleix el tercer diputat per molt pocs vots. Solidaritat va estar a un pas del fracàs. Si hagués obtingut 2.216 vots menys, amb un 2,99%, els tres diputats haurien quedat fora de Barcelona.

Per altra banda, a la Plataforma per Catalunya només li van faltar 12.500 vots per arribar al 3%. L’alta participació va ajudar a que la barrera fos més alta. Si no existís la barrera del 3%, el partit xenòfob hagués obtingut dos diputats.

En canvi Reagrupament, amb 23.299 vots no arribà ni a la xifra mínima per obtenir el primer diputat, que evidentment no hauria obtingut perquè només tenia l’1%. Si Rcat i SI haguessin anat junts i haguessin sumat tots els vots, els hi haurien faltat 800 vots per aconseguir el quart a Barcelona, tot i que segurament amb l’efecte suma l’haguessin aconseguit.

Paradoxes de la vida, impossibles de preveure amb anterioritat, la decisió de Rosa Díez de presentar-se separada de Ciutadans, podria haver estat la causa que el solidari Uriel Beltran, el darrer escó escollit a tota la circumscripció de Barcelona, sigui finalment diputat al Parlament de Catalunya.

Un Parlament amb més tensió nacional

Publicat a Tribuna Catalana, el 28N de 2010. Les eleccions al Parlament han suposat canvis importants al sistema de partits català. En primer lloc un canvi que significa un retorn al que havia estat la “normalitat” durant molts anys. Torna l’hegemonia de CiU com a partit dominant del Parlament. Però, per altra banda, ens trobem amb l’esberlament definitiu de l’ordre establert. D’un sistema molt estable de dos partits grans i 3 de petits s’ha passat en dos legislatures a un Parlament molt fragmentat. Una cambra amb més grups parlamentaris que mai i amb l’extrema dreta xenòfoba que es queda fora per molt pocs milers de vots.
Les tendències detectades per les enquestes s’han accentuat, especialment la derrota sense pal·liatius dels partits del govern. La victòria impecable de CiU fa retornar a la federació els millors resultats de les bones èpoques de Pujol. Guanya a tot arreu, amb solvència i superant amb placidesa el sostre del milió de vots.
La caiguda espectacular d’ERC, ja prevista, però no per això molt dolorosa. La fuga cap a SI, RCAT i CiU ja estava dibuixada a les enquestes que indicaven una baixíssima fidelització del vot. Els traspassos de vot cap a aquets tres partits són molt clars, si mirem els resultats municipi a municipi.
La divisió de l’independentisme extraparlamentari ha fregat el desastre. El diputat per Girona i els tres de Barcelona de Solidaritat han sortit per molt pocs milers de vots. Reagrupament no supera a SI en cap demarcació, tot i que si haguessin anat junts i sumats tots els vots, n’haurien assolit tres més.
Per altra banda cal destacar la caiguda espectacular del PSC que obté els resultats més baixos de la historia, i molt menors dels esperats. La derrota era prevista, però ha estat especialment dura, perquè ja es partia d’uns resultat molt dolents, tot i haver governat els darrers quatre anys. Baixar dels trenta diputats d’un Parlament de 135, dominant les principals institucions del país és,simplement, contundent.
Pel que fa al PP, la seva important crescuda havia estat detectada per alguna enquesta. Perquè ha passat? Ha estat en clau espanyola o en clau catalana? És a dir el PP ha crescut perquè té votants nacionalment espanyols que voten en clau espanyola esperant castigar Zapatero i animar a Rajoy ? O potser ha estat perquè tenen votants espanyolistes que es mobilitzen contra el pressumpte independentisme de CiU i la prohibició de les curses de braus? Caldrà analitzar-ho amb detall.
Finalment, el vot en blanc i l’abstenció que havien de ser històrics, han quedat en un bluf. Pujada minsa del vot en blanc i recuperació ferma de la participació. Tots els petits partits sectorials que semblaven que podien assumir vot protesta han acabat sent testimonials.
El país es tensa nacionalment, només cal mirar com queda el grup mixt. Tindrem més diputats contraris a l’Estatut que mai en les darreres legislatures. Menys diputats federalistes i, sobretot, una clara majoria de diputats sobiranistes catalans. Ens hem de remuntar a un llunyà 1992 perquè els diputats nacionalistes catalans sumessin més dels actuals 76 escons.

Vot en blanc

Donada l'interès que desperta el vot en blanc quan arriben eleccions, us poso els enllaços als diferents articles que he anat fent relacionats amb aquest tema. els darrers anys.

• Les llegendes urbanes. El vot en blanc, el vot nul i la llei d'Hondt (16/05/2007)
• Què en sabem del vot en blanc (13/02/2008)
• El vot en blanc, tercera força a Catalunya. (13/11/2010)

Independentisme: els reptes del 29N

Publicat a Tribuna Catalana el 24/11/2010. La llarga precampanya, la campanya i les eleccions del 28N han comportat una sacsejada brutal en el si de l’independentisme català. En poques hores sabrem els resultats i caldrà respirar i, amb calma, mirar cap endavant. Solidaritat i Reagrupament hauran de prendre moltes decisions. Tant si entren com si no. Quin serà el seu futur com a organitzacions? Es presentaran a les properes eleccions municipals i posteriorment al Congrés dels diputats? o faran com la CUP, que només es presenta, selectivament, en determinades convocatòries? Quines relacions tindran entre ells? Recordem que el 1999 EUiA va presentar-se per separat d’ICV i es va quedar sense representació al Parlament. Després, condicionat als resultats, va pactar a la baixa una coalició que encara dura. Hi ha ferides, però caldrà cicatritzar-les. No és normal ni eficient que en un espai ideològic idèntic hi hagi dues formacions de mida semblant.

Per la seva part, Esquerra té la seva complicada agenda de decisions. Unes d’externes, com el grau de suport que donarà a Artur Mas i fins a quin punt convé, al partit i al país, ser el soci preferent del proper govern de la Generalitat. Però tindrà més feina, com la de cosir ferides internes que no han acabat de cicatritzar.

Entre tots tres partits independentistes hi ha hagut trencadissa i retrets però caldrà crear, ara que es tindrà clar l’espai que ocupa cadascú, un marc mínim de relacions. Sortosament hi ha espais civils on aquests dies no s’ha jugat a aprofundir les diferencies. En aquest sentit, cal agrair la incansable paciència dels promotors de la campanya “votaindependencia” que han ajudat a crear un clima de complicitat entre els electors de les diferents candidatures.

Però probablement, la feina més important la tenen els independentistes que militen a CiU, partit oficialment no independentista tot i que partidari del dret a decidir. Hauran d’assegurar que no es torna repetir l’estratègia del “peix al cove” i que l’esperit del 10 de juliol condicionarà l’obra de govern. I així sabrem si tornar a la Generalitat significa alguna cosa més que recuperar la gestió d’una administració pública.

Indecisos. Tres criteris per triar el vot

Publicat a Tribuna Catalana el 17/11/2010. A l’hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l’acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s’ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se’ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport “als nostres”, com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l’hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d’un votant d’Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s’interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d’Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s’han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema, aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l’espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.